Arribo a Satun. Satun és una població ubicada al sud profund de Tailàndia. És a prop de Malàisia, a la costa del mar d’Andaman. En baixar del minibús el primer que faig és buscar un lloc on hostatjar-me. Llogo una habitació en una casa d’hostes. És una habitació lluminosa. Tinc el que necessito: un bany, un llit, un escriptori, un armari, nevereta i un aparell d’aire condicionat. L’aire condicionat s’agraeix: deshumidifica i refresca. La calor que fa aquests dies és enganxosa. Un cop instal·lat, tanco la porta i surto. Mentre em poso la clau a la butxaca penso que en donar la finestra a ponent tinc rogenques postes de sol assegurades. Aquest pensament em fa content. És bonic veure ajocar-se el sol dels tròpics darrere un mar de cocoters. Un roig de sang en procés de coagular el verd fins fer-lo negre.
Passejo pel centre. De seguida m’adono que a Satun hi conviuen tres ètnies: malais, tais i xinesos. Una altra de les evidències és que a la ciutat hi ha un munt de barberies. Una exageració; realment n’hi ha moltes. Em sorprèn comprovar que la major part de barbers són dones. En efecte, veig moltes barberes tallant els cabells dels clients.
Visito el museu. Està ubicat en una casa magnífica construïda els primers anys del segle xx. Va alçar-se per allotjar el rei Rama V durant els seus viatges al sud del país. Posteriorment, va esdevenir residència del governador provincial. Durant la Segona Guerra Mundial els comandaments japonesos a Tailàndia van fer-la servir de quarter general. L’any 2000 va convertir-se en museu.
Atuells diversos i diorames repartits en els espais dels dos pisos de l’habitatge expliquen de manera simple la vida, tradició i costums dels musulmans del sud de Tailàndia. Un dels diorames mostra tres nens esperant el torn per ser circumcidats. Un cartell explicatiu detalla la circumcisió dels nois i l’ablació del clítoris de les nenes. Sobre l’ablació diu: “L’ablació a les nenes pot practicar-se des del moment de néixer fins els 2 anys. Amb una agulla o un ganivet ben esmolat, s’elimina la petita protuberància carnosa de l’òrgan reproductiu de les femelles”. I, apa, llestos. En un moment, destrueixen la font del plaer sexual de les dones. Per tota la vida. Molta cura a no pronunciar clítoris, però màniga ample a l’hora de permetre-ho.
Sortint del museu enfilo el carreret que mena a una de les moltes formacions càrstiques de Satun. En un moment sóc a la base de la immensa mole calcària. La paret és absolutament presa pel verd. S’hi arrapa una vegetació flamant. El camí de ciment s’adapta a la naturalesa de la muntanya de pedra. Ressegueix ondulant l’orografia d’arestes mentre voreja cavitats que corquen les roques per la base. En algunes de les balmes, els budistes tailandesos hi han alçat altars d’esperits, imatges sedents del buda i fins i tot cavalls esculpits ornats amb garlandes. Als altars i a les imatges s’hi veu deixadesa. Es percep que Buda no és senyor d’aquests verals.
Uns homes reposen damunt la plataforma d’un rafal. Els saludo en malai. Són homes d’ètnia malaia, gent d’aquesta terra, musulmans de moltes generacions. La sorpresa és que em responen en tai. De fet, la seva parla és el yawi, un dialecte del malai. No cal dir, doncs, que m’entenen perfectament. Per quina raó no em responen en la seva llengua? Assimilats o inhibits?
Continuo avançant pel caminet de ciment. A banda i banda s’alcen modestes cabanes fetes amb bambú i plafons de fusta. La majoria tenen el teulat de xapa, però algunes encara conserven el sostre tradicional teixit amb fulles de palma. Munts de criatures juguen i corren. Criden. S’empaiten. Els més menuts van nus. Saludo els adults que vaig trobant-me. Ara no els incomodo dirigint-m’hi en malai. Però tampoc ho faig en tai. Els saludo en àrab. Als meus salam uali-kom responen amb els corresponents uali-kom salam. Amb naturalitat. Tots contents i cap problema. Pregunto a una dona si habitualment parlen yawi. Ho nega. Tothom al meu voltant parla yawi. Per quins motius amaga l’evidència?
El poblat musulmà està assentat a la base de la formació calcària. Espadats de verdor cauen en verticalitat rabent damunt les cabanes i un riu. En realitat, el que en dic riu és una massa d’aigua dispersa que aquí s’uneix per fluir compacte. El que ara és un braç líquid abans s’ha repartit, s’ha escampat pel sotabosc. Alimenta els manglars i es confon amb el mar, que és ben a prop.