Estenen l’uniforme de mestra damunt la terra que ha quedat humida pels efectes dels líquids vessats. La part superior del vestit reposa al capdamunt de la tomba, el lloc on se suposa que ha d’haver-hi el crani i el pit. Sobre la bata hi van posant la roba tradicional de la dona balinesa. És un procés lent, carregat de simbologia i sentiment. Als peus, hi col·loquen un kàmen; una faixa groga, o senteng, al nivell de la cintura i una preciosa brusa transparent, vermella, la kebaya, a l’altura del pit. Damunt aquestes peces encara hi posen més roba, com ara una flassada prima i una tovallola blava a dalt de tot. Cada un dels objectes pertanyia a la mestra traspassada. La pastilla de sabó que han utilitzat per netejar el terra de la sepultura ara la posen al costat de la roba; també veig que hi dipositen un raspall de dents. La dona que s’ha encarregat de parar l’eixovar, ara perfuma la roba i els altres objectes dipositats sobre la tomba amb un aerosol. Quan el sacerdot acaba les seves funcions litúrgiques desapareix d’escena. Ha arribat l’hora de restablir les coses com estaven. El que succeeix seguidament transcorre amb gran celeritat. Retiren de pressa els vestits i artefactes dipositats sobre la sepultura. No hi fa res que amb les presses s’hi quedi l’esprai de la colònia. Un home amb una aixada remou la terra del voltant i la va estenent damunt el lloc on s’ha oficiat el ritual. Abans d’extreure el tub de bambú que connecta el món de fora amb la gola de la morta, el vidu es treu ràpidament uns diners de la butxaca de la jaqueta i els introdueix a dins. El fill també hi entafora alguna altra cosa, dins el tub. Seguidament arrenquen el bambú de la terra i el llencen. La planta espinosa que a l’inici de la cerimònia tapava l’orifici de la canya, ara la planten exactament al mateix lloc on hi havia clavat el bambú. Deu ser que les arrels han d’unir-se amb l’ànima. S’acosten uns homes amb un tancat fet amb llistons. Amb extrema celeritat alcen un clos a l’entorn de la tomba. Abans que el tanquin apareix una dona amb una panera dins la qual hi veig pastes d’arròs de coloraines i un pollastre empalat, badat i fumat. Deixa l’ofrena damunt el túmul de terra fresca. Els homes asseguren la cleda amb estaques i lliguen els angles amb cordes vegetals. La cleda de bambú assenyala el lloc on reposa el cadàver, alhora que el protegeix dels prededors. El cactus que ha encastat el fill gran a la terra i el pollastre fumat són conjurs màgics per emparar la mortalla de monstres espantosos i fantasmes voraços que ronden de nit. De no haver-hi el vegetal punxut i els altres elements protectors, ogres i esperits malvats no s’aturarien fins sadollar-se de les despulles mortals.
La cerimònia ngurugan evidencia que els balinesos són menys hinduistes del què proclamen i el comú de la gent creu. La closca de la seva religió té molt de vèdica: la carcassa, el panteó, litúrgies, rituals. Però el nucli, el que seria el moll de l’os, oscil·la entre la màgia i l’animisme.
Surto del cementiri barrejat amb els balinesos. No tinc humor per anar de convidat en cap casa. La cerimònia en certa manera m’ha trasbalsat. Em disculpo. Arribat a la moto, em trec el déstar del cap i el kàmen cenyit a la cintura i m’assec al seient. Avanço les persones que es dirigeixen carretera amunt a poc a poc, no tant per evitar algun accident com per respecte. Ara mateix m’agradaria que el motor emmudís. Però no, per avançar es fa fressa.
Mes: Abril de 2008
Bali. Ngurugan (IV)
Claven quatre canyes a terra, una a cada límit de la sepultura. Al capdamunt, de canya a canya, hi lliguen una tela blanca. Han bastit un dosser sobre la tomba. L’aire oreja el drap immaculat, o cal pensar que és un esperit que l’anima? El braman segueix amb la litúrgia fúnebre del ngurugan. Ara retira el recipient cònic de ràfia que tapa l’olla de terrissa. Conté aigua beneïda de Tempaksiring, la deu més sagrada de Bali. Posa dins l’olla un manat de branques seques, molt primes. Quan les extreu aspergeix l’entorn en una acció simbòlica de purificació. Oficiant i familiars s’alcen de terra. Es dirigeixen cap el costat oriental de la tomba. A l’altra banda, també s’han assegut a terra tres homes amb americana grisa. Comencen a recitar mantres. L’entonació és planyívola; gemecs curulls de sentiment. La veu esquerdada d’alguna dona s’afegeix a les lamentacions. L’aire escampa una glopada de fum sobre els familiars, l’oficiant i la tomba. El sacerdot extreu la planta carnosa del capdamunt del bambú clavat a terra. Ara el vidu i els fills de la difunta es posen de genolls. D’una safata amb roba el jero mangku n’agafa dos draps blancs on hi ha esbossats, en tinta negra, siluetes de divinitats. Són xakra. Aireja el primer drap per damunt l’obertura del bambú connectat a la boca del cos enterrat, com si intentés impregnar la tela del seu l’alè. El xakra, ara amarat amb el baf de la finada, passa a unes altres mans que l’estenen a terra, arran de la base del bambú que connecta amb la difunta. Amb un segon drap el sacerdot fa la mateixa operació. Estenen la tela al lloc on hi ha d’haver les extremitats inferiors. Seguidament, el braman vessa part del líquid d’una gerra, barrejat amb substàncies sòlides de color verdós, dins el tub de bambú clavat a terra. El líquid sobrant l’escampa per la superfície de la tomba. Els draps queden empapats. Les mans d’alguns membres de la família s’afanyen a refregar els draps i la terra amb una pastilla de sabó que algú ha extret d’una bossa de plàstic. Ara l’oficiant, dret a l’altura d’on hi ha el bambú que sobresurt mig metre de la sepultura, comença una sèrie d’accions que semblen exorcismes. La dona que l’assisteix va lliurant-li objectes diversos. Li dóna un ou dur amb closca. El sacerdot s’ajup i fa acció de clavar l’ou on hi ha d’haver les espatlles del cadàver. Ara pren un petit bol de fang ple d’aigua beneïda. A dins hi posa un grapat de buguenvíl·lees. Resa i perfuma el bol amb encens. Aboca l’aigua i les flors per l’obertura del tub. Seguidament llença amb violència el bol de fang a terra i l’aixafa amb els peus. Torna a repetir l’operació amb un segon bol que li lliura l’assistent. Són moments seguits pels presents amb molt de silenci. Observo que la filla petita no pot contenir-se i arrenca a plorar. Somiquejos discrets que intenta dissimular ajupint-se i tapant-se la cara amb les mans. El fill gran sangloteja. Es respira un silenci de veres. Absolut. Fins i tot les colles més apartades d’homes respecten, mantenint-se quiets, el dolor dels cors que ploren. A l’aire se sent que hi sura un corrent amarat de sentiment i afecte. Ànimes desconsolades. Una aflicció que puja de to al moment que d’una safata en treuen l’uniforme de mestra que pertanyia a la difunta.
Bali. Ngurugan (III)
Arriba el jero mangku, el braman que oficiarà el ritual litúrgic. És un vell menut; un home un xic contrafet, de cos vinclat. Va vestit amb roba blanca. El veig al capdamunt del túmul més elevat del cementiri. Prega amb el cap lleugerament cot. De tant en tant, llença pètals de flors i espargeix l’aigua beneïta del bol de vidre que sosté amb la mà esquerra. L’aigua sagrada neteja l’indret de mals esperits i foragita dimonis. Darrere seu s’alcen columnes de fum. Depenent de l’espessor de la fumera els arbres esdevenen confusos perfils, ara trencats o invisibles. El fum prové de les piles d’herba segada que han encès els homes. El braman esdevé una silueta fantasmagòrica entre boires. Sembla un esperit flotant. Quan en acabar de beneir s’ubica al seu lloc, davant els familiars més directes, comença el ngurugan.
El fill gran de la difunta, un noi espigat, encara més alt que el pare, sosté una ombrel·la multicolor per protegir l’oficiant de la roentor del sol. A la seva banda dreta el braman hi té una mena d’olla de terrissa coberta amb un recipient cònic de ràfia. És un embut vegetal. El sacerdot seu entre les múltiples ofrenes que han anat dipositant les dones. Veig ous, piràmides còniques fetes d’arròs cuit aglomerat, aus empalades i fumades badades pel mig. La vista se’n va cap els llampants esclats de flors i fruites: buguenvíl·lees, frangipanis, manats de plàtans de mides variades, mangostans, fruits de la passió, pomes, mandarines. Em fixo en uns petits rodets de bambú envoltats d’una gasa blanca travessada per una agulla de cosir. Sobre l’estora observo una estesa d’artefactes comestibles confegits amb pasta de cereals, piles de carn enfilada en palets i unes curioses estrelles de sis puntes teixides amb fulles. També veig bonics ornaments en forma de corona, elaborats amb pampes de palmera, plens a vessar de pètals.
Davant el sacerdot, reposant damunt una panera tapada, hi ha una petita campana de bronze. L’oficiant es concentra i prega encarat a la tomba, ara neta i allisada. Es posa pètals de flors entre els dits, ajunta les mans i les alça fins l’altura del front, xiuxiueja oracions, dringa la campaneta, separa els dits i llença els pètals a l’aire. A la part superior de la sepultura emergeix, fins uns cinquanta centímetres del terra, un tub de bambú lleugerament inclinat. Al capdamunt del tub foradat hi ha una planta punxeguda i carnosa, amb l’arrel ficada a dins. L’altre extrem del bambú, la part colgada, és encastada a la boca oberta del cadàver. L’encens que crema en tiges amara l’ambient. Els assistents a la cerimònia seuen repartits entre grups del mateix sexe. Algunes colletes d’homes es mantenen relativament allunyats i d’esquena al lloc on s’esdevé el ritual. No s’estan de parlar i fins i tot fan broma. Com que als seus ulls sóc un element exòtic no paren d’observar-me. En aquesta zona de Bali rarament veuen estrangers. Per aquests homes que en aparença no participen de la cerimònia sóc el màxim centre d’interès. A no ser fondre’m poca cosa més podria fer per evitar-ho. M’agafen els braços, volen que segui al seu costat. Demanen que els faci fotografies, fins i tot m’insten que vagi a casa seva un cop acabada la cerimònia. Les invitacions plouen d’arreu. Les dones són més discretes, es limiten a ser testimonis passius de la iniciativa dels homes. Riuen les gràcies. Adonar-me que estan tan pendents dels meus moviments em neguiteja. Decideixo quedar-me quiet en algun lloc on no se’m vegi gaire. Per això em poso a la vora d’una de les piles fumejants de brossa.
Bali. Ngurugan (II)
Haig de parar atenció per no trepitjar les tombes. Observo un parell dels túmuls que les assenyalen. Veig que estan marcats amb unes senzilles plaques de pedra on hi ha escrit el nom del difunt i la data del decés. Avui són més fàcils de distingir perquè algú ha col·locat sobre l’herba una petita estesa d’ofrenes. Damunt fulles de bananer de forma més o menys quadrangular, tallades a trossos de pam, hi han dipositat presents per satisfer l’ànima del finat. Veig talls de síndria, broquetes de carn, galetes, arròs, mig ou dur, pastes, cacahuets, gelatines, un vas d’aigua amb una canya travessant el plàstic de la tapa -a punt per xarrupar- galetes, caramels, pastissets, pa. En fi, tot allò que d’antuvi se sap que agradava al traspassat. També hi ha un parell de paneretes vegetals menudes, rectangulars, d’uns sis centímetres del costat més llarg, contenint un líquid espesseït que vés a saber quina mena de beuratge serà. Mentre observo les ofrenes uns homes comencen a segar l’herba més alta que creix al voltant del lloc on es desenvoluparà la cerimònia.
Un rengle de dones va entrant al cementiri. Cada una porta una torre d’ofrenes al cap i paneres als braços. Les paneres, que són de fusta, contenen més ofrenes i pètals de flors. Van deixant els presents damunt unes estores de ràfia esteses a l’herba. Ve el moment que la superfície de les estores, amb l’enorme densitat cromàtica de les ofrenes, esdevé un bany multicolor que enlluerna. És a l’extrem meridional d’aquesta catifa esplendent on se situa la família de la difunta. El vidu, els fills i altres parents s’asseuen a terra amb les cames plegades, a un parell de metres al capdavall de la tomba. Algú situa un radiocasset vora la família. Els altaveus emeten música instrumental balinesa. Abans que s’iniciï la celebració un dels parents m’explica en quatre paraules qui fou la difunta. M’assabento que en vida va ser mestra d’escola i que ara fa un mes va morir d’una infecció a la sang. Tenia 40 anys. Em presenta la resta de la família. Els homes em donen la mà. El vidu m’invita a participar de la cerimònia; afegeig que puc seure o moure’m per on em vingui de gust. És alt i prim, vestit, com tothom, amb la roba que pertoca en aquests casos. Els homes duen déstar i kàmen de colors apagats. Les samarretes, jaquetes o camises, també són fosques. Les dones vesteixen teles amb poc color. Dominen els tons marronosos i obscurs, amb moltes kebaya -bruses brodades transparents- de color blau cel o fosc. En veig algunes -no gaires- de roses i liles.
Bali. Ngurugan (I)
Circulo amb moto per la carretera de Tegallalang. Em dirigeixo al nord. Passo per Pande. M’admira la bellesa del paisatge. I la tranquil·litat de la ruta. És un plaer circular per aquesta carretera amb a penes trànsit. En arribar a un revolt m’adono que hi ha un moviment inusual de gent. Quan a Bali trobes més de cinc persones juntes és que es cou alguna cosa important. Per la manera com vesteixen diria que van a un ritual funerari. Una cremació, o ngaben, no pot ser, doncs enlloc no veig lembuh. Els lembuh són els toros de fusta on introdueixen els cadàvers per incinerar. M’aturo i pregunto a un parell de dones a quina mena de cerimònia es dirigeixen. Responen que van a un ngurugan. El ngurugan és un ritual que es fa per purificar l’esperit i encarrilar el camí de l’ànima d’algú que va morir fa poc. Aquests rituals se celebren a l’entorn de la tomba del difunt trenta dies després del traspàs. Aturo la moto i l’aparco al voral de la carretera. Obro la bossa. De dins trec la roba necessària per participar de l’acte. Em lligo el kàmen a la cintura i em poso al cap el déstar adequat, en aquest cas un de tons blancs i negres. Mentre em vesteixo veig baixar la processó per la petita carretera. Quan arriba a la meva alçada m’afegeixo a la corrua.
Arribem al cementiri. La cerimònia que viuré és una de les de més interès que he vist a Bali. No té res a veure amb les cremacions, tan espectaculars, multitudinàries i acolorides. El ngurugan és un ritus relacionat amb la mort, sí, però és una altra cosa. A mesura que la gent va congregant-se va seient a terra. Es formen grups de persones per les zones menys irregulars del terreny. El cementiri està ubicat en un camp obert, fresc, envoltat d’arbres grandiosos, algun cocoter i arrossars al voltant. No té tanques, ni nínxols, ni panteons. El terra és totalment tapat per l’herba. Al primer cop d’ull les tombes passen desapercebudes. És quan t’hi fixes que t’adones dels túmuls que les marquen. Els balinesos hinduistes enterren els morts transitòriament. Els colguen per un període de sis mesos, transcorreguts els quals els familiars els desenterren per procedir amb els rituals que precedeixen la cremació de les despulles. El més significatiu d’aquest ritus és la neteja dels ossos del finat. Potser perquè tenen aquest aire de provisionalitat els cementiris hinduistes de Bali no són tenebrosos. Una altra cosa és quan te’ls trobes ocupats per desenes de persones desenterrant cadàvers. Aquesta és una visió, com a mínim, inquietant. Esborrona veure els fills extraient el cos mig descompost de la mare, per exemple. Les vegades que he viscut aquesta experiència, que comença hores abans de l’alba, he sentit sempre un calfred. Emoció i esgarrifança.
Integrar-se
Intentar integrar-se no escau al viatger. El llast de la pròpia cultura és massa sòlid perquè es pugui diluir, en un temps limitat, en una altra de nova on només s’és de passada. Per més que ens hi immergim, la boia del què en essència som reflota. No es pot tenir tot. El viatger ha d’acceptar que és un rodamón, un foraster a tot arreu on va, un passavolant que enlloc té res ni deixa arrels. Coneix molta gent i estima, però llisca per la superfície de les ànimes que troba. El viatger és el pas que no s’atura; com el cicle del sol, que no pot detenir la llum en una vall determinada perquè la seva missió és visitar-les totes. El viatger té relacions esporàdiques però difícilment fa amics. Les amistats es conreen amb el dia a dia, durant molts anys. No poder gaudir d’una comunicació interpersonal profunda debilita el viatger. Haurà de compensar aquesta mancança amb una vida interior prou rica per no sentir-se sol. Però amb la seva solitud acceptada fruirà més intensament del cúmul de sensacions que li brindaran els encontres amb tants humans diversos, amb éssers, sovint, puríssims. I els paisatges nous, els sabors, les aromes que exhalen altres terres. Al plat oposat hi ha les limitacions del viatger: la fragilitat física, la tendència al desarrelament, l’estigma de príncep desterrat. Però el reialme d’aquest príncep és el de la llibertat, el regne del lliure albir, del temps il·limitat.
El viatger
El viatger és l’ésser aliè que s’ha ficat en un ambient que no domina, els habitants del qual no l’han cridat. El viatger en traurà més o menys partit d’on es trobi segons el grau de respecte i la seva adaptabilitat al lloc on ha ancorat. Si és capaç d’assumir la teranyina de mirades sovint incomprensibles, d’encaixar paraules, actituds i gestos que no sap què volen dir, té molt de guanyat. I he dit d’assumir, no de comprendre. L’esperit que anima el viatger no és el d’aquell que refusa el què és distint, ni el del qui odia el diferent perquè no combrega amb la pluralitat ètnica, cultural o religiosa. Per contra, el viatger és l’hoste que respecte i, encara que no entengui moltes coses, accepta. És permeable: absorbeix allò que viu i veu. Absorbint aprèn, creix, s’enriqueix. La mirada del viatger amanyaga, és comprensiva i tolerant. El viatger fruirà més com més àmplia sigui la seva adaptabilitat i tolerància.
El viatge
Un impuls pregon esperona l’home a la descoberta del que no coneix. L’home sap que a l’altra banda del fil d’aigua, en cas d’un riu, o més enllà de la immensitat oceànica hi ha un territori nou. Franquejar el riu, navegar per l’oceà, és el camí per atènyer la terra ignota. Aquest camí, aquesta navegació, és el viatge. El viatge no és un destí ni un objectiu a aconseguir: el viatge és la ruta amb més o menys satisfaccions, amb més o menys dificultats, que ens mena a la destinació desitjada. Que es correspongui amb el que havíem imaginat és improbable. El lloc assolit mai no es el calc del somniat, perquè el somni no és matèria. El somni és el combustible que acciona el motor del desig. El somni no és la finalitat, sinó les ales. El desig és l’impuls inicial, l’empenta que ens projecta al lloc escollit. Quan siguem a l’indret nou ens trobarem una multiplicitat d’efectes. Que aquests efectes siguin benefactors o no, dependrà de l’actitud en afrontar-los. Quan viatgem ens trobem ubicats en una altra geografia, en un espai que ens és estrany, envoltats de gent distinta. Però el nou àmbit on ens movem, en aparença tan oposat al propi, en essència és tan neutre com el de la nostra procedència. El color li donarem amb els ulls de la nostra sensibilitat i percepció particulars.
La realitat acabada de descobrir també té una ànima, una vida, un alè amb què respira, uns signes amb els quals s’identifica i s’interpreta. La dificultat rau en el fet que aquests codis són diferents dels que duem a la motxilla. Interpretar-los serà la màgia, el repte i la riquesa del viatge.
Imatges de Flores (Indonèsia)
Cul de sac
Vaig veient com s’alça el dia assegut a l’extrem de la fràgil passarel·la sobre el mar. La conformen una filera de taulons de fusta gairebé desconjuntats. És un mirador magnífic. Sóc la punta d’una sageta apuntant a l’horitzó. D’un cabanyar de pescadors, a la riba meridional de la badia, en surten piragües. És un poblat de barraques bastides sobre palafits, embull de llates i empostissats de canyes. Les petites embarcacions, de tan rabent com van, se m’afiguren dards. Sorgeixen de diversos punts. Si la pell del mar fos un rellotge, les barques serien les ratlletes dels minuts projectant-se en angle, com un ventall. N’hi ha que passen ben arran d’on sóc. Solquen silents. Els homes que les menen fendeixen els rems en aigües calmes. Em sento immers en un món de siluetes retallades perfilat contra un ciclorama de colors magenta. Participo d’un teatre gegantí d’ombres xineses. Alço els ulls i fito l’horitzó. Ni rastre del mercant Awu. La humitat m’ha ben calat la roba. Sento salabror de mar als llavis. Retorno al moll. La tebior del sol enlairant-se escalfa l’aire i eixuga la rosada. Molta gent encara dorm apilonada a l’entorn de fogueres fumejant. Veig dones bullint aigua, preparen te i arròs. Són les vuit del matí. Com que l’Awu encara no ha arribat, ni tan sols hi ha notícies de quan apareixerà, decideixo deixar córrer l’aventura d’embarcar-me.
Al port hi ha alguns tricicles que circulen lents amb l’esperança de trobar clients. N’agafo un. Demano al conductor que em porti a l’oficina de la companyia aèria Merpati. A les quatre de la tarda hi ha anunciat un vol directe a Bali. El problema és que a hores d’ara l’avió ja és ple. Conversa, conversa i més conversa. Aquesta és la clau per obtenir el què cal. Conversa cordial, és clar. I simpatia. Aplicant aquest mètode tan simple segur que si hi ha una escletxa, per mínima que sigui, aconseguim passar. Doncs sí, ja tinc bitllet. També m’han permès deixar la motxilla i les bosses darrere el taulell fins que no sigui l’hora de dirigir-me a l’aeroport. I encara més: la noia que m’atén m’ofereix portar-m’hi de franc amb el vehicle de la companyia. Gràcies i més gràcies, somriures gens fingits i tots contents. Encara falten unes quantes hores per volar. Serà fàcil omplir el temps havent-hi el mercat del peix. Aquest és un dels millors exercicis que es poden fer a Maumere. La diversitat de peixos a la venda és espectacular. Mil colors a les parades, mil llampants colors acabats de robar al mar. Tortugues marines en cubells, ous gelatinosos dels quelonis apilats sobre plàstics virolats. Petits i grans taurons. Crustacis. Peixos voladors, pops, petxines, calamars, rajades, tonyines i mantes sangonoses acabades d’esquarterar.
A la una de la tarda torno a ser a l’oficina de Merpati. Em conviden a pujar a la furgoneta. Aviat sortim en direcció a l’aeroport. Com que la facturació es fa manualment la cua gairebé és inamovible. Arriben les quatre de la tarda, l’hora teòrica de volar. De l’avió, ni l’ombra. A les cinc, tampoc. Què passa amb el transport, a Flores? Ni per mar ni per aire. Per terra, no cal ni dir-ho, és un desastre. A quarts de sis ens anuncien que l’avió ve cap aquí. Aquesta és la primera part del discurs. La segona és que si quan sobrevoli l’aeroport ja és fosc, no podrà aterrar. Haurà de dirigir-se a Kupang, la capital de la veïna illa de Timor. L’aeroport de Kupang permet maniobrar de nit. El de Maumere, no. Els mossos que han deixat piles de caixes plenes de peix i gel per embarcar a l’avió, se les entornen al magatzem d’on han sortit. Un portaveu de la companyia es dirigeix als passatgers frustrats. Ens anuncia que no hi ha vol. Aconsella tornar a la població i que ens allotgem on ens convingui. El vol serà demà al matí, a l’alba. L’aerolínia Merpati no es fa càrrec de res. Ni de l’allotjament a la ciutat, ni dels àpats, ni del transport.
Quan retorno a Maumere, a bord d’una motocicleta, em trobo que l’hotel on m’estava és ple. Rastrejo la ciutat. Tot el que hi ha és una cambra depriment en un hotelot sòrdid. A l’habitació no hi ha rates, però al sostre sí. A la nit les sento corre pel cel ras, incansables, enjogasades. Xisclen a pleret. A dos quarts de cinc de la matinada em llevo. Faig cap a l’aeroport. Ara sí, poc després de les sis, amb les primeres llums, l’avió s’enlaire de la pista. La nau apunta el cel i posa rumb a Bali.
Jaume Mestres 