Pujo al minibús que m’ha de portar a La-Ngu. Després de gairebé una hora de plaent trajecte, arribo a La-Ngu sense novetat. M’he desplaçat a uns 48 quilòmetres al nordoest de Satun. A La-Ngu m’assec al seient del darrere d’una moto. Per un euro, em porta deu quilòmetres més lluny. Cap a l’oest. En poca estona sóc a Pak Bara. El motorista em deixa arran d’una barraqueta de fusta on venen bitllets per anar a l’illa Lipe. El venedor s’afanya a arrencar un bitllet del talonari. S’imagina que tinc pressa. En menys de deu minuts ha de salpar la llanxa en direcció a l’illa. Pressa? Cap ni una. No he vingut a Pak Bara per embarcar-me. “I, doncs, què t’ha portat a Pak Bara?”. Responc a l’amable senyora tailandesa que m’ho pregunta amb dues paraules: “Sam rúat!”. En efecte, he vingut a explorar.
El vell mariner italià, testimoni de la meva arribada, em convida a visitar el seu iot. El iot, d’uns set metres d’eslora, és amarrat al moll. El té arran del ferri que en temporada alta connecta el continent amb les illes que formen part del parc nacional Ko Tarutao, limítrof amb Malàisia. De fet, el veterà home de mar -un mortal feliç- el que vol és ensenyar-me el seu niu a terra ferma. Portar-me al recer on reberà d’aquí uns mesos la muller que espera. “És a l’altra banda dels manglars. A menys de deu minuts de navegació”. La dona tailandesa que s’ha interessat per saber què m’ha portat a Pak Bara, agafa de bracet el mariner i l’amanyaga amb paraules carinyoses. Tendres paraules que fan l’home feliç, més feliç encara.
La senyora tailandesa es diu Orawan. Un nom relacionat amb la textura de la pell. Finesa, suavitat de pell, bellesa dèrmica. Només la pell? L’Orawan desprèn la llum d’un àngel. Un àngel del cel que intenta semblar humà. Vesteix de color rosa, jaqueta i pantalons. Brusa blanca. La graciosa pamela que porta també és rosa. Sota la pamela llu un rostre aplatat, gairebé circular. La seva cara és un sol. Els ulls, les estrelles d’altres sols, els de l’ànima i el cor. L’expressió natural del seu semblant és el somriure. Com que he vingut de recerca, la senyora Orawan em convida a explorar Pak Bara en moto.
Em porta vora el mar, a la platja encarada a les illes. Seiem sota un cobert de canyes ran el trencant d’onades. Veig la llanxa que va a Lipe solcant raude la superfície grisosa de l’oceà. En aquesta hora, el mar reflecteix el cel encapotat. Les illes paradisíaques es retallen per sota l’horitzó. Imprecises. Les veig presoneres del cotó brut de boires baixes. A escassos metres d’on som, mig enfonsat, emergeix part d’un paquebot. La coberta i la popa són visibles. És un cadàver trabat a la sorra. Una desferra del tsunami. El devastador tsunami del 26 de desembre de 2004. L’Orawan comenta que es trobava navegant per l’oceà al moment que les onades colossals van abatre la costa. Van ser tres onades, diu. Era a bord d’una llanxa retornant d’una de les illes. Malgrat la gegantessa de les onades la nau on viatjava l’Orawan no va patir desperfectes. Només l’ensurt. I, encara, a mitges. Els turistes que anaven a bord de la llanxa feien fotos i reien, m’assegura l’Orawan. No sabien, ningú podia imaginar-se, la càrrega letal de tanta energia hidràulica. El pilot solament havia de tenir cura de mantenir la llanxa perpendicular a l’onada, deixar-s’hi dur. En cas contrari, haurien sotsobrat. El naufragi anímic va venir en arribar a terra i trobar-se amb la destrucció insospitada. Però a Pak Bara, encara rai. De víctimes humanes va haver-n’hi poques.
No puc estar-me de preguntar a l’Orawan si pot dir-me alguna cosa de Tham Morakot. Tham Morakot (Cova Esmeragda) és un túnel subaquàtic d’uns 80 metres de llargada que mena a una platja semicircular flanquejada d’espadats. La cova és a l’illa de Koh Muk, unes quantes desenes de quilòmetres al nord de Pak Bara. L’únic accés per arribar a la platja és des del mar, a través de la foscor del túnel. Solament s’hi pot entrar quan la marea és baixa. En el meu cas, vaig entrar-hi nedant. Sospito que a hores d’ara ja deu haver-hi un servei públic de barques pels visitants.
Tinc un especial interès per saber els efectes del tsunami a Tham Morakot. Fa anys, quan vaig entrar sol en aquella cova per, ignorant-ho, desembocar a la paradisíaca platja de sorra farinosa que apareix al fons del túnel, vaig quedar-me literalment enlluernat. Explico l’experiència al meu primer llibre [1]. A la darrera crònica. És l’única de tot el volum a la qual vaig posar nom: Quan l’onada ens durà… El títol d’un bellíssima cançó de Lluís Llach.
Quan vaig escriure la crònica, expressament pel llibre -aquella crònica no es va radiar mai-, vaig ometre informació a consciència. Ni esmentava el nom de la cova ni el de l’illa. De fer-ho, m’hauria considerat un delator. Hi ha llocs que es mereixen el benefici de mantenir-los en secret. L’experiència confirma que molts paradisos van deixar de ser-ho el dia que van massificar-se. Em va semblar tan extraordinari aquell indret, tan fora del món, que donar-lo a conèixer hauria estat com profanar-lo. Ara, Tham Morakot, ja és una cova coneguda i visitada per moltíssima gent. Esmentar-la, doncs, no és cap pecat.
Em diu l’Orawan que a Tham Morakot van morir-hi dues persones. Sembla que es trobaven dins la cova el moment de presentar-se el tsunami. Unes quantes desenes eren a la platja interior. Per fortuna, totes van sobreviure. Van rescatar-les, estàlvies, cinc hores després de produir-se la catàstrofe.
Jaume Mestres 