Expedició a El Mirador. Guatemala

Del 29 de desembre de 1999 al 4 de gener de l’any 2000 vaig formar part d’una expedició organitzada per una entitat guatemalenca. Es tractava de fer cap a El Mirador, la ciutat maia enrunada més gran descoberta fins ara. En aquell moment anar a El Mirador era un privilegi, el somni de qualsevol viatger assedegat d’aventura. Sense comptar guies, desbrossadors, cavalls, camàlics i cuiners formàvem l’expedició vuit persones: el noruec Matts, en Daniel i la Chris d’Estats Units, l’holandesa Dolly, l’alemanya Theresa, la britànica Claire, el suís Andreas i servidor. Durant la setmana llarga d’expedició travessant la selva del Petén van ocórrer fets extraordinaris. Vam fer uns 80 km tot alternant l’anar a peu amb muntar a cavall. A les ruïnes cobertes de malesa d’El Mirador vam arribar-hi el 31 de desembre. Recordo que al tombar de la tarda entrava al galop, cavalcant el meu cavall Trivilín, a la ciutat enrunada. M’acompanyava, també muntat al seu cavall, el cap de l’expedició, en Chepe. Els brams d’un exèrcit d’invisibles micos udoladors era l’únic que sentíem. Acabats de desmuntar en Chepe i jo ens vam enfilar a la Tigra. El cim de la piràmide era ple de matolls florits i colibrís multicolors a l’abast de la mà. La llum càlida del sol caient surava damunt l’atapeïda estora que conformava la selva. Al nostre entorn no es podia veure altra cosa que densitat vegetal. Érem minúsculs argonautes damunt un oceà de verdor. Vam gaudir d’una serena i bellíssima posta de sol des del cim del pinacle. Havent sopat, amb els altres membres de l’expedició, vaig tornar a pujar a la piràmide. Aquella nit de cap d’any, al cim de la Tigra, els expedicionaris vam beure xampany. Després ens vam ajeure damunt les lloses i vam restar en silenci. Contemplàvem embadalits la magnificient bellesa de la impol·luta volta celeste. La quietud compartida ens feia sentir els humans més privilegiats i feliços de la Terra. El firmament en tota la seva magnitud, la jungla i els cants incessants dels micos udoladors -gemecs encadenats que emergien ara d’un punt, ara d’un altre- van fer d’aquella nit una experiència màgica. Al cap de cadascú s’hi coïen somnis i desitjos silents. Aquell Cap d’Any, la transició del 1999 al 2000 serà, per sempre més, inoblidable.

L’endemà, primer dia de l’any 2000 i per si encara no n’havíem tingut prou, vam enfilar-nos a l’altra gran priràmide d’El Mirador, la Danta. Aquesta encara és més imponent que la Tigra. De fet, la Danta, amb els seus 72 metres d’alçada és la més gegantina del continent americà. I no només això, la Danta és la piràmide més voluminosa del planeta. Supera en 200.000 m³ la piràmide de Kheops. Com que tant la Danta com la Tigra estan cobertes de vegetació l’ascensió s’ha de fer driblant la malesa, esquivant els arbres i lianes que amaguen l’estructura de pedra i, amb l’ajuda d’un matxet, desbrossar l’espessor per obrir pas. Fa més d’un mil·lenni El Mirador era una esplendent ciutat maia habitada per desenes de milers de persones. Fa uns set-cents anys va anar esllanguint-se fins ser abandonada. De llavors ençà la jungla es menja els vestigis, els lladres saquegen tresors, els científics intenten ressucitar-ne la memòria i uns quants escollits s’hi perden a la recerca d’aventures.

2. Isla Mujeres

Als seients del meu darrere a l’autobús que em porta a Puerto Juárez sento que algú parla en català. És una parella de Sant Cugat, l’Aurora i el Joan. També es dirigeixen a l’embarcador del ferri per anar a Isla Mujeres. Fem junts la curta travessa marítima a l’illa. Els meus companys acaben de fer en tres setmanes el circuit clàssic conegut com Ruta Maia. En un espai massa breu de temps, com no s’amaguen de reconèixer, han visitat les runes i els monuments més importants de l’antiga civilització mesoamericana. Malgrat la velocitat amb què han conegut els enclavaments arqueològics maies més significatius de Mèxic, Guatemala, Hondures i Belize, n’estan satisfets. Avui és el darrer dia de les seves vacances i no volen marxar de Mèxic sense haver visitat abans Isla Mujeres.
Fa unes quantes dècades l’oceanògraf francès Jacques-Yves Cousteau va fer saltar a la fama aquesta petita illa situada davant les costes de Cancún gràcies a un dels seus documentals. En el reportatge Cousteau revelava l’existència d’unes balmes submarines on regularment reposen taurons en estat semiletàrgic. La divulgació d’aquesta curiositat va popularitzar encara més Isla Mujeres, i no solament entre els submarinistes; l’illa va atreure multitud de visitants d’un dia procedents de la zona hotelera de Cancún. Isla Mujeres també va esdevenir la meca dels viatgers que cercaven en aquest sector del Carib una estada relaxada i bons preus.
Però l’ambient a Isla Mujeres ja no és el mateix d’ara fa uns anys. L’explosió turística ha vulgaritzat l’illa i l’ha encarit. La majoria de visitants que arriben al matí per marxar a mitja tarda es dirigeixen a El Garrafón, un petit escull coralí situat al sud-oest. Degut a la massificació de nedadors, però sobretot a l’ús immoderat de cremes de protecció solar, els coralls d’El Garrafón s’han mort; no obstant segueix havent-hi prou peixos per atreure apressats turistes àvids de conèixer les meravelles subaquàtiques caribenyes. A pesar que el què veuen és una caricatura del que havia estat, i una ombra de la bellesa que amaga el mar Carib, sembla que a la majoria ja els està bé.
Alguns diuen que el nom d’Isla Mujeres ve de quan els espanyols perpetraven actes de pirateria pels entorns marins i costaners. Per protegir dones i amants les deixaven a l’illa fins que no finalitzaven les seves incursions. Una altra versió atribueix l’origen d’aquest nom a l’expedició liderada el 1519 per Hernández de Córdoba. En desembarcar per primera vegada a l’illa, sembla que els invasors van trobar-se amb un important centre cerimonial maia dominat per infinitat d’ídols de fang de fesomia femenina.
Agafo un autobús públic fins al final del recorregut. Encara haig de caminar 500 metres per arribar a un centre d’atenció i protecció de tortugues marines de nom El Tortuguero. Al mig d’una sala hi ha un parell d’estanys amb exemplars mitjans i petits de tortugues. Em sorprèn un queloni d’uns 40 centímetres que té la closca completament blanca. No es tracta de cap espècie estranya sinó d’un fenomen que es dóna rarament a la natura. Segons el vigilant només una o dues, d’entre desenes de milers de tortugues, neixen albines.
Les instal·lacions del centre s’estiren cap al mar. Des de la platja uns pontons de fusta s’endinsen a l’aigua fins a l’extrem d’unes tanques compartimentades. En el primer dels compartiments s’amunteguen dues o tres dotzenes de tortugues amb evidents problemes de mobilitat. El poc espai i el tamany considerable, més de 60 centímetres de llargada, les manté excessivament premudes. La segona d’aquesta mena de gàbies marines és força més gran. Hi poden nedar folgadament centenars de tortugues. Curiosament, però, n’hi ha unes quantes que no es mouen per res del món del mateix lloc. El tamany de les tortugues és impressionant: no n’hi ha cap que faci menys d’1 metre, alguns dels exemplars fan fins a 2 metres de llargada. Moltes d’aquestes formidables bèsties neden neguitoses d’un costat a l’altre de la tanca que els priva el pas al mar obert. És com si sentissin la crida a la llibertat de l’oceà. Fa angúnia veure com esmunyen les aletes per entremig dels barrots, com intenten en va passar-hi el cap. La impressió que transmeten els quelonis gegants és que han embogit pel fet d’estar tancats.
El cas d’una espècie de taurons inofensius que aquí en diuen gata (taurons nodrissa) és semblant. També els tenen presoners dins el mateix sistema de tanques marines. Com que no són agressius deixen que els turistes es banyin amb els taurons. Els nedadors s’hi veuen amb cor i els fan de tot. En una d’aquestes cledes veig un parell de taurons quiets al més profund d’un racó de la tanca, deuen témer que el monstre bíped que els guaita no es decideixi a llançar-se a l’aigua per sotmetre’ls a una nova tanda de turments. Als fulletons propagandístics no s’hi veu per enlloc el mot que hi correspondria, “tortura”, en canvi sí que hi figura l’expressió simpàtica “VINE A JUGAR AMB NOSALTRES”. Les pobres bèsties presoneres necessiten urgentment bons advocats que les defensin dels mals tractes i els procurin el retorn a la llibertat de l’oceà.

1. Volant a Mèxic

En un vol procedent de Madrid arribo a Cancún, al sud oriental de Mèxic. Cancún és un asèptic megacentre turístic situat a la costa caribenya, a l’extrem de la península de Yucatán.
Durant les prop d’onze hores de vol hi ha hagut temps per fer quasi de tot, a l’avió. Llegir, menjar i mirar un parell de les darreres produccions més comercials de Hollywood han estat els meus entreteniments. També dormir, malgrat que el sol ha lluït sempre intensament. El rellotge assenyalava les onze de la nit però més enllà de la finestra era ple dia. Volar cap a ponent té aquestes coses, la llum es resisteix a fondre’s.
Seia a prop d’un noi navarrès amb el qual he tingut ocasió de fer-la petar una bona estona. Es diu Óscar, però els amics li diuen Xiri. Aquest noi és un personatge singular. Fins fa cosa de dos mesos havia treballat en una fàbrica de components elèctrics a prop de Pamplona. En plegar de la feina va adonar-se que tenia prou diners per comprar-se un cotxe. Ja se sap que per a la major part de joves de vint-i-un anys un cotxe és un objecte cobejat. És la clau infal·lible per entrar de dret en la voràgine de l’aparença, el prestigi social i el consum. És tant una bona eina per lligar com una font important de despeses. Valorats els pros i els contres en Xiri va decidir que no se’l compraria, el cotxe. Se li va ocórrer una altra cosa: invertiria els diners estalviats en un viatge. Un repte més valuós i enriquidor, i molt menys alienant que no pas fardar davant de col·legues i familiars de cotxe propi. Així és que el noi es va embarcar en un viatge que no sabia quan l’acabaria perquè no tenia bitllet de tornada. Per a en Xiri aquest és el primer vol de la seva vida. Fins ara la seva única experiència fora d’Espanya es limita a una breu estada l’any passat a l’Atles marroquí, on va anar amb altres amics per escalar les gorges del riu Todra. D’equipatge porta una motxilla amb poca roba, sac de dormir, mosquitera, un fogonet i estris per cuinar. Com que vol estirar els seus diners al màxim em diu que es farà el menjar i s’estalviarà hotel sempre que pugui. Assegura que sempre que sigui possible dormirà al ras.
A partir de Cancún en Xiri no té ni idea d’on es dirigirà. Només té una cosa clara: vol visitar el departament de Chiapas, a Mèxic, i arribar a Bolívia. No porta cap mena de guia, ni tan sols mapes. Tampoc ningú no l’ha proveït de dades pràctiques, o adreces, ni telèfons de contacte. L’aventura en la qual es fica és una immersió absoluta en l’imprevist i un canvi radical en la seva existència. M’agradaria trobar-me aquest jove que no vol alienar-se d’aquí uns mesos, quan la seva mirada ja no sigui grisa, en el moment en què els ulls li brillin sadollats pels nous paisatges i la nova gent; en definitiva, per la nova vida.
Igual que en Xiri jo tampoc no tinc bitllet de tornada però sí que sé, més o menys, on penso dirigir-me. De Mèxic visitaré Isla Mujeres, l’illa Cozumel i enfilant la costa caribenya aniré baixant cap a Belize. Del petit estat penso explorar l’interior selvàtic i submergir-me en el segon escull més gran del planeta, després de la gran barrera coralina australiana. Seguiré per Guatemala, després Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Probablement posaré punt i final a aquest viatge a Panamà; a veure si aconsegueixo arribar fins a les selves del Darién, més enllà d’on la carretera Interamericana s’escapça després d’un llarg recorregut. L’espessa jungla i conflictes de tot tipus no permeten, per ara, que l’asfalt entri a Colòmbia.
És clar que aquest itinerari és el desig d’aquest moment i només és un propòsit. La ruta podria alterar-se o canviar segons el caire que prengui l’estat d’ànim, en conseqüència aquest projecte podria transformar-se en un altre diferent. Com que no em lliga res de temporal, ni cap bitllet de retorn no em força amb dates ni amb destinacions concretes, tot és possible, mai no tanco cap porta en un viatge. Una sola cosa és certa: la gran il·lusió que m’impulsa a endinsar-me pels territoris que componen l’estret, turmentat i exuberant istme que fa de vincle cultural, polític i econòmic a tot un continent: el nord i el sud de les dues grans Amèriques.