Imatges de Flores (Indonèsia)

13 Abril 2008

Venedora. Mercat del matí. Maumere. Illa de Flores.

Tomàquets, alls, siri penang (nou de bètel), alls i gingebre. Mercat del matí. Maumere. Illa de Flores.

Bodegó sobre fons verd. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.

Bodegó sobre fons blau. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.

Pops i cloïsses. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.

Manats de peixos. Mercat del peix. Maumere. Illa de Flores.

Anuncis

Cul de sac

12 Abril 2008

Vaig veient com s’alça el dia assegut a l’extrem de la fràgil passarel·la sobre el mar. La conformen una filera de taulons de fusta gairebé desconjuntats. És un mirador magnífic. Sóc la punta d’una sageta apuntant a l’horitzó. D’un cabanyar de pescadors, a la riba meridional de la badia, en surten piragües. És un poblat de barraques bastides sobre palafits, embull de llates i empostissats de canyes. Les petites embarcacions, de tan rabent com van, se m’afiguren dards. Sorgeixen de diversos punts. Si la pell del mar fos un rellotge, les barques serien les ratlletes dels minuts projectant-se en angle, com un ventall. N’hi ha que passen ben arran d’on sóc. Solquen silents. Els homes que les menen fendeixen els rems en aigües calmes. Em sento immers en un món de siluetes retallades perfilat contra un ciclorama de colors magenta. Participo d’un teatre gegantí d’ombres xineses. Alço els ulls i fito l’horitzó. Ni rastre del mercant Awu. La humitat m’ha ben calat la roba. Sento salabror de mar als llavis. Retorno al moll. La tebior del sol enlairant-se escalfa l’aire i eixuga la rosada. Molta gent encara dorm apilonada a l’entorn de fogueres fumejant. Veig dones bullint aigua, preparen te i arròs. Són les vuit del matí. Com que l’Awu encara no ha arribat, ni tan sols hi ha notícies de quan apareixerà, decideixo deixar córrer l’aventura d’embarcar-me.
Al port hi ha alguns tricicles que circulen lents amb l’esperança de trobar clients. N’agafo un. Demano al conductor que em porti a l’oficina de la companyia aèria Merpati. A les quatre de la tarda hi ha anunciat un vol directe a Bali. El problema és que a hores d’ara l’avió ja és ple. Conversa, conversa i més conversa. Aquesta és la clau per obtenir el què cal. Conversa cordial, és clar. I simpatia. Aplicant aquest mètode tan simple segur que si hi ha una escletxa, per mínima que sigui, aconseguim passar. Doncs sí, ja tinc bitllet. També m’han permès deixar la motxilla i les bosses darrere el taulell fins que no sigui l’hora de dirigir-me a l’aeroport. I encara més: la noia que m’atén m’ofereix portar-m’hi de franc amb el vehicle de la companyia. Gràcies i més gràcies, somriures gens fingits i tots contents. Encara falten unes quantes hores per volar. Serà fàcil omplir el temps havent-hi el mercat del peix. Aquest és un dels millors exercicis que es poden fer a Maumere. La diversitat de peixos a la venda és espectacular. Mil colors a les parades, mil llampants colors acabats de robar al mar. Tortugues marines en cubells, ous gelatinosos dels quelonis apilats sobre plàstics virolats. Petits i grans taurons. Crustacis. Peixos voladors, pops, petxines, calamars, rajades, tonyines i mantes sangonoses acabades d’esquarterar.
A la una de la tarda torno a ser a l’oficina de Merpati. Em conviden a pujar a la furgoneta. Aviat sortim en direcció a l’aeroport. Com que la facturació es fa manualment la cua gairebé és inamovible. Arriben les quatre de la tarda, l’hora teòrica de volar. De l’avió, ni l’ombra. A les cinc, tampoc. Què passa amb el transport, a Flores? Ni per mar ni per aire. Per terra, no cal ni dir-ho, és un desastre. A quarts de sis ens anuncien que l’avió ve cap aquí. Aquesta és la primera part del discurs. La segona és que si quan sobrevoli l’aeroport ja és fosc, no podrà aterrar. Haurà de dirigir-se a Kupang, la capital de la veïna illa de Timor. L’aeroport de Kupang permet maniobrar de nit. El de Maumere, no. Els mossos que han deixat piles de caixes plenes de peix i gel per embarcar a l’avió, se les entornen al magatzem d’on han sortit. Un portaveu de la companyia es dirigeix als passatgers frustrats. Ens anuncia que no hi ha vol. Aconsella tornar a la població i que ens allotgem on ens convingui. El vol serà demà al matí, a l’alba. L’aerolínia Merpati no es fa càrrec de res. Ni de l’allotjament a la ciutat, ni dels àpats, ni del transport.
Quan retorno a Maumere, a bord d’una motocicleta, em trobo que l’hotel on m’estava és ple. Rastrejo la ciutat. Tot el que hi ha és una cambra depriment en un hotelot sòrdid. A l’habitació no hi ha rates, però al sostre sí. A la nit les sento corre pel cel ras, incansables, enjogasades. Xisclen a pleret. A dos quarts de cinc de la matinada em llevo. Faig cap a l’aeroport. Ara sí, poc després de les sis, amb les primeres llums, l’avió s’enlaire de la pista. La nau apunta el cel i posa rumb a Bali.


De guàrdia al port

11 Abril 2008

A dos quarts de deu del vespre em presento al port tal com van indicar-me els de l’oficina de la companyia Pelni. L’Awu ha de salpar de Maumere una hora abans de mitjanit. M’estranya no veure el vaixell; a hores d’ara ja hauria d’haver atracat. Escolto amb relativa sorpresa el què em diuen els empleats de la companyia. Estan apostats al portal d’entrada a les instal·lacions del moll controlant l’accés dels passatgers. Tenen un fogonet on escalfen cafè. M’inviten a una tassa. Em fan saber que l’Awu arribarà amb unes hores de retard. Que molt probablement atracarà de matinada. En cas que decideixi entormar-me’n a l’hotel m’aconsellen que sobre quarts de quatre torni a presentar-me al port. Mentre dubto entre si quedar-me o retornar al Gardena per mirar de descansar unes hores –ni que dormi poc, almenys estaré estirat-, opto per seure al xiringuito Jakarta Ikan Bakar a menjar alguna cosa. Aquest restaurant de fusta, pintat tot ell de color blau cel, el porta una família musulmana de Surabaya, la capital de Java Oriental. Malgrat que fa anys i panys que viuen a Maumere, de la llengua local no en saben un borrall. Per això no m’entenen quan els demano què em poden oferir per sopar. Per què haurien de fer l’esforç de parlar-la, la llengua oriental de Flores, si amb l’indonesi la clientela ja els entén? Al capdavall, ells són aquí a fer negoci, no per vetllar el patrimoni d’altri. Em miren estupefactes quan els responc que em perdonin, però que si no em parlen en lio no hi haurà consumició. Quan s’aplica una pedagogia directament relacionada amb la butxaca difícilment falla. Com era de preveure, funciona. Fan sortir una mosseta de la cuina per anotar la meva comanda. És una noia del país, de pell molt fosca, cabell rinxolat i faccions melanèsies. En efecte, quan li ho pregunto respon que la seva feina al restaurant és rentar plats. Acomplerta la missió de prendre nota i passar-la a qui correspon, la jove retorna a galeres.
Tot cruspint-me un plat de sípia estofada amb arròs fregit, em fixo en un xicot assegut en un piló que no para de fitar-me. El noi està arraulit, tapat de cap a peus amb un ikat, la tela tradicional, teixida a mà, de Flores; la utilitzen tant homes com dones per tapar-se. El noi sens dubte té fred. És un dels centenars de passatgers que ha arribat al port per embarcar-se a l’Awu. Sento curiositat per saber on deurà anar aquest noi. Sospito que viatja sol. A més de fred, segur que té gana. Quantes hores deu fer que no ha menjat res? Probablement d’ençà que ha sortit de casa. I vés a saber en quin lloc de l’illa viu. Faig un senyal que s’acosti. No es dóna per al·ludit. Segur que no concep que un estranger s’hagi fixat en ell. Quan insisteixo, llavors sí que s’atança. Però es queda fora el xiringuito, no gosa entrar. En apartar la cadira del meu davant entén que el convido a seure. Passa i seu. Crido el servei perquè atenguin l’ordre del noi. Li dic que demani el que li vingui de gust. No se’n sap avenir. Es diu Franciscus. Té 15 anys. En Franciscus viu en un poblat remot del centre meridional de Flores. Marxa de ca seva per buscar-se la vida a Kalimantan. Confia trobar-hi feina. A Flores diu que no hi ha feina ni futur. Almenys per a ell. Ser emigrant tan jove ha de ser trist. I encara més emigrar sol. La mare li ha donat els diners per embarcar-se. Confia que un cop tingui feina els hi pugui retornar juntament amb un sou, ni que sigui magre. Almenys aquesta nit en Franciscus ha menjat calent. Tant de bo tingui sort i se’n surti.
Havent sopat m’alço de taula, crido un motorista i em faig portar a l’hotel on m’allotjava. Puc ocupar la mateixa habitació que he deixat lliure poques hores abans. Obro la motxilla, trec la mosquitera i la torno a parar havent de fer mil i una filigranes sobre el llit. Flores és una illa infestada de mosquits. I hi ha malària. M’estiro amb la intenció de dormir unes hores, però unes hostes noruegues que arriben a l’hotel poc després d’haver-me allitat, em desperten sobtadament. Sembla que les noies van begudes. El xivarri que fan és colossal. M’haig de contenir per no alçar-me del llit i fer-les callar d’una vegada. Costa, però al final retorna la calma. Puc dormir una estona més. A les tres de la matinada em llevo. Em rento la cara com els gats. Desparo la mosquitera. Tanco la motxilla i surto al carrer. Em dirigeixo al port. M’avisen que l’Awu encara no ha arribat. Ara diuen que no apareixerà fins, almenys, les vuit del matí. El quadre dels passatgers ajaçats en qualsevol lloc, apilonats entre embalums diversos i algunes gallines, és desolador. Semblen deportats. Com que no tinc intenció de dormir em dirigeixo a l’extrem d’una fràgil passarel·la de taulons de fusta que s’endinsa a la badia. Veig fer-se de dia amarat de salabror marina. Arriba l’instant que l’alba venç la fosca. El dia s’esberla. El naixement de la llum pinta de magentes, grocs i daurats el firmament. Els estels es resisteixen a fondre’s. Diviso la punta esmolada del cim Mapitara retallant-se al cel. Potser en aquests moments el guia que va acompanyar-me al volcà Egon s’enfila pels cingles de la muntanya per recollir ruscos de mel. A l’esquerre, afiguro a la perfecció la silueta de l’Egon. Escupinades de fum emergeixen del cràter per dissoldre’s en un cel que, a poc a poc, va il·luminant-se.


