Lembata. Els caçadors de catxalots (Fotografies)

1 Juny 2009

L’illa de Lembata vista des de la finestra de l'avió ATR 42/300 que cobreix el trajecte de Kupang (Timor) a Lewoleba.

Una de les barques -o tena- que els homes de Lamalera utilitzen per caçar catxalots.

Mascaró de proa d’una embarcació o tena. Al fons, teixit tradicional -ikat- trenat al vilatge de Lamalera.

Netejant els ossos d'un catxalot caçat de fa dos dies a la sorra de la platja.

Anuncis

Els caçadors de catxalots. L’ombra de Leviatan

31 Mai 2009

Arribo a Lewoleba, la capital de Lembata, a bord d’un avió procedent de Timor. Després d’un parell de dies de divagar per la petita, esparsa i polsosa capital illenca em faig portar amb motocicleta a Lamalera. El trajecte, de gairebé tres hores, el faig de paquet dalt la moto de Lorenzius, un jove cristià pertanyent al clan dels Demon, d’Adonara. La ruta a Lamalera transcorre per una pista de terra roja que esquinça la selva com una vena. En alguns moments del trajecte l’arbreda s’obre al cel i la mirada es regala amb paisatges immensos, com quan s’albira el volcà Ile Boleng a l’extrem d’una vall frondosa. D’altres, però, la cúpula dels arbres ofega de tal manera la llum que sembla que s’hagi fet de nit de sobte.
L’arxipèlag Solor és al mar de Sawu. Les tres illes que el composen són com les peces d’un puzle posades sobre el tauler de l’oceà. Si les uníssim gairebé encaixarien. Solor, Adonara i Lembata són illes de naturalesa volcànica, esquerpes i accidentades. Els portuguesos van ser els primers europeus que van ancorar en aquelles costes remotes situades a l’est de l’illa de Flores. A part d’alguns forts enrunats, l’únic testimoni que queda de la presència lusitana a les illes és el cristianisme, religió àmpliament professada en aquella zona oriental d’Indonèsia.
Un document anònim portuguès datat el 1624 parla de Lamalera, petit vilatge al sud de l’illa de Lembata. Descriu els seus habitants com baleners que caçaven els animals marins per l’oli que n’extreien i per l’ambre gris, una substància de consistència cerosa que es troba al tub digestiu dels cetacis. L’ambre gris era apreciat especialment per les seves suposades propietats afrodisíaques. Probablement, el text portuguès sigui la referència escrita més antiga sobre els caçadors de catxalots de Lembata.
A Lamalera m’instal·lo a la casa d’Abel Beding, un ex balener que ara es guanya la vida llogant habitacions als turistes en lloc de llançar arpons contra el llom dels grans cetacis. L’Abel sembla feliç amb la seva nova feina, no corre riscs i ingressa diners. De fet, poc que treballa. És la seva dona qui es cuida de preparar i netejar les cambres i cuinar els àpats als hostes. Les migdiades de l’Abel es perllonguen gairebé de sol a sol. No és fins al vespre que es pot parlar amb l’Abel per demanar-li informació sobre el vilatge. Ca seva és ben a prop del mar. Per una banda està bé, però ara que fa quatre dies van caçar un parell de catxalots, és incòmode viure tan a prop de la platja per la pudor de la carn dels cetacis assecant-se al sol.
Acostant-me a la platja vaig veient, davant les cabanes per on passo, carn de catxalot tallada a trossos penjada en pals de bambú. Sembla roba estesa. Ara que el sol escalfa les mosques són omnipresents. Les veig enganxades a la carnassa i voleiant a l’entorn. Eixams infinits de mosques. De la carn pudent degoteja un greix que en arribar a terra se solidifica formant una mena de pasta fosca.
La sorra de la platja és negra com el sutge. I plena de còdols. Els pedrots són més esparsos i menuts conforme el pendent s’allunya de l’oceà. La platja neix arran d’un espadat que la tanca pel costat occidental. La mola rocosa del mur decreix a mesura que es perllonga fins l’extrem oposat. El vilatge cavalca sobre una geologia agresta. Grimpa per la falda del volcà Ili Labalekan, la muntanya més alta de l’illa. L’escabrositat del terreny fa la terra inepta pel conreu, per això l’agricultura és gairebé inexistent a Lamalera. D’aquí que els habitants busquin la vida al mar.
La llegenda diu que la gent de Lamalera prové d’una illa que centúries enrere va ser arrasada per un tsunami. Un grapat d’homes i dones van poder salvar-se i fugir de l’illa devastada embarcant-se en un parell de naus. El vent i els corrents van portar-los a aquest lloc feréstec, als peus del volcà. Van assentar-s’hi i van basar la seva supervivència en la cacera d’animals marins, principalment mantes, taurons -incloent el gran tauró blanc- i catxalots.
Al capdamunt de la platja lleugerament corbada s’arrengleren una sèrie de rafals fets amb fulles seques de palmera. Sota aquests coberts reposen les embarcacions dels caçadors. Són naus construïdes totalment de fusta, sense claus ni cap altre element metàl·lic en la seva estructura. Per els baleners cada embarcació és un ésser viu; les barques són el cordó umbilical que els uneix amb l’origen i els ancestres. A cada barca li atribueixen una ànima o un esperit que es forja al moment de començar a bastir-la. La construcció de noves naus es permet solament a homes escollits. Els mateixos homes són els responsables de reparar les embarcacions quan cal. Cada una de les barques -o tena, com les anomenen al poble- fa dotze metres d’eslora per uns dos de mànega. En acabar una barca la bategen amb un nom que pot ser en lamaholot -la seva llengua- en indonesi o fins i tot en llatí -com Stella Matutina, per exemple. A la proa hi pinten uns símbols que hauran de protegir-la. Un dels dibuixos habituals són els ulls. Ulls ben badats, capaços tant de sotjar les preses com de veure-hi entre espessors de boires. Si es dóna el cas que una barca naufraga en un escull o un cop de cua de catxalot l’envia al fons del mar, l’aflicció és tan sentida que la totalitat del vilatge inicia un període de dol que es perllongarà dos mesos. Durant el temps de dol cap embarcació no es farà a la mar ni que s’albirin preses.
Els dies que sóc a Lamalera passo la major part del temps a la platja. La platja és l’escenari on es desenvolupa la vida comunal. Mentre la canalla juga, els caçadors forgen arpons en brasers alimentats per manxes de bambú, reparen naus, fumen tabac embolicat amb fines fulles de lontar, fan capcinades, mengen i beuen vi de palmera. Conversen i canten al peu de les embarcacions. La platja de sorra negra, a l’ombra dels rafals, és l’ampli espai de convivència mentre el crit “baleo, baleo!” no enviï els homes a la mar.
Baleo és la corrupció del mot portuguès baleia, per balena. Quan qui albira un cetaci crida “baleo, baleo!”, la platja de Lamalera surt de l’ensonyament i esclata. “Baleo…!” va de boca en boca, rebota com un eco a l’espadat, es multiplica per mil i es projecta en cada racó del poble. En un instant, les tripulacions es congreguen per arrossegar les tena al rompent de les onades. Mentre les empenyen, els homes entonen: “Hilabe, hilabe, hela, hela, hilabe, hela, hela…”. És dur arrossegar voluminoses naus que superen la tona de pes per damunt la sorra, ni que alguns troncs posats sota les quilles amoroseixin l’esforç. El costum imposa que abans d’embarcar-se les tripulacions orinin a la platja. Des del moment d’abordar les barques fins el retorn, la tradició tampoc permet menjar ni beure.
Les tena solquen el mar impulsades per una vela de forma rectangular. És feta amb tires de fulles de palmera gebang trenades. Fixen la vela en un parell de pals de bambú d’uns set metres i mig d’altura. De fa uns anys, barques motoritzades escorten les tena per facilitar les tasques d’aproximació a la presa. Però sempre és des de la passarel·la que sobresurt de la proa d’una tena que comença l’atac a un cetaci. L’arponer s’hi llança al damunt amb la llança aferrada a les mans. Salta sobre l’animal i la hi clava. De vegades, els cetacis ferits arrosseguen a gran velocitat les naus. Fins i tot algun cetaci ha arribat a submergir-se amb l’arponer encastat a la pell adiposa. Com el capità Ahab, presoner d’una teranyina de cordes. Herman Melville deuria inspirar-se en els caçadors de catxalots de Lamalera per escriure Moby Dick.
Un cop acorralada la presa, exhausta i ferida de mort, als caçadors se’ls encomana una mena de deliri col·lectiu. Armats amb ganivets, els homes enfollits salten damunt el cos del catxalot i s’hi acarnissen. Esmolades fulles penetren desbocadament la pell greixosa de la bèstia moribunda mentre es dessagna sense remissió. És un frenesí de violència racionalment inexplicable. En pocs minuts, una immensa taca de sang envolta el gran mamífer abatut. La follia incontrolada sembla més pròpia d’un ritual que la culminació d’una cacera. Malgrat ser formalment catòlics, en el transcurs de la persecució i captura de la presa l’animisme atàvic dels baleners emergeix del més pregon i els posseeix.
Si les tena estan dotades d’esperit, els catxalots també. L’esperit de les tena, com el dels homes, té l’origen en l’aire i en la terra. Kotakelemà és el gran esperit dels catxalots. Un esperit congriat en fondàries abissals, gèlides i tenebroses. Pels homes de Lembata sortir a perseguir catxalots és un combat, un enfrontament a mort entre esperits de naturaleses oposades. Els homes i les tena són la força del sol confrontada amb l’ombra pelàgica representada per les gegantines criatures oceàniques. Vèncer un catxalot és abatre Leviatan. És viure en la llum, reafirmar-se al costat del bé en oposició al desconegut, a allò que procedeix del món ignot.
Quan l’animal, esgotat, ja no ofereix cap resistència el lliguen entre dues barques i l’arrosseguen a la costa. A la platja els reben els qui s’han quedat al poble: pescadors tolits, dones i canalla. Quan els vencedors del gran combat contra el gegant marí trepitgen terra, comença l’esquarterament de la presa. Tallen el catxalot a trossos amb destrals i matxets. A continuació es reparteix el botí entre la tripulació. Tenen ben estipulades les porcions i a qui pertoquen. L’arponer, considerat l’artífex principal de la captura, s’emportarà la part més substanciosa. Qui va albirar el catxalot la carn que hi ha a l’entorn dels ulls. El cap de colla, qui va confeccionar la vela i la resta de caçadors, també s’emportaran les respectives racions. Aproximadament, la meitat de l’animal es quedarà al poble per al propi consum. L’altra meitat, també partida en porcions, les dones l’aniran a intercanviar per aliments al mercat setmanal que cada matinada de dissabte se celebra al vilatge muntanyenc de Wulandoni, a uns vuit quilòmetres de Lamalera. A canvi d’una peça de carn de catxalot sec, d’un pam de llargada per aproximadament tres centímetres d’amplada, n’obtindran dotze plàtans o una dotzena de trossos de canya de sucre o dotze moniatos, o el mateix nombre de panotxes de blat de moro.
A Lamalera, la temporada de caça de catxalots comença al mes de maig i acaba a l’octubre, quan amb l’arribada dels monsons el mar de Sawu comença a alterar-se. La captura anual de cetacis va de la dotzena a la quarantena d’exemplars. Per les caracterítisques especials d’aquestes captures, i també perquè Indonèsia no forma part de la Comissió Balenera Internacional, als homes de Lembata no els afecta cap mena de prohibició ni restricció.
Amb el pas dels anys, la cacera de catxalots a Lamalera decreix. La reducció no és per la minva de cetacis sinó perquè dia a dia la població que s’hi dedica es redueix. D’un temps ençà, molts baleners envien llurs fills a estudiar en universitats o seminaris catòlics de Flores. És segur que aquests joves, si tornen al poble, no serà per continuar amb la tradició dels pares. La població de caçadors envelleix i no es renova. Com algunes de les barques dels rafals. La força dels divuit arbres amb que va ser feta cada barca es debilita. Les naus s’esllangueixen a la sorra, abatudes per l’ensopiment. Amb l’esperit de les tena mor el dels homes que van construir-les. Amb les barques i els homes, es mor la tradició. Kotakelemà s’enfortirà, fins i tot arribarà a imposar-se. Però serà una victòria pírrica. Durarà fins el dia que modernes flotes baleneres japoneses l’anihilin sense esforç. Llavors el món esdevindrà més pobre, haurà perdut Kotakelemà, els homes que l’inventaren i les tena, les naus que els projectaven a la mar a la recerca de subsistència i a perseguir un dimoni.

[Una versió reduïda d’aquest reportatge, traduït al castellà, va publicar-se al nº 55 de la revista Altaïr, “Al este de Java” (pàgs. 76-81]

 


Imatges de Flores (Indonèsia)

13 Abril 2008

Venedora. Mercat del matí. Maumere. Illa de Flores.

Tomàquets, alls, siri penang (nou de bètel), alls i gingebre. Mercat del matí. Maumere. Illa de Flores.

Bodegó sobre fons verd. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.

Bodegó sobre fons blau. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.

Pops i cloïsses. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.

Manats de peixos. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.


Cul de sac

12 Abril 2008

Vaig veient com s’alça el dia assegut a l’extrem de la fràgil passarel·la sobre el mar. La conformen una filera de taulons de fusta gairebé desconjuntats. És un mirador magnífic. Sóc la punta d’una sageta apuntant a l’horitzó. D’un cabanyar de pescadors, a la riba meridional de la badia, en surten piragües. És un poblat de barraques bastides sobre palafits, embull de llates i empostissats de canyes. Les petites embarcacions, de tan rabent com van, se m’afiguren dards. Sorgeixen de diversos punts. Si la pell del mar fos un rellotge, les barques serien les ratlletes dels minuts projectant-se en angle, com un ventall. N’hi ha que passen ben arran d’on sóc. Solquen silents. Els homes que les menen fendeixen els rems en aigües calmes. Em sento immers en un món de siluetes retallades perfilat contra un ciclorama de colors magenta. Participo d’un teatre gegantí d’ombres xineses. Alço els ulls i fito l’horitzó. Ni rastre del mercant Awu. La humitat m’ha ben calat la roba. Sento salabror de mar als llavis. Retorno al moll. La tebior del sol enlairant-se escalfa l’aire i eixuga la rosada. Molta gent encara dorm apilonada a l’entorn de fogueres fumejant. Veig dones bullint aigua, preparen te i arròs. Són les vuit del matí. Com que l’Awu encara no ha arribat, ni tan sols hi ha notícies de quan apareixerà, decideixo deixar córrer l’aventura d’embarcar-me.
Al port hi ha alguns tricicles que circulen lents amb l’esperança de trobar clients. N’agafo un. Demano al conductor que em porti a l’oficina de la companyia aèria Merpati. A les quatre de la tarda hi ha anunciat un vol directe a Bali. El problema és que a hores d’ara l’avió ja és ple. Conversa, conversa i més conversa. Aquesta és la clau per obtenir el què cal. Conversa cordial, és clar. I simpatia. Aplicant aquest mètode tan simple segur que si hi ha una escletxa, per mínima que sigui, aconseguim passar. Doncs sí, ja tinc bitllet. També m’han permès deixar la motxilla i les bosses darrere el taulell fins que no sigui l’hora de dirigir-me a l’aeroport. I encara més: la noia que m’atén m’ofereix portar-m’hi de franc amb el vehicle de la companyia. Gràcies i més gràcies, somriures gens fingits i tots contents. Encara falten unes quantes hores per volar. Serà fàcil omplir el temps havent-hi el mercat del peix. Aquest és un dels millors exercicis que es poden fer a Maumere. La diversitat de peixos a la venda és espectacular. Mil colors a les parades, mil llampants colors acabats de robar al mar. Tortugues marines en cubells, ous gelatinosos dels quelonis apilats sobre plàstics virolats. Petits i grans taurons. Crustacis. Peixos voladors, pops, petxines, calamars, rajades, tonyines i mantes sangonoses acabades d’esquarterar.
A la una de la tarda torno a ser a l’oficina de Merpati. Em conviden a pujar a la furgoneta. Aviat sortim en direcció a l’aeroport. Com que la facturació es fa manualment la cua gairebé és inamovible. Arriben les quatre de la tarda, l’hora teòrica de volar. De l’avió, ni l’ombra. A les cinc, tampoc. Què passa amb el transport, a Flores? Ni per mar ni per aire. Per terra, no cal ni dir-ho, és un desastre. A quarts de sis ens anuncien que l’avió ve cap aquí. Aquesta és la primera part del discurs. La segona és que si quan sobrevoli l’aeroport ja és fosc, no podrà aterrar. Haurà de dirigir-se a Kupang, la capital de la veïna illa de Timor. L’aeroport de Kupang permet maniobrar de nit. El de Maumere, no. Els mossos que han deixat piles de caixes plenes de peix i gel per embarcar a l’avió, se les entornen al magatzem d’on han sortit. Un portaveu de la companyia es dirigeix als passatgers frustrats. Ens anuncia que no hi ha vol. Aconsella tornar a la població i que ens allotgem on ens convingui. El vol serà demà al matí, a l’alba. L’aerolínia Merpati no es fa càrrec de res. Ni de l’allotjament a la ciutat, ni dels àpats, ni del transport.
Quan retorno a Maumere, a bord d’una motocicleta, em trobo que l’hotel on m’estava és ple. Rastrejo la ciutat. Tot el que hi ha és una cambra depriment en un hotelot sòrdid. A l’habitació no hi ha rates, però al sostre sí. A la nit les sento corre pel cel ras, incansables, enjogasades. Xisclen a pleret. A dos quarts de cinc de la matinada em llevo. Faig cap a l’aeroport. Ara sí, poc després de les sis, amb les primeres llums, l’avió s’enlaire de la pista. La nau apunta el cel i posa rumb a Bali.


Un bitllet per embarcar-me a l’Awu

7 Abril 2008

A Flores ja m’ha passat un parell de vegades que em confonguin per capellà. No cal dir que quan s’esdevé sempre en surto beneficiat. Com ara mateix, que acabo d’arribar a l’oficina que la companyia oficial de navegació indonèsia, Pelni, té oberta a Maumere. El despatx no és gaire més que un casot de fusta que s’alça a prop del port. A hores d’ara, primeríssima hora del matí, una multitud s’apilona al voltant de la barraca. No és que hi hagi un motí, simplement és la manera que tenen de fer cua la gent d’aquí. Frisen per comprar un bitllet per l’Awu. L’Awu és un mercant de línia regular que demà passat ha d’arribar a Maumere, procedent de l’illa de Lembata, per dirigir-se a diferents ports de Sulawesi i Borneo. La meva intenció és comprar un bitllet fins Makassar, la capital meridional de Sulawesi. Empenyent per aquí i per allà aconsegueixo travessar la mola humana i plantar-me davant la taquilla. Així que em veu, l’home que despatxa els bitllets de seguida em diu father. La meva edat i el meu aspecte ajuden, sí. Però és definitiu el fet que em dirigeixi a l’empleat en indonesi*. Com els capellans.
Difícilment els clergues estrangers destinats en aquests àmbits remots fan l’esforç d’aprendre la llengua pròpia dels llocs on exerceixen el seu ministeri. Gairebé cap capellà s’expressa en la parla nadiua dels fidels de la seva parròquia. S’adrecen als feligresos en la llengua prescrita pel govern: l’indonesi. Com que per aquests verals la paraula d’un capellà encara és paraula de Déu, l’opció lingüística del mossèn és una raó de pes perquè els autòctons es passin ràpidament a l’idioma postís. L’indonesi també gaudeix de prestigi perquè és la llengua que parla la televisió. Les autoritats locals quan es dirigeixen al poble com a tals ho fan en indonesi. Fins i tot una entrevista de feina entre dues persones, ni que els uneixi la mateixa llengua comuna –altra que l’oficial-, es fa en indonesi. L’indonesi és la llengua que veuen escrita a la premsa, en cartells, notificacions i per tot; la que s’utilitza en els actes oficials, saraus i cerimònies. També és la que s’ensenya a l’escola. I la que parlen els residents i alguns viatgers estrangers quan s’adrecen als natius. Davant la presència massiva de l’idioma oficial, comprenen ràpidament que el que els parlava la mare al bressol no serveix gairebé per a res; com a màxim, per entendre’s en família i per a comunicar-se amb els amics. A tot estirar, la llengua dels pares és per parlar-la no més enllà dels límits locals. En canvi, creuen que l’indonesi els dóna categoria, que els fa importants. Estan convençuts que expressar-se en la llengua materna, fora de l’àmbit domèstic, els lleva possibilitats de trobar una bona feina. I és cert. Ràpidament assimilen que la llengua vernacla és cosa de vells i del passat; una relíquia vergonyant que no els ajuda en res. Assumeixen que els perjudica més que no beneficia. Així és com milions d’illencs del macro-arxipèlag indonesi abandonen progressivament les seves llengües pròpies per passar-se a l’oficial, un instrument imposat des de l’administració de Jakarta per uniformitzar el territori. En mans del govern de la república la llengua indonèsia esdevé un eficient artifici de submissió i control. La immensa majoria d’indonesis encara no han pres consciència que renunciant a la llengua dels pares reneguen del què són. L’abandonament de la llengua porta a la progressiva deixadesa d’altres trets que els fan genuïns, com les tradicions i la cultura. Així és com Indonèsia cada dia que passa és menys heterogènia i una mica més uniforme. L’arxipèlag conegut per ser un calidoscopi cultural vibrant, s’encamina vers un monocolor de tonalitats cendroses.
Corre perill d’extinció una au raríssima de Bali i, a l’acte, multitud d’oenegés i organitzacions ecologistes es posen en acció. Què passa amb les dotzenes de llengües en plena decadència de l’arxipèlag indonesi? Són més importants els boscos, les aus o les balenes que els idiomes minoritaris? A l’ànima s’hi ha d’avantposar l’entorn? L’esperit és menys transcendent que la carcassa? Darrere una llengua que es mor sempre hi ha una concepció del món i una cultura úniques que desapareixeran per sempre. La UNESCO no hi té res a dir, en aquest afer? Està molt bé que es dediqui a salvar temples extraordinaris, com ha fet amb Borobudur, però el patrimoni no són solament les pedres. També són les paraules i el bagatge que arrosseguen. No cal protegir-los, els idiomes minoritzats? Bona part de la tradició cultural d’Indonèsia avança cap una extinció segura si no s’hi posa remei aviat.
És obvi que el senyor que despatxa bitllets marítims no s’ha fet mai aquests plantejaments, com també és evident que mai dels mais cap home blanc que se li ha adreçat fins ara no li havia donat les gràcies en la seva parla. És per això que així que acabo de pronunciar apan gawan, quasi s’alça d’un bot de la cadira. Li dono les gràcies en lio, la llengua oriental de Flores, perquè m’acaba de tenir una deferència. Suposo que perquè s’imagina que sóc capellà em convida a passar a l’interior de l’oficina per la porta del darrere. Diu que podrà atendre’m millor, que em despatxarà el bitllet a l’acte. Deu ser lleig passar al davant de tanta gent, però faria el pallús si no acceptés l’oferta. L’activitat a l’interior de l’oficina s’atura així que traspasso el llindar de la porta. Ràpidament ha corregut la veu que parlo el lio. Els preciso que no, que solament en sé alguns mots. Em miren com si fos l’encarnació d’algun avantpassat baixat del cel. No se’n saben avenir. En sortir del despatx em sento satisfet per dues raons. Per una banda, he aconseguit el bitllet per embarcar-me a l’Awu en qüestió de minuts i, per l’altra, he augmentat l’autoestima -ni que solament sigui una espurna- d’aquesta bona gent.
* En diuen indonesi, però en realitat és la llengua malaia tal com es parla a la província de Riau, a l’illa de Sumatra.


Estudiar per capellà, una bona inversió

1 Abril 2008

Malgrat que Indonèsia és un estat musulmà, la major part de la població de l’illa de Flores professa la religió cristiana. A l’illa n’hi ha, de musulmans, i molts, però proporcionalment estan en minoria.
En conseqüència, a Flores hi ha un gran nombre de seminaris catòlics plens a vessar d’entusiastes seminaristes. La màxima ambició d’aquests joves és que acabada la carrera de capellà les autoritats eclesiàstiques els enviïn a Europa. Aquesta és una operació en la que tothom en surt beneficiat. Als seminaris europeus els satisfà, perquè amb la importació de capellans del tercer món compensen l’escassedat vocacional del continent. Quant als joves indonesis no cal dir que se senten felicíssims. Ordenar-se sacerdot els dóna l’oportunitat d’escapar de la misèria. Pels fills de les famílies que s’ho poden permetre -estudiar per capellà, a Indonèsia, és car- els seminaris de Flores són el passaport al primer món. Si en les societats opulentes la qüestió de la fe és el que impulsa bona part de joves a la vocació sacerdotal, en aquestes terres remotes la decisió d’ingressar en un seminari té un component més pràctic que espiritual. Podríem dir, doncs, que estudiar en un seminari de Flores és una bona inversió de futur.
De capellans te’n trobes, viatjant per Flores. Tant natius com forasters. I monges. He observat que la majoria de monges estrangeres destinades a Maumere són filipines. Ho era la monja que l’altre dia discutia amb l’amo d’una botiga d’informàtica. Reclamava un ordinador nou perquè el que havia comprat, deia la monja, li havien donat ple de virus. L’amo xinès de la botiga s’esforçava per fer-li entendre que els virus no vénen d’origen, sinó que s’agafen via Internet o a través de material prèviament infectat. Res a fer. La monja insistia que volia una màquina nova, immaculada. Potser la manera de fer-la callar hauria estat dir-li que els ordinadors, com les persones, també neixen amb el pecat original. Però, és clar, el xinès desconeix els dogmes de la fe catòlica perquè va estar educat en la doctrina de Confuci. La conversa, mantinguda totalment en anglès, va acabar bruscament, sense acord. La monja va marxar enfadada, remugant en tagal, la seva llengua nadiua, vés a saber quines malediccions contra l’infidel xinès. Una altra monja que vaig trobar-me al mercat del peix s’entestava a expressar-se en italià. La dona tenia tota la pinta d’haver nascut a Flores, des de les faccions característiques dels natius de l’illa fins la pell, de color de xocolata. De cap manera no vaig aconseguir que em parlés en indonesi, i molt menys en la llengua pròpia de la zona oriental de l’illa, el lio. No cal dir que parlava en un italià que feia riure. Deia que provenia de Roma. Sí, és clar, i els nens vénen de París.
De capellans catòlics europeus també n’he identificat algun. Els trobo a l’únic espai públic per poder-se connectar a internet que hi ha a Maumere. Els que he vist són homes madurs, impregnats d’un cert aire eclesial que, malgrat no dur sotana, els delata a l’acte. Es mostren discrets, extremadament reservats amb els estrangers que viatgem. Van a la seva, per res no intenten establir contacte. Aquest excés de prudència potser és perquè viuen en un món en certa manera hostil. Ja se sap que ni que la major part de la població de Flores sigui cristiana, Indonèsia és l’Estat amb el nombre més gran de musulmans del planeta. Les lleis que dictamina el govern de la república afavoreixen, per descomptat, els fidels de Mahoma. Els capellans catòlics de Flores, i d’altres llocs de l’arxipèlag indonesi, juguen un partit difícil en camp contrari.


Ascensió al volcà Egon (i 2)

18 Març 2008

El pic Mapitara des del cim del volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

Cràter del volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

Fumeroles al cràter. Volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

(CONTINUACIÓ) La moto baixa aproximadament un quilòmetre més. Ja hi som, en aquest revolt es veu clarament un camí que penetra un bosc d’acàcies. Són arbres vells, esparsos, molt alts. Miro el rellotge: ara són dos quarts i cinc minuts de vuit. Comencem a caminar per un senderol que zigzagueja entre una flaçada d’herba resseca. L’herbam té tonalitats de palla. Alguns arbres estan tombats. Hem de saltar per damunt els troncs per superar-los. A mesura que pugem, el bosc es transforma. Els arbres es redueixen fins el punt de fer-se nans. De les branques pengen fils de líquen de color verd cobalt. Entrem en una zona de matolls eixerreïts. En lloc d’herba, ara hi ha rocs. És lava. Però una lava claríssima, gairebé blanca. Els rocs són més inestables com més amunt ens enfilem. Començo a sentir el respir del volcà. El percebo de dues maneres: pels narius i les oïdes. En efecte, de tant en tant, m’arriben bafarades de sofre. És sofre que emergeix de fumeroles escampades. Les fumeroles són l’alè del volcà. I l’alè, com correspon a un senyor gegant, emergeix fent un soroll d’avern. Talment cent locomotores de vapor avançant a gran velocitat. El soroll i la sentor de sofre augmenten a mesura que ens acostem al cràter. Estem grimpant per la paret de la corona del volcà. Aquí la lava és pulveritzada, barrejada amb infinits terrossos verd-grogosos de sofre. És una tartera: dues passes endavant per una enrere. Finalment, vencem el monstre. Un cop al cim, es fa evident que el volcà no està del tot calmat. La darrera erupció de l’Egon va produïr-se no fa pas tant, el 6 de febrer de 2005. L’Egon es resisteix a adormir-se. Sembla neguitós. Expulsa fum per diferents punts de la caldera. El fons del cràter és un mar de terra pla. I, tan blanc, que si te’l mires una estona, encega. Però en aquesta gairebé immaculada vastedat mineral, l’erupció hi ha deixat traces. Aprecio línies sinuoses que als meus ulls dibuixen continents. Penso sinó serà un mapa extraterrestre el que diviso. Pintat per qui? Per la fúria d’un gegant? Massa precís per haver nascut del caos. Vés a saber si després del cataclisme, algun àngel –o dimoni?- no va escriure-hi un conjur per minvar o per excitar encara més la còlera del monstre. Per si de cas, val més no intentar desxifrar el missatge ni acostar-s’hi. Em conformo en la contemplació passiva de l’expressió tangible de la vida: destruir per generar de nou. Xiva, quan deixa la seva residència del mont Meru per voltar pel món, deu sojornar als cràters dels volcans.

Comencem a resseguir la corona de la caldera. És perillós. Les soles de les meves vambes estan gastades. Sort en tinc del guia que en més d’una ocasió atura la meva relliscada. Caminem sobre xavalla menuda. És una mineralitat extrema, però ben viva. En segons quins punts el terra bull. És el foc que encara crema arran de superfície. Veig ossos de búfal, costelles, femorals i cranis. Una vegada a l’any els natius que viuen a la falda de l’Egon pugen al cràter per a oferir al volcà els animals sacrificats en rituals atàvics. Creuen que així apaivaguen la seva fúria. No hi fa res que avui la majoria siguin batejats. Segueixen la tradició de sempre. Màgia i conjurs sincretitzats en la religió de Crist. L’animisme de bracet amb senyals de la creu, parenostres i misses de diumenge.

De vegades, el vent gira i em porta a la cara bafarades de sofre. Em poso la màscara. Passem arran de la fumerola més activa. El soroll que fan els gasos emergint amb gran potència és eixordidor. A l’entorn d’on surt el fum, d’un blanc puríssim, la geologia pren tonalitats diverses. És dels pocs llocs de la caldera on es poden veure colors amalgamats. Un espectre cromàtic bellíssim. Continuem resseguint la corona. Com que rellisco sovint per la nul·la adherència de les meves vambes, aviso al guia que tornem enrere. Seiem al punt més baix de la corona, el lloc on tenim el cràter més a prop. El vent bufa amb força. L’aire és fred. Ens apressem a fer un mos. En efecte, els plàtans han quedat ben aixafats. No hi fa res. Ens els mengem. Bevem uns glops d’aigua i comencem el descens. Baixant m’adono de com d’empinat és el camí. Quan es puja no se’n té consciència. Descendim amb calma. Vull fruir del paisatge absolutament sensacional que s’obre als quatre vents. Diviso la costa meridional i septentrional de Flores. A l’est, albiro la silueta del volcà Lewotobi. A ponent, s’alça una serralada culminada pel pic Mapitara. El Mapitara és un cim perfecte, en forma de punta de llança. La vegetació és tan densa que no deixa veure ni un sol pam de roca. La selva s’enfila en vertical fins el capdamunt de la muntanya. Em diu el guia que per les estribacions del Mapitara hi té ruscos d’abelles. Hi va sovint a recollir la mel. A la zona dels arbustos m’aturo a observar els fengs. Els fengs són enormes falgueres primitives amb un ull pelut –corbat com un gaiato- al centre de la planta. De tan fimbrat sembla que el vegis créixer. Faig fotografies de botànica menuda. Vegetals sòlidament arrapats a les roques; de vegades, monofol·liars. Alguns tenen petites flors tubulars que els pengen com perletes vermelles. Quan entrem al bosc, la llum de la tarda que cau encara el fa més bell. L’herba esmorteïda, de tonalitats groguenques, ara sembla avivar-se. Les escorses dels arbres prenen textures noves amb les ombres que projecta el sol caient. Un sol en decadència comença a pintar colors de cansament sobre el cel de diorama que posa límits a la sobirania del mar. Arribo al punt on hem començat l’ascensió un pèl cansat, però satisfet. Em sento molt content. He celebrat el meu sant d’una manera immillorable. No podia fer-me un autoregal més adequat. Malgrat els prolegòmens una mica inquietants de l’aventura, he culminat el dia amb èxit. M’acomiado del guia a peu de carretera. El noi, abans de dir-me adéu, s’ajeu una estona a l’asfalt. De cara al cel. Sé que està content perquè ha vist l’ull de la fera i no l’ha xuclat. El guia es dirigeix a casa seva. A mi, encara em queden 29 quilòmetres per arribar-hi. I no tinc altre vehicle que les meves cames. Sóc a uns 8 quilòmetres de distància de la carretera que voreja la costa. Però tant me fa. Vaig baixant el fort pendent que em portarà a Blidit pregonament content. Si se’m fa fosc, tant se val. De veritat que no m’importa. Potser encara no he caminat ni vint minuts quan una moto que baixa s’atura arran meu. És el mateix xicot que he trobat al matí, el que es dirigia al mercat penjat a les muntanyes a vendre les tonyines. El que m’ha proporcionat el guia i m’ha allunyat dels homes primitius. Està content perquè ha venut els peixos. M’invita a pujar a la moto. Se’n torna a casa, a Maumere. Jo també vaig a Maumere. Un home content perquè ha venut unes tonyines i, un altre, també content perquè ha pujat fins el capdamunt d’una muntanya de foc, fan el viatge de retorn a casa plegats. Destins diferents, però, ni que sigui per una estona, coincideixen en el mateix camí.


%d bloggers like this: