Cap el mes de juliol, amb l’arribada dels monsons, comença la pasqua budista o Khao Pansà, com en diuen els tais. Durant tres mesos els monjos a penes sortiran dels monestirs. És una època propícia pels joves que volen ordenar-se, també per pregar i meditar en el recer dels temples. L’inici del Khao Pansà se celebra a la ciutat de Nakon Ratchasima, o Korat, amb processons d’espectaculars carrosses de cera. Les imatges de cera representen personatges de la mitologia budista i hinduista: déus, reis i criatures celestes. A la nit, famílies i amics es dirigeixen al parc on són filmades les seqüències per relaxar-se. Miren cinema a l’aire lliure, en aquest cas una pel·lícula de muai tai, la lluita tradicional tailandesa, sopen i xerren. Bons moments per una societat abocada al plaer de viure. Bevent, menjant i mirant cinema se’ls veu plenament feliços.
Dino dues vegades. Al primer àpat conec un parell de mestres encantadores. Treballen en una escola d’ensenyament secundari. L’una ensenya matemàtiques; l’altra, és professora de llengua. El segon dinar el faig després de connectar-me a internet. Baixo al pis sisè de l’MBK. Passejada entre els restaurants. La flaire és l’esquer que obre la gana. El cas és que em planto davant el quiosc C9. He descobert que qui cuina millor és l’única dona que hi treballa. Avui em serveix un plat d’arròs fregit amb verdures, bolets i pollastre digne d’un banquet.
Em dirigeixo a Gateaux House. Els llocs on m’agrada seure estan ocupats. Faig temps entrant a Telewiz. Compro crèdit per al mòbil. En un moment me’l carreguen. Ara sí, puc seure a la taula que m’agrada de Gateaux House. Demano una pasta d’anacards i panses. –“Calenta, si us plau!”. També un cafè amb gel. M’assec. Em serveixen. Començo a menjar la pasta, sempre tan bona, i a beure el café. Obro el portàtil. Llegeixo la premsa, copiada d’internet. Els ulls es passegen per les paraules escrites de Cardús, Melcior Comes, Alzamora, Àstrid Bierge. Sóc lluny, però amb els millors a la vora. Salvador Cardús comenta la sèrie The West Wing. Una sèrie que m’espera a casa. L’aniré mirant a partir de quan arribi. En Cardús la posa als núvols. Més prestigi, encara. Parla Enric Vila. Diu, al seu dietari: “A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps”.
Sóc al Gateaux House fins que s’acaba la bateria del portàtil. Cada dia dura menys. Pobreta, no és qüestió de blasmar-la, amb el servei que m’ha fet. Un gran servei, aquest ordinador. Gairebé quatre anys de treball exhaustiu. L’he portat amb mi a tot arreu. Ha rebut cops, fins i tot caigudes. Però és un roure, mai no ha fallat. Ha arribat el moment de jubilar-lo. Fa mandra. Mandra pensar que hauré d’acostumar-me a moure’m en una màquina diferent. A veure si amb el nou que compri tindré la sort que he fet amb aquest Toshiba. Si em dóna el mateix resultat serà magnífic.
El cas és que plego quan la bateria fa llufa. Surto al carrer. Han parat el ring de muai tai a la porta del centre comercial. Són combats mig apanyats. M’interessen poc. Combats amb lluitadors farang o combats mixtes, tai-farang. No m’agraden. No m’agrada el muai tai que practiquen els farang. No té res a veure amb el dels tais. El moviment és tot una altra cosa. L’aire. El muai tai és dansa. Els farang es mouen al ritme dels ànecs. Una llambregada al ring. Veig un farang executant el wai khru. Miracle! No acostumen a fer-lo. Fa l’ànec, sí, però almenys s’hi esforça.
Entro a l’hotel. Pago dues nits. La d’ahir i la d’avui. L’hotel no és car, tenint en compte que gaudeixo d’una bona cambra en una ubicació immillorable. Però pagar una picossada cada dia cou. Fora de Bangkok, una habitació semblant costa bastant menys. I a mi que m’agrada anar sovint al Siam Paragon! A sopar. Em regalo amb amanides i sopes. Els preus s’esforcen per acostar-se als europeus. Els diners, a Bangkok, volen.
A l’habitació. Faig els exercicis pel genoll que m’ha ensenyat -via telefònica- en P. R. En acabar, fredor sobre la carn tolida uns 12 minuts. Al carrer. Com que he dinat dos cops, avui no sopo. Pujo a l’andana del BTS. Agafo el tren. Transbord a Siam. Arribo a Saphan Khwai. Baixo per l’escala de ponent. En direcció al sud. En arribar al carreró on hi ha un karaoke a prop de la cantonada (cartell vermell i blanc a la vorera anunciant-lo) l’enfilo. No hi havia entrat mai, en aquest soi. Arribo fins el final. Un atzucac. Trenco per un carreró minúscul. Passo per davant un edifici que sembla abandonat. Doncs, no. És un cinema. Malgrat l’aparença deixada diria que funciona. Llums exteriors apagats per estalviar. Un vidre llueix un 50 immens. El preu de l’entrada: un euro. Un cinema de barri que sens dubte caurà aviat. Al solar hi faran pisos. En pocs anys, Saphan Khwai s’ha transformat. Es revaloritza a gambades de gegant. Vaig avançant per un laberint de carrerons. Em moc per un soc oriental en miniatura. Restaurants portàtils -carretons amb rodes- que fumegen. Esbraven sentors. Fragàncies barrejades. Fortors d’olis cremats. Verdures, cloïsses, gambes i carn picada espetegant amb alegria dins la suau concavitat dels wok. Molta gent sopant a l’entorn de taules plegables. Ocupen els carrers. Un dia qualsevol i sembla festa major.
“L’espècie humana representada en el cos d’una dona jove d’aspecte alienígena: la noia Dollar. Dollar té un cos blanc, de textura cremosa. Va vestida amb uniforme. Seu al cor comercial de Bangkok, en una zona de molt tràfic i enorme moviment de persones. Malgrat la confusió de l’entorn Dollar es manté estàtica, observa fixament no se sap què. Perplexe. Una figura inerte mirant-se el món amb tensió, desconcertada. Caos durant el dia i immensa solitud de nit. El destí de Dollar és romandre solitària. El nom “Dollar” fa referència a la unitat monetària dels Estats Units d’Amèrica. Una nació amb el 5% de la població mundial que controla el 25% de l’economia global. La nació més poderosa del planeta. Estats Units influencia la resta de la comunitat planetària econòmicament, políticament i militarment. Hem de preparar-nos per entomar grans canvis que s’acosten: econòmics, polítics, tecnològics, ambientals…”. (Comentaris de l’autor de l’escultura, l’artista Lolay, traduïts per JM.) Dollar 009 és una escultura de fibra de vidre creada per l’artista tailandès Lolay (Thaweesak Srithongdee (02/02/70). Mides de l’obra: 4 x 6 x 6 m. Ubicada, des de maig de 2009, davant l’entrada del Bangkok Art and Culture Centre (BACC). Pratunam. Bangkok.
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra, el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu espai destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients. L’enorme tolerància dels tailandesos. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors. El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on d’habitud s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
Un company fa massatge al lluitador abans del combat. El noi és estirat damunt una catifa posada sobre el terra, al costat del ring. La germana del lluitador té el menut de la família a la falda. La fotografia és feta a Loei, al nord-est de Tailàndia, durant els combats de muai tai que se celebraven en el transcurs d’una fira popular a l’aire lliure.
Els orígens del muai tai es remunten al segle XV, en un moment determinat de les lluites seculars entre Tailàndia i Myanmar. Conten les cròniques que un soldat tailandès empresonat pels birmans va recuperar la llibertat en vèncer, completament desarmat, dotze guerrers enemics. El rei siamès Naresuan el Gran va establir, cap a la fi del segle XVI, l’obligatorietat d’entrenar l’exèrcit amb les tècniques del muai tai. En els orígens, el muai tai era un combat cos a cos ferotge. A la dècada de 1930 es va regular l’exercici d’aquesta lluita reglamentant-la de manera semblant a la boxa. De llavors ençà es practica en un ring convencional, sobre una superfície de lona. Els contrincants usen guants de boxador i lluiten per espai de tres minuts en cadascun dels cinc assalts de què es compon un combat. Malgrat l’aparent homologació amb la boxa les diferències són realment notables. Sense el ritual que l’embolcalla, el muai tai no tindria raó de ser. Una litúrgia quasi religiosa és omnipresent en la boxa tailandesa. Els estadis de muai tai són temples consagrats a aquesta modalitat de lluita, entesa a la vegada com a tradició, esport i font d’importants guanys econòmics. El muai tai és un combat cos a cos violent que es basa en la tàctica de descobrir les febleses de l’adversari. El lluitador de muai tai es deu al seu tutor. El mestre el prepara, l’instrueix en la tècnica i el mentalitza. Quan l’instructor determina que l’alumne és apte pel combat li atorga un nom, amb el qual serà conegut a partir del moment que puja per primera vegada, com a professional, al ring.
Arribo a l’estadi de Korat una hora abans de començar els combats. Fora l’edifici no hi ha ningú; com que la porta és oberta opto per passar a l’interior. A dins només veig un parell de joves que proven un amplificador de so. Segur que boxadors i entrenadors aniran arribant d’un moment a l’altre. El promotor arriba de seguida. És un senyor gras, amb els cabells engominats. Exhibeix ostentosos anells d’or amb gemmes incrustades. Vesteix una camisa lluenta de seda, de color blau marí. El primer que fa en arribar és encendre les espelmes de l’altar dels esperits. Seguidament, posa un manyoc de barres d’encens al centre. Resa durant uns minuts. Manté el cap cot i les mans plegades a l’altura del front.
A les vuit del vespre, entren els primers espectadors a l’estadi. De boxadors encara no n’arriba cap. M’assec darrera una taula al damunt de la qual hi ha una estesa de guants de boxa, pantalons reglamentaris i uns quants protectors de genitals de plom, folrats de cuir. Una colla de nens apareixen de sobte. Acompanyen un amic que ha de boxejar aquest vespre. Intercanvien unes paraules amb l’individu responsable del material. Es dirigeixen a la bàscula. El nen boxador, d’onze anys, pesa 25 quilos. Es despulla davant la taula del material. Els companys li encasten el protector dels genitals damunt els calçotets; després, es posa els pantalons curts de combatre. El cosset de la criatura és menut, sembla molt fràgil. Altres infants lluitadors, de la mateixa edat o més grans, van presentant-se a l’estadi. En molts casos els acompanyen els pares, els germans, els avis, els amics. L’entrenador hi és sempre. Les grades de l’estadi serveixen de vestidor i lloc de massatge. Els lluitadors s’estiren als bancs. Normalment és el pare o un company qui els massatge el cos. Els unten amb olis perfumats i liniments. Abans de posar-los els guants els cenyeixen unes llargues benes de cotó a les mans. Com que els guants són massa grans per les mans tan petites, els estrenyen i fixen als canells amb cinta adhesiva de l’emprada per embalar. En acabar de vestir-los els donen instruccions. Els nois escolten l’entrenador amb atenció, a peu dret i seriosos, amb els ulls fitant a terra. Arriba el moment que la primera parella de lluitadors puja al quadrilàter. Les criatures salten al ring vestits amb folgats barnussos d’adults. Són tan llargs que els arrosseguen. Quan anuncien el seu nom pels altaveus aixequen els braços per saludar el públic. Al cap duen cenyit el mong-kon, l’ornament sagrat que els ha