Els tracis del Sinaí

El monestir de Santa Caterina des de l'escala del Penediment. Mont Sinaí

El monestir de Santa Caterina. Mont Sinaí

Al segle XI el califa fatimida al-Haqim va emprendre una campanya de destrucció massiva de centres de culte cristians. La petita basílica que en temps de l’emperador bizantí Justinià fou construïda al cim del mont Sinaí no va salvar-se i va ser enderrocada. En canvi, el convent als peus de la muntanya va sortir-se’n de les ires musulmanes gràcies a l’existència d’un document avalat pel profeta Mahoma que declara el cenobi lloc de respecte. Quan van venir temps de tolerància els cristians van edificar un altre temple, al mateix cim del Sinaí i sobre els vestigis de l’anterior. A uns 20 metres de distància els mahometans van alçar-hi una mesquita. En determinades festivitats els beduïns sacrifiquen anyells davant la mesquita en honor a Moisès i hi preguen per implorar la seva gràcia. Quant a la nova capella cristiana del cim, alçada el 1934 i dedicada a la Santíssima Trinitat, roman tancada gairebé sempre. És una llàstima que els pelegrins que pugen a la muntanya es perdin el magnífic fresc de la Transfiguració de Crist pintat a la volta i també l’ara de pedra sobre la qual Déu hi va gravar la seva llei.
L’emperador Justinià va enviar un contingent d’homes de Tràcia al Sinaí per ajudar en la construcció del monestir de Santa Caterina. Acabada l’obra es va alliberar els tracis de la seva condició d’esclaus amb un mandat. Se’ls va encomanar servir la comunitat religiosa composta en la seva integritat de monjos ortodoxes grecs. Els tracis del Mar Negre van instal·lar-se amb les seves famílies a les valls de l’entorn. Els monjos van encarregar-los la tasca de conrear els horts i les plantacions de palmeres datileres. Quan temps a venir els beduïns van apoderar-se de moltes de les possessions del convent, els tracis van islamitzar-se i van adquirir les pràctiques i les maneres dels beduïns. Els descendents d’aquells esclaus se’ls coneix per jebeliya o “fills dels cristians”. En el dia d’avui els jebeliya segueixen assistint els religiosos i ajuden la comunitat amb feines agrícoles i artesanals. Els jebeliya són els guies que acompanyen amb camells els pelegrins al cim del mont Sinaí i els únics musulmans autoritzats a entrar dins el convent, malgrat que els està vetat dormir-hi.
Inicio el descens del Sinaí pel sender que condueix a la coma arenosa on s’alcen les capelles del profeta Elies i Sant Esteve. La capella blanca rememora el lloc on va refugiar-se el profeta després d’haver degollat els 450 adoradors de Baal als peus del mont Carmel. En un clos de la petita plana, a tocar d’una cisterna de pedra que recull l’aigua de les pluges hivernals, s’alça un altíssim xiprer que segons diuen té més de mil anys; al seu entorn hi creixen una olivera i sis xiprers més joves. D’acord amb l’Alcorà aquest és l’indret on Deú va parlar a Moisès. Continuo muntanya avall baixant per l’escala del Penediment. Conten que aquesta escala de 3750 graons, que connecta directament el cim del Sinaí amb la part posterior del monestir de Santa Caterina, va ser tallada amb escarpra per un monjo al segle VI, en la mateixa època de la fundació del convent. L’escala és excavada en una gorja granítica de gran pendent. El temps i les torrenteres han deteriorat severament l’escala, però malgrat la relativa perillositat és un camí formidable per poder apreciar amb tota la seva magnitud la bellesa feréstega del massís del Sinaí. Les parets que s’alcen a les dues bandes de la canal són esqueixades per esquerdes; probablement algunes han estat esberlades per llamps durant les violentes tempestes hivernals. D’aquestes fissures broten sovint uns arbres de troncs recaragolats i escorça blanca que els beduïns en diuen aszef; com si parasités la roca, el vegetal de branques espinoses s’hi arrapa i puja mur amunt. El fruit comestible que dóna és de color obscur, semblant a la nou de la noguera.
Tot baixant per les escales arribo al Portal del Perdó. En temps passats en aquest lloc sempre hi havia un monjo que confessava els penitents en la seva ascensió a la muntanya santa. Era un requisit arribar al cim amb l’ànima neta de pecat. Les perspectives que es gaudeixen des d’aquest punt del convent fortificat, emplaçat al capdavall de la gorja, són espectaculars. El color terrós de les muralles bizantines s’integra amb netedat a l’aridesa natural de l’entorn. El desert muntanyós és d’una mineralitat rotunda. La vida brolla a les valls sinuoses encaixades entre espadats gràcies als sobtats i esporàdics aiguats que en un moment poden negar-les. L’aigua es fon de pressa, però en cau suficient perquè les llavors germinin. En canvi, en la llisor tant horitzontal com vertical d’aquests cimals de roca nua no hi viuen sinó esbarzers a les clivelles i para de comptar.
Abans d’allitar-me en una cel·la del monestir passejo pel jardí il·luminat de tons safirs per una lluna grossa. Els contraforts acinglerats dels cims s’empostissen contra un cel crivellat d’estels. Puntets de llum que apareixen i es fonen amb celeritat, com si piquessin l’ullet. Nit calma, nit de privilegi als peus del Sinaí.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: