Entrevista radiofònica a Jaume Mestres

28 Novembre 2014

Paky López entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Sant Boi “Jo sóc Sant Boi”. Emissió: 25 de novembre de 2014

Jaume Mestres "Jo sóc Sant Boi"

Jaume Mestres a “Jo sóc Sant Boi”

http://www.ivoox.com/jaume-mestres_md_3793598_wp_1.mp3″

Ir a descargar

Anuncis

El Sinaí. Santa Caterina

28 Novembre 2014
Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Sóc testimoni d’una discussió que s’enfila de to a mesura que progressa. La disputa s’esdevé entre els conductors de dos vehicles que es barallen per tenir-me de client. Vull traslladar-me al monestir de Santa Caterina, a la península del Sinaí. Amb aquesta intenció m’he desplaçat a la carretera, mentalitzat que potser m’hauré d’esperar força estona abans no passi alguna mena de transport que vulgui portar-m’hi. Quasi al mateix moment de trepitjar la cuneta s’aturen un parell de taxis col·lectius que es dirigeixen a l’estació d’autobusos de Nuweiba, situada a uns 8 quilòmetres al sud. Sé que des de l’estació serà fàcil aconseguir el vehicle adequat que em transporti al monestir. La terminal, en ser a les instal·lacions del port, és en el lloc idoni per recollir els passatgers que arriben en vaixell des de la ciutat jordana d’Àqaba. Del port viatgen en autobús directament al Caire. Pel camí l’autobús passa per la cruïlla que mena al monestir, ubicat uns 2 quilòmetres a l’oest de la carretera general.
La discussió entre els taxistes es fa inacabable. Els àrabs quan s’inflamen gesticulen molt i criden, però el que sembla que finirà amb sang i fetge habitualment no depassa les paraules. En realitat no se les tenen pel client sinó per l’animadversió visceral motivada per les seves procedències diferents. Mentre que un dels taxistes és emigrant, originari de la vall del Nil, l’altre és un beduí nascut al mateix indret on té lloc la discussió. Als beduïns els molesta que gent d’altres contrades vinguin al seu territori i els prenguin la feina; amb menyspreu anomenen els nouvinguts egipcis. Els oriünds del Sinaí tenen assumit que la seva terra els pertany: un foraster pot establir-s’hi sempre que no els llevi el pa. Però ja fa dècades que el codi tribal no governa el territori sinó les lleis de l’estat egipci, del qual els beduïns -ni que sigui a desgrat- també en formen part. A efectes legals, doncs, tan egipcis són els emigrants establerts de poc al Sinaí com els beduïns que hi viuen des de sempre.
M’urgeix posar fi a la disputa perquè és una pèrdua de temps i no m’agrada veure baralles. Entenc que el moment d’acabar-la és a les meves mans: només haig de triar un dels dos taxis col·lectius i pujar-hi. Efectivament, tan aviat m’acomodo en un, el xofer allibera el fre i arrenca. És clar que el conductor segueix malparlant de l’altre taxista atribuïnt-se la raó, com és natural quan hom se’n sent posseïdor. Rondina i s’exclama fins el final de la carrera.
Poc abans del migdia sóc davant de Santa Caterina. Els monjos no em llancen la cistella des d’un forat de la muralla perquè hi pugi, com va ser costum durant centúries per prevenir-se d’hostes no desitjats; de fet, en el moment de la meva arribada, les portes estan badades. Hi entro, doncs, amb tota llibertat. Quan el visitant accedeix al monestir que al segle VI va manar construir l’emperador Justinià, per protegir d’atacs els ascetes i monjos cristians que estaven disseminats en coves i ermites dels encontorns, té la sensació que tot hi és comprimit per la gran quantitat de dependències encaixades en un espai relativament petit. L’edificació més important és la basílica bizantina bastida ara fa aproximadament 15 segles. En un costat de l’altar major hi ha un sarcòfag daurat portat el segle XVII de Rússia. A l’interior reposen les restes de Caterina d’Alexandria, la santa que dóna nom a la basílica i per extensió al monestir. D’entre els retaules a l’interior de l’església n’hi ha un donat el 1387 per Bernat Manresa, cònsol de catalans a Damasc. El retaule reprodueix la figura a peu dret de la donzella cristiana Caterina subjectant amb la mà esquerra la roda puada que havia de martiritzar-la. Un martiri que va ordenar l’any 305 l’emperador romà Maxenci, però que per un miracle del cel els torturadors no van poder consumar.
Diu l’hagiografia de la santa que Caterina era una noble il·lustrada que a l’edat de 18 anys va presentar-se davant l’emperador per proclamar la veracitat de la fe cristiana. Maxenci va convocar cinquanta filòsofs de la cort alexandrina per rebatre els arguments plantejats per la donzella. Però els filòsofs no només no van ser capaços de demostrar que anava errada sinó que van convertir-se en bloc al cristianisme. Enutjat, Maxenci va fer cremar-los a tots de viu en viu. Subjugat per l’atractiu de la noia l’emperador va voler casar-s’hi, però la jove el rebutjà. Va ser llavors quan Maxenci va ordenar que Caterina fos martiritzada a la roda de punxes. Però quan el giny va tocar el cos de la donzella va saltar en mil bocins davant l’atoniment i la impotència dels botxins. Lluny de cedir, l’emperador va manar flagel·lar Caterina durant dues hores i la va fer empresonar amb la intenció de deixar-la morir d’inanició. Però va passar que un colom es presentava regularment a la cel·la de la jove a alimentar-la i uns àngels baixaven del cel per servir-la. El poder de persuasió de Caterina era tan gran que fins i tot va convertir al cristianisme l’emperadriu Faustina i el cap de la tropa, Porfiri, quan un dia, atrets per la curiositat, van anar a la garjola a visitar-la. No cal dir que els arguments de la santa també van provocar que els soldats que la custodiaven abracessin en massa la fe cristiana. Tots els conversos van ser martiritzats. Potser perquè Maxenci va veure en Caterina un perill capaç de fer trontollar les estructures de l’imperi va ordenar decapitar-la. Del tronc escapçat en lloc de sang va fluir una substància lletosa que no es va estroncar durant molt temps. Conten que aquest líquid miraculós va emprar-se amb resultats sorprenents en medicina, i que durant anys va alimentar les llànties dels santuaris més sagrats de l’orbe cristià. Després del martiri un estol d’àngels va traslladar les despulles de la santa de la ciutat d’Alexandria a un dels cimals més alts del massís del Sinaí. Vers el segle IX, un somni va revelar a un monjo del monestir el lloc exacte on reposava el cos de Santa Caterina. Després que el clergue comuniqués la visió a l’abat, els membres de la comunitat van enfilar-se a la muntanya assenyalada. D’acord amb la revelació van trobar-hi les despulles de la màrtir. Van recollir-les amb devoció i van baixar-les a la basílica, amb l’objectiu de donar a les restes de santa Caterina d’Alexandria –patrona de filòsofs, estudiants, infermeres, bibliotecaris, advocats, basters, carreters, corders i conques- digna i cristiana sepultura.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


Oasi de Siwa. La Font del Sol

4 Novembre 2014
Font del Sol. Oasi de Siwa.

Font del Sol. Oasi de Siwa.

Al volum quart dels Llibres de la Història, Heròdot parla d’una font de la qual brolla una aigua que va canviant de temperatura segons l’hora del dia. Ens diu l’historiador que amb l’alba l’aigua és tèbia, però que a mesura que avança el matí va refredant-se. Quan al migdia aconsegueix la màxima fredor els pagesos l’aprofiten per regar les hortes. Amb el pas de la tarda, l’aigua va temperant-se i esdevé tèbia de nou així que es pon el sol. Durant el transcurs del vespre s’escalfa, fins arribar a bullir al punt de mitjanit. Heròdot anomena el brollador la Font del Sol, i el situa a l’oasi d’Amon, o sigui, a Siwa. Dos mil cinc-cents anys després de les observacions del “Pare de la Història” aquest brollador encara perdura. Però avui, com en aquella època, l’aigua emergeix del terra a una temperatura constant. Probablement els antics van fabular els canvis tèrmics i l’ebullició de l’aigua pel gran nombre de bombolles que emergeixen de l’aqüífer. Els siwanesos anomenen la deu Gubah o font de Cleòpatra, però no està gens clar que la darrera reina d’Egipte algun dia s’hi banyés. L’aigua del brollador segueix regant les hortes de palmeres datileres que l’encerclen i refrescant els cossos dels pagesos els dies de calor. Uns pagesos que vesteixen túniques blanques, segurament com els romans que van construir el mur circular d’uns 12 metres de diàmetre que fa de la font una piscina immillorable. L’aigua brolla impol·luta de les fissures del subsòl entapissat de molsa, entre borbolls d’aire i dits de liquen.
En el moment de visitar la font a les hortes de la vora hi ha pagesos feinejant. Els ases, desfermats al costat dels carrets, mengen herba apilada mentre els seus amos apleguen rams caiguts de les palmeres. Amb falçs petites els arrenquen les fulles i tallen d’un extrem a l’altre el nervi de la branca per fer-ne tires primes però robustes, aptes per lligar tota mena de farda. De vegades els pagesos de Siwa quan treballen canten. Cada feina té la seva pròpia cançó. Així, sense necessitat de veure’l, el pagès sap en quina labor està ocupat el seu veí.
Fins no fa gaire temps els pagesos que conreaven i mantenien les hortes eren els zaggalah, paraula siwanesa que deriva del mot zaggal, que vol dir “mosso”. Quan a l’Edat Mitjana els siwanesos van construir el poble fortificat per protegir-se dels atacs dels beduïns, van establir que determinats homes joves s’ocuparien de conrear els trossos dels propietaris rics i que, durant la nit, s’encarregarien de la vigilància de l’oasi. El consell d’ancians també va decidir que no podien casar-se fins passats els 40 anys i van prohibir-los fer vida intramurs per evitar que mantinguessin relacions sexuals amb les dones del poble. Així van obligar els zaggalah a viure fora vila, confinats en coves o a les mateixes hortes. En les estones de lleure colles de zaggalah es reunien sota les oliveres i organitzaven vetllades. Acompanyats d’instruments musicals, flauta i timbals, cantaven i ballaven. El lagbi, vi fermentat extret del cor de la palmera datilera, corria amb profusió. Mentre bevien començaven a moure’s en cercle, amb un mocador lligat al pit i un altre per sobre els genolls. Ballaven girant i girant sobre ells mateixos. A mesura que es rendien a la influència etílica movien el cos a batzegades i els seus cants es transmutaven en esgarips i gemecs. N’hi havia que s’acostaven al company del davant i l’incitaven a una dansa eròtica, farcida de moviments lascius.
Privats de mantenir contacte amb dones la majoria de zaggalah van abocar-se a l’homosexualitat. Aquesta pràctica, lluny de convertir-se en una xacra o estigma vergonyant, s’institucionalitzà. Es formalitzaren casaments entre homes amb contractes per escrit, acompanyats de pomposes cerimònies i banquets als quals assistien els amics. El dot que es pagava per un noi, i les altres despeses derivades del casori, pujaven més que no el dispendi originat per la unió d’un home amb una dona. Aquest estat de coses es va mantenir fins que l’any 1928 el rei Fuad I d’Egipte va visitar Siwa i va ser informat d’aquests hàbits peculiars. El rei va prohibir de manera fulminant els enllaços masculins adduint que atemptaven contra els bons costums i la moral islàmica. Malgrat que s’infligia un càstig sever als homes que després de la prohibició reial encara gosaven casar-se entre ells, el costum perdurà fins a la fi de la dècada de 1940.
Si avui s’interroga els siwanesos sobre aquesta particularitat la majoria s’enutgen i rebutgen fer-ne comentaris; al·leguen que són fabulacions d’alguns autors que no s’han de tenir en compte. D’altres, com l’Abu Bakr, l’home que té cura del museu sobre la cultura de l’oasi, afirma rotundament que són mentides. Com el venerable Heròdot, molts siwanesos segueixen mantenint que l’aigua de la Font del Sol canvia de temperatura, però a Siwa tothom sap que no és cert, és l’ambient que l’assuauja o la refreda.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


%d bloggers like this: