Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

18 Abril 2014

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Anuncis

El gran peix

8 Octubre 2009

7 d’octubre de 2009
El peix de la imatge és d’aigua dolça, encara que per les seves dimensions sembli impossible. Van pescar-lo abans d’ahir a la confuència del riu Mun amb al Mekong. Mentre dinava al restaurant Sahà-Posanà, a la riba dreta del riu Mun, a Phibun, la mestressa em va convidar a veure el moment que un treballador esquarterava el peix. Aconsellat per la cuinera vaig menjar-ne un filet. Cuinat amb gingebre i espècies. Aliment del cel a la meva boca. Poc sabia, mentre l’assaboria, que participava d’un delicte. M’ha arribat que la pesca d’aquest peix està totalment prohibida per tractar-se d’una espècie protegida.


Phibun Mangsahan พิบูลมังสาหาร (Fotografies)

7 Octubre 2009

4 d’octubre de 2009.
Arribo a Phibun a primera hora del matí. Al pont sobre el riu Mun hi ha una gentada abocada a les baranes. Miren la cursa de barques per celebrar l’Ók Pansà, la fi de la quaresma budista o Kaó Pansà. L’ambient a la riba dreta del Mun és embogit. Cada equip té els seus seguidors. Milers de decibels de música i alcohol a dojo. Festa pura raça, genuïnament tai.


Diari de viatge (2). Aniversari. Tres anys i tres mesos

16 Agost 2009

Aquests dies es compleixen 1200 jornades viscudes a Tailàndia. La primera vegada que vaig trepitjar aquest país va ser l’any 1980. De llavors ençà ha estat un anar i tornar constant. Els primers anys, les estades no sobrepassaven el mes. M’ajustava a les vacances. Però a partir de 1995, quan em dedico exclusivament a viatjar, Tailàndia ha estat una de les destinacions més sovintejades. El darrer viatge (2008-2009) vaig passar a Tailàndia vuit mesos seguits. En el d’ara, hi sóc de fa 60 dies.
A Tailàndia hi he viscut alguns dels moments més esplendents de la meva experiència viatgera. Ara em passa pel cap la setmana a bord d’un vaixell de pescadors caçant llagostes pel mar d’Andaman. O quan vaig viure dos mesos a la cabana d’una família a l’illa de Koh Tao, en una badia coberta de selva abocada al mar. Parlo de gener i febrer de 1985, quan a Koh Tao encara no hi havia arribat ni l’ombra del turisme.
M’he mogut per cada racó del país, des del punt més septentrional al sud profund. I aquí hi incloc les províncies díscoles de Pattaní i Narathiwat, visitades en un parell d’ocasions. Aquesta és la zona més calenta de Tailàndia. Un conflicte armat que fa anys que dura. Trets, morts i bombes gairebé diàries. Un problema gravíssim que enfronta policia i exèrcit amb els anomenats “rebels” musulmans. A Pattaní, Narathiwat i a Yalà, la tríada de províncies conflictives, s’hi viu en permanent estat de turbulència. Una guerra civil no declarada.
I el nord-est, l’estimat Isan, la terra -la gent- que m’ha robat el cor. Isan és l’esperit, la festa i, de vegades, també la fam. En el passat, Isan formava part del gloriós imperi Khmer. D’aquí que el sòl d’Isan sigui sembrat de temples d’aquella època. Temples construïts aproximadament ara fa mil anys. Quan a la nostra terra floria la sobrietat de l’art romànic, per aquí es bastien els temples més sensuals que ha vist la humanitat. Pedres brodades amb cisells. La joia de viure expressada als carreus modelats per les mans d’una gent sàvia. La irradiació d’Angkor -a un tir de pedra- va produir santuaris memorables. Com Phanom Rung o Phimai, per exemple. Però més enllà d’aquestes dues gemmes hi ha els templets modestos, els amagats, els que es visiten poc per la seva ubicació remota o conflictiva, com Khao Phra Viharn, alçat en terra cambodjana, però que Tailàndia reivindica. Aquest és un altre dels conflictes calents que afronta en aquests moments Tailàndia.
Avui Isan és pobre. Viu de l’agricultura, bàsicament de l’arròs. Quan per la manca de pluges les collites no arriben, es dispara la gana. Si aquest any segueix plovent tan poc -a hores d’ara molts camps d’arròs groguegen per manca d’aigua- d’aquí uns mesos els combois de la línia ferroviària que travessa Isan s’ompliran de famílies de pagesos pobres emigrant a la capital a la recerca de subsistència. Famílies abocades al drama. Com que del ciment no en surt arròs, molts pares acaben venent fills i filles a proxenetes o a mercaders que tanquen la canalla en fàbriques insalubres on s’hi passen la vida treballant. Sortides que a nosaltres ens escandalitzen però que ells troben naturals. Provenen d’una altra cultura, tenen uns valors diferents, de vegades a anys llum dels nostres.
Sovint, viatjant per Tailàndia, em retorna un cert regust d’infància. L’abundor de cuques de llum, el raücar constant de les granotes, la percepció d’alguns perfums perduts que desprèn la terra. Viatjar amb els ulls oberts vol dir veure coses xocants, conèixer històries que ni el millor dels guionistes podria imaginar i viure situacions que des de la nostra perspectiva ratllen l’absurd, però que aquí entren dins la quotidianitat. Ara mateix, al restaurant on sopo, hi acaba d’entrar un gripau. Es planta sota la meva cadira amb la finalitat d’endrapar tants insectes com se li posin a l’abast. És mansoi, es deixa fotografiar, i de ben a prop. Deu tenir ínfules d’estrella. Ahir va ploure i avui a l’ambient hi ha un excedent de tota mena de cuques alades i reptants. Alades, sobretot. Llàstima que els gripaus no volin. O sí que n’hi ha que volen, a Tailàndia? Si us decidiu a venir, potser no veureu gripaus voladors, però entre d’altres coses dignes de ser vistes podreu admirar el temple fet amb un milió d’ampolles i el monument a la panotxa.
Dia a dia frueïxo de l’amabilitat generalitzada i el bon tracte que em dispensen. La riquíssima i variada gastronomia és el complement a molts plaers. Els tais viuen la vida per fruir-la. Potser pequen de superficials: els agraden els lluentons, les varietats, l’alcohol i l’alegria. És un crim viure pel plaer i afrontar la malaltia o les desgràcies com aquell que passa un refredat? Un refredat que pot acabar essent mortal, però ni així és un drama. Si us costa de creure, us recomano que assistiu a un funeral. Després de morir, ja tornarem a viure. Visca la vida. Siam Forever!


Kao Pansà, la festa de la cera

10 Juliol 2009

L’arribada del vuitè mes lunar marca l’inici del Kao Pansà, temps de meditació i retir als monestirs. Es diu que Buda va establir aquest període de tres mesos, que coincideix amb la temporada de pluges, per respectar els sembrats de les petjades dels monjos. En algunes poblacions del nord-est de Tailàndia és costum que cada comunitat representada pel seu temple construexi carrosses de cera que desfilaran pels carrers durant l’inici del Kao Pansà. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.

Carrossa del Wat Nòng Bolòng la nit d’entrada al Kao Pansà (8/07/09). La carrossa és aturada davant el monument a l’heroïna Tao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Podem veure la silueta de bronze de la dona que va defensar la ciutat dels atacs laosians, a l’extrem dret de la imatge, retallada contra la negror del cel de la ciutat on se la venera, Nakhon Ratchasima, al nord-est de Tailàndia.

Escultures de cera representant deïtats i personatges llegendaris de la mitologia budista. Les de la imatge pertanyen a la carrossa construïda pels fidels del Wat Nòng Bolòng. Temple ubicat al centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

La lluna plena s’alça entre el pilar fundacional d’Asok i alguns dels reis més venerats de Siam. A cavall hi veiem el rei Thaksin, fundador de la present dinastia Chakri, el rei Rama V o Chulalongkorn i, al fons, el perfil de l’actual i veneradíssim monarca, Bhumibol Adulyadej, Rama IX.

Construïnt una carrossa de cera a les dependències del monestir Wat Nòng Bolòng. Sense comptar el període dedicat al disseny i al dibuix dels motius, de mitjana es triga entre dos i tres mesos en bastir físicament una carrossa. La de la imatge és feta amb més de cinc tones de cera. El cost econòmic ha estat de 700000 baht (al canvi d’ara, uns 15300 euros). Diners que aporta en la seva totalitat la comunitat de fidels de cada temple. Nakhon Ratchasina, nord-est de Tailàndia.

Aspecte de la nau on construeixen una de les carrosses que va desfilar per la ciutat el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09), una mena de quaresma budista que coincideix amb l’arribada de les pluges. Ni que aquest any, malauradament, a hores d’ara -19 de juliol- les pluges hagin estat molt minses. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

Artesà donant els darrers tocs a la figura de cera de Rama V, un dels reis més estimats de la present dinastia Chakri. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

Abocant de cera fosa als motlles per elaborar determinades peces de la carrossa que la comunitat laica i monàstica del Wat Nòng Bolòng va presentar el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09). Nau a les dependències del Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.


Llengües de Tailàndia

9 febrer 2009

Tailàndia és un mosaic de cultures. Cultures diverses amb vies d’expressió pròpia, com les llengües. A més de tailandès, a Tailàndia es parlen altres idiomes. El tai, però, és l’únic que gaudeix de protecció i reconeixement oficial. La majoria de tailandesos tenen per naixença una altra parla que no el tai. Amb la llengua dels pares s’hi expressen amb naturalitat quan les circumstàncies ho permeten. Però absolutament tothom té assumit que la llengua vehicular és l’oficial del país. El tai és la llengua de comunicació comuna i l’única considerada important. Les altres parles no tenen ni tan sols categoria de llengües. Amb prou feines se les considera dialectes. A tot estirar, serveixen per a expressar-se en família i amb la gent de la contrada. Se les té per localismes, sense a penes valor ni benefici. Hi ha qui les veu com a formes d’expressió que denigren més que no enriqueixen. Els que s’atreveixen a parlar la llengua pròpia fora de l’àmbit local, corren el risc de ser titllats ban nók (de poble) pels urbanites cosmopolites. Parlar altra llengua que no la tailandesa en públic es considera de mala educació i de mal gust. És vist com un signe d’incultura.
Molts bangkoresos se’n foten dels immigrants procedents d’Isan -zona bàsicament rural al nord-est del país-, anomenant-los amb menyspreu kón lao (gent que parla laosià). D’una cosa tan neutre com és el nom d’un idioma en fan un sinònim de baixesa. Criminalitzen la llengua. Els d’Isan -en general, gent humil- assumeixen el concepte i se n’avergonyeixen. S’avergonyeixen de ser el què són. Doblement discriminats, doncs: per pobres i per parlar laosià. I, a sobre, explotats pels mateixos que se’n burlen.
No cal dir que a les escoles solament s’ensenya a llegir i a escriure el tailandès. Tailàndia no sempre ha estat el territori unificat d’ara. Temps enrere -no fa tant-, Siam era un puzle de reialmes diferents o principats. Cadascun amb la seva idiosincràsia lingüística i cultural que el definia. Petges fortament impreses. Amb la unificació sistemàtica gairebé s’han destruït les diferències. Un procés que s’ha fet -es continua fent- a consciència. Governar en la uniformitat és més dolç que en la diversitat. Ni que després els qui manen s’omplin la boca parlant de pluralitats i diferències. Res, xerrameca, faramalla destinada a clips promocionals i a fulletons per a regalar als turistes.
D’exemples de destrucció lingüística se’n podrien citar dotzenes. Seria impossible detallar-los tots. Em centraré en un de concret.
Chiang Mai és la ciutat més important del nord, el bressol del país Lan Na. La terra Lan Na té la seva pròpia llengua, el ngua. Avui, però, la quantitat de gent que parla ngua, o kam-müang, que en diuen a Chiang Mai, són quatre gats. Solament el parlen les generacions més grans i encara no gaire bé. El ngua és vist com prescindible, una llengua inútil, col·loquial com a màxim. Els polítics la utilitzen de llengua ornamental durant la celebració d’actes folklòrics, i encara de manera escadussera. Escadussera i adulterada. Quan les autoritats parlen ngua amb un micròfon al davant ho fan enriolats, com el trapella que n’acaba de fer una i se’n riu de la pròpia gràcia. Verbalitzen un aiguabarreig de kam-müang i tai que fa més mal que bé. Maltracten i abarateixen l’idioma. Això que són fills de la terra Lan Na; han après ngua de petits, a casa. L’han après a la família, però no a l’escola. Mai no han vist el ngua escrit en llibres, ni en diaris. Avui pràcticament ningú sap llegir-lo i, encara menys, escriure’l. Com que no s’ensenya gairebé enlloc -en algun temple hi ha algun monjo voluntariós que es dedica a ensenyar-lo a qui ho desitja-, ja gairebé no hi ha criatures ni joves que parlin amb propietat la llengua del país. El ngua és una altra llengua per posar al llistat de les que es moren.
Fa poc més de tres mesos vaig assistir a una festa al campus de la Universitat de Chiang Mai. Cap al final de la crònica que vaig escriure –Festa al campus– venia a dir que era xocant que una llengua globalitzadora com l’anglès no aparegués en absolut en una macrofesta universitària. Jordi Canal, a través d’un comentari enviat al bloc, va aplaudir-ho. És tot un mèrit, certament. El que no deia en aquella crònica era que la presència de ngua a la festa va ser residual. Això que l’acte era organitzat per universitaris, gent amb coneixements, compromesa. Va haver-hi algun artista que va expressar-se en ngua. Concretament, un parell. Una cantant de Chiang Mai i un universitari que va actuar abillat amb el vestit tradicional lan na. Quan la cantant va ser entrevistada, prou que s’entestava a parlar en ngua tot recalcant txào, a cada paraula (txào, l’equivalent al tai ka -per a les dones- en llengua ngua). Però res, l’entrevistadora -filla de Chiang Mai, com la cantant- s’expressava exclusivament en tailandès. Parlar tai fa modern, és estar a la moda, fa in: és la llengua dels mèdia, la que es parla a Bangkok, la dels famosos. Però el tai també és la llengua que debilita les altres fins l’ofec. L’entrevistadora pretenia anar de cosmopolita, sense adonar-se que queia en un provincianisme atroç. Hi ha alguna cosa més mancada de grandesa que renunciar al què és propi en benefici de qui ho pren?


%d bloggers like this: