Jugant en els camps del Senyor (i II)

Luzon és l’illa més gran i muntanyosa de Filipines. Als natius que habiten les serralades centrals se’ls coneix genèricament com igorots. A causa de l’abrupta orografia i, sobretot, pel fet que en èpoques passades fossin talladors de caps, els espanyols mai no van poder sotmetre’ls. Que en aquesta zona de Filipines encara s’hi puguin trobar cultures autòctones, gairebé impol·lutes, és un esquer pels caçadors d’ànimes. Per això s’hi estableixen tantes missions religioses de diferents signes. D’un any a l’altre, la feina destructiva dels missioners va concretant-se.
Quan vaig trepitjar per primera vegada aquella contrada el 1984, em va sorprendre la tradició vigorosa que vaig trobar-hi. La zona muntanyosa de Luzon oferia un contrast enorme amb la resta de l’arxipèlag, en general sense un patrimoni cultural anterior a l’anorreament colonial. Ja hi havia missioners estrangers, però eren poc visibles. Un parell d’anys més tard en vaig veure legions movent-se amb discreció pels poblats. La llavor de l’amansiment creixia. Però encara era possible trobar igorots armats amb llances i guarnits amb plomalls caminant pels verals i els arrossars. En els darrers anys, exceptuant els espectacles que s’organitzen per als turistes, és gairebé impossible veure’n cap abillat amb la roba tradicional. Potser algun vell desorientat o d’altres que busquen diners per una foto, i para de comptar.
Bugnay és un poblat kalinga enclavat a la vall del riu Chico. El vilatge va ser especialment sensible al projecte, ara aturat, de construir una presa que havia de ser la més gran del sud-est d’Àsia. D’haver-se fet, l’aigua embassada hauria negat totalment la vall. Els kalinga de Bugnay i la resta de vilatges afectats van alçar-se en peu de guerra contra el govern de Manila i els enginyers que pretenien esborrar-los del mapa.
La primera vegada que vaig visitar Bugnay vaig ser rebut amb pedres i a cops de bastó. Malgrat no tenir-hi res a veure, els natius m’associaven amb els alemanys responsables de la presa. En canvi, uns anys després, el meu retorn a Bugnay va ser un bany de roses. Els vilatans mostraven una docilitat insòlita. S’havien acabat les llances i la nuesa. Les dones es tapaven els pits amb samarretes i els homes portaven pantalons. Les noves idees els havien aplacat l’orgull que els caracteritzava abans de fer-se cristians. Els bons americans havien fet bé la seva feina. L’esperit guerrer i altiu d’un poble havia estat amansit per la gràcia d’una nova fe, amb l’inestimable suport de medicines, guitarres i cançons. La fera, avui domesticada, viu la seva agonia closa al corral de l’alienació imposada.
Lubuagan és un altre poblat kalinga, més gran però encara més remot que Bugnay. Allà hi vaig conèixer un kalinga convers al catolicisme, en Cirilo Sapi Bawer. Cirilo és mestre d’escola i un home compromès. S’escarrassa per mantenir viva la cultura kalinga, sobretot les danses. És un artista que ha aconseguit que els joves s’aboquin a preservar la tradició. Cirilo es mou entre evidents contradiccions, però no hi ha dubte que estima el seu país amb tota l’ànima. Durant uns dies vaig hostatjar-me a casa seva. Déu n’hi do el que vaig aprendre dels kalinga convivint amb la família.
A Lubuagan també hi viuen missioners de nova planta. Són una parella americana que ocupa una casa de fusta a l’entrada del poble. Viuen amb el seu fill, un nen de raça negra. La casa està situada a la vora d’un camí que fa de mal transitar, però és l’única via que comunica el vilatge amb la resta del món.
Mentre era a Lubuagan el poble es va endolar per la sobtada mort d’un jove. Diuen que el noi es va suïcidar, però és poc creïble. La zona és de gran risc, feu d’una violència crònica. Les lluites fratricides entre tribus rivals són fets habituals. Lubuagan també és un enclavament reconegut de la guerrilla comunista, enfrontada permanentment a forces progovernamentals. Empesos per les circumstàncies, més que per pròpia voluntat, els missioners protestants van visitar la família del difunt per donar-los el condol. La família del jove era catòlica. En aquells indrets, les sectes de catòlics i protestants viuen una competència aferrissada per captar fidels. Se’ls disputen. Les ofertes i promocions per atraure ànimes són el plat de cada dia. Per mirar d’engreixar el propi ramat els pastors no gasten cap mena d’escrúpol. Els religiosos blancs s’entretenen jugant en els jardins que el Senyor té en terres pobres.
La impressió que vaig endur-me dels missioners que vaig conèixer a Lubuagan és que no eren gaire estimats per la població. Durant les visites que vaig fer-los vaig percebre que vivien amb recel constant i sota una tensió palpable. A fora, entre l’habitatge i el camí, la parella havia construït una mena de búnquer de fusta i metall que amagava un tot terreny, sempre a punt per fer servir si els calia fugir a corre-cuita. El vehicle només quedava al descobert prèvia manipulació d’unes enginyoses palanques.
Mesos més tard, de tornada a casa, vaig escriure l’amic Cirilo Sapi Bawer. Entre altres coses, li deia: “El cristianisme és una eina poderosa que canvia la mentalitat dels pobles que l’adopten. Mentre l’assimilen, de mica en mica va diluïnt-se als caps i als cors dels nous cristians el pòsit que durant segles han anat digerint de la natura i dels ancestres. Conscients o no, els missioners practiquen una forma de colonització ideològica letal per a les comunitats. Impartint idees forasteres sembren la llavor del canvi que proclamen. Quan el canvi es consuma els pastors diuen als conversos que han tornat a néixer. I és cert. Han nascut a un món nou, a una nova cultura on la genuïna sempre hi farà nosa. Però el pitjor és que els conversos tenen la certesa que les creences impostades són superiors a les adquirides per naixença. Per als nounats, doncs, la fe i la cultura ancestral esdevé primitiva, fins i tot maligna, més pròpia d’ignorants i bàrbars que de gent civilitzada. Escapçades les arrels, la comunitat s’afebleix i es divideix. Un poble dividit és fàcilment manipulable, tant pel govern com per les sectes religioses”.
Òbviament, Cirilo Sapi Bawer mai no ha rebut aquesta carta ni jo cap que m’hagi adreçat. Els agutzils de la fe de Lubuagan les han interceptat. L’home deu pensar que malgrat les meves promeses de mantenir-m’hi en contacte, l’he deixat a l’estacada. Mentrestant, els missioners seguiran reunint natius kalinga a casa seva, pregaran plegats al déu dels blancs i els ensenyaran noves cançons que parlaran d’amor, pau i germanor entre els homes. Però ni quan entrin en èxtasi, o ho facin veure, els missioners no oblidaran que a l’abast de la mà tenen el mecanisme que els permetrà fugir corrents el dia que els vilatans de Lubuagan vulguin deixar de ser carnassa per als venedors d’idees alienes. Llavors, els missioners guillaran i el poble kalinga, si vol viure dempeus altra vegada, renegarà de la impostura.

Els dani de Nova Guinea
La vall del riu Balim és enclavada al cor de les muntanyes que travessen l’illa de Nova Guinea. La part occidental de la gran illa amb cap i bec d’ocell pertany a Indonèsia des de 1969. Wamena és el nucli habitat més gran de la vall del Balim, el lloc des d’on es planifica i es duu a terme l’accés als llocs més remots del territori poblat pels dani, papús que des de temps desconeguts habiten aquelles contrades remotes. Els dani no van ser descoberts pels occidentals fins a l’any 1938. De llavors ençà es diria que els blancs els estimen amb passió perquè mai no els han abandonat. En pocs anys, els dani van passar de l’edat de pedra al plàstic.
La política migratòria del govern indonesi incita gent que habita illes superpoblades a traslladar-se en d’altres amb menys densitat humana. Sobre el paper podria semblar una bona opció perquè desmassifica zones denses en benefici d’altres d’escassament poblades. En realitat, però, és una política dissenyada per proscriure els qui no interessen.
Els colons indonesis que arriben a la terra dels dani els desplacen i menystenen perquè els consideren éssers inferiors. Els nou arribats se senten molt per damunt d’una gent que veuen gairebé infrahumana. No cal dir que l’actitud dels colons és la inspirada solapadament per Jakarta. La uniformització política i cultural de les 13.000 illes que componen l’estat indonesi és un objectiu prioritari del govern javanès, malgrat que de cara enfora mai no ho admeteria.
Al govern de Jakarta li han sortit uns aliats en principi inesperats i comodíssims: els missioners estrangers. La terra dels dani és feta a mida per a aquestes missions. De caràcter pacífic i amable, els dani són molt manejables pels poderosos blancs. Les petites avionetes de missions solquen constantment el cel del territori. Els poblats han d’estar situats en àrees molt abruptes per no disposar d’un camp d’aterratge; de fet, gairebé tots els nuclis mitjanament habitats en tenen, ni que sigui minúscul. La rudesa orogràfica es compensa pels planers camins del cel. Per allà hi arriben els patges de raça blanca amb missatges que impressionen i canvien els costums dels senzills dani, condemnats a mort per la gràcia d’una nova vida.
Les sectes que competeixen per ser hegemòniques se’ls rifen, els utilitzen com simples putxinel·lis. Se sap el cas d’un pastor que va dir als fidels que no podien fumar perquè Déu ho prohibia. La competència de seguida va afanyar-se a proclamar que a la seva Església no solament era possible fumar sinó que fins i tot regalarien cigars als que se’n fessin seguidors.
Lluny del control i la censura occidentals, aquests predicadors proselitistes malmeten cultures i utilitzen innocents en benefici dels seus objectius, a anys llum de la caritat cristiana que prediquen. Probablement, entre aquests individus hi ha un bon percentatge d’il·luminats, fanàtics i entabanadors professionals, però també n’hi ha de bona fe. Amb l’aquiescència o no dels missioners, les sectes promouen la uniformització del planeta, en contraposició a la diversitat i la riquesa que emanen de la diferència.

* La primera part d’aquest reportatge pot llegir-se a l’entrada del dia 3 d’octubre de 2011

Anuncis

One Response to Jugant en els camps del Senyor (i II)

  1. Pau Mestres i Parés ha dit:

    Jaume,

    Jo estic a favor de la diversitat. S’estan carregant moltes cultures, no hi ha dret.

    Pau Mestres i Parés

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: