Muai Tai, la lluita dels febles

18 Mai 2009

Un company fa massatge al lluitador abans del combat. El noi és estirat damunt una catifa posada sobre el terra, al costat del ring. La germana del lluitador té el menut de la família a la falda. La fotografia és feta a Loei, al nord-est de Tailàndia, durant els combats de muai tai que se celebraven en el transcurs d’una fira popular a l’aire lliure.

Els orígens del muai tai es remunten al segle XV, en un moment determinat de les lluites seculars entre Tailàndia i Myanmar. Conten les cròniques que un soldat tailandès empresonat pels birmans va recuperar la llibertat en vèncer, completament desarmat, dotze guerrers enemics. El rei siamès Naresuan el Gran va establir, cap a la fi del segle XVI, l’obligatorietat d’entrenar l’exèrcit amb les tècniques del muai tai. En els orígens, el muai tai era un combat cos a cos ferotge. A la dècada de 1930 es va regular l’exercici d’aquesta lluita reglamentant-la de manera semblant a la boxa. De llavors ençà es practica en un ring convencional, sobre una superfície de lona. Els contrincants usen guants de boxador i lluiten per espai de tres minuts en cadascun dels cinc assalts de què es compon un combat. Malgrat l’aparent homologació amb la boxa les diferències són realment notables. Sense el ritual que l’embolcalla, el muai tai no tindria raó de ser. Una litúrgia quasi religiosa és omnipresent en la boxa tailandesa. Els estadis de muai tai són temples consagrats a aquesta modalitat de lluita, entesa a la vegada com a tradició, esport i font d’importants guanys econòmics. El muai tai és un combat cos a cos violent que es basa en la tàctica de descobrir les febleses de l’adversari. El lluitador de muai tai es deu al seu tutor. El mestre el prepara, l’instrueix en la tècnica i el mentalitza. Quan l’instructor determina que l’alumne és apte pel combat li atorga un nom, amb el qual serà conegut a partir del moment que puja per primera vegada, com a professional, al ring.
Arribo a l’estadi de Korat una hora abans de començar els combats. Fora l’edifici no hi ha ningú; com que la porta és oberta opto per passar a l’interior. A dins només veig un parell de joves que proven un amplificador de so. Segur que boxadors i entrenadors aniran arribant d’un moment a l’altre. El promotor arriba de seguida. És un senyor gras, amb els cabells engominats. Exhibeix ostentosos anells d’or amb gemmes incrustades. Vesteix una camisa lluenta de seda, de color blau marí. El primer que fa en arribar és encendre les espelmes de l’altar dels esperits. Seguidament, posa un manyoc de barres d’encens al centre. Resa durant uns minuts. Manté el cap cot i les mans plegades a l’altura del front.
A les vuit del vespre, entren els primers espectadors a l’estadi. De boxadors encara no n’arriba cap. M’assec darrera una taula al damunt de la qual hi ha una estesa de guants de boxa, pantalons reglamentaris i uns quants protectors de genitals de plom, folrats de cuir. Una colla de nens apareixen de sobte. Acompanyen un amic que ha de boxejar aquest vespre. Intercanvien unes paraules amb l’individu responsable del material. Es dirigeixen a la bàscula. El nen boxador, d’onze anys, pesa 25 quilos. Es despulla davant la taula del material. Els companys li encasten el protector dels genitals damunt els calçotets; després, es posa els pantalons curts de combatre. El cosset de la criatura és menut, sembla molt fràgil. Altres infants lluitadors, de la mateixa edat o més grans, van presentant-se a l’estadi. En molts casos els acompanyen els pares, els germans, els avis, els amics. L’entrenador hi és sempre. Les grades de l’estadi serveixen de vestidor i lloc de massatge. Els lluitadors s’estiren als bancs. Normalment és el pare o un company qui els massatge el cos. Els unten amb olis perfumats i liniments. Abans de posar-los els guants els cenyeixen unes llargues benes de cotó a les mans. Com que els guants són massa grans per les mans tan petites, els estrenyen i fixen als canells amb cinta adhesiva de l’emprada per embalar. En acabar de vestir-los els donen instruccions. Els nois escolten l’entrenador amb atenció, a peu dret i seriosos, amb els ulls fitant a terra. Arriba el moment que la primera parella de lluitadors puja al quadrilàter. Les criatures salten al ring vestits amb folgats barnussos d’adults. Són tan llargs que els arrosseguen. Quan anuncien el seu nom pels altaveus aixequen els braços per saludar el públic. Al cap duen cenyit el mong-kon, l’ornament sagrat que els ha de protegir de caure en desgràcia. En una cinta que porten lligada al braç s’amaga una petita estàtua de Buda embolicada curosament amb tela. És un amulet de propietats màgiques, amb més o menys poder depenent del monjo que l’hagi beneït. Els tres músics, a una certa distància del ring, comencen a tocar els instruments. L’oboè, el timbal i el címbal acompanyen els moviments sinuosos dels lluitadors durant el ram-nuay, la dansa cerimonial que precedeix cada combat. Ballen per expressar obediència i respecte a l’entrenador, i per demanar protecció als esperits benefactors del muai tai. El repic sec de la campana anuncia l’inici del primer assalt. Les criatures s’encaren, tenses, però sense parar de moure’s. Com pollastres de brega. Abans d’entrar en combat s’estudien. La campana anuncia l’inici de l’assalt. S’abraonen a una velocitat prodigiosa. Els cops amb els peus, punys, colzes i genolls sempre són precisos, contundents. A mesura que la lluita progressa el frenesí del públic també: aposten cada vegada més alt a favor d’una o altra criatura. Els tres àrbitres al peu del ring valoren l’habilitat i la tècnica de cada contrincant. Guanya el millor. Per punts. El vencedor, tan macat com el perdedor, expressa respecte postrant-se quatre vegades a la lona, una davant de cada àrbitre. La darrera postració l’adreça al públic. Un dels àrbitres diposita un feix de bitllets entre les dents serrades del noi que ha guanyat. Així que baixa del ring, d’una estirada seca l’entrenador li arrenca els diners de la boca i se’ls fica cuita-corrents a la butxaca.

Comentari dels vídeos:
Dues criatures lluitant en un ring. Nens de sis anys. El vídeo arrenca al moment que el pare d’un dels nens el prepara pel combat. De primer, embolica una bena als canells i les mans per protegir-les. Després, li aplica un massatge al cos. Presencien l’escena la mare i una germana del lluitador. Comença a sentir-se la música característica del muai tai, oboè, timbal i gongs, la música que acompanyarà els lluitadors mentre s’esbatussin al ring. Seguidament, veiem la mateixa acció de posar les benes, però ara aplicada a l’altre contrincant. Escenes explosives de lluita entre els dos infants. Pot ser que les imatges fereixin els ulls i sentiments d’algunes persones. Amb el vídeo em limito a exposar la realitat. La gravació vaig fer-la a l’estadi municipal de Surin el 27 de gener de 2007. El mateix dia vaig gravar una lluita de muai tai entre dues noies, una modalitat que va guanyant terreny, però encara és una raresa. Els tais anomenen la lluita tradicional entre dues dones muai ying (de puying, dona, en tailandès). El combat entre noies es pot veure en el segon vídeo (Muay Thai. Boxing Girls). Convido a veure la gravació a qui li interessi i s’hi vegi amb cor.


September Eleventh / The Shan

11 Setembre 2008

After being heavily attacked by Spanish troops, on September 11th, 1714, the nation of Catalonia lost its freedom. Since then, Catalonia has been under Spanish laws and rulers. Today, September 11th, 2008, I bear it in mind, even though I am in Thailand. The link I maintain with part of the Shan community in Chiang Mai, further strengthens my beliefs. Like the Catalans, the Shan have also lost their freedom.
The Shan are an ethnic group established mainly in the Shan States. The Shan States are formed by thirty-four territories federated with the Myanmar Union, official name of the old Burma. Throughout the years, the coups d’état and the toughening of the politics have left the word federated as a purely rhetoric symbol. The Shan, as other people who form the State of Burma, are under administrative, political and military control of the gloomy Yangon Regime. The brutality of the council who rule the Myanmar Union is widely known.
The Shan state stretches over an area of 155,800 sq. m. It is five times the size of Catalonia. The population is estimated at around 5 and 6 million inhabitants. Since they were denied the right of self-determination in 1957, the Shan have a declared war on the Burmese. It is the resistance to assimilation, the fight to live as a nation. The military junta has as a main goal the annihilation of the cultural diversity of the territory which aims to control. Its cunning arguments are quite diverse but they all result in the same: brute force. The Shan are one of the ethnic and cultural minorities to knock down. The junta allocates an important share of its strategic and military resources against the Shan. They hate their idiosyncrasy, which is reflected in their own culture and language. The cover for their massacre is the drug trade. Indeed, the Shan States cultivate large extensions of opium. On the pretext that they want to eradicate opium, they treat them brutally. However, the truth is that the persecution of the Shan goes beyond the fight against narcotics. But, actually, what the military would like is to take possession of the opium crops for their own benefit, not to eliminate them. The Shan defend themselves from the Burmese with their own army. The frequent conflicts between both factions keep the land of the Shan at permanent war: fires in villages, murder and rape. Among other atrocities, the Burmese junta forces captured youngsters to join the army (to attack their own town) or enslaves them making them build roads from dawn to dusk, without giving them any money and hardly any food.
This brutal situation forces many Shan to leave the country. A great number of them are in the northern part of Thailand. There, they find stability and are able to earn a living, however precariously. Although they fled from their country due to the repression and persecution that they’re under —they’re fleeing from full-on genocide— Thailand doesn’t give them the status of refugees. The Shan who are not born in Thailand are tolerated, but aren’t recognized. They aren’t properly there. That’s why the jobs they find are unstable and fragile. They are badly-paid jobs that nobody wants to do.
In Chiang Mai there is an important Shan community. The Shan who live in Chiang Mai also have their temples, like the Wat Pa Pao. Nine monks and sixteen novices live in this monastery. All Buddhist monks belong to the Shan ethnic group. The temple is an oasis of peace in the midst of Chiang Mai. Once you’ve been through the fence of the Wat Pa Pao, you are in a temple which is totally different from many other temples in the city. The layout of the areas devoted to worship, the pavilions for the meetings with laymen and laywomen, the refectory and the architecture are completely Shan. Inside the monastery, beside Thai, Shan is the mainly spoken language. Of course, they pay all the necessary taxes to be in Thailand. The photographs of Thai monarchy are where they should be and so is their flag. And some of the explanatory posters we see in different rooms are bilingual. They’re written both in the Shan and the Thai alphabet.
Not long ago I went to the monastery with the intention of talking to the abbot. I told him that I would like to study Shan. Now, there is a monk at my disposal who, every day, guides me through the intricate paths of this language. Thai and Shan certainly belong to the same language root. Both are tonal and monosyllabic, but the distance from one and the other is considerable. And there’s a plus: the alphabet is completely different.
Today, September 11th, when we were about to finish, it started to rain heavily. I stood up to see that magnificent sight of water falling. About seven or eight novices went out to celebrate it in the open air. The joy of the children was immeasurable. At times, the showers were so thick that it was difficult to see anything but water. The young, completely drenched, played, jumped, shouted and shoved each other to the puddles of water, rode bicycles and threw themselves onto the mosaic floor around the chedi. They slid on their stomach, on their back or even standing on the blue tiles, dotted with scented white flowers which had fallen from the trees.
The religious community of the temple is happy at times. They’re happy when they don’t remember that their people are being persecuted. They aren’t in their country but they always bear it in mind. Like them, I’m happy while I don’t remember the prostration of my country, Catalonia, physically so far away. Today it is obligatory to remember it. To remember the blatant lies of the enemies, of those who want us extinct, of those who want to make us bleed. Like the Shan, I hope to see my country stand up proudly, without its hands manacled. As free as the novices under the rain.

(Translated from its original CatalanOnze de Setembre/Els shanto English by Simon Conway)


Onze de Setembre / Els shan

11 Setembre 2008

Avui, dia especial -Onze de Setembre-, faré un parèntesi en les meves cròniques sobre el sud de Tailàndia. Aquesta crònica és la meva manera de participar en la commemoració de la diada nacional de Catalunya.
En una data tan significativa per els catalans és avinent parlar dels shan, conèixer, ni que sigui per sobre, la seva problemàtica.
Els shan són un grup ètnic establert majoritàriament als Estats Shan. Els Estats Shan el formen trenta-quatre territoris federats amb la Unió de Myanmar, nom oficial de l’antiga Birmània. Al llarg dels anys, els cops militars i l’enduriment polític consegüent han deixat el mot federat en pura simbologia retòrica. El poble shan, doncs, -com els altres pobles que constitueixen l’estat birmà- es troba sota el control administratiu, polític i militar del tenebrós règim de Yangôn. La brutalitat de la junta que regeix la Unió de Myanmar és ben sabuda.
La terra dels shan ocupa una superfície d’uns 155.800 km2. És, doncs, unes cinc vegades més gran que Catalunya. Es calcula que la població oscil·la entre els 5 i els 6 milions d’individus. Des que el 1957 se’ls va negar el dret a l’autodeterminació, els shan estan en guerra oberta amb els birmans. Es rebelen contra l’assimilació. Lluiten per perviure com a poble. La junta militar té com a objectiu primordial anorrear la diversitat cultural del territori que pretén controlar. Les seves argúcies són diverses. Però totes desemboquen en el mateix, la força bruta. Els shan són una de les minories ètniques i culturals a abatre. Contra els shan la junta hi destina part important dels seus recursos estratègics i militars. Dels shan odien la seva idiosincràsia, que es projecta en la cultura i la llengua pròpies. La tapadora per a massacrar-los és la producció de droga. En efecte, als Estats Shan s’hi conreen enormes extensions d’opi. Amb el pretext d’acabar amb l’opi s’hi acarnissen. El cert, però, és que la persecució dels shan transcendeix la lluita contra els narcòtics. Al capdavall, el que voldrien els militars seria apoderar-se de la producció d’opi pel seu profit, no pas per eliminar-lo. Els shan es protegeixen dels atacs dels birmans amb el seu exèrcit propi. Les freqüents topades entre les dues faccions armades mantenen el territori shan en guerra permanent: incendis de vilatges, assassinats, violacions. Entre altres barbaritats, la junta birmana força els joves capturats a entrar a l’exèrcit (a atacar el seu propi poble) o els esclavitza fent-los construïr de sol a sol carreteres, sense donar-los diners a canvi, ni a penes menjar.
La brutal situació força molts shan a abandonar el país. En un gran nombre s’estableixen al nord de Tailàndia. A Tailàndia hi troben estabilitat i s’hi poden guanyar la vida, ni que sigui precàriament. Malgrat fugir del seu país a causa de la repressió i persecució que pateixen -s’escapen d’un genocidi en tota regla-, Tailàndia no els concedeix l’estatus de refugiats polítics. Als shan que no han nascut a Tailàndia se’ls tolera però no se’ls reconeix. Hi són en fals. Això fa que les feines que troben siguin inestables i fràgils. Són feines mal pagades que no vol fer ningú.
A Chiang Mai hi ha una comunitat shan important. Els shan de Chiang Mai també tenen els seus temples, com el Wat Pa Pao. En aquest monestir hi resideixen nou monjos i setze novicis. La totalitat dels bonzes són d’ètnia shan. El temple és una illa de serenor al centre de Chiang Mai. Un cop traspassat el portal del Wat Pa Pao s’entra en un àmbit sensiblement diferent a la resta de temples de la ciutat. La disposició dels recintes pel culte, els pavellons de reunió amb els laics, el refectori i l’arquitectura són íntegrament shan. Dins el clos monacal no s’hi parla altra llengua que shan. Evidentment que es tributen les quotes que calen pel fet d’estar en territori tailandès. Les fotografies dels monarques de Tailàndia són presents on correspon. La bandera, també. I alguns dels textos explicatius que veiem en diferents estances són bilingües. Estan escrits en l’alfabet shan i tai a la vegada.
Fa poc, vaig adreçar-me al monestir amb la idea d’expressar-li a l’abat el meu interès per estudiar la llengua shan. De seguida va posar un monjo a la meva disposició. De fa uns dies, doncs, d’una a dues de la tarda m’immergeixo en els intricats camins d’una llengua totalment nova per a mi. Certament, el tai i el shan pertanyen a la mateixa família d’idiomes. Ambdós són tonals i monosil·làbics, però la distància entre l’un i l’altre és considerable. Amb un afegit: l’alfabet és completament distint.
Avui, 11 de setembre, a les acaballes de la classe cau una pluja torrencial. M’alço de la cadira per veure l’espectacle grandiós de tanta aigua vessant-se. Uns set o vuit novicis celebren la pluja entomant-la a cel obert. El goig de les criatures és immens. A estones, les cortines d’aigua són tan denses que l’espessor fa difícil veure gairebé res que no sigui l’aigua que tomba. Els nois, amb els hàbits empapats, juguen a perseguir-se, salten, xisclen, s’empenten als bassals, van amb bicicleta, es llancen a la superfície del mosaic a l’entorn del xedi. Llisquen de panxa a terra, d’esquena o a peu dret per damunt les rajoles de color cobalt, esquitxades amb perfumades flors blanques despreses dels arbres.
La comunitat religiosa del temple a estones és feliç. Feliç mentre no recorda la persecució del seu poble. No són a la seva terra, però sempre la tenen present. Com ells, jo també sóc feliç mentre no recordo la prostració del meu país, físicament tan lluny. Avui és obligat recordar-lo. Fer memòria de les mentides flagrants dels enemics, dels qui ens voldrien extingits, dels que malden per dessagnar-nos. Com els shan, confio un dia veure la meva pàtria caminar a peu ferm sense les mans travades. Tan lliure com els novicis sota la pluja. Joiosa. Persistent i obstinada.


%d bloggers like this: