Mes: Mai de 2008

Divendres a la Mare del Món

On Per Jaume MestresIn Egipte, ViatgesDeixa un comentari

Els divendres al migdia les tripes de la Mare del Món s’estremeixen amb els cants dels muetzins. Les pregàries baixen del cel del Caire i es filtren sota terra. Els altaveus són els fils que les transmeten pel sistema de túnels, talment reguerots de pólvora que encenen els cors dels fidels. Entra un comboi a l’estació i s’atura. Baixen passatgers i en pugen de nous. Dels llavis surten oracions no dites però sentides. En canvi, el policia d’uniforme blanc assegut en una cadira trencada recita versets que llegueix en veu alta del llibre de pregàries. Paraules transcendents, sí, però el món no s’atura a escoltar-les. A l’interior del metro no hi ha aire condicionat. La ventilació se soluciona obrint algunes finestres. Entra un aire potent, viciat i greixós. Put a sutge. Baixo a Mubarak. Ascendeixo les escales que menen al carrer. Em precedeix un matrimoni d’una seixantena d’anys. L’home porta americana i corbata. La dona, un vestit fins a mitja cama, elegant, a to amb la seva edat. Semblen gent acomodada. De cop i volta al pobre home li sobrevé un atac de tos. S’atura a mitja escala. Inclina el cos endavant, es posa dos dits de la mà dreta sobre els forats del nas i estossega. Del nas surt una torrentera de mocs. La mucositat va a parar als graons de l’escala. Els mocs a terra i els dits empastifats. Per eixugar-se no utilitza mocador ni paper sinó el folre de l’americana, i es queda tan ample. Segueixen pujant, i jo al seu darrere.
Emergeixo a la plaça Ramsés. Surto pel forat del metro que hi ha just al davant de l’estació del ferrocarril. A l’entrada principal, a mà esquerra, hi ha uns urinaris públics que de fora estant empesten. Arran dels urinaris hi ha la porta d’accés a la mesquita. Com que avui és divendres s’hi concentren més fidels que en un dia ordinari. N’hi ha tants que no caben dins la sala d’oració. Per això s’amunteguen sobre una estesa de catifes verdes que han posat al davant, just al lloc on necessàriament ha de passar tothom que entra i surt de l’estació. La munió d’homes que preguen sobre les catifes obstaculitza el pas, però no hi fa res. La pregària a Déu per sobre tothom i totes les coses. Embolcallades amb ferum de pixum les oracions s’envolen cap a Al·là.
Sortint busco un lloc on menjar alguna cosa. En una vorera paral·lela a l’estació els restaurants s’alternen amb les pastisseries i els cafès. Opto per menjar kóshari. El kóshari és un plat habitual a Egipte. En un bol hi posen pasta barrejada amb arròs, llenties, cigrons i al damunt una capa d’all fregit, ben cruixent. Et donen un platet amb salsa de tomàquet. El client pot afegir-hi, a discreció, les espècies que troba sobre la taula. Pago tres lliures per un bol atapaït de kóshari[1].
Havent dinat em fico per un carreró perpendicular a l’estació. És un carrer estret, tancat al trànsit rodat. A una banda i l’altra hi ha cafès. Cafeteries amb les taules a fora, sota l’ombra agraïda de tendals i arbres. M’assec a la taula d’un dels establiments. Aquestes cafeteries semblen competir per veure quina és més sorollosa. Cadascuna té un televisor, connectat a potents altaveus, que no para d’emetre pel·lícules. Són films egipcis estridents. Gairebé en cada seqüència actors i actrius criden o s’esbatussen, això quan no canten o ballen. A mi em semblen pel·lícules dolentes. Però als egipcis bé que els deuen agradar. Almenys se les miren, ni que sigui amb indolència. Malgrat que pretenen ser còmiques no veig un sol espectador que esbossi ni l’ombra d’un somriure. O els gags no els fan gràcia o se’ls saben de memòria. Faig portar-me un te. Just al davant d’on m’assec hi ha una altra cafeteria que fa xamfrà amb un carreró minúscul. Veig tres homes que s’hi acosten. A primer cop d’ull semblen clients com els altres, però en realitat no ho són. El del davant porta l’home que va al mig emmanillat al seu canell. Penso que el detingut deu ser un lladregot acabat d’enxampar. El deuen portar a alguna comissaria propera. Sigui el que sigui, el cas és que s’asseuen a la cafeteria. El mosso treu una pipa d’aigua per a cada un dels homes. Els policies van de paisà. El cambrer deixa sobre la taula un te i dues Pepsi. Amb les manilles ben visibles policies i detingut beuen i fumen amicalment. Semblen col·legues. Fins i tot es diria que s’expliquen acudits de tant contents com semblen. No sé si el què veig és real o el què s’esdevé en aquests moments al carrer Hussam Al Din és una pel·lícula.

[1] Tres lliures egípcies equivalen aproximadament a 35 cèntims d’euro.

Ubud

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Molts diuen que l’essència de Bali és a Ubud. També és cert que el visitant que cerca tranquil·litat, a Ubud la troba. Ubud és el lloc indicat per observar la vida rural balinesa, i per fruir de les danses i del teatre tradicional d’ombres. Ubud és el bressol artístic i l’ànima cultural de Bali.
M’allotjo en un lloc apartat del nucli urbà, en un indret solitari i frondós. Un rierol corre per sota mateix del meu bungalou, per la fondalada invisible d’un barranc embrossat de falgueres gegants i d’esbarzers. És una ferida cicatritzada per la verdor de la selva; parteix en dos un espesseït bosquetó que es mor allí on comencen els esplendorosos camps d’arròs. Entre els veïns que em visiten s’hi compten nombroses tórtores, acolorits blauets, boniques papallones i àgils esquirols capaços de salvar d’un salt distàncies de tres metres.
A part d’un servidor, a la meva cambra hi fan vida altres hostes. Em refereixo a uns rèptils semblants a les sargantanes, però més grans. D’aquests animals aquí en diuen tókey. Els tókey són llangardaixos d’hàbits nocturns de més o menys un pam de llargada. S’alimenten d’insectes. Els inofensius i benefactors dragons, portadors de bona sort, m’acompanyen totes les nits amb els seus raucs intermitents. Una altra cosa ja no tan agradable d’aquestes bèsties són els abundosos excrements que produeixen. S’escampen sense moderació per sobre el llit i pel terra enrajolat de l’estança. Sort en tinc d’una legió infatigable de formigues gegants. S’organitzen en fileres i patrullen per la cambra fins retirar quasi del tot la porqueria.
El meu amic balinès Gusti em ve a trobar. Pujo a la moto i em porta a casa seva, al vilatge de Blahbatuh. Trobem la seva mare asseguda a l’ombra d’un rafal tot espellofant arròs. De seguida em serveixen cafè del país en un got de vidre i, posats en un platet, una muntanya de pastissets de coloraines. Seiem a recer del balé gedong o pavelló principal de l’habitatge. El balé gedong és una nau oberta per un costat; en l’oposat hi ha una cambra privada amb porta i finestres de fusta d’alta qualitat. Els batents cisellats els van decorar amb motius florals, animals mitològics i alguna esvàstica, el símbol hindú de la bona sort.
Al cap d’una estona apareix la germana d’en Gusti i tres nenes més abillades amb la roba tradicional balinesa. M’obsequien amb una dansa de benvinguda. Durant el ball llancen una pluja d’olorosos pètals. A l’hora d’acomiadar-me de la família, la mare del meu amic m’ofereix una bossa plena de taronges i pomes petites collides de l’hort.
No gaire lluny de la casa d’en Gusti, a tocar d’uns bancals d’arròs, hi ha un cobert fet amb troncs de bambú i teulada de palla. Sota el sostre hi pengen fileres de fulles trenades de palmera, entre flors de frangipaners, hibiscos i buguenvíl·lees. Una plataforma alçada a un metre de terra fa d’escenari. Darrere l’escenari uns nens observen com nenes de la seva edat, entre set i nou anys, es preparen per ballar. Les ajuden a vestir-se les seves germanes grans o les mares. Un jove assegut a terra es maquilla amb traça. En acabar de pintar-se la cara es guarneix amb un munt de peces de roba sobreposades fins a completar l’espectacular vestit requerit per ballar la dansa del guerrer, o Baris. A l’esquena s’hi ha penjat el kris, o punyal cerimonial. Els ballarins i ballarines esperen la presència d’un grup de turistes. Quan algú avisa que s’acosten, els nens van a rebre’ls en processó. La desfilada la presideixen dos nois portant sengles ombrel·les vermelles amb pinzellades de daurats lluents, rematades amb unes borles grogues. Els segueixen una filera de nenes portant torres de fruita al cap i paneres vegetals curulles de flors. L’orquestra del vilatge o gamelan tanca la comitiva tocant a tot ritme xilòfons i gongs.
Amb els espectadors acomodats davant l’escenari, asseguts en amples butaques de bambú, comença l’espectacle. Pollastres i petites gallines seguides d’alterats pollets, es passegen a pleret per entremig dels músics i les cames dels artistes.
Un grup de nenes balla el Pendet, la dansa de benvinguda. A continuació, apareix el noi que ballarà el Baris. Ho fa tan bé que el públic es queda bocabadat. El xicot no s’esperava l’allau d’aplaudiments amb que l’obsequien els turistes. Sorprès per l’entusiasme que demostren, aclaparat per la seva timidesa, reacciona fugint corrents d’escena. Ara surt una noia a ballar un fragment de la dansa Legong. El Legong és el contrapunt al Baris. Tot el que té d’energia la dansa del guerrer, el Legong ho té de delicadesa. Al final de l’exhibició apareix en Ketut, l’amo de l’escola de ball. Interpreta el Kebyar Trompong, una dansa complexa que es balla amb un ventall a la mà i a la gatzoneta, amb el cul de l’intèrpret gairebé arran de terra. El més difícil d’aquesta modalitat de Kebyar és que, a la vegada que dansa, el ballarí branda una sèrie de gongs posats a un pam de terra i en renglera.
A Bali, amb els primers sons de la música, els ballarins i ballarines es transformen. Es diria que algun esperit diví posseeix els cossos terrenals i els eleva a un estadi superior. Mentre sona el gamelan els artistes són déus o deesses en conjunció amb l’Harmonia.

Papallones de la nit

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Marihuana, dones i rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums, io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador, format cinemascop, amb cavalls al galop de grans crineres onejant al vent i diaris estrangers d’una setmana abans. Tot hi cap per guanyar-se unes quantes rúpies. Són els desheretats que busquen les engrunes dels més farts, desesperats venedors que sovint gasten una dignitat superior a la del fati australià que els gruny malcarat perquè li obstaculitzen el pas a la cobejada platja.
Hi ha balinesos panxacontents que es distreuen oferint transport als vianants. Es fan un tip de riure si els dius que el que necessites no és una moto ni un taxi sinó un helicòpter. Satisfets que no els censuris, t’ofereixen un cigarret de clau i una divertida xerradeta.
Les kupu-kupu malam o papallones de la nit, es venen descarades a les voreres, o discretament expectants entre els mini restaurants amb rodes que serveixen, a preus de riure, especiats menjars de la zona de Padang, a l’illa de Sumatra.
La Christa és una noia austríaca de vint-i-molt-pocs anys. És la meva veïna al lloc on m’hostatjo. Ha vingut a Kuta a refer-se dels tràngols que li han passat a Nias, una illa remota a les costes de Sumatra. Viatja sola. En la seva primera incursió a l’Àsia no se li va acudir una altra cosa que ficar-se en un dels caus més insalubres d’Indonèsia. Va caure malalta de seguida. Vòmits, febre i diarrees la van deixar tan debilitada que era incapaç de moure un sol múscul del cos. Va estar-se postrada al llit deu dies. Tret d’una sola ànima caritativa, la resta de natius no s’hi acostaven perquè temien que l’haguessin posseït mals esperits o el diable en persona. El metge del vilatge, després d’examinar-la detingudament, va notificar-li que que patia d’una afecció aguda de l’apèndix. Tot i que la Christa insistia a afirmar que feia cinc anys que li havien extirpat, el mal metge persistia en el diagnòstic errat. Ni apèndix ni malària: la noia havia agafat el dengue, una infecció vírica temible tramesa per un mosquit. Per postres, una nafra purulenta se li havia apoderat de bona part del peu, li adoloria la cama i havia de fer un considerable esforç per caminar. S’està recuperant, però assegura que mai més no tornarà a Nias ni vol sentir-ne parlar.