Ascensió al volcà Egon (1)

13 febrer 2008

El volcà Egon des de Waiterang. Illa de Flores. Indonèsia.

El volcà Egon des de la badia de Maumere. Illa de Flores. Indonèsia.

El volcà que em vaig proposar escalar el dia de Sant Jaume, per celebrar el meu sant, es diu Egon. És un volcà actiu que s’alça a l’est de l’illa de Flores. Té una altura de 1703 metres. La vigília havia quedat amb el xicot que havia de fer-me de guia (“expert en l’Egon”, segons va indicar-me l’amo de l’hotel) que a les cinc de la matinada sortíriem en direcció al punt més elevat on es pot arribar amb dues rodes. Doncs res, a l’hora acordada, el Nanó -es diu així, la criatura-, no va aparèixer. Com que sabia on vivia vaig presentar-me a casa seva. El vaig treure del llit engegant-li una bona bronca. Pobret, quina pena. Va dir-me -santa evidència!- que encara era fosc, que no es podia caminar de nit. A veure, Nanó, que no saps que quan a les sis arribem a la falda del volcà ja s’hi veurà? Doncs sembla que no. Ho tinc més que comprovat: per la gent d’aquests verals, el temps que sobrepassa els cinc minuts és una quimera embromada. Vaig deixar el Nanó a ca seva amb l’estimada companyia de la seva dona. Que Déu us beneixi i si hi ha revolcada i la llavor germina, a la criatura poseu-li Jaume, que avui és el meu sant i m’ho mereixo. Almenys per la plantada.

Què havia de fer? Doncs pujar al volcà ni que fos sense el Nanó. El problema, però, no era el Nanó; la qüestió era no disposar de moto. Com podia fer els 29 quilòmetres que em separaven de l’Egon? De matinada, a penes circulen vehicles per Flores. Ara bé, l’única alternativa que tenia era trobar-ne un. O sigui que vaig dirigir-me a la carretera. Un individu alt com un sant Pau que feia fúting se’m va acostar. Li deuria semblar que somiava. Un estranger al mig de la calçada intentant aturar, com aquell que caça mosques, els pocs vehicles circulant en direcció a llevant no es veu cada dia. Encara tenia la boca oberta quan vaig aconseguir parar una moto. A la moto hi anava el conductor i un passatger al darrere sostenint un voluminós cove. No hi fa res. Les 50000 rúpies que em demanava van quedar en 40000 (1 euro, 12500 rúpies). M’havia de portar a Blidit, el vilatge d’on arrenca el camí fins el cim. Què va passar amb l’individu que seia al darrere la moto, el que traginava el cove? Doncs que tant ell com l’embalum van quedar-se a terra. La pasta és la pasta, aquí i a tot arreu. Al cap de poca estona de circular m’adono que el conductor no té ni idea d’on m’ha de portar. Dubte constantment per on ha de tirar. No puc estar-me de preguntar-li si és fill de Maumere. Respon el què suposava. Que no, que és de Bajawa. Tant se val. Jo em sé el camí fins a Waiterang, doncs vaig anar-hi fa un parell de dies i recordo perfectament on para. Sé que, més o menys a l’altura de Waiterang, hi ha el desviament que mena a Blidit. La qüestió és saber on es troba el trencall.

Arribem a Waiterang. Encara és de nit. Dic el motorista que s’aturi davant una caserna de la policia. Baixo de la moto i em dirigeixo a l’edifici en forma de capsa de mistos. No es veu ningú. Sota un fluorescent hi voleien dotzenes d’abelles. Deu haver-hi un eixam a prop. Ningú respon als meus “bon dia!”. Finalment, apareix un home vestit de paisà. Ens indica on és el trencall que porta al vilatge de Blidit. Pujo a la moto. El motorista l’engega i retornem a la carretera. Arribem a un pont i el sobrepassem. Recordo que el poli de paisà ens ha dit que el trencall era abans del pont. Aviso el motorista. Torna enrere. En efecte, un centenar de metres passat el pont, apareix el trencall. Se suposa que mena a Blidit, però cap cartell no ho anuncia. La carretereta, que comença ran de costa, s’enfila de seguida. Ja clareja. Anem sobrepassant cabanes. La gent es lleva. Van ben tapats. Es cobreixen el cos, del cap fins els peus, amb tela d’ikat, l’única peça de roba que porten a sobre. Per l’aspecte que fan sospito que aquesta gent, en llevar-se, no solament no es dutxen sinó que ni es renten la cara. L’aigua és molt freda a aquestes altures i, d’escalfar-la, ni pensar-ho. Haig d’espavilar-me. Hauré de trobar un guia que m’acompanyi al cim del volcà en alguna d’aquestes cabanes. Per això demano al motorista que s’aturi al peu de la barraca on veig una colleta d’homes badant. Els parlo en indonesi. No m’entenen. Emfatitzant amb el nom del volcà i utilitzant la mímica a cor que vols, arriben a comprendre que demano si algú està disposat a guiar-me al cim. Deuen pensar que no se’ls ha perdut res, al cràter de l’Egon. Ves quines coses més estrafolàries de voler, aquest estranger. Com que no hi ha res a fer, decideixo seguir pujant. Segur que més amunt trobarem més cabanes. Mentre intentava comunicar-me amb els natius ha passat una furgoneta. Penso que on deu anar una furgoneta per aquest camí. Indico al motorista que posi la primera i que vagi pujant. A partir d’ara no és possible canviar de velocitat. El pendent es va fent fort a cada metre que guanyem. Ens sobrepassen un parell de motos amb farcells lligats al darrere. Són venedors de roba que abasteixen la gent d’aquestes zones remotes. Fa estona que m’adono, per l’indicador de la moto, que el dipòsit de benzina és quasi sec. En efecte, arriba el moment que el motor s’atura per manca d’aliment. Per sort, això ha passat en un revolt dificultós on es troba la furgoneta maniobrant per superar uns clots que els passatgers han hagut d’omplir de pedres perquè el vehicle els pugui remuntar. Demano al conductor de la furgoneta si m’accepta al seu vehicle. Assenteix. Pago al motorista i canvio de mitjà de transport. Per baixar, el motorista no tindrà problemes; no necessitarà benzina fins que no arribi a la costa. M’assabento que els de la furgoneta són membres d’una sola família. Es dirigeixen a un mercat que deu estar penjat al cim d’una d’aquestes muntanyes. Van a vendre les mercaderies que duen ficades als sacs que gairebé omplen la furgoneta. Tots fumen, menys la dona. L’aire de l’interior de la furgoneta és tan enrarit que gairebé m’asfixia. Per això decideixo penjar-me a la porta, amb el cos sencer a l’exterior del vehicle. Aquesta posició em permet albirar una cabana de canyes que apareix en un revolt. Demano al conductor que s’aturi. Baixo del vehicle per dirigir-me a la cabana. La cabana s’alça damunt la petita esplanada d’un turonet relativament apartat de la carretera. Aquí la selva fa una clariana. Darrere la cabana es retalla, com el teló de fons d’un teatre, una carena de cims absolutament verds. La boira s’alça de la plana i va pujant. De la cabana surten dos o tres homes i un parell de dones. Són persones altes, molt primes. Es tapen el cos amb els ikats. Van molt bruts. L’home més vell avança cap a mi. És un home barbut, amb el cabell rinxolat, grenyut. Té un goll immens a la banda esquerra del coll. És lleig com el dimoni. Encara que sembli mentida, l’home parla indonesi. Li exposo el què vull. La resta d’individus romanen immòbils als seus llocs. Ningú no bada boca. Tots estan atents a la conversa que mantinc amb el vell. Vaig prenent consciència que em trobo al bell mig del no res. La situació i el lloc m’evoquen Papua. A aquesta gent solament els falten arcs, fletxes i llances per semblar sortits de la prehistòria. Si anessin nusos serien idèntics als papús. El vell s’avé, a canvi de diners, a portar-me al cim del volcà. El de la furgoneta ara em demana el triple del què havíem convingut. Per sort tinc els diners justos, però no s’hi conforma. Amollo una mica més -per evitar un conflicte que ara mateix no m’interessa- fins fer-lo content. S’enfila al seient i arrenca de nou. Em quedo sol amb el vell i la seva tribu. No sé si serà perquè ha vist la cartera al moment que l’he tret per pagar al de la furgoneta, sigui pel què sigui, la qüestió és que ara el vell grenyut canvia radicalment d’actitud. De cop i volta es mostra agressiu. Diu que de cap manera no pujaré al volcà. M’adono que fiten la càmera. I les ulleres. La càmera és un luxe, no cal dir-ho; però, les ulleres, també. La situació es va enterbolint. No entenc el perquè del canvi sobtat del vell. Ara m’esbronca. S’acosta de pressa cap a mi brandant un bastó. No puc fer altra cosa sinó mostrar-me prudent. Em retiro a poc a poc, amb el cap cot, sense mirar-li els ulls. Vaig dient “maaf, maaf”: no m’haig de fer perdonar de res, evidentment, però demano disculpes per mirar d’amansir-lo. Procuro arribar aviat al camí. Un cop hi sóc, prossegueixo amunt. A certa distància, el vell para d’esbroncar-me. Fa com els gossos, que deixen de bordar-te així que t’has allunyat del seu territori. Un centenar de metres més enllà em trobo una altra cabana. Aquí semblen més amables. Em desitgen bon dia i somriuen. Exposo als homes que vull pujar al volcà. S’avenen a acompanyar-me. Per desgràcia, hem de recular. Sembla que el camí al cim arrenca de més avall. En efecte, l’entorn és selva tancada; ni tallant la vegetació amb els matxets que porten seria possible avançar. Això vol dir que haurem de passar per davant la cabana del vell malhumorat. Així que ens veu, el malcarat del coll inflat esbronca els joves disposats a guiar-me al cim. Els ordena que em plantin. L’obeeixien sense demanar explicacions. L’autoritat d’aquest home és inqüestionable. Voldria fondre’m. Ser el gran Houdini i fer-me escàpol. Dic que no es preocupin, que no pujaré al volcà, que me’n torno a casa. Es fa un silenci de glaç que no trenca ningú. Temo que no planegin alguna cosa contra mi. Ho tenen fàcil. Als seus ulls sóc un regal que els cau del cel un cop cada mil anys. En silenci, sense pronunciar un sol mot, em retiro. Així que els perdo de vista baixo el camí de pressa. L’entorn m’oprimeix. Segueixo baixant per l’accidentada carretera de terra roja, com una artèria que esquinça la selva. A banda i banda, s’alcen murs de vegetació compacte. Ara són poc més de les set del matí. Sento piuladissa d’ocells a les copes closes dels arbres. No veig el cel. De tant en tant em giro. Temo que no em persegueixin. Quan em dec trobar a cosa d’un quilòmetre de les cabanes sento el soroll d’una moto que s’acosta. La moto la condueix un xicot. Una noia va asseguda al seu darrere. Traginen un bidó de plàstic que conté mitja dotzena de tonyines d’aproximadament un pam. Aquest matí les han comprat al mercat de Maumere. Ara les porten a vendre al mateix lloc on anaven els de la furgoneta que m’ha pujat. Explico als joves la meva intenció d’ascendir al volcà. El xicot m’informa que el camí per pujar al cim arrenca d’una mica més avall. Intenta concretar d’on, però la informació és confusa. Per això li demano si en un moment m’hi pot portar. S’hi avé. Demana a la noia que l’acompanya que l’esperi allà mateix. M’invita a seure a la moto. Devem baixar un parell de quilòmetres ben bons. S’atura davant una cabana de bambú. Sense deixar la moto crida a algú de dins. Es fan visibles dues dones i un xicot. Ja tinc guia: el noi que apareix s’ofereix a acompanyar-me. S’enfila a la moto. Seu al meu darrere. Penso que els plàtans que porto dins la bossa penjada a l’esquena quedaran ben aixafats, pressionats entre el seu cos i el meu. No estarà gens malament menjar puré de plàtan al cràter del volcà. (CONTINUARÀ)


%d bloggers like this: