Estenen l’uniforme de mestra damunt la terra que ha quedat humida pels efectes dels líquids vessats. La part superior del vestit reposa al capdamunt de la tomba, el lloc on se suposa que ha d’haver-hi el crani i el pit. Sobre la bata hi van posant la roba tradicional de la dona balinesa. És un procés lent, carregat de simbologia i sentiment. Als peus, hi col·loquen un kàmen; una faixa groga, o senteng, al nivell de la cintura i una preciosa brusa transparent, vermella, la kebaya, a l’altura del pit. Damunt aquestes peces encara hi posen més roba, com ara una flassada prima i una tovallola blava a dalt de tot. Cada un dels objectes pertanyia a la mestra traspassada. La pastilla de sabó que han utilitzat per netejar el terra de la sepultura ara la posen al costat de la roba; també veig que hi dipositen un raspall de dents. La dona que s’ha encarregat de parar l’eixovar, ara perfuma la roba i els altres objectes dipositats sobre la tomba amb un aerosol. Quan el sacerdot acaba les seves funcions litúrgiques desapareix d’escena. Ha arribat l’hora de restablir les coses com estaven. El que succeeix seguidament transcorre amb gran celeritat. Retiren de pressa els vestits i artefactes dipositats sobre la sepultura. No hi fa res que amb les presses s’hi quedi l’esprai de la colònia. Un home amb una aixada remou la terra del voltant i la va estenent damunt el lloc on s’ha oficiat el ritual. Abans d’extreure el tub de bambú que connecta el món de fora amb la gola de la morta, el vidu es treu ràpidament uns diners de la butxaca de la jaqueta i els introdueix a dins. El fill també hi entafora alguna altra cosa, dins el tub. Seguidament arrenquen el bambú de la terra i el llencen. La planta espinosa que a l’inici de la cerimònia tapava l’orifici de la canya, ara la planten exactament al mateix lloc on hi havia clavat el bambú. Deu ser que les arrels han d’unir-se amb l’ànima. S’acosten uns homes amb un tancat fet amb llistons. Amb extrema celeritat alcen un clos a l’entorn de la tomba. Abans que el tanquin apareix una dona amb una panera dins la qual hi veig pastes d’arròs de coloraines i un pollastre empalat, badat i fumat. Deixa l’ofrena damunt el túmul de terra fresca. Els homes asseguren la cleda amb estaques i lliguen els angles amb cordes vegetals. La cleda de bambú assenyala el lloc on reposa el cadàver, alhora que el protegeix dels prededors. El cactus que ha encastat el fill gran a la terra i el pollastre fumat són conjurs màgics per emparar la mortalla de monstres espantosos i fantasmes voraços que ronden de nit. De no haver-hi el vegetal punxut i els altres elements protectors, ogres i esperits malvats no s’aturarien fins sadollar-se de les despulles mortals.
La cerimònia ngurugan evidencia que els balinesos són menys hinduistes del què proclamen i el comú de la gent creu. La closca de la seva religió té molt de vèdica: la carcassa, el panteó, litúrgies, rituals. Però el nucli, el que seria el moll de l’os, oscil·la entre la màgia i l’animisme.
Surto del cementiri barrejat amb els balinesos. No tinc humor per anar de convidat en cap casa. La cerimònia en certa manera m’ha trasbalsat. Em disculpo. Arribat a la moto, em trec el déstar del cap i el kàmen cenyit a la cintura i m’assec al seient. Avanço les persones que es dirigeixen carretera amunt a poc a poc, no tant per evitar algun accident com per respecte. Ara mateix m’agradaria que el motor emmudís. Però no, per avançar es fa fressa.