de protegir de caure en desgràcia. En una cinta que porten lligada al braç s’amaga una petita estàtua de Buda embolicada curosament amb tela. És un amulet de propietats màgiques, amb més o menys poder depenent del monjo que l’hagi beneït. Els tres músics, a una certa distància del ring, comencen a tocar els instruments. L’oboè, el timbal i el címbal acompanyen els moviments sinuosos dels lluitadors durant el ram-nuay, la dansa cerimonial que precedeix cada combat. Ballen per expressar obediència i respecte a l’entrenador, i per demanar protecció als esperits benefactors del muai tai. El repic sec de la campana anuncia l’inici del primer assalt. Les criatures s’encaren, tenses, però sense parar de moure’s. Com pollastres de brega. Abans d’entrar en combat s’estudien. La campana anuncia l’inici de l’assalt. S’abraonen a una velocitat prodigiosa. Els cops amb els peus, punys, colzes i genolls sempre són precisos, contundents. A mesura que la lluita progressa el frenesí del públic també: aposten cada vegada més alt a favor d’una o altra criatura. Els tres àrbitres al peu del ring valoren l’habilitat i la tècnica de cada contrincant. Guanya el millor. Per punts. El vencedor, tan macat com el perdedor, expressa respecte postrant-se quatre vegades a la lona, una davant de cada àrbitre. La darrera postració l’adreça al públic. Un dels àrbitres diposita un feix de bitllets entre les dents serrades del noi que ha guanyat. Així que baixa del ring, d’una estirada seca l’entrenador li arrenca els diners de la boca i se’ls fica cuita-corrents a la butxaca.
Comentari dels vídeos:
Dues criatures lluitant en un ring. Nens de sis anys. El vídeo arrenca al moment que el pare d’un dels nens el prepara pel combat. De primer, embolica una bena als canells i les mans per protegir-les. Després, li aplica un massatge al cos. Presencien l’escena la mare i una germana del lluitador. Comença a sentir-se la música característica del muai tai, oboè, timbal i gongs, la música que acompanyarà els lluitadors mentre s’esbatussin al ring. Seguidament, veiem la mateixa acció de posar les benes, però ara aplicada a l’altre contrincant. Escenes explosives de lluita entre els dos infants. Pot ser que les imatges fereixin els ulls i sentiments d’algunes persones. Amb el vídeo em limito a exposar la realitat. La gravació vaig fer-la a l’estadi municipal de Surin el 27 de gener de 2007. El mateix dia vaig gravar una lluita de muai tai entre dues noies, una modalitat que va guanyant terreny, però encara és una raresa. Els tais anomenen la lluita tradicional entre dues dones muai ying (de puying, dona, en tailandès). El combat entre noies es pot veure en el segon vídeo (Muay Thai. Boxing Girls). Convido a veure la gravació a qui li interessi i s’hi vegi amb cor.
El muai tai és la lluita dels necessitats. La primera condició per practicar-lo és ser pobre. L'ambició de guanyar diners impulsa els joves als camps d'entrenament. Uns camps on moltes vegades hi viuen les vint-i-quatre hores del dia. Als centres de lluita s'hi practica una fèrria disciplina, però també s'hi conviu amb gran camaraderia. Els mestres i els altres lluitadors són la família.Sol rere el filat esperant l'hora d'entrar en combat. De les seves habilitats al ring en depèn la família. El jove lluitador és l'esperança dels pares. Somien que el noi sigui bo i un promotor se l'endugui a Bangkok, als grans estadis Ratchamnadoen o Lumpini. A lluitar i a guanyar diners. Els diners que no fan amb les collites poden arribar a partir dels cops al quadrilàter.El combat s'ha acabat. El lluitador guanyador es postra agraït davant els àrbitres i el públic. Els àrbitres li han atorgat la victòria, el públic els diners que buscava. Uns diners que es repartiran l'instructor del noi i els pares.
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu lloc destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients.
L’enorme tolerància dels tailandesos és un fet evident i palpable. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on habitualment s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
Jaume Mestres 