Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

18 Abril 2014

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Anuncis

Nadal a l’Extrem Orient

26 Desembre 2011

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.


Des del nord-est de Tailàndia

25 Desembre 2011

Des del nord-est de Tailàndia

per Miquel Colomer


Thai Star Molam Singer หมอลำ

26 febrer 2011

Assistim a un genuí concert de molam, en el marc d’una fira popular ubicada al costat de l’Estadi Nacional de Bangkok. En un escenari desmuntable actuen cantants i ballarines. Canten en directe, amb una petita orquestra que els acompanya. La cantant de les imatges és una de tantes artistes molt estimades pels tais. Una artista rodada que domina completament l’escena. Va rebent roses mentre actua i dóna la mà a pletòrics admiradors entusiastes. Llàstima de l’aberrant qualitat del so, el volum dels immensos altaveus era excessiu per a l’escassament sofisticat sistema sonor de la meva càmera fotogràfica compacte. Malgrat el so deficient he cregut que penjar el vídeo valia la pena; entre d’altres coses, per veure la capacitat dels tais per divertir-se i fruir de les festes. Cal dir que el vídeo abasta una cançó sencera rodada d’una tirada. Una sola seqüència feta a pols que no ha requerit cap mena de muntage. A pèl del començament fins al final: tal com raja.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació d’una sola seqüència feta enterament a pols, sense trípode.


Don Mud Dèng

20 Març 2010

En acabar d’escriure l’email a l’À. plego veles i surto de l’habitació. Deuen ser dos quarts de vuit. Em dirigeixo al mercat Ban Du. Resulta que la sortida del songtéo no serà a les vuit, com m’havien dit, sinó a dos quarts de deu. Aprofito l’hora i mitja que encara falta per donar una volta pel mercat. Quan és l’hora torno a la parada. El songtéo ja no hi és.
Puntualitat insòlita. Em diuen que el proper vehicle no sortirà fins a tres quarts d’onze. Faig temps entretenint-me pel mercat. Regalo roses a unes venedores i em bec el suc d’un coco. El songtéo surt a prop de les onze. M’assec a la caixa. Xerrameca amb les dones companyes de viatge. Al final quedo ben atabalat. Res de blasmar-les, la culpa és meva per provocar les converses. M’adono que Don Mud Dèng (Don Mot Daeng) és una zona remota. Tot és rústic, el paisatge, les construccions. La gent també és d’una rusticitat palpable. En cap moment no albiro res que s’assembli a un poble. Sempre veig habitatges dispersos; petits nuclis mínimament cohesionats, sí, però el que domina són cases solitàries. Alguna escola, també. I camps d’arròs. Molts camps d’arròs. Arreu on passejo la mirada, camps d’arròs. Les tiges estan inflades, a punt d’esclatar. Ara són més preciosos que mai, els arrossars. Aviat els segaran. S’haurà acabat aquesta verdor exultant.
El songtéo no para de fer voltes i voltetes. Carreteretes amunt, carreteretes avall. Va deixant els passatgers als llocs on viuen. Servei a domicili, com un taxi, però a preu de riure. Als vorals, sovintegen senders que menen a temples de coloraines.
Al cap de poc de quedar-me sol a la caixa, el songtéo s’atura davant una botiga que ven de tot una mica. Un transvestit esbatussa uns gossos copulant. El xicot fa esgarips histèrics. Els pobres animals, enganxats l’un amb l’altre, no poden fugir en direccions oposades. Neguitosos i espantadíssims durant la llarga estona que el transvestit els increpa. Mentre el conductor deixa, a peu de botiga, els quatre bidons de benzina que ha omplert en una gasolinera d’Ubon, salto de la caixa i entro a la cabina. Torna el xofer, engega i arrenca. Ara engolfa un camí de carro. Circulem per una terra argilosa i rogenca, completament entollada. Bassals fondos, molts sotracs. El conductor diu que em portarà al temple. En efecte, entra al Wat Kèng Tòi per una portalada de pedra. El santuari s’alça enmig d’una vasta planura verda.
De seguida veig el poc que resta d’una edificació khmer. Del vell temple en queden solament tres piles separades de maons i pedres. Ni una sola paret dreta. Clapes de molsa adherida als carreus desencaixats. Nius d’abelles. Una imatge de Buda reposa sobre el piló més estructurat. El conductor em deixa. –“Com ho faré per tornar a Ubon? Sóc al mig del no res…”. Respon que vagi al poble, que algú em donarà un cop de mà. –“Quin poble?”, demano. -“Muban Ót”. –“Ah, però si no he vist cap poble…”. En fi. Pago el que em demana: 60 baht. Trobo raonable que per portar-me fins aquest cul de món em cobri 30 baht de més. El darrer tram del trajecte l’ha fet exclusivament per a mi.


Al monestir no hi veig ningú. Ara sí, una dona vestida amb roba blanca movent-se sota un kuti. Més enllà n’hi ha una altra que cava amb una aixada. Són mae txi, el que en podríem dir monges budistes. No veig cap monjo. Tampoc novicis. Ni tan sols sento ocells. Quietud infinita. Acabant de fotografiar les pedres em dirigeixo a una de les dones. Impossible parlar-hi. És muda. L’altra dona també és muda. Veig un pastor que entra al recinte menant un ramat d’aquesta mena de vaques marronoses, magres i orelludes, que hi ha per aquí. El saludo. Em dedica un wai molt polit. Surto a l’exterior del santuari. Em sento nàufrag en un oceà d’arrossars. Veig una dona asseguda en una moto sortint d’una casa solitària. M’hi acosto. Li demano com puc anar a Ubon.
Al portal apareixen un xicot i una noia. Em conviden a passar al porxo. Sobre les cinc de la tarda aniran a Ubon. Si em ve de gust, m’hi poden duu amb el seu cotxe. D’una barra de fusta penja un bressol. A dins hi ha una criatura dormint. És un nen de sis mesos. Com que encara falten tres hores per a les cinc, pregunto si podria tornar a Ubon amb songtéo. La parella m’acompanya amb el cotxe fins una botigueta davant l’hospital –un edifici pla i menut, sembla un dòmino sobre la gespa.
Pel camí m’expliquen que són casats de poc. El noi es diu Isarak (Llibertat). És d’Amnat Charoen i té 23 anys. És espigat, molt prim. La noia, de 20 anys, és filla del poble. Es diu Rak (Amor). La criatura que tenen -el nen de la fotografia- es diu Còpter. Còpter, sí, abreviació d’helicòpter. –”Així li agradarà voltar, viatjar i tot això”, comenten els pares amb entusiasme. Han d’anar a Ubon perquè el xicot, l’Isarak, aquesta nit agafarà l’autobús que el portarà a Mo Chit, a Bangkok. De Mo Chit haurà de dirigir-se a la terminal del sud -a l’altra punta de la ciutat- per agafar un tercer autobús que el durà a Hat Yai, a l’extrem meridional del país. Hi va a treballar. S’estarà a Hat Yai uns 8 mesos. Vaja, quina desgràcia. El fat dels pobres. Una parella jove que acaben de tenir una criatura i el pare ha d’emigrar per guanyar-se la vida. Em deixen al lloc on s’ha d’aturar el songtéo. Ens acomiadem. Moltíssimes gràcies, parella. Com més senzilles, més qualitat desprenen les persones. Com més sofisticats, més barats ens tornem. De vegades, m’espanta ser enmig d’aquestes ànimes tan netes. Temo embrutar-les.
Mantinc una conversa divertida amb la gent de la botiga mentre espero el transport. A Tailàndia és molt fàcil distreure’t, als tais els encanten les bromes. Arriba el vehicle. D’un bot m’enfilo a la caixa. Pugen un pare i un fill. Van a Bangkok a mirar de trobar-hi feina. L’home té 52 anys. El noi, 15. Tots dos fumen. D’equipatge porten una bossa petita, gairebé buida. L’home calça unes sabates de goma rebentades. Porta un mocador de quadres de colors lligat a la cintura. El fill va amb xancletes. En cap moment no es dirigeixen la paraula. Al noi no se li sent la veu en tot el camí. És alt, fortot. En arribar a Ubon, baixen al mercat Ban Du. S’enfilen a un altre songtéo per anar a Warin, a l’estació del ferrocarril. Trajecte amb tren nocturn -ara gratuït, per gentilesa del govern- fins a Bangkok. Pare i fill es buscaran la vida a la metròpoli. Fora de casa, sense els seus, lluny de la terra fèrtil i l’arròs. Desarrelats a l’imperi erm. Asfalt i pedra.

Songtéo: vehicle dedicat al transport públic molt comú i popular a Tailàndia, sobretot en zones rurals. Els passatgers seuen a la caixa del vehicle, en dos bancs encarats. D’aquí li ve el nom. Song, vol dir dos, en tailandès. I téo, banc.
Kuti: Residència individual dels monjos en un monestir. Generalment, els kuti són cabanes de fusta sobre una base de pilons. De vegades, són fetes d’obra basades a terra. Depèn de la zona i el tipus de terreny on s’alcen.
Wai: Salutació tradicional tailandesa. S’apleguen les mans fins l’altura de la cara i s’abaixa respectuosament el cap.

 


L’art de cisellar fruita

1 Març 2010

Cisellar fruita és una vella tradició tailandesa. Els tais són gent refinada. Probablement per això són extraordinàriament hàbils en l’art d’esculpir peces de fruita. Vaig gravar el vídeo a la fira de l’Ensenyament que se celebra anualment a Roi Et, capital de la província del mateix nom. Roi Et vol dir “101”. Es diu que el nom li ve de les suposades cent-una portes que en temps pretèrits tenia la muralla que protegia la ciutat. Una suposició més a prop de la fantasia que de la realitat. Sense una ment imaginativa, com s’ho farien els tais per crear aquestes filigranes? Un noi i una noia esculpeixen la fruita que veiem a les imatges. Tots dos són estudiants de secundària. Gent jove, preparada per excel·lir. Almenys en l’art de cisellar la fruita.


Tornant d’escola

13 Setembre 2009

Sobre la una de la tarda aquest nen torna a casa després d’una jornada a l’escola. Al manillar de la bicicleta hi porta la bossa de llet que pertoca a cada criatura. Regal del govern, darrerament molt generós. Trens gratuïts i llet de franc pels escolars. Ban Prasat Yoë. Nord-est de Tailàndia.


%d bloggers like this: