Circulo amb moto per la carretera de Tegallalang. Em dirigeixo al nord. Passo per Pande. M’admira la bellesa del paisatge. I la tranquil·litat de la ruta. És un plaer circular per aquesta carretera amb a penes trànsit. En arribar a un revolt m’adono que hi ha un moviment inusual de gent. Quan a Bali trobes més de cinc persones juntes és que es cou alguna cosa important. Per la manera com vesteixen diria que van a un ritual funerari. Una cremació, o ngaben, no pot ser, doncs enlloc no veig lembuh. Els lembuh són els toros de fusta on introdueixen els cadàvers per incinerar. M’aturo i pregunto a un parell de dones a quina mena de cerimònia es dirigeixen. Responen que van a un ngurugan. El ngurugan és un ritual que es fa per purificar l’esperit i encarrilar el camí de l’ànima d’algú que va morir fa poc. Aquests rituals se celebren a l’entorn de la tomba del difunt trenta dies després del traspàs. Aturo la moto i l’aparco al voral de la carretera. Obro la bossa. De dins trec la roba necessària per participar de l’acte. Em lligo el kàmen a la cintura i em poso al cap el déstar adequat, en aquest cas un de tons blancs i negres. Mentre em vesteixo veig baixar la processó per la petita carretera. Quan arriba a la meva alçada m’afegeixo a la corrua.
Arribem al cementiri. La cerimònia que viuré és una de les de més interès que he vist a Bali. No té res a veure amb les cremacions, tan espectaculars, multitudinàries i acolorides. El ngurugan és un ritus relacionat amb la mort, sí, però és una altra cosa. A mesura que la gent va congregant-se va seient a terra. Es formen grups de persones per les zones menys irregulars del terreny. El cementiri està ubicat en un camp obert, fresc, envoltat d’arbres grandiosos, algun cocoter i arrossars al voltant. No té tanques, ni nínxols, ni panteons. El terra és totalment tapat per l’herba. Al primer cop d’ull les tombes passen desapercebudes. És quan t’hi fixes que t’adones dels túmuls que les marquen. Els balinesos hinduistes enterren els morts transitòriament. Els colguen per un període de sis mesos, transcorreguts els quals els familiars els desenterren per procedir amb els rituals que precedeixen la cremació de les despulles. El més significatiu d’aquest ritus és la neteja dels ossos del finat. Potser perquè tenen aquest aire de provisionalitat els cementiris hinduistes de Bali no són tenebrosos. Una altra cosa és quan te’ls trobes ocupats per desenes de persones desenterrant cadàvers. Aquesta és una visió, com a mínim, inquietant. Esborrona veure els fills extraient el cos mig descompost de la mare, per exemple. Les vegades que he viscut aquesta experiència, que comença hores abans de l’alba, he sentit sempre un calfred. Emoció i esgarrifança.