Del toro al cel (2)
Categoria: Fotografies
Del toro al cel (1)
Sabor de Bali (1)
Restauració d’un vell temple Khmer
Al moment de presentar-me al lloc on s’alça el temple d’arquitectura khmer Prasat Hin Phanom Wan, hi havia un equip de set treballadors restaurant el pavelló més occidental del santuari. Un pavelló esfondrat que el Departament de Belles Arts tailandès va optar per reconstruir.
La reconstrucció d’aquestes joies arquitectòniques, contemporànies al nostre Romànic, és un debat obert amb opinions diverses i sovint contraposades. Hi ha el corrent dels que no tocarien una sola pedra i els que ho refarien completament. Entre les dues postures extremes acostuma a imposar-se la moderació. D’acord amb la distribució sobre el terreny de les peces arqueològiques, de vegades ben disperses, i als coneixements tècnics sobre aquests tipus de construccions, els entesos esbossen el suposat aspecte que presentaven els monuments abans d’enrunar-se. En una restauració ben feta resta poc espai per a la imaginació o la fantasia. Malauradament no sempre s’imposen els criteris científics a l’hora de determinar la reconstrucció d’aquests temples. Els experts tailandesos deuen rebre pressions diverses a l’hora d’afrontar la restauració d’un monument. Sovint es deixen emportar per la divagació fantàstica. D’aquí que algunes seccions de temples Khmer reconstruïts en territori tailandès semblin més construccions de parc temàtic que reproduccions fiables. En general, els tais valoren més la coloraina escenogràfica que la substància. El concepte de fer bonic gairebé sempre s’imposa al rigor científic. Obres majors com el Prasat Hin Phanom Rung -la joia de la corona dels temples Khmers tailandesos restaurats- o el santuari de Phimai, a uns 50 quilòmetres al nord-est del temple de les imatges, són uns bons exemples.
Una setmana després de gravar el vídeo i de fer les fotografies que acompanyen el reportatge, vaig tornar al temple. Malgrat que els homes que treballaven en la restauració m’havien assegurat que encara en tenien per temps d’acabar la feina, en aquell moment al recinte del santuari no hi havia ningú. Ni restauradors, ni runa, ni restes de bastides. Em va semblar magnífic. Vaig poder-me dedicar a fer fotografies i gravacions (veure el vídeo anterior: “Prasat Hin Phanom Wan”) sense cap mena d’entrebancs ni destorbs. En una absoluta i privilegiada solitud.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX7V. Original file: mp4. Shooted by hand, no tripod used.
Prasat Hin Phanom Wan (ปราสาทพนมวัน)
Prasat Hin Phanom Wan és un temple d’arquitectura Khmer construït entre els segles IX i XI, període que abasta els regnats d’Indravarman I, Yasovarman I, Udayadityavarman II i Jayavarman VI. En un origen es retia culte al déu hinduista Xiva. Més endavant va consagrar-se a Vixnu i, posteriorment, probablement a partir del segle XII o XIII, va començar a practicar-s’hi el budisme Mahayana. El santuari s’alça sobre una planta de forma cruciforme. Els dos pavellons del centre, rematats per elegants sostres de volta, constituïen el clos sagrat del temple. Unes quantes mesures: del terra enllosat a les pedres que componen el sostre hi ha entre set i vuit metres, el corredor o galeria fa tres metres d’amplada i les sòlides murades tenen un metre de gruix.
El febrer de 1861 Henri Mouhut, l’explorador francès a qui s’atribueix el “descobriment” de la ciutat enrunada d’Angkor (Cambodja), va ser el primer occidental en visitar aquest temple. El temple està bastit amb carreus de pedra arenosa. Enormes carreus vermells o grisos curosament polits que encaixen a la perfecció. Prasat Hin Phanom Wan està situat en una àrea rural, entre esparsos nuclis d’arbreda i arrossars infinits.
El Departament de Belles Arts tailandès va optar per la reconstrucció de les parts col·lapsades del temple. El pavelló del costat occidental s’ha reconstruït gairebé en la seva totalitat. Les obres de reconstrucció van acabar-se uns cinc o sis dies abans de la gravació d’aquest vídeo (la filmació va produïr-se el 5 de juliol de 2012). Com que el vídeo va enregistrar-se molt d’hora, poc passades les 7 del matí, la piuladissa d’ocells és perfectament audible. S’hi ha sobreposat música, però en cap cas no s’ha manipulat el so original. Al contrari, s’ha conservat íntegrament.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.
GALERIA D’IMATGES DEL SANTUARI KHMER
A la casa del vilatge
A Ubud, el meu amic i mestre de balinès, Ngurah, va acompanyar-me al seu vilatge, petit i remot, ubicat entre un santuari hinduista i una torrentera amagada per un espesseït bosc de bambús de canya groga. Al vilatge vaig visitar el casal familiar d’en Ngurah. Després ens vam dirigir a una de les cases veïnes per saludar amics comuns. Les arrels balineses de la família d’en Ngurah i la del seu veí, en Wayan, es remunten en el temps. Ambdues famílies demostren respecte i estima al país expressant-se sempre en balinès. Un idioma minoritzat que recula veloç i que serà susbtituït, en qüestió de poques dècades, pel mal anomenat indonesi. En realitat, la llengua oficial d’Indonèsia és una variant dialectal del malai. “Indonesi” és un terme, més polític que lingüístic, per referir-se a la variant de malai imposat per l’administració centralista a la totalitat de l’arxipèlag.
Jakarta promociona la invasió de Bali perquè de la independència ençà l’obsessió dels diferents governs ha estat la uniformització del territori. La uniformització política està assolida, la destrucció de les peculiaritats idiosincràtiques gairebé també. Però Bali es resisteix a aigualir-se i aguanta el pols. D’aquí que Jakarta posi èmfasi en l’enviament indeturable de gent d’altres illes. Els colons arribats a Bali s’hi estableixen per viure-hi d’esquena. No respecten la cultura, ni la religió majoritària dels balinesos, l’hinduisme -que detesten i menyspreen-, ni aprenen mai la llengua. Que els colons s’integrin a Bali és una quimera. Al contrari, minen l’essència balinesa com els corcs barrinen l’arròs. Atiats per Jakarta els colons són lleixiu corrossiu, la pesta que acabarà amb la genuïtat illenca.
En Wayan va mostrar-me el tresor que amaga a casa seva. En uns armaris serva una col·lecció dels monstres balinesos més temibles: la bruixa Rangda i els seus deixebles. La comunitat ha confiat a la família la conservació i cura de les màscares, vestits i atuells dels personatges que en la mitologia balinesa representen les forces del mal. Per contrarestar, també custodien el Barong Ket, l’únic ésser del panteó balinès, barreja de drac i lleó, capaç de neutralitzar els poders malignes de la bruixa Rangda.
El pare del Wayan té més de 70 anys. Des que era jove personifica la bruixa Rangda en les cerimònies al temple. El bon home adopta la personalitat del malèfic personatge cada vegada que es posa la màscara i es vesteix amb la roba que caracteritza Rangda. L’he vist encarnat de Rangda suficients vegades com per certificar que l’actor s’integra tant en el personatge que la seva personalitat es transmuta. Afortunadament, quan en acabar la representació s’allibera de la fesomia del monstre, la bonhomia retorna.
Mentre bevia tassetes de te tot escoltant històries i llegendes de Bali, sempre sobrenaturals i més divines que no humanes, va arribar el fill petit d’en Wayan, el nen Made, de 10 anys. La família i amics l’anomenen Po Po, el nom d’un personatge d’una sèrie de dibuixos animats que emetien a la tele al moment que el nen va néixer. En Po Po, com el pare i l’avi, també es dedica a la dansa. Sap ballar molt bé el Baris, la dansa del guerrer, però en demanar-li que ballés per gravar-lo va escollir el Kebyar Duduk, la peça que en aquells moments començava a aprendre. Veiem el nen ballar al pati de casa seva. El seu pare l’ajuda a vestir-se a l’inici del vídeo. I vigila molt discretament els moviments del noi, del principi al final.
- Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.
En Po Po, fill d’en Wayan, balla la dansa Kebyar Duduk al pati de casa seva. Durant la dansa el seu pare l’observa per donar-li, si cal, instruccions discretes.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera Nikon D7000. Enfocament manual. Arxiu original: MOV(Quick Time). HD 1920×1080. Gravació sense trípode.
Concert de พี สะเดิด (Pi Sadeüd)
Aquestes darreres setmanes he assistit a un munt de concerts de primeres figures del rock tailandès. Concerts celebrats en grans espais a l’aire lliure, sempre pleníssims de fervents admiradors de les icones. En tots hi havia una enorme presència policial. Els polis no s’estaven de repartir llenya si calia, sense contemplacions ni contenció. Malgrat que en els recintes on se celebraven els concerts estava explícitament prohibida la venda d’alcohol, la majoria dels assistents anaven beguts. La presència d’alcohol era massiva. Però dissimulada. Molts dels joves duien dins ampolles d’aigua un beuratge alcohòlic derivat de l’arròs que en diuen lao. Un líquid incolor, com l’aigua, l’esperit més barat del mercat. També el més verinós. En cap de les parades de begudes tenien a la vista llaunes de cervesa, però en totes te’n donaven, de sotamà, si els en demanaves. Això passava amb la policia present a dues passes. La llauna de cervesa o te l’embolicaven amb paper de diari (se la beuen xarrupant amb canya) o dissimulada dins un envàs de cartró que fan servir per beure cafè amb gel.
Les fotografies corresponen al concert del cantant พี สะเดิด (aproximadament “Pi Sadeüd”, en fonètica catalana). Pi Sadeüd és un dels grans. Vaig tenir l’oportunitat de coneixe’l abans del concert. És un home d’una enorme energia, té talent i carisma. Va néixer un 19 d’octubre en un poblet de la província de Khon Kaen, a Isan, el nord-est tailandès. Vaig fruir de valent fotografiant el concert. Pi Sadeüd estima la càmera amb la mateixa intensitat que estima l’escenari i el públic, que del començament al final no parava d’aclamar-lo.
Les flors de Venus
Ahir a la nit vaig veure un arbre florit sense fulles. Al cim de les branques hi havien esclatat unes flors grogues. Esplèndides i enormes flors grogues. Ja era negra nit quan vaig fer la foto. Em va semblar que damunt les flors lluïa una estrella. Doncs no, al veure la imatge per la pantalla del portàtil vaig adonar-me que era un planeta. Un preciós planeta. Venus, potser? El que ens semblen estrelles de vegades són planetes. Les estrelles són boniques però estan molt lluny del nostre abast. En canvi, els planetes són més assequibles, més mundans. Més a prop del què som nosaltres. Fulgeixen amb la llum que els donen els estels. Nosaltres fulgim amb la llum que ens donen els que ens estimen. La fotografia està feta a pols, sense trípode i sense flaix (mai no utilitzo aquesta aberració que en diem flaix). Tal com ha sortit de la càmera us l’ensenyo.
Liké (ลิเก)
Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va 
començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.
Jaume Mestres 