(CONTINUACIÓ) La moto baixa aproximadament un quilòmetre més. Ja hi som, en aquest revolt es veu clarament un camí que penetra un bosc d’acàcies. Són arbres vells, esparsos, molt alts. Miro el rellotge: ara són dos quarts i cinc minuts de vuit. Comencem a caminar per un senderol que zigzagueja entre una flassada d’herba resseca. L’herbam té tonalitats de palla. Alguns arbres estan tombats. Hem de saltar per damunt els troncs per superar-los. A mesura que pugem, el bosc es transforma. Els arbres es redueixen fins el punt de fer-se nans. De les branques pengen fils de liquen de color verd cobalt. Entrem en una zona de matolls eixarreïts. En lloc d’herba, ara hi ha rocs. És lava. Però una lava claríssima, gairebé blanca. Els rocs són més inestables com més amunt ens enfilem. Començo a sentir el respir del volcà. El percebo de dues maneres: pels narius i les oïdes. En efecte, de tant en tant, m’arriben bafarades de sofre. És sofre que emergeix de fumeroles escampades. Les fumeroles són l’alè del volcà. I l’alè, com correspon a un senyor gegant, emergeix fent un soroll d’avern. Talment cent locomotores de vapor avançant a gran velocitat. El soroll i la sentor de sofre augmenten a mesura que ens acostem al cràter. Estem grimpant per la paret de la corona del volcà. Aquí la lava és polvoritzada, barrejada amb infinits terrossos verd-grogosos de sofre. És una tartera: dues passes endavant per una enrere. Finalment, vencem el monstre. Un cop al cim es fa evident que el volcà no està del tot calmat. La darrera erupció de l’Egon va produir-se no fa pas tant, el 6 de febrer de 2005. L’Egon es resisteix a adormir-se. Sembla neguitós. Expulsa fum per diferents punts de la caldera. El fons del cràter és un mar de terra pla. I, tan blanc, que si te’l mires una estona, encega. Però en aquesta gairebé immaculada vastitud mineral, l’erupció hi ha deixat traces. Aprecio línies sinuoses que als meus ulls dibuixen continents. Penso sinó serà un mapa extraterrestre el que diviso. Pintat per qui? Per la fúria d’un gegant? Massa precís per haver nascut del caos. Vés a saber si després del cataclisme, algun àngel –o dimoni?- no va escriure-hi un conjur per minvar o per excitar encara més la còlera del monstre. Per si de cas, val més no intentar desxifrar el missatge ni acostar-s’hi. Em conformo en la contemplació passiva de l’expressió tangible de la vida: destruir per generar de nou. Xiva, quan deixa la seva residència del mont Meru per voltar pel món, deu sojornar als cràters dels volcans.

Comencem a resseguir la corona de la caldera. És perillós. Les soles de les meves vambes estan gastades. Sort en tinc del guia que en més d’una ocasió atura la meva relliscada. Caminem sobre xavalla menuda. És una mineralitat extrema, però ben viva. En segons quins punts el terra bull. És el foc que encara crema arran de superfície. Veig ossos de búfal, costelles, femorals i cranis. Una vegada a l’any els natius que viuen a la falda de l’Egon pugen al cràter per a oferir al volcà els animals sacrificats en rituals atàvics. Creuen que així apaivaguen la seva fúria. No hi fa res que avui la majoria siguin batejats. Segueixen la tradició de sempre. Màgia i conjurs fusionats en la religió de Crist. L’animisme de bracet amb senyals de la creu, parenostres i misses de diumenge.

De vegades, el vent gira i em porta a la cara bafarades de sofre. Em poso la màscara. Passem arran de la fumerola més activa. El soroll que fan els gasos emergint amb gran potència és eixordador. A l’entorn d’on surt el fum, d’un blanc puríssim, la geologia pren tonalitats diverses. És dels pocs llocs de la caldera on es poden veure colors amalgamats. Un espectre cromàtic bellíssim. Continuem resseguint la corona. Com que rellisco sovint per la nul·la adherència de les meves vambes, aviso al guia que tornem enrere. Seiem al punt més baix de la corona, el lloc on tenim el cràter més a prop. El vent bufa amb força. L’aire és fred. Ens apressem a fer un mos. En efecte, els plàtans han quedat ben aixafats. No hi fa res. Ens els mengem. Bevem uns glops d’aigua i comencem el descens. Baixant m’adono de com d’empinat és el camí. Quan es puja no se’n té consciència. Descendim amb calma. Vull fruir del paisatge absolutament sensacional que s’obre als quatre vents. Diviso la costa meridional i septentrional de Flores. A l’est, albiro la silueta del volcà Lewotobi. A ponent, s’alça una serralada culminada pel pic Mapitara. El Mapitara és un cim perfecte, en forma de punta de llança. La vegetació és tan densa que no deixa veure ni un sol pam de roca. La selva s’enfila en vertical fins el capdamunt de la muntanya. Em diu el guia que pels contraforts del Mapitara hi té ruscos d’abelles. Hi va sovint a recollir la mel. A la zona dels arbustos m’aturo a observar els fengs. Els fengs són enormes falgueres primitives amb un ull pelut –corbat com un gaiato- al centre de la planta. De tan fimbrat sembla que el vegis créixer. Faig fotografies de botànica menuda. Vegetals sòlidament arrapats a les roques; de vegades, monofol·liars. Alguns tenen petites flors tubulars que els pengen com perles vermelles. Quan entrem al bosc, la llum de la tarda que cau encara el fa més bell. L’herba esmorteïda, de tonalitats groguenques, ara sembla avivar-se. Les escorces dels arbres prenen textures noves amb les ombres que projecta el sol caient. Un sol en decadència comença a pintar colors de cansament sobre el cel de diorama que posa límits a la sobirania del mar. Arribo al punt on hem començat l’ascensió un pèl cansat, però satisfet. Em sento molt content. He celebrat el meu sant d’una manera immillorable. No podia fer-me un auto-regal més adequat. Malgrat els prolegòmens una mica inquietants de l’aventura he culminat el dia amb èxit. M’acomiado del guia a peu de carretera. El noi, abans de dir-me adéu, s’ajeu una estona a l’asfalt. De cara al cel. Sé que està content perquè ha vist l’ull de la fera i no l’ha xuclat. El guia es dirigeix a casa seva. A mi, encara em queden 29 quilòmetres per arribar-hi. I no tinc altre vehicle que les meves cames. Sóc a uns 8 quilòmetres de distància de la carretera que voreja la costa. Però tant me fa. Vaig baixant el fort pendent que em portarà a Blidit pregonament content. Si se’m fa fosc, tant se val. De veritat que no m’importa. Potser encara no he caminat ni vint minuts quan una moto que baixa s’atura arran meu. És el mateix xicot que he trobat al matí, el que es dirigia al mercat penjat a les muntanyes a vendre les tonyines. El que m’ha proporcionat el guia i m’ha allunyat dels homes primitius. Està content perquè ha venut els peixos. M’invita a pujar a la moto. Se’n torna a casa, a Maumere. Jo també vaig a Maumere. Un home content perquè ha venut unes tonyines i, un altre, també content perquè ha pujat fins el capdamunt d’una muntanya de foc, fan el viatge de retorn a casa plegats. Destins diferents, però, ni que sigui per una estona, coincideixen en el mateix camí.