Un bitllet per embarcar-me a l’Awu

7 Abril 2008

A Flores ja m’ha passat un parell de vegades que em confonguin per capellà. No cal dir que quan s’esdevé sempre en surto beneficiat. Com ara mateix, que acabo d’arribar a l’oficina que la companyia oficial de navegació indonèsia, Pelni, té oberta a Maumere. El despatx no és gaire més que un casot de fusta que s’alça a prop del port. A hores d’ara, primeríssima hora del matí, una multitud s’apilona al voltant de la barraca. No és que hi hagi un motí, simplement és la manera que tenen de fer cua la gent d’aquí. Frisen per comprar un bitllet per l’Awu. L’Awu és un mercant de línia regular que demà passat ha d’arribar a Maumere, procedent de l’illa de Lembata, per dirigir-se a diferents ports de Sulawesi i Borneo. La meva intenció és comprar un bitllet fins Makassar, la capital meridional de Sulawesi. Empenyent per aquí i per allà aconsegueixo travessar la mola humana i plantar-me davant la taquilla. Així que em veu, l’home que despatxa els bitllets de seguida em diu father. La meva edat i el meu aspecte ajuden, sí. Però és definitiu el fet que em dirigeixi a l’empleat en indonesi*. Com els capellans.
Difícilment els clergues estrangers destinats en aquests àmbits remots fan l’esforç d’aprendre la llengua pròpia dels llocs on exerceixen el seu ministeri. Gairebé cap capellà s’expressa en la parla nadiua dels fidels de la seva parròquia. S’adrecen als feligresos en la llengua prescrita pel govern: l’indonesi. Com que per aquests verals la paraula d’un capellà encara és paraula de Déu, l’opció lingüística del mossèn és una raó de pes perquè els autòctons es passin ràpidament a l’idioma postís. L’indonesi també gaudeix de prestigi perquè és la llengua que parla la televisió. Les autoritats locals quan es dirigeixen al poble com a tals ho fan en indonesi. Fins i tot una entrevista de feina entre dues persones, ni que els uneixi la mateixa llengua comuna –altra que l’oficial-, es fa en indonesi. L’indonesi és la llengua que veuen escrita a la premsa, en cartells, notificacions i per tot; la que s’utilitza en els actes oficials, saraus i cerimònies. També és la que s’ensenya a l’escola. I la que parlen els residents i alguns viatgers estrangers quan s’adrecen als natius. Davant la presència massiva de l’idioma oficial, comprenen ràpidament que el que els parlava la mare al bressol no serveix gairebé per a res; com a màxim, per entendre’s en família i per a comunicar-se amb els amics. A tot estirar, la llengua dels pares és per parlar-la no més enllà dels límits locals. En canvi, creuen que l’indonesi els dóna categoria, que els fa importants. Estan convençuts que expressar-se en la llengua materna, fora de l’àmbit domèstic, els lleva possibilitats de trobar una bona feina. I és cert. Ràpidament assimilen que la llengua vernacla és cosa de vells i del passat; una relíquia vergonyant que no els ajuda en res. Assumeixen que els perjudica més que no beneficia. Així és com milions d’illencs del macro-arxipèlag indonesi abandonen progressivament les seves llengües pròpies per passar-se a l’oficial, un instrument imposat des de l’administració de Jakarta per uniformitzar el territori. En mans del govern de la república la llengua indonèsia esdevé un eficient artifici de submissió i control. La immensa majoria d’indonesis encara no han pres consciència que renunciant a la llengua dels pares reneguen del què són. L’abandonament de la llengua porta a la progressiva deixadesa d’altres trets que els fan genuïns, com les tradicions i la cultura. Així és com Indonèsia cada dia que passa és menys heterogènia i una mica més uniforme. L’arxipèlag conegut per ser un calidoscopi cultural vibrant, s’encamina vers un monocolor de tonalitats cendroses.
Corre perill d’extinció una au raríssima de Bali i, a l’acte, multitud d’oenegés i organitzacions ecologistes es posen en acció. Què passa amb les dotzenes de llengües en plena decadència de l’arxipèlag indonesi? Són més importants els boscos, les aus o les balenes que els idiomes minoritaris? A l’ànima s’hi ha d’avantposar l’entorn? L’esperit és menys transcendent que la carcassa? Darrere una llengua que es mor sempre hi ha una concepció del món i una cultura úniques que desapareixeran per sempre. La UNESCO no hi té res a dir, en aquest afer? Està molt bé que es dediqui a salvar temples extraordinaris, com ha fet amb Borobudur, però el patrimoni no són solament les pedres. També són les paraules i el bagatge que arrosseguen. No cal protegir-los, els idiomes minoritzats? Bona part de la tradició cultural d’Indonèsia avança cap una extinció segura si no s’hi posa remei aviat.
És obvi que el senyor que despatxa bitllets marítims no s’ha fet mai aquests plantejaments, com també és evident que mai dels mais cap home blanc que se li ha adreçat fins ara no li havia donat les gràcies en la seva parla. És per això que així que acabo de pronunciar apan gawan, quasi s’alça d’un bot de la cadira. Li dono les gràcies en lio, la llengua oriental de Flores, perquè m’acaba de tenir una deferència. Suposo que perquè s’imagina que sóc capellà em convida a passar a l’interior de l’oficina per la porta del darrere. Diu que podrà atendre’m millor, que em despatxarà el bitllet a l’acte. Deu ser lleig passar al davant de tanta gent, però faria el pallús si no acceptés l’oferta. L’activitat a l’interior de l’oficina s’atura així que traspasso el llindar de la porta. Ràpidament ha corregut la veu que parlo el lio. Els preciso que no, que solament en sé alguns mots. Em miren com si fos l’encarnació d’algun avantpassat baixat del cel. No se’n saben avenir. En sortir del despatx em sento satisfet per dues raons. Per una banda, he aconseguit el bitllet per embarcar-me a l’Awu en qüestió de minuts i, per l’altra, he augmentat l’autoestima -ni que solament sigui una espurna- d’aquesta bona gent.
* En diuen indonesi, però en realitat és la llengua malaia tal com es parla a la província de Riau, a l’illa de Sumatra.


Estudiar per capellà, una bona inversió

1 Abril 2008

Malgrat que Indonèsia és un estat musulmà, la major part de la població de l’illa de Flores professa la religió cristiana. A l’illa n’hi ha, de musulmans, i molts, però proporcionalment estan en minoria.
En conseqüència, a Flores hi ha un gran nombre de seminaris catòlics plens a vessar d’entusiastes seminaristes. La màxima ambició d’aquests joves és que acabada la carrera de capellà les autoritats eclesiàstiques els enviïn a Europa. Aquesta és una operació en la que tothom en surt beneficiat. Als seminaris europeus els satisfà, perquè amb la importació de capellans del tercer món compensen l’escassedat vocacional del continent. Quant als joves indonesis no cal dir que se senten felicíssims. Ordenar-se sacerdot els dóna l’oportunitat d’escapar de la misèria. Pels fills de les famílies que s’ho poden permetre -estudiar per capellà, a Indonèsia, és car- els seminaris de Flores són el passaport al primer món. Si en les societats opulentes la qüestió de la fe és el que impulsa bona part de joves a la vocació sacerdotal, en aquestes terres remotes la decisió d’ingressar en un seminari té un component més pràctic que espiritual. Podríem dir, doncs, que estudiar en un seminari de Flores és una bona inversió de futur.
De capellans te’n trobes, viatjant per Flores. Tant natius com forasters. I monges. He observat que la majoria de monges estrangeres destinades a Maumere són filipines. Ho era la monja que l’altre dia discutia amb l’amo d’una botiga d’informàtica. Reclamava un ordinador nou perquè el que havia comprat, deia la monja, li havien donat ple de virus. L’amo xinès de la botiga s’esforçava per fer-li entendre que els virus no vénen d’origen, sinó que s’agafen via Internet o a través de material prèviament infectat. Res a fer. La monja insistia que volia una màquina nova, immaculada. Potser la manera de fer-la callar hauria estat dir-li que els ordinadors, com les persones, també neixen amb el pecat original. Però, és clar, el xinès desconeix els dogmes de la fe catòlica perquè va estar educat en la doctrina de Confuci. La conversa, mantinguda totalment en anglès, va acabar bruscament, sense acord. La monja va marxar enfadada, remugant en tagal, la seva llengua nadiua, vés a saber quines malediccions contra l’infidel xinès. Una altra monja que vaig trobar-me al mercat del peix s’entestava a expressar-se en italià. La dona tenia tota la pinta d’haver nascut a Flores, des de les faccions característiques dels natius de l’illa fins la pell, de color de xocolata. De cap manera no vaig aconseguir que em parlés en indonesi, i molt menys en la llengua pròpia de la zona oriental de l’illa, el lio. No cal dir que parlava en un italià que feia riure. Deia que provenia de Roma. Sí, és clar, i els nens vénen de París.
De capellans catòlics europeus també n’he identificat algun. Els trobo a l’únic espai públic per poder-se connectar a internet que hi ha a Maumere. Els que he vist són homes madurs, impregnats d’un cert aire eclesial que, malgrat no dur sotana, els delata a l’acte. Es mostren discrets, extremadament reservats amb els estrangers que viatgem. Van a la seva, per res no intenten establir contacte. Aquest excés de prudència potser és perquè viuen en un món en certa manera hostil. Ja se sap que ni que la major part de la població de Flores sigui cristiana, Indonèsia és l’Estat amb el nombre més gran de musulmans del planeta. Les lleis que dictamina el govern de la república afavoreixen, per descomptat, els fidels de Mahoma. Els capellans catòlics de Flores, i d’altres llocs de l’arxipèlag indonesi, juguen un partit difícil en camp contrari.


Ascensió al volcà Egon (i 2)

18 Març 2008

El pic Mapitara des del cim del volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

Cràter del volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

Fumeroles al cràter. Volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

(CONTINUACIÓ) La moto baixa aproximadament un quilòmetre més. Ja hi som, en aquest revolt es veu clarament un camí que penetra un bosc d’acàcies. Són arbres vells, esparsos, molt alts. Miro el rellotge: ara són dos quarts i cinc minuts de vuit. Comencem a caminar per un senderol que zigzagueja entre una flaçada d’herba resseca. L’herbam té tonalitats de palla. Alguns arbres estan tombats. Hem de saltar per damunt els troncs per superar-los. A mesura que pugem, el bosc es transforma. Els arbres es redueixen fins el punt de fer-se nans. De les branques pengen fils de líquen de color verd cobalt. Entrem en una zona de matolls eixerreïts. En lloc d’herba, ara hi ha rocs. És lava. Però una lava claríssima, gairebé blanca. Els rocs són més inestables com més amunt ens enfilem. Començo a sentir el respir del volcà. El percebo de dues maneres: pels narius i les oïdes. En efecte, de tant en tant, m’arriben bafarades de sofre. És sofre que emergeix de fumeroles escampades. Les fumeroles són l’alè del volcà. I l’alè, com correspon a un senyor gegant, emergeix fent un soroll d’avern. Talment cent locomotores de vapor avançant a gran velocitat. El soroll i la sentor de sofre augmenten a mesura que ens acostem al cràter. Estem grimpant per la paret de la corona del volcà. Aquí la lava és pulveritzada, barrejada amb infinits terrossos verd-grogosos de sofre. És una tartera: dues passes endavant per una enrere. Finalment, vencem el monstre. Un cop al cim, es fa evident que el volcà no està del tot calmat. La darrera erupció de l’Egon va produïr-se no fa pas tant, el 6 de febrer de 2005. L’Egon es resisteix a adormir-se. Sembla neguitós. Expulsa fum per diferents punts de la caldera. El fons del cràter és un mar de terra pla. I, tan blanc, que si te’l mires una estona, encega. Però en aquesta gairebé immaculada vastedat mineral, l’erupció hi ha deixat traces. Aprecio línies sinuoses que als meus ulls dibuixen continents. Penso sinó serà un mapa extraterrestre el que diviso. Pintat per qui? Per la fúria d’un gegant? Massa precís per haver nascut del caos. Vés a saber si després del cataclisme, algun àngel –o dimoni?- no va escriure-hi un conjur per minvar o per excitar encara més la còlera del monstre. Per si de cas, val més no intentar desxifrar el missatge ni acostar-s’hi. Em conformo en la contemplació passiva de l’expressió tangible de la vida: destruir per generar de nou. Xiva, quan deixa la seva residència del mont Meru per voltar pel món, deu sojornar als cràters dels volcans.

Comencem a resseguir la corona de la caldera. És perillós. Les soles de les meves vambes estan gastades. Sort en tinc del guia que en més d’una ocasió atura la meva relliscada. Caminem sobre xavalla menuda. És una mineralitat extrema, però ben viva. En segons quins punts el terra bull. És el foc que encara crema arran de superfície. Veig ossos de búfal, costelles, femorals i cranis. Una vegada a l’any els natius que viuen a la falda de l’Egon pugen al cràter per a oferir al volcà els animals sacrificats en rituals atàvics. Creuen que així apaivaguen la seva fúria. No hi fa res que avui la majoria siguin batejats. Segueixen la tradició de sempre. Màgia i conjurs sincretitzats en la religió de Crist. L’animisme de bracet amb senyals de la creu, parenostres i misses de diumenge.

De vegades, el vent gira i em porta a la cara bafarades de sofre. Em poso la màscara. Passem arran de la fumerola més activa. El soroll que fan els gasos emergint amb gran potència és eixordidor. A l’entorn d’on surt el fum, d’un blanc puríssim, la geologia pren tonalitats diverses. És dels pocs llocs de la caldera on es poden veure colors amalgamats. Un espectre cromàtic bellíssim. Continuem resseguint la corona. Com que rellisco sovint per la nul·la adherència de les meves vambes, aviso al guia que tornem enrere. Seiem al punt més baix de la corona, el lloc on tenim el cràter més a prop. El vent bufa amb força. L’aire és fred. Ens apressem a fer un mos. En efecte, els plàtans han quedat ben aixafats. No hi fa res. Ens els mengem. Bevem uns glops d’aigua i comencem el descens. Baixant m’adono de com d’empinat és el camí. Quan es puja no se’n té consciència. Descendim amb calma. Vull fruir del paisatge absolutament sensacional que s’obre als quatre vents. Diviso la costa meridional i septentrional de Flores. A l’est, albiro la silueta del volcà Lewotobi. A ponent, s’alça una serralada culminada pel pic Mapitara. El Mapitara és un cim perfecte, en forma de punta de llança. La vegetació és tan densa que no deixa veure ni un sol pam de roca. La selva s’enfila en vertical fins el capdamunt de la muntanya. Em diu el guia que per les estribacions del Mapitara hi té ruscos d’abelles. Hi va sovint a recollir la mel. A la zona dels arbustos m’aturo a observar els fengs. Els fengs són enormes falgueres primitives amb un ull pelut –corbat com un gaiato- al centre de la planta. De tan fimbrat sembla que el vegis créixer. Faig fotografies de botànica menuda. Vegetals sòlidament arrapats a les roques; de vegades, monofol·liars. Alguns tenen petites flors tubulars que els pengen com perletes vermelles. Quan entrem al bosc, la llum de la tarda que cau encara el fa més bell. L’herba esmorteïda, de tonalitats groguenques, ara sembla avivar-se. Les escorses dels arbres prenen textures noves amb les ombres que projecta el sol caient. Un sol en decadència comença a pintar colors de cansament sobre el cel de diorama que posa límits a la sobirania del mar. Arribo al punt on hem començat l’ascensió un pèl cansat, però satisfet. Em sento molt content. He celebrat el meu sant d’una manera immillorable. No podia fer-me un autoregal més adequat. Malgrat els prolegòmens una mica inquietants de l’aventura, he culminat el dia amb èxit. M’acomiado del guia a peu de carretera. El noi, abans de dir-me adéu, s’ajeu una estona a l’asfalt. De cara al cel. Sé que està content perquè ha vist l’ull de la fera i no l’ha xuclat. El guia es dirigeix a casa seva. A mi, encara em queden 29 quilòmetres per arribar-hi. I no tinc altre vehicle que les meves cames. Sóc a uns 8 quilòmetres de distància de la carretera que voreja la costa. Però tant me fa. Vaig baixant el fort pendent que em portarà a Blidit pregonament content. Si se’m fa fosc, tant se val. De veritat que no m’importa. Potser encara no he caminat ni vint minuts quan una moto que baixa s’atura arran meu. És el mateix xicot que he trobat al matí, el que es dirigia al mercat penjat a les muntanyes a vendre les tonyines. El que m’ha proporcionat el guia i m’ha allunyat dels homes primitius. Està content perquè ha venut els peixos. M’invita a pujar a la moto. Se’n torna a casa, a Maumere. Jo també vaig a Maumere. Un home content perquè ha venut unes tonyines i, un altre, també content perquè ha pujat fins el capdamunt d’una muntanya de foc, fan el viatge de retorn a casa plegats. Destins diferents, però, ni que sigui per una estona, coincideixen en el mateix camí.


%d bloggers like this: