Al segle IV l’emperadriu Helena, mare de Constantí I el Gran, va fer aixecar una església als peus del mont Sinaí, al costat de l’esbarzer on diu la tradició que Déu es va aparèixer i va parlar al profeta Moisès. L’existència del santuari va generar una tal afluència de pelegrins i religiosos que en pocs anys varen alçar-se noves esglésies i ermites per tota la contrada. Però monjos i ascetes rebien l’atac freqüent d’hordes beduïnes. Aquesta situació, que distreia els religiosos de la pau i el recés necessaris per encomanar-se a Déu, va encoratjar-los a demanar ajuda a l’emperador Justinià. Li van sol·licitar la construcció d’un convent fortificat capaç d’aïllar-los i protegir-los dels agressors. Justinià va atendre la petició dels monjos i va ordenar l’execució de l’obra. El recinte monacal va construïr-se a l’entorn del lloc on Helena va bastir-hi l’església, al costat de la qual va erigir-se la gran basílica, l’edificació més important del clos emmurallat. El monestir conté vint-i-set capelles menors i una mesquita. Sorprèn que a les dependències d’un convent cristià s’hi alci un temple musulmà. Les raons per les quals s’hi aixeca no són clares. Una història conta que quan el 1517 el soldà otomà Selim I s’apoderà d’Egipte, va fer amistat amb un jove monjo grec al qual va agafar-li un gran afecte. Però el monjo va emmalaltir en el moment que el soldà havia de retornar a Constantinoble. Selim I va manar que l’enviessin al monestir del Sinaí perquè la comunitat de religiosos vetllés per la seva salut. Però lluny de refer-se el jove va morir. Quan el soldà va assabentar-se’n va creure que la mort del seu amic s’havia produït a causa d’una maquinació dels clergues i va enfurismar-se. Enfollit, Selim I va ordenar al governador d’Egipte que destruís els centres cristians de la península. Així que la notícia va arribar a l’oïda de la comunitat monàstica, als monjos se’ls va ocórrer que alçant una mesquita intramurs aplacarien les ires del soldà i podrien sobreviure. La construcció del temple musulmà va ser l’antídot que necessitaven els clergues perquè el convent no fos enderrocat. El monestir fou respectat i va salvar-se de la crema.
És comprensible que un cenobi d’ininterrompuda vida monacal durant gairebé mil cinc-cents anys, assentat als peus de la muntanya on segons les Escriptures Déu va lliurar les taules de la llei a Moisès, hagi generat un devessall de mites i llegendes, algunes amb tota probabilitat ben falses. D’entrada, hi ha dubtes que el relat bíblic en el qual creuen les tres grans religions monoteistes ocorregués realment al cim del Sinaí. Alguns sostenen que l’episodi que narra el Gènesi s’esdevingué al mont Serbal, a uns quilòmetres a l’oest del Sinaí. A la falda del Serbal s’hi han trobat les traces d’un monestir que dataria del segle IV i inscripcions a les roques que, de la base fins al cim, haurien deixat els pelegrins d’èpoques remotes. Els pocs petròglifs descoberts al Sinaí són clarament posteriors. Ara bé, els fonaments de la pretesa història són els mateixos, canviï o no la ubicació geogràfica on suposadament van esdevenir-se els fets.
Contràriament al què és costum començo la caminada vers el cim del Sinaí a tres quarts d’una del migdia. La immensa majoria de pelegrins, fidels a la tradició, pugen de nit, abans de l’alba, tant per estalviar-se les altes temperatures com per tenir l’oportunitat de contemplar la sortida del sol des del capdamunt de la muntanya. Agafo el camí anomenat dels camells, el que arrencant de davant mateix del monestir s’enfila en direcció al nord. És una ruta fàcil, sense dificultat de cap mena. Només en la darrera part, quan grimpa per les roques, demana un cert esforç, però el grau de duresa és mínim. Durant poc més d’una hora ressegueixo la pista ampla i sinuosa per on habitualment transiten els camells carregats de pelegrins, un camí que faig en completa solitud. Com que els beduïns pensen en tot no han oblidat muntar estratègiques parades on servir te, cafè i begudes refrescants. Però amb l’ampolla d’aigua en tinc prou per anar tirant. Malgrat que pujo durant l’hora zenital no passo calor ni tampoc em molesta la fortalesa del sol. És clar que en ple solstici d’hivern, al desert del Sinaí, tant les temperatures com les radiacions solars fan de bon dur. En menys de dues hores culmino el cim. Un beduí ajagut al banc de pedra de l’ermita del capdamunt, tancada amb pany i clau, és el primer ésser humà que trobo d’ençà que he començat l’ascensió. Enxampo l’home dormint com un tronc amb la kafiya a la cara per protegir-se de la claror. Així que es desperta, suposo que sorprès pels clics de la càmera fotogràfica, corre en direcció a un catau entre les pedres, hi fica la mà i n’extreu un Sprite. Deu creure que la gasosa m’atraurà més que una infusió. Doncs no consumeixo ni una cosa ni l’altra, sinó un bon glop de l’aigua fresca que duc a la motxilla. En aquesta hora baixa, de llum amorosida, la contemplació de la serralada muntanyosa que conforma el sud de la península és espectacular. La geologia del Sinaí és un aglomerat de ferro vell, un oceà petrificat de granit igni amb ones rugoses de pòrfir i feldspats, en ocasions travessades per grans estrats de quars, de color blanc i tons rosats. Les torrenteres que esqueixen els penyals parlen de tempestes violentes, de llamps i cataclismes. No és estrany que els Manaments fossin escrits amb foc i pedra al capdamunt d’algun d’aquests cimals. La natura és violenta, al Sinaí. El clima extrem va de l’abrusadora calidesa diürna a la gelor rigorosa de les nits, i de la més absoluta sequera a les sobtades pluges torrencials que en unes hores transmuten l’ermot en terra pròdiga. S’emmotlla en aquest món rude i primitiu la tenebrosa capella monacal on s’acumulen les ossades dels monjos que, d’ençà la fundació del monestir, han mort servint el déu dels Manaments, però no l’home de Betlem. Tones d’impudorosos cranis reposen amuntegades mentre esperen la resurrecció de la carn i el Judici final que -segons els textos sagrats- presidirà el Pare al capdavall dels segles.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna