El Gunung Agung és el volcà actiu més poderós de Bali. Al segle XIV, durant el domini de la dinastia Majapahit, creients hinduistes van esculpir un temple en una de les esquerdes que s’originen al cràter i baixen fins l’espessor dels boscos de la falda. Al fons d’una gorja profunda, escanyada per murs de roques negres, van cisellar-hi imatges i relleus. Són llibres de pedra carregats de simbologia mística. Però el coneixement encastat al basalt encara no s’ha manifestat. Entenc que els balinesos que han sentit parlar del lloc es neguin a visitar-lo. Temen rebre embats de forces no identificades que podrien danyar els seus esperits per sempre. Les efígies, les màscares i els baixos relleus que probablement fan d’enllaç amb l’inframón imposen fins i tot als sense fe. Sens dubte el temple amagat és un gresol de poder sobrenatural, un nucli d’energia espiritual assimilable solament per ànimes iniciades en la màgia i el coneixement obscur. Només els ulls capaços de fendir en el que no és tangible tenen la capacitat de desxifrar el missatge encriptat que serven els déus i monstres de naturalesa ígnia.
Una pàtina de molsa revesteix els baixos relleus emmarcats als panells rectangulars esculpits al costat ombrívol del congost. Des de la perspectiva dels meus ulls, gens avesats a l’ocultisme, escenifiquen seqüències del món inferior, un univers tenebrós governat per criatures híbrides. Pel lloc recòndit on es troba el santuari ja en l’època d’activitat havia de ser desconegut. Avui ho continua essent. Per accedir-hi he hagut de baixar al fons de la timba per un pendent alzinat, encatifat de falgueres. Portava la Nikon, el trípode, la vídeocàmera i una altra càmera més petita. Descendir sol per un sender lliscós amb tants embalums a sobre és arriscat. Podia estimbar-me amb facilitat. Me l’he jugada. La il·lusió de ser finalment al lloc pel qual em delia m’ha dominat i m’ha fet perdre la por. A la llera del congost flueix un rierol. M’he descalçat i he clavat els peus del trípode al fons. D’una murada de roca ragen dolls d’aigua clara que es vessen al torrent. Part de l’aigua s’esmuny per unes boques obertes a la base oriental del basalt. Ignoro on desemboquen. He passat unes quantes hores al cor de la gorja. Agombolat per piuladisses d’aus i els grinyols dels bambús. Estranys insectes multicolors saltaven per damunt còdols humits. Es filtra poca llum per la bòveda espessa de verdissa i els manyocs de lianes que cobreixen el temple. Pels balinesos aquest és un cau temut. Angker, en diuen. Per a mi ha estat una descoberta llargament cobejada. No cal dir que he sortit del cau enfangat i empapat d’aigua i suor. Però indemne, amb les càmeres senceres i l’ànima més rica.