Els caçadors de catxalots. L’ombra de Leviatan

31 Mai 2009

Arribo a Lewoleba, la capital de Lembata, a bord d’un avió procedent de Timor. Després d’un parell de dies de divagar per la petita, esparsa i polsosa capital illenca em faig portar amb motocicleta a Lamalera. El trajecte, de gairebé tres hores, el faig de paquet dalt la moto de Lorenzius, un jove cristià pertanyent al clan dels Demon, d’Adonara. La ruta a Lamalera transcorre per una pista de terra roja que esquinça la selva com una vena. En alguns moments del trajecte l’arbreda s’obre al cel i la mirada es regala amb paisatges immensos, com quan s’albira el volcà Ile Boleng a l’extrem d’una vall frondosa. D’altres, però, la cúpula dels arbres ofega de tal manera la llum que sembla que s’hagi fet de nit de sobte.
L’arxipèlag Solor és al mar de Sawu. Les tres illes que el composen són com les peces d’un puzle posades sobre el tauler de l’oceà. Si les uníssim gairebé encaixarien. Solor, Adonara i Lembata són illes de naturalesa volcànica, esquerpes i accidentades. Els portuguesos van ser els primers europeus que van ancorar en aquelles costes remotes situades a l’est de l’illa de Flores. A part d’alguns forts enrunats, l’únic testimoni que queda de la presència lusitana a les illes és el cristianisme, religió àmpliament professada en aquella zona oriental d’Indonèsia.
Un document anònim portuguès datat el 1624 parla de Lamalera, petit vilatge al sud de l’illa de Lembata. Descriu els seus habitants com baleners que caçaven els animals marins per l’oli que n’extreien i per l’ambre gris, una substància de consistència cerosa que es troba al tub digestiu dels cetacis. L’ambre gris era apreciat especialment per les seves suposades propietats afrodisíaques. Probablement, el text portuguès sigui la referència escrita més antiga sobre els caçadors de catxalots de Lembata.
A Lamalera m’instal·lo a la casa d’Abel Beding, un ex balener que ara es guanya la vida llogant habitacions als turistes en lloc de llançar arpons contra el llom dels grans cetacis. L’Abel sembla feliç amb la seva nova feina, no corre riscs i ingressa diners. De fet, poc que treballa. És la seva dona qui es cuida de preparar i netejar les cambres i cuinar els àpats als hostes. Les migdiades de l’Abel es perllonguen gairebé de sol a sol. No és fins al vespre que es pot parlar amb l’Abel per demanar-li informació sobre el vilatge. Ca seva és ben a prop del mar. Per una banda està bé, però ara que fa quatre dies van caçar un parell de catxalots, és incòmode viure tan a prop de la platja per la pudor de la carn dels cetacis assecant-se al sol.
Acostant-me a la platja vaig veient, davant les cabanes per on passo, carn de catxalot tallada a trossos penjada en pals de bambú. Sembla roba estesa. Ara que el sol escalfa les mosques són omnipresents. Les veig enganxades a la carnassa i voleiant a l’entorn. Eixams infinits de mosques. De la carn pudent degoteja un greix que en arribar a terra se solidifica formant una mena de pasta fosca.
La sorra de la platja és negra com el sutge. I plena de còdols. Els pedrots són més esparsos i menuts conforme el pendent s’allunya de l’oceà. La platja neix arran d’un espadat que la tanca pel costat occidental. La mola rocosa del mur decreix a mesura que es perllonga fins l’extrem oposat. El vilatge cavalca sobre una geologia agresta. Grimpa per la falda del volcà Ili Labalekan, la muntanya més alta de l’illa. L’escabrositat del terreny fa la terra inepta pel conreu, per això l’agricultura és gairebé inexistent a Lamalera. D’aquí que els habitants busquin la vida al mar.
La llegenda diu que la gent de Lamalera prové d’una illa que centúries enrere va ser arrasada per un tsunami. Un grapat d’homes i dones van poder salvar-se i fugir de l’illa devastada embarcant-se en un parell de naus. El vent i els corrents van portar-los a aquest lloc feréstec, als peus del volcà. Van assentar-s’hi i van basar la seva supervivència en la cacera d’animals marins, principalment mantes, taurons -incloent el gran tauró blanc- i catxalots.
Al capdamunt de la platja lleugerament corbada s’arrengleren una sèrie de rafals fets amb fulles seques de palmera. Sota aquests coberts reposen les embarcacions dels caçadors. Són naus construïdes totalment de fusta, sense claus ni cap altre element metàl·lic en la seva estructura. Per els baleners cada embarcació és un ésser viu; les barques són el cordó umbilical que els uneix amb l’origen i els ancestres. A cada barca li atribueixen una ànima o un esperit que es forja al moment de començar a bastir-la. La construcció de noves naus es permet solament a homes escollits. Els mateixos homes són els responsables de reparar les embarcacions quan cal. Cada una de les barques -o tena, com les anomenen al poble- fa dotze metres d’eslora per uns dos de mànega. En acabar una barca la bategen amb un nom que pot ser en lamaholot -la seva llengua- en indonesi o fins i tot en llatí -com Stella Matutina, per exemple. A la proa hi pinten uns símbols que hauran de protegir-la. Un dels dibuixos habituals són els ulls. Ulls ben badats, capaços tant de sotjar les preses com de veure-hi entre espessors de boires. Si es dóna el cas que una barca naufraga en un escull o un cop de cua de catxalot l’envia al fons del mar, l’aflicció és tan sentida que la totalitat del vilatge inicia un període de dol que es perllongarà dos mesos. Durant el temps de dol cap embarcació no es farà a la mar ni que s’albirin preses.
Els dies que sóc a Lamalera passo la major part del temps a la platja. La platja és l’escenari on es desenvolupa la vida comunal. Mentre la canalla juga, els caçadors forgen arpons en brasers alimentats per manxes de bambú, reparen naus, fumen tabac embolicat amb fines fulles de lontar, fan capcinades, mengen i beuen vi de palmera. Conversen i canten al peu de les embarcacions. La platja de sorra negra, a l’ombra dels rafals, és l’ampli espai de convivència mentre el crit “baleo, baleo!” no enviï els homes a la mar.
Baleo és la corrupció del mot portuguès baleia, per balena. Quan qui albira un cetaci crida “baleo, baleo!”, la platja de Lamalera surt de l’ensonyament i esclata. “Baleo…!” va de boca en boca, rebota com un eco a l’espadat, es multiplica per mil i es projecta en cada racó del poble. En un instant, les tripulacions es congreguen per arrossegar les tena al rompent de les onades. Mentre les empenyen, els homes entonen: “Hilabe, hilabe, hela, hela, hilabe, hela, hela…”. És dur arrossegar voluminoses naus que superen la tona de pes per damunt la sorra, ni que alguns troncs posats sota les quilles amoroseixin l’esforç. El costum imposa que abans d’embarcar-se les tripulacions orinin a la platja. Des del moment d’abordar les barques fins el retorn, la tradició tampoc permet menjar ni beure.
Les tena solquen el mar impulsades per una vela de forma rectangular. És feta amb tires de fulles de palmera gebang trenades. Fixen la vela en un parell de pals de bambú d’uns set metres i mig d’altura. De fa uns anys, barques motoritzades escorten les tena per facilitar les tasques d’aproximació a la presa. Però sempre és des de la passarel·la que sobresurt de la proa d’una tena que comença l’atac a un cetaci. L’arponer s’hi llança al damunt amb la llança aferrada a les mans. Salta sobre l’animal i la hi clava. De vegades, els cetacis ferits arrosseguen a gran velocitat les naus. Fins i tot algun cetaci ha arribat a submergir-se amb l’arponer encastat a la pell adiposa. Com el capità Ahab, presoner d’una teranyina de cordes. Herman Melville deuria inspirar-se en els caçadors de catxalots de Lamalera per escriure Moby Dick.
Un cop acorralada la presa, exhausta i ferida de mort, als caçadors se’ls encomana una mena de deliri col·lectiu. Armats amb ganivets, els homes enfollits salten damunt el cos del catxalot i s’hi acarnissen. Esmolades fulles penetren desbocadament la pell greixosa de la bèstia moribunda mentre es dessagna sense remissió. És un frenesí de violència racionalment inexplicable. En pocs minuts, una immensa taca de sang envolta el gran mamífer abatut. La follia incontrolada sembla més pròpia d’un ritual que la culminació d’una cacera. Malgrat ser formalment catòlics, en el transcurs de la persecució i captura de la presa l’animisme atàvic dels baleners emergeix del més pregon i els posseeix.
Si les tena estan dotades d’esperit, els catxalots també. L’esperit de les tena, com el dels homes, té l’origen en l’aire i en la terra. Kotakelemà és el gran esperit dels catxalots. Un esperit congriat en fondàries abissals, gèlides i tenebroses. Pels homes de Lembata sortir a perseguir catxalots és un combat, un enfrontament a mort entre esperits de naturaleses oposades. Els homes i les tena són la força del sol confrontada amb l’ombra pelàgica representada per les gegantines criatures oceàniques. Vèncer un catxalot és abatre Leviatan. És viure en la llum, reafirmar-se al costat del bé en oposició al desconegut, a allò que procedeix del món ignot.
Quan l’animal, esgotat, ja no ofereix cap resistència el lliguen entre dues barques i l’arrosseguen a la costa. A la platja els reben els qui s’han quedat al poble: pescadors tolits, dones i canalla. Quan els vencedors del gran combat contra el gegant marí trepitgen terra, comença l’esquarterament de la presa. Tallen el catxalot a trossos amb destrals i matxets. A continuació es reparteix el botí entre la tripulació. Tenen ben estipulades les porcions i a qui pertoquen. L’arponer, considerat l’artífex principal de la captura, s’emportarà la part més substanciosa. Qui va albirar el catxalot la carn que hi ha a l’entorn dels ulls. El cap de colla, qui va confeccionar la vela i la resta de caçadors, també s’emportaran les respectives racions. Aproximadament, la meitat de l’animal es quedarà al poble per al propi consum. L’altra meitat, també partida en porcions, les dones l’aniran a intercanviar per aliments al mercat setmanal que cada matinada de dissabte se celebra al vilatge muntanyenc de Wulandoni, a uns vuit quilòmetres de Lamalera. A canvi d’una peça de carn de catxalot sec, d’un pam de llargada per aproximadament tres centímetres d’amplada, n’obtindran dotze plàtans o una dotzena de trossos de canya de sucre o dotze moniatos, o el mateix nombre de panotxes de blat de moro.
A Lamalera, la temporada de caça de catxalots comença al mes de maig i acaba a l’octubre, quan amb l’arribada dels monsons el mar de Sawu comença a alterar-se. La captura anual de cetacis va de la dotzena a la quarantena d’exemplars. Per les caracterítisques especials d’aquestes captures, i també perquè Indonèsia no forma part de la Comissió Balenera Internacional, als homes de Lembata no els afecta cap mena de prohibició ni restricció.
Amb el pas dels anys, la cacera de catxalots a Lamalera decreix. La reducció no és per la minva de cetacis sinó perquè dia a dia la població que s’hi dedica es redueix. D’un temps ençà, molts baleners envien llurs fills a estudiar en universitats o seminaris catòlics de Flores. És segur que aquests joves, si tornen al poble, no serà per continuar amb la tradició dels pares. La població de caçadors envelleix i no es renova. Com algunes de les barques dels rafals. La força dels divuit arbres amb que va ser feta cada barca es debilita. Les naus s’esllangueixen a la sorra, abatudes per l’ensopiment. Amb l’esperit de les tena mor el dels homes que van construir-les. Amb les barques i els homes, es mor la tradició. Kotakelemà s’enfortirà, fins i tot arribarà a imposar-se. Però serà una victòria pírrica. Durarà fins el dia que modernes flotes baleneres japoneses l’anihilin sense esforç. Llavors el món esdevindrà més pobre, haurà perdut Kotakelemà, els homes que l’inventaren i les tena, les naus que els projectaven a la mar a la recerca de subsistència i a perseguir un dimoni.

[Una versió reduïda d’aquest reportatge, traduït al castellà, va publicar-se al nº 55 de la revista Altaïr, “Al este de Java” (pàgs. 76-81]

 


Muai Tai, la lluita dels febles

18 Mai 2009

Un company fa massatge al lluitador abans del combat. El noi és estirat damunt una catifa posada sobre el terra, al costat del ring. La germana del lluitador té el menut de la família a la falda. La fotografia és feta a Loei, al nord-est de Tailàndia, durant els combats de muai tai que se celebraven en el transcurs d’una fira popular a l’aire lliure.

Els orígens del muai tai es remunten al segle XV, en un moment determinat de les lluites seculars entre Tailàndia i Myanmar. Conten les cròniques que un soldat tailandès empresonat pels birmans va recuperar la llibertat en vèncer, completament desarmat, dotze guerrers enemics. El rei siamès Naresuan el Gran va establir, cap a la fi del segle XVI, l’obligatorietat d’entrenar l’exèrcit amb les tècniques del muai tai. En els orígens, el muai tai era un combat cos a cos ferotge. A la dècada de 1930 es va regular l’exercici d’aquesta lluita reglamentant-la de manera semblant a la boxa. De llavors ençà es practica en un ring convencional, sobre una superfície de lona. Els contrincants usen guants de boxador i lluiten per espai de tres minuts en cadascun dels cinc assalts de què es compon un combat. Malgrat l’aparent homologació amb la boxa les diferències són realment notables. Sense el ritual que l’embolcalla, el muai tai no tindria raó de ser. Una litúrgia quasi religiosa és omnipresent en la boxa tailandesa. Els estadis de muai tai són temples consagrats a aquesta modalitat de lluita, entesa a la vegada com a tradició, esport i font d’importants guanys econòmics. El muai tai és un combat cos a cos violent que es basa en la tàctica de descobrir les febleses de l’adversari. El lluitador de muai tai es deu al seu tutor. El mestre el prepara, l’instrueix en la tècnica i el mentalitza. Quan l’instructor determina que l’alumne és apte pel combat li atorga un nom, amb el qual serà conegut a partir del moment que puja per primera vegada, com a professional, al ring.
Arribo a l’estadi de Korat una hora abans de començar els combats. Fora l’edifici no hi ha ningú; com que la porta és oberta opto per passar a l’interior. A dins només veig un parell de joves que proven un amplificador de so. Segur que boxadors i entrenadors aniran arribant d’un moment a l’altre. El promotor arriba de seguida. És un senyor gras, amb els cabells engominats. Exhibeix ostentosos anells d’or amb gemmes incrustades. Vesteix una camisa lluenta de seda, de color blau marí. El primer que fa en arribar és encendre les espelmes de l’altar dels esperits. Seguidament, posa un manyoc de barres d’encens al centre. Resa durant uns minuts. Manté el cap cot i les mans plegades a l’altura del front.
A les vuit del vespre, entren els primers espectadors a l’estadi. De boxadors encara no n’arriba cap. M’assec darrera una taula al damunt de la qual hi ha una estesa de guants de boxa, pantalons reglamentaris i uns quants protectors de genitals de plom, folrats de cuir. Una colla de nens apareixen de sobte. Acompanyen un amic que ha de boxejar aquest vespre. Intercanvien unes paraules amb l’individu responsable del material. Es dirigeixen a la bàscula. El nen boxador, d’onze anys, pesa 25 quilos. Es despulla davant la taula del material. Els companys li encasten el protector dels genitals damunt els calçotets; després, es posa els pantalons curts de combatre. El cosset de la criatura és menut, sembla molt fràgil. Altres infants lluitadors, de la mateixa edat o més grans, van presentant-se a l’estadi. En molts casos els acompanyen els pares, els germans, els avis, els amics. L’entrenador hi és sempre. Les grades de l’estadi serveixen de vestidor i lloc de massatge. Els lluitadors s’estiren als bancs. Normalment és el pare o un company qui els massatge el cos. Els unten amb olis perfumats i liniments. Abans de posar-los els guants els cenyeixen unes llargues benes de cotó a les mans. Com que els guants són massa grans per les mans tan petites, els estrenyen i fixen als canells amb cinta adhesiva de l’emprada per embalar. En acabar de vestir-los els donen instruccions. Els nois escolten l’entrenador amb atenció, a peu dret i seriosos, amb els ulls fitant a terra. Arriba el moment que la primera parella de lluitadors puja al quadrilàter. Les criatures salten al ring vestits amb folgats barnussos d’adults. Són tan llargs que els arrosseguen. Quan anuncien el seu nom pels altaveus aixequen els braços per saludar el públic. Al cap duen cenyit el mong-kon, l’ornament sagrat que els ha de protegir de caure en desgràcia. En una cinta que porten lligada al braç s’amaga una petita estàtua de Buda embolicada curosament amb tela. És un amulet de propietats màgiques, amb més o menys poder depenent del monjo que l’hagi beneït. Els tres músics, a una certa distància del ring, comencen a tocar els instruments. L’oboè, el timbal i el címbal acompanyen els moviments sinuosos dels lluitadors durant el ram-nuay, la dansa cerimonial que precedeix cada combat. Ballen per expressar obediència i respecte a l’entrenador, i per demanar protecció als esperits benefactors del muai tai. El repic sec de la campana anuncia l’inici del primer assalt. Les criatures s’encaren, tenses, però sense parar de moure’s. Com pollastres de brega. Abans d’entrar en combat s’estudien. La campana anuncia l’inici de l’assalt. S’abraonen a una velocitat prodigiosa. Els cops amb els peus, punys, colzes i genolls sempre són precisos, contundents. A mesura que la lluita progressa el frenesí del públic també: aposten cada vegada més alt a favor d’una o altra criatura. Els tres àrbitres al peu del ring valoren l’habilitat i la tècnica de cada contrincant. Guanya el millor. Per punts. El vencedor, tan macat com el perdedor, expressa respecte postrant-se quatre vegades a la lona, una davant de cada àrbitre. La darrera postració l’adreça al públic. Un dels àrbitres diposita un feix de bitllets entre les dents serrades del noi que ha guanyat. Així que baixa del ring, d’una estirada seca l’entrenador li arrenca els diners de la boca i se’ls fica cuita-corrents a la butxaca.

Comentari dels vídeos:
Dues criatures lluitant en un ring. Nens de sis anys. El vídeo arrenca al moment que el pare d’un dels nens el prepara pel combat. De primer, embolica una bena als canells i les mans per protegir-les. Després, li aplica un massatge al cos. Presencien l’escena la mare i una germana del lluitador. Comença a sentir-se la música característica del muai tai, oboè, timbal i gongs, la música que acompanyarà els lluitadors mentre s’esbatussin al ring. Seguidament, veiem la mateixa acció de posar les benes, però ara aplicada a l’altre contrincant. Escenes explosives de lluita entre els dos infants. Pot ser que les imatges fereixin els ulls i sentiments d’algunes persones. Amb el vídeo em limito a exposar la realitat. La gravació vaig fer-la a l’estadi municipal de Surin el 27 de gener de 2007. El mateix dia vaig gravar una lluita de muai tai entre dues noies, una modalitat que va guanyant terreny, però encara és una raresa. Els tais anomenen la lluita tradicional entre dues dones muai ying (de puying, dona, en tailandès). El combat entre noies es pot veure en el segon vídeo (Muay Thai. Boxing Girls). Convido a veure la gravació a qui li interessi i s’hi vegi amb cor.


Muai tai en blanc i negre (Fotografies)

18 Mai 2009

El muai tai és la lluita dels necessitats. La primera condició per practicar-lo és ser pobre. L'ambició de guanyar diners impulsa els joves als camps d'entrenament. Uns camps on moltes vegades hi viuen les vint-i-quatre hores del dia. Als centres de lluita s'hi practica una fèrria disciplina, però també s'hi conviu amb gran camaraderia. Els mestres i els altres lluitadors són la família.

Sol rere el filat esperant l'hora d'entrar en combat. De les seves habilitats al ring en depèn la família. El jove lluitador és l'esperança dels pares. Somien que el noi sigui bo i un promotor se l'endugui a Bangkok, als grans estadis Ratchamnadoen o Lumpini. A lluitar i a guanyar diners. Els diners que no fan amb les collites poden arribar a partir dels cops al quadrilàter.

El combat s'ha acabat. El lluitador guanyador es postra agraït davant els àrbitres i el públic. Els àrbitres li han atorgat la victòria, el públic els diners que buscava. Uns diners que es repartiran l'instructor del noi i els pares.


Del cementiri al cel a cavall d’un toro / Ngaben

4 Mai 2009

En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l’ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l’ànima no pot culminar sola el pas per l’inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos. La litúrgia balinesa és farcida de rituals per ajudar les ànimes que marxen a trobar el camí en el seu trànsit pel món invisible. Un món ignot però que se sap ple de riscs i de perills. En general, podem dir que quan un hinduista balinès es mor, després de celebrar-se una sèrie de rituals a la casa familiar, se l’enterra al cementiri del poble. Passat un mes de l’enterrament s’oficia davant la tomba una cerimònia per ajudar l’ànima del difunt a iniciar el camí correcte a través del més enllà. El ritual -en balinès es diu ngurugan– queda explicat en les cròniques referenciades a sota i es pot visualitzar en el vídeo també referenciat al final de l’article.
Els balinesos exhumen els cadàvers sis mesos després d’haver-los enterrat. Els familiars es dirigeixen al cementiri unes hores abans que trenqui l’alba. Emparats en la fosca comencen a excavar les tombes fins trobar els cossos descompostos. Els retiren de les fosses i els purifiquen rentant-los amb aigua lustral procedent de deus sagrades. Després, els embolcallen amb una tela blanca, com qui fa un farcell, i els nuen. Seguidament, els emplacen en una mena d’altars comunitaris fets de canyes de bambú i fulles de palmera, arrenglerats en una esplanada a l’entrada del poble. Mentre les restes romanguin als altars els portaran ofrenes en forma de torres d’aliments, pollets vius que lliguen d’una pota, animals empalats i fumats i paneretes de flors. Sobre els farcells amb les despulles hi posen safates de llauna contenint ous gravats amb signes alfabètics balinesos -símbol de la reencarnació-, manyocs de velles monedes xineses foradades, ventalls de fulles i corones daurades teixides amb fils multicolors de llana. Cada vespre, davant l’esplanada, es van celebrant actes en honor dels difunts. L’orquestra de gamelan toca ininterrompudament, ja sigui per acompanyar les danses amb màscara (topeng) o les sessions de teatre de titelles (wayang kulit). La comunitat sencera participa de les festes. Fan el què mana la tradició per distreure i satisfer els esperits dels difunts. Les celebracions són un acomiadament, una manera de dir-los adéu abans d’incinerar-ne les restes.
Durant una colla de dies les famílies amb difunts es dediquen a la construcció dels lembuh, els toros de fusta que envien l’ànima a l’altra vida. Els lembuh són la calca del toro Nandi, el transport del déu Xiva. Poden ser de color blanc, negre o vermell. A més de toros també acostumen a bastir altres animals, com ara peixos. De vegades elaboren criatures híbrides. Animals amb cap d’elefant i cos de peix, per exemple. El tamany dels lembuh és proporcional a les possibilitats econòmiques de la família. Com més diners hi destinin més gran serà l’estructura que faran. En conseqüència, el trànsit de l’ànima cap al cel serà més folgat i segur amb un lembuh de mides colossals que no amb un de petit. El lembuh enorme que veiem al vídeo correspon a una noia morta en accident de moto just un any abans. La família de la difunta no és rica, però van remoure cels i terra amb la finalitat de trobar els diners que els permetessin fer un lembuh gegantí. Així asseguraven un traspàs impecable a l’ànima de la jove.
Al matí del dia de la cremació comunitària, determinat pels sacerdots mitjançant l’astrologia o la màgia, retiren les restes humanes dels altars i les dipositen a la panxa dels animals de fusta. Els homes es carreguen les plataformes de bambú que sostenen els respectius lembuh a l’espatlla i inicien el camí al cementiri. Durant el trajecte sacsegen tant com poden els lembuh i criden constantment. Donen voltes en cercle, s’aturen i arrenquen a corre de manera sobtada. Aquest procedir que pot semblar estrany, serveix per descoratjar i desorientar una de les suposades tres ànimes que vetllen el cadàver. És l’ànima més aferrada a la terra, la que més es resisteix a abandonar el difunt. Amb els crits i sacsejos continuats, els portants dels lembuh intenten que l’ànima no recordi el camí de casa perquè no hi retorni mai més. De refer-lo, el cicle de la reencarnació s’estroncaria. Quan la totalitat dels lembuh són al cementiri comença la cremació col·lectiva. L’esperit dels morts s’amalgama amb el foc i el fum. Fa via al cel a cavall de l’energia ígnia dels animals cremant-se. Un cop al cel hi romandrà fins l’hora de tornar-se a reencarnar. La reencarnació es produïrà al moment de néixer una criatura a la família del finat. Llavors, l’ànima traspassada retornarà al món dels mortals per reviure en el cos i en l’alè del nounat.

In the Balinese-Hindu tradition cremation (ngaben) is one of the pillars of the faith. For the Hindu believers when the body dies there is a sort of transition till the soul reencarnates again. To accomplish that cicle they must perform a sort of intrincated rituals and ceremonies to help the soul of the death person to find the right way through the chaos of the infraworld. As a general rule, after several days of somebody’s death they burie the corpse in the communal cemetery. After six months the family exhume the buried body. I’ve seen more than once this ritual. It takes place before dawn. For no Hindus is quite disturbing watching people digging on the family tomb looking for the bones of their loved ones. Once they got the bones are purified by washing them up with holy water. Afterwards they wrap the bones in white clothes and place them to small chapels made of bamboo, standing in the meeting open air courtyard of the village. For the following few days the whole community pay hommage to the deceased by communal prays. They perform in front of the death remains gamelan music, dances, puppet theatre and some other activities. When right time comes the relatives place the bones of their death in the belly of a wood lembuh, this sort of mytical animals we see on the video. Most animals are modeled after bulls (black, white or red) but can be others figures, like fish, for instance, or a mixture of two different animals, like a criature with an elephant head and fish body. All these rituals take place when the priests of the village announce the most auspicious dates according to astrology or magic. Each single lembuh is made by the relatives of the death. The bigger they are more money spent by the family to built them. The biggest lembuh on the video is in honour of a young woman who died because of motorcycle accident. When the relatives pull up the bambu platform where the lembuh is placed they move them up and down in a very energetic way and sometimes even run. Also the carriers shout all time and turn round often the lembuh in order to mislead the soul of the death. They believed the soul of death should not recognize the way going back home. In the video we see clearly the process to carry all lembuh from the village to the communal cemetery. Once there they will burn them together with the remains of the death laying in the bellies of each wood animal. The lembuh are the necessary vehicles to transport the soul of death to heaven, before reencarnating in the body of newly born member of their own family.

Per a una informació més completa vegi’s el vídeo Bali. Ngurugan i també la sèrie de cinc cròniques publicades en aquest mateix blog:

1 – Bali. Ngurugan (I)

2 – Bali. Ngurugan (II)

3 – Bali. Ngurugan (III)

4 – Bali. Ngurugan (IV)

5 – Bali. Ngurugan (i V)


%d bloggers like this: