Mireu amb atenció els set minuts d’infart que dura el vídeo. No aparteu ni un segon els ulls de la pantalla. Almenys d’infart ho és per a mi, que el vaig enregistrar, i també ho és per la monja budista que camina davant meu, el llenguatge corporal de la qual ho diu tot. Potser haureu sentit parlar de Wat Phu Thok (วัดภูทอก). És el nom que rep el temple que literalment ocupa una muntanya sencera, al punt més extrem d’Isan, al nord-est de Tailàndia, a la província de Bueng Kan. Phu Thok vol dir Muntanya Solitària. És un penyal rocós que s’alça 359 m per damunt una vastíssima plana de boscos i conreus. Una muntanya isolada que un dia va fascinar una colla de monjos budistes. Van entusiasmar-se tant amb el penyal que a més de construir un temple esplèndid a la base van optar per convertir la muntanya sencera en un gran santuari. Amb l’ajuda de vilatans van anar resseguint i envoltant els penyasegats amb taulons de fusta, amb la finalitat de representar metafòricament el difícil camí a la perfecció que cerquen els budistes. En la meva visita, malgrat que hi ha vies més directes al cim, a través d’empinades escales també de fusta, vaig optar per la via més difícil i paorosa. I la més arriscada. Hi ha diferents nivells de plataformes penjades al buit, una sobre de l’altra. La del vídeo és de les més enlairades. Arribat al final d’aquesta passarel·la voladissa cal pujar al setè i darrer nivell, que és el cim boscós. L’ascens es fa grimpant per sobre d’arrels i roques. Espero que durant la caminada virtual per damunt el buit no us angoixeu tant com vaig angoixar-me jo i, per descomptat, la monja que em precedeix durant el trajecte. L’objectiu dels bonzes budistes no era construir un sistema de passarel·les per passejar-s’hi. La finalitat és més sublim: meditar. Practicar la meditació tot caminant penjats d’un fil o a l’interior dels “kutis” solitaris (habitatges de monjos) que de tant en tant et vas trobant, ubicats en balmes a la mateixa roca o suspesos sobre els fràgils taulons de fusta.