Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

18 Abril 2014

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.


Nadal a l’Extrem Orient

26 Desembre 2011

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.


Des del nord-est de Tailàndia

25 Desembre 2011

Des del nord-est de Tailàndia

per Miquel Colomer


Thai Star Molam Singer หมอลำ

26 febrer 2011

Assistim a un genuí concert de molam, en el marc d’una fira popular ubicada al costat de l’Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l’escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu per a l’escassament sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d’altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d’una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament fins al final: tal com raja.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació d’una sola seqüència feta enterament a pols, sense trípode.


Don Mud Dèng

20 Març 2010

En acabar d’escriure l’email a l’À. plego veles i surto de l’habitació. Deuen ser dos quarts de vuit. Em dirigeixo al mercat Ban Du. Resulta que la sortida del songtéo no serà a les vuit, com m’havien dit, sinó a dos quarts de deu. Aprofito l’hora i mitja que encara falta per donar una volta pel mercat. Quan és l’hora torno a la parada. El songtéo ja no hi és.
Puntualitat insòlita. Em diuen que el proper vehicle no sortirà fins a tres quarts d’onze. Faig temps entretenint-me pel mercat. Regalo roses a unes venedores i em bec el suc d’un coco. El songtéo surt a prop de les onze. M’assec a la caixa. Xerrameca amb les dones companyes de viatge. Al final quedo ben atabalat. Res de blasmar-les, la culpa és meva per provocar les converses. M’adono que Don Mud Dèng (Don Mot Daeng) és una zona remota. Tot és rústic, el paisatge, les construccions. La gent també és d’una rusticitat palpable. En cap moment no albiro res que s’assembli a un poble. Sempre veig habitatges dispersos; petits nuclis mínimament cohesionats, sí, però el que domina són cases solitàries. Alguna escola, també. I camps d’arròs. Molts camps d’arròs. Arreu on passejo la mirada, camps d’arròs. Les tiges estan inflades, a punt d’esclatar. Ara són més preciosos que mai, els arrossars. Aviat els segaran. S’haurà acabat aquesta verdor exultant.
El songtéo no para de fer voltes i voltetes. Carreteretes amunt, carreteretes avall. Va deixant els passatgers als llocs on viuen. Servei a domicili, com un taxi, però a preu de riure. Als vorals, sovintegen senders que menen a temples de coloraines.
Al cap de poc de quedar-me sol a la caixa, el songtéo s’atura davant una botiga que ven de tot una mica. Un transvestit esbatussa uns gossos copulant. El xicot fa esgarips histèrics. Els pobres animals, enganxats l’un amb l’altre, no poden fugir en direccions oposades. Neguitosos i espantadíssims durant la llarga estona que el transvestit els increpa. Mentre el conductor deixa, a peu de botiga, els quatre bidons de benzina que ha omplert en una gasolinera d’Ubon, salto de la caixa i entro a la cabina. Torna el xofer, engega i arrenca. Ara engolfa un camí de carro. Circulem per una terra argilosa i rogenca, completament entollada. Bassals fondos, molts sotracs. El conductor diu que em portarà al temple. En efecte, entra al Wat Kèng Tòi per una portalada de pedra. El santuari s’alça enmig d’una vasta planura verda.
De seguida veig el poc que resta d’una edificació khmer. Del vell temple en queden solament tres piles separades de maons i pedres. Ni una sola paret dreta. Clapes de molsa adherida als carreus desencaixats. Nius d’abelles. Una imatge de Buda reposa sobre el piló més estructurat. El conductor em deixa. –“Com ho faré per tornar a Ubon? Sóc al mig del no res…”. Respon que vagi al poble, que algú em donarà un cop de mà. –“Quin poble?”, demano. -“Muban Ót”. –“Ah, però si no he vist cap poble…”. En fi. Pago el que em demana: 60 baht. Trobo raonable que per portar-me fins aquest cul de món em cobri 30 baht de més. El darrer tram del trajecte l’ha fet exclusivament per a mi.


Al monestir no hi veig ningú. Ara sí, una dona vestida amb roba blanca movent-se sota un kuti. Més enllà n’hi ha una altra que cava amb una aixada. Són mae txi, el que en podríem dir monges budistes. No veig cap monjo. Tampoc novicis. Ni tan sols sento ocells. Quietud infinita. Acabant de fotografiar les pedres em dirigeixo a una de les dones. Impossible parlar-hi. És muda. L’altra dona també és muda. Veig un pastor que entra al recinte menant un ramat d’aquesta mena de vaques marronoses, magres i orelludes, que hi ha per aquí. El saludo. Em dedica un wai molt polit. Surto a l’exterior del santuari. Em sento nàufrag en un oceà d’arrossars. Veig una dona asseguda en una moto sortint d’una casa solitària. M’hi acosto. Li demano com puc anar a Ubon.
Al portal apareixen un xicot i una noia. Em conviden a passar al porxo. Sobre les cinc de la tarda aniran a Ubon. Si em ve de gust, m’hi poden duu amb el seu cotxe. D’una barra de fusta penja un bressol. A dins hi ha una criatura dormint. És un nen de sis mesos. Com que encara falten tres hores per a les cinc, pregunto si podria tornar a Ubon amb songtéo. La parella m’acompanya amb el cotxe fins una botigueta davant l’hospital –un edifici pla i menut, sembla un dòmino sobre la gespa.
Pel camí m’expliquen que són casats de poc. El noi es diu Isarak (Llibertat). És d’Amnat Charoen i té 23 anys. És espigat, molt prim. La noia, de 20 anys, és filla del poble. Es diu Rak (Amor). La criatura que tenen -el nen de la fotografia- es diu Còpter. Còpter, sí, abreviació d’helicòpter. –”Així li agradarà voltar, viatjar i tot això”, comenten els pares amb entusiasme. Han d’anar a Ubon perquè el xicot, l’Isarak, aquesta nit agafarà l’autobús que el portarà a Mo Chit, a Bangkok. De Mo Chit haurà de dirigir-se a la terminal del sud -a l’altra punta de la ciutat- per agafar un tercer autobús que el durà a Hat Yai, a l’extrem meridional del país. Hi va a treballar. S’estarà a Hat Yai uns 8 mesos. Vaja, quina desgràcia. El fat dels pobres. Una parella jove que acaben de tenir una criatura i el pare ha d’emigrar per guanyar-se la vida. Em deixen al lloc on s’ha d’aturar el songtéo. Ens acomiadem. Moltíssimes gràcies, parella. Com més senzilles, més qualitat desprenen les persones. Com més sofisticats, més barats ens tornem. De vegades, m’espanta ser enmig d’aquestes ànimes tan netes. Temo embrutar-les.
Mantinc una conversa divertida amb la gent de la botiga mentre espero el transport. A Tailàndia és molt fàcil distreure’t, als tais els encanten les bromes. Arriba el vehicle. D’un bot m’enfilo a la caixa. Pugen un pare i un fill. Van a Bangkok a mirar de trobar-hi feina. L’home té 52 anys. El noi, 15. Tots dos fumen. D’equipatge porten una bossa petita, gairebé buida. L’home calça unes sabates de goma rebentades. Porta un mocador de quadres de colors lligat a la cintura. El fill va amb xancletes. En cap moment no es dirigeixen la paraula. Al noi no se li sent la veu en tot el camí. És alt, fortot. En arribar a Ubon, baixen al mercat Ban Du. S’enfilen a un altre songtéo per anar a Warin, a l’estació del ferrocarril. Trajecte amb tren nocturn -ara gratuït, per gentilesa del govern- fins a Bangkok. Pare i fill es buscaran la vida a la metròpoli. Fora de casa, sense els seus, lluny de la terra fèrtil i l’arròs. Desarrelats a l’imperi erm. Asfalt i pedra.

Songtéo: vehicle dedicat al transport públic molt comú i popular a Tailàndia, sobretot en zones rurals. Els passatgers seuen a la caixa del vehicle, en dos bancs encarats. D’aquí li ve el nom. Song, vol dir dos, en tailandès. I téo, banc.
Kuti: Residència individual dels monjos en un monestir. Generalment, els kuti són cabanes de fusta sobre una base de pilons. De vegades, són fetes d’obra basades a terra. Depèn de la zona i el tipus de terreny on s’alcen.
Wai: Salutació tradicional tailandesa. S’apleguen les mans fins l’altura de la cara i s’abaixa respectuosament el cap.

 


L’art de cisellar fruita

1 Març 2010

Cisellar fruita és una vella tradició tailandesa. Els tais són gent refinada. Probablement per això són extraordinàriament hàbils en l’art d’esculpir peces de fruita. Vaig gravar el vídeo a la fira de l’Ensenyament que se celebra anualment a Roi Et, capital de la província del mateix nom. Roi Et vol dir “101”. Es diu que el nom li ve de les suposades cent-una portes que en temps pretèrits tenia la muralla que protegia la ciutat. Una suposició més a prop de la fantasia que de la realitat. Sense una ment imaginativa, com s’ho farien els tais per crear aquestes filigranes? Un noi i una noia esculpeixen la fruita que veiem a les imatges. Tots dos són estudiants de secundària. Gent jove, preparada per excel·lir. Almenys en l’art de cisellar la fruita.


Tornant d’escola

13 Setembre 2009

Sobre la una de la tarda aquest nen torna a casa després d’una jornada a l’escola. Al manillar de la bicicleta hi porta la bossa de llet que pertoca a cada criatura. Regal del govern, darrerament molt generós. Trens gratuïts i llet de franc pels escolars. Ban Prasat Yoë. Nord-est de Tailàndia.


Diari de viatge (2). Aniversari. Tres anys i tres mesos

16 Agost 2009

Aquests dies es compleixen 1200 jornades viscudes a Tailàndia. La primera vegada que vaig trepitjar aquest país va ser l’any 1980. De llavors ençà ha estat un anar i tornar constant. Els primers anys, les estades no sobrepassaven el mes. M’ajustava a les vacances. Però a partir de 1995, quan em dedico exclusivament a viatjar, Tailàndia ha estat una de les destinacions més sovintejades. El darrer viatge (2008-2009) vaig passar a Tailàndia vuit mesos seguits. En el d’ara, hi sóc de fa 60 dies.
A Tailàndia hi he viscut alguns dels moments més esplendents de la meva experiència viatgera. Ara em passa pel cap la setmana a bord d’un vaixell de pescadors caçant llagostes pel mar d’Andaman. O quan vaig viure dos mesos a la cabana d’una família a l’illa de Koh Tao, en una badia coberta de selva abocada al mar. Parlo de gener i febrer de 1985, quan a Koh Tao encara no hi havia arribat ni l’ombra del turisme.
M’he mogut per cada racó del país, des del punt més septentrional al sud profund. I aquí hi incloc les províncies díscoles de Pattaní i Narathiwat, visitades en un parell d’ocasions. Aquesta és la zona més calenta de Tailàndia. Un conflicte armat que fa anys que dura. Trets, morts i bombes gairebé diàries. Un problema gravíssim que enfronta policia i exèrcit amb els anomenats “rebels” musulmans. A Pattaní, Narathiwat i a Yalà, la tríada de províncies conflictives, s’hi viu en permanent estat de turbulència. Una guerra civil no declarada.
I el nord-est, l’estimat Isan, la terra -la gent- que m’ha robat el cor. Isan és l’esperit, la festa i, de vegades, també la fam. En el passat, Isan formava part del gloriós imperi Khmer. D’aquí que el sòl d’Isan sigui sembrat de temples d’aquella època. Temples construïts aproximadament ara fa mil anys. Quan a la nostra terra floria la sobrietat de l’art romànic, per aquí es bastien els temples més sensuals que ha vist la humanitat. Pedres brodades amb cisells. La joia de viure expressada als carreus modelats per les mans d’una gent sàvia. La irradiació d’Angkor -a un tir de pedra- va produir santuaris memorables. Com Phanom Rung o Phimai, per exemple. Però més enllà d’aquestes dues gemmes hi ha els templets modestos, els amagats, els que es visiten poc per la seva ubicació remota o conflictiva, com Khao Phra Viharn, alçat en terra cambodjana, però que Tailàndia reivindica. Aquest és un altre dels conflictes calents que afronta en aquests moments Tailàndia.
Avui Isan és pobre. Viu de l’agricultura, bàsicament de l’arròs. Quan per la manca de pluges les collites no arriben, es dispara la gana. Si aquest any segueix plovent tan poc -a hores d’ara molts camps d’arròs groguegen per manca d’aigua- d’aquí uns mesos els combois de la línia ferroviària que travessa Isan s’ompliran de famílies de pagesos pobres emigrant a la capital a la recerca de subsistència. Famílies abocades al drama. Com que del ciment no en surt arròs, molts pares acaben venent fills i filles a proxenetes o a mercaders que tanquen la canalla en fàbriques insalubres on s’hi passen la vida treballant. Sortides que a nosaltres ens escandalitzen però que ells troben naturals. Provenen d’una altra cultura, tenen uns valors diferents, de vegades a anys llum dels nostres.
Sovint, viatjant per Tailàndia, em retorna un cert regust d’infància. L’abundor de cuques de llum, el raücar constant de les granotes, la percepció d’alguns perfums perduts que desprèn la terra. Viatjar amb els ulls oberts vol dir veure coses xocants, conèixer històries que ni el millor dels guionistes podria imaginar i viure situacions que des de la nostra perspectiva ratllen l’absurd, però que aquí entren dins la quotidianitat. Ara mateix, al restaurant on sopo, hi acaba d’entrar un gripau. Es planta sota la meva cadira amb la finalitat d’endrapar tants insectes com se li posin a l’abast. És mansoi, es deixa fotografiar, i de ben a prop. Deu tenir ínfules d’estrella. Ahir va ploure i avui a l’ambient hi ha un excedent de tota mena de cuques alades i reptants. Alades, sobretot. Llàstima que els gripaus no volin. O sí que n’hi ha que volen, a Tailàndia? Si us decidiu a venir, potser no veureu gripaus voladors, però entre d’altres coses dignes de ser vistes podreu admirar el temple fet amb un milió d’ampolles i el monument a la panotxa.
Dia a dia frueïxo de l’amabilitat generalitzada i el bon tracte que em dispensen. La riquíssima i variada gastronomia és el complement a molts plaers. Els tais viuen la vida per fruir-la. Potser pequen de superficials: els agraden els lluentons, les varietats, l’alcohol i l’alegria. És un crim viure pel plaer i afrontar la malaltia o les desgràcies com aquell que passa un refredat? Un refredat que pot acabar essent mortal, però ni així és un drama. Si us costa de creure, us recomano que assistiu a un funeral. Després de morir, ja tornarem a viure. Visca la vida. Siam Forever!


Kao Pansà, la festa de la cera

10 Juliol 2009

L’arribada del vuitè mes lunar marca l’inici del Kao Pansà, temps de meditació i retir als monestirs. Es diu que Buda va establir aquest període de tres mesos, que coincideix amb la temporada de pluges, per respectar els sembrats de les petjades dels monjos. En algunes poblacions del nord-est de Tailàndia és costum que cada comunitat representada pel seu temple construexi carrosses de cera que desfilaran pels carrers durant l’inici del Kao Pansà. Nakhon Ratchasima. Nord-est de Tailàndia.

Carrossa del Wat Nòng Bolòng la nit d’entrada al Kao Pansà (8/07/09). La carrossa és aturada davant el monument a l’heroïna Tao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Podem veure la silueta de bronze de la dona que va defensar la ciutat dels atacs laosians, a l’extrem dret de la imatge, retallada contra la negror del cel de la ciutat on se la venera, Nakhon Ratchasima, al nord-est de Tailàndia.

Escultures de cera representant deïtats i personatges llegendaris de la mitologia budista. Les de la imatge pertanyen a la carrossa construïda pels fidels del Wat Nòng Bolòng. Temple ubicat al centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

La lluna plena s’alça entre el pilar fundacional d’Asok i alguns dels reis més venerats de Siam. A cavall hi veiem el rei Thaksin, fundador de la present dinastia Chakri, el rei Rama V o Chulalongkorn i, al fons, el perfil de l’actual i veneradíssim monarca, Bhumibol Adulyadej, Rama IX.

Construïnt una carrossa de cera a les dependències del monestir Wat Nòng Bolòng. Sense comptar el període dedicat al disseny i al dibuix dels motius, de mitjana es triga entre dos i tres mesos en bastir físicament una carrossa. La de la imatge és feta amb més de cinc tones de cera. El cost econòmic ha estat de 700000 baht (al canvi d’ara, uns 15300 euros). Diners que aporta en la seva totalitat la comunitat de fidels de cada temple. Nakhon Ratchasina, nord-est de Tailàndia.

Aspecte de la nau on construeixen una de les carrosses que va desfilar per la ciutat el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09), una mena de quaresma budista que coincideix amb l’arribada de les pluges. Ni que aquest any, malauradament, a hores d’ara -19 de juliol- les pluges hagin estat molt minses. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

Artesà donant els darrers tocs a la figura de cera de Rama V, un dels reis més estimats de la present dinastia Chakri. Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.

Abocant de cera fosa als motlles per elaborar determinades peces de la carrossa que la comunitat laica i monàstica del Wat Nòng Bolòng va presentar el dia de l’inici del Kao Pansà (8/07/09). Nau a les dependències del Wat Nòng Bolòng. Centre històric de Nakhon Ratchasima, ciutat al nord-est de Tailàndia.


%d bloggers like this: