Muai Tai, la lluita dels febles

Un company fa massatge al lluitador abans del combat. El noi és estirat damunt una catifa posada sobre el terra, al costat del ring. La germana del lluitador té el menut de la família a la falda. La fotografia és feta a Loei, al nord-est de Tailàndia, durant els combats de muai tai que se celebraven en el transcurs d’una fira popular a l’aire lliure.

Els orígens del muai tai es remunten al segle XV, en un moment determinat de les lluites seculars entre Tailàndia i Myanmar. Conten les cròniques que un soldat tailandès empresonat pels birmans va recuperar la llibertat en vèncer, completament desarmat, dotze guerrers enemics. El rei siamès Naresuan el Gran va establir, cap a la fi del segle XVI, l’obligatorietat d’entrenar l’exèrcit amb les tècniques del muai tai. En els orígens, el muai tai era un combat cos a cos ferotge. A la dècada de 1930 es va regular l’exercici d’aquesta lluita reglamentant-la de manera semblant a la boxa. De llavors ençà es practica en un ring convencional, sobre una superfície de lona. Els contrincants usen guants de boxador i lluiten per espai de tres minuts en cadascun dels cinc assalts de què es compon un combat. Malgrat l’aparent homologació amb la boxa les diferències són realment notables. Sense el ritual que l’embolcalla, el muai tai no tindria raó de ser. Una litúrgia quasi religiosa és omnipresent en la boxa tailandesa. Els estadis de muai tai són temples consagrats a aquesta modalitat de lluita, entesa a la vegada com a tradició, esport i font d’importants guanys econòmics. El muai tai és un combat cos a cos violent que es basa en la tàctica de descobrir les febleses de l’adversari. El lluitador de muai tai es deu al seu tutor. El mestre el prepara, l’instrueix en la tècnica i el mentalitza. Quan l’instructor determina que l’alumne és apte pel combat li atorga un nom, amb el qual serà conegut a partir del moment que puja per primera vegada, com a professional, al ring.
Arribo a l’estadi de Korat una hora abans de començar els combats. Fora l’edifici no hi ha ningú; com que la porta és oberta opto per passar a l’interior. A dins només veig un parell de joves que proven un amplificador de so. Segur que boxadors i entrenadors aniran arribant d’un moment a l’altre. El promotor arriba de seguida. És un senyor gras, amb els cabells engominats. Exhibeix ostentosos anells d’or amb gemmes incrustades. Vesteix una camisa lluenta de seda, de color blau marí. El primer que fa en arribar és encendre les espelmes de l’altar dels esperits. Seguidament, posa un manyoc de barres d’encens al centre. Resa durant uns minuts. Manté el cap cot i les mans plegades a l’altura del front.
A les vuit del vespre, entren els primers espectadors a l’estadi. De boxadors encara no n’arriba cap. M’assec darrera una taula al damunt de la qual hi ha una estesa de guants de boxa, pantalons reglamentaris i uns quants protectors de genitals de plom, folrats de cuir. Una colla de nens apareixen de sobte. Acompanyen un amic que ha de boxejar aquest vespre. Intercanvien unes paraules amb l’individu responsable del material. Es dirigeixen a la bàscula. El nen boxador, d’onze anys, pesa 25 quilos. Es despulla davant la taula del material. Els companys li encasten el protector dels genitals damunt els calçotets; després, es posa els pantalons curts de combatre. El cosset de la criatura és menut, sembla molt fràgil. Altres infants lluitadors, de la mateixa edat o més grans, van presentant-se a l’estadi. En molts casos els acompanyen els pares, els germans, els avis, els amics. L’entrenador hi és sempre. Les grades de l’estadi serveixen de vestidor i lloc de massatge. Els lluitadors s’estiren als bancs. Normalment és el pare o un company qui els massatge el cos. Els unten amb olis perfumats i liniments. Abans de posar-los els guants els cenyeixen unes llargues benes de cotó a les mans. Com que els guants són massa grans per les mans tan petites, els estrenyen i fixen als canells amb cinta adhesiva de l’emprada per embalar. En acabar de vestir-los els donen instruccions. Els nois escolten l’entrenador amb atenció, a peu dret i seriosos, amb els ulls fitant a terra. Arriba el moment que la primera parella de lluitadors puja al quadrilàter. Les criatures salten al ring vestits amb folgats barnussos d’adults. Són tan llargs que els arrosseguen. Quan anuncien el seu nom pels altaveus aixequen els braços per saludar el públic. Al cap duen cenyit el mong-kon, l’ornament sagrat que els ha de protegir de caure en desgràcia. En una cinta que porten lligada al braç s’amaga una petita estàtua de Buda embolicada curosament amb tela. És un amulet de propietats màgiques, amb més o menys poder depenent del monjo que l’hagi beneït. Els tres músics, a una certa distància del ring, comencen a tocar els instruments. L’oboè, el timbal i el címbal acompanyen els moviments sinuosos dels lluitadors durant el ram-nuay, la dansa cerimonial que precedeix cada combat. Ballen per expressar obediència i respecte a l’entrenador, i per demanar protecció als esperits benefactors del muai tai. El repic sec de la campana anuncia l’inici del primer assalt. Les criatures s’encaren, tenses, però sense parar de moure’s. Com pollastres de brega. Abans d’entrar en combat s’estudien. La campana anuncia l’inici de l’assalt. S’abraonen a una velocitat prodigiosa. Els cops amb els peus, punys, colzes i genolls sempre són precisos, contundents. A mesura que la lluita progressa el frenesí del públic també: aposten cada vegada més alt a favor d’una o altra criatura. Els tres àrbitres al peu del ring valoren l’habilitat i la tècnica de cada contrincant. Guanya el millor. Per punts. El vencedor, tan macat com el perdedor, expressa respecte postrant-se quatre vegades a la lona, una davant de cada àrbitre. La darrera postració l’adreça al públic. Un dels àrbitres diposita un feix de bitllets entre les dents serrades del noi que ha guanyat. Així que baixa del ring, d’una estirada seca l’entrenador li arrenca els diners de la boca i se’ls fica cuita-corrents a la butxaca.

Comentari dels vídeos:
Dues criatures lluitant en un ring. Nens de sis anys. El vídeo arrenca al moment que el pare d’un dels nens el prepara pel combat. De primer, embolica una bena als canells i les mans per protegir-les. Després, li aplica un massatge al cos. Presencien l’escena la mare i una germana del lluitador. Comença a sentir-se la música característica del muai tai, oboè, timbal i gongs, la música que acompanyarà els lluitadors mentre s’esbatussin al ring. Seguidament, veiem la mateixa acció de posar les benes, però ara aplicada a l’altre contrincant. Escenes explosives de lluita entre els dos infants. Pot ser que les imatges fereixin els ulls i sentiments d’algunes persones. Amb el vídeo em limito a exposar la realitat. La gravació vaig fer-la a l’estadi municipal de Surin el 27 de gener de 2007. El mateix dia vaig gravar una lluita de muai tai entre dues noies, una modalitat que va guanyant terreny, però encara és una raresa. Els tais anomenen la lluita tradicional entre dues dones muai ying (de puying, dona, en tailandès). El combat entre noies es pot veure en el segon vídeo (Muay Thai. Boxing Girls). Convido a veure la gravació a qui li interessi i s’hi vegi amb cor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: