Els tracis del Sinaí

18 Desembre 2014
El monestir de Santa Caterina des de l'escala del Penediment. Mont Sinaí

El monestir de Santa Caterina. Mont Sinaí

Al segle XI el califa fatimida al-Haqim va emprendre una campanya de destrucció massiva de centres de culte cristians. La petita basílica que en temps de l’emperador bizantí Justinià fou construïda al cim del mont Sinaí no va salvar-se i va ser enderrocada. En canvi, el convent als peus de la muntanya va sortir-se’n de les ires musulmanes gràcies a l’existència d’un document avalat pel profeta Mahoma que declara el cenobi lloc de respecte. Quan van venir temps de tolerància els cristians van edificar un altre temple, al mateix cim del Sinaí i sobre els vestigis de l’anterior. A uns 20 metres de distància els mahometans van alçar-hi una mesquita. En determinades festivitats els beduïns sacrifiquen anyells davant la mesquita en honor a Moisès i hi preguen per implorar la seva gràcia. Quant a la nova capella cristiana del cim, alçada el 1934 i dedicada a la Santíssima Trinitat, roman tancada gairebé sempre. És una llàstima que els pelegrins que pugen a la muntanya es perdin el magnífic fresc de la Transfiguració de Crist pintat a la volta i també l’ara de pedra sobre la qual Déu hi va gravar la seva llei.
L’emperador Justinià va enviar un contingent d’homes de Tràcia al Sinaí per ajudar en la construcció del monestir de Santa Caterina. Acabada l’obra es va alliberar els tracis de la seva condició d’esclaus amb un mandat. Se’ls va encomanar servir la comunitat religiosa composta en la seva integritat de monjos ortodoxes grecs. Els tracis del Mar Negre van instal·lar-se amb les seves famílies a les valls de l’entorn. Els monjos van encarregar-los la tasca de conrear els horts i les plantacions de palmeres datileres. Quan temps a venir els beduïns van apoderar-se de moltes de les possessions del convent, els tracis van islamitzar-se i van adquirir les pràctiques i les maneres dels beduïns. Els descendents d’aquells esclaus se’ls coneix per jebeliya o “fills dels cristians”. En el dia d’avui els jebeliya segueixen assistint els religiosos i ajuden la comunitat amb feines agrícoles i artesanals. Els jebeliya són els guies que acompanyen amb camells els pelegrins al cim del mont Sinaí i els únics musulmans autoritzats a entrar dins el convent, malgrat que els està vetat dormir-hi.
Inicio el descens del Sinaí pel sender que condueix a la coma arenosa on s’alcen les capelles del profeta Elies i Sant Esteve. La capella blanca rememora el lloc on va refugiar-se el profeta després d’haver degollat els 450 adoradors de Baal als peus del mont Carmel. En un clos de la petita plana, a tocar d’una cisterna de pedra que recull l’aigua de les pluges hivernals, s’alça un altíssim xiprer que segons diuen té més de mil anys; al seu entorn hi creixen una olivera i sis xiprers més joves. D’acord amb l’Alcorà aquest és l’indret on Deú va parlar a Moisès. Continuo muntanya avall baixant per l’escala del Penediment. Conten que aquesta escala de 3750 graons, que connecta directament el cim del Sinaí amb la part posterior del monestir de Santa Caterina, va ser tallada amb escarpra per un monjo al segle VI, en la mateixa època de la fundació del convent. L’escala és excavada en una gorja granítica de gran pendent. El temps i les torrenteres han deteriorat severament l’escala, però malgrat la relativa perillositat és un camí formidable per poder apreciar amb tota la seva magnitud la bellesa feréstega del massís del Sinaí. Les parets que s’alcen a les dues bandes de la canal són esqueixades per esquerdes; probablement algunes han estat esberlades per llamps durant les violentes tempestes hivernals. D’aquestes fissures broten sovint uns arbres de troncs recaragolats i escorça blanca que els beduïns en diuen aszef; com si parasités la roca, el vegetal de branques espinoses s’hi arrapa i puja mur amunt. El fruit comestible que dóna és de color obscur, semblant a la nou de la noguera.
Tot baixant per les escales arribo al Portal del Perdó. En temps passats en aquest lloc sempre hi havia un monjo que confessava els penitents en la seva ascensió a la muntanya santa. Era un requisit arribar al cim amb l’ànima neta de pecat. Les perspectives que es gaudeixen des d’aquest punt del convent fortificat, emplaçat al capdavall de la gorja, són espectaculars. El color terrós de les muralles bizantines s’integra amb netedat a l’aridesa natural de l’entorn. El desert muntanyós és d’una mineralitat rotunda. La vida brolla a les valls sinuoses encaixades entre espadats gràcies als sobtats i esporàdics aiguats que en un moment poden negar-les. L’aigua es fon de pressa, però en cau suficient perquè les llavors germinin. En canvi, en la llisor tant horitzontal com vertical d’aquests cimals de roca nua no hi viuen sinó esbarzers a les clivelles i para de comptar.
Abans d’allitar-me en una cel·la del monestir passejo pel jardí il·luminat de tons safirs per una lluna grossa. Els contraforts acinglerats dels cims s’empostissen contra un cel crivellat d’estels. Puntets de llum que apareixen i es fonen amb celeritat, com si piquessin l’ullet. Nit calma, nit de privilegi als peus del Sinaí.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

Anuncis

Sinaí. Els orígens i el cim

2 Desembre 2014
Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Monestir de Santa Caterina. Península del Sinaí

Al segle IV l’emperadriu Helena, mare de Constantí I el Gran, va fer aixecar una església als peus del mont Sinaí, al costat de l’esbarzer on diu la tradició que Déu es va aparèixer i va parlar al profeta Moisès. L’existència del santuari va generar una tal afluència de pelegrins i religiosos que en pocs anys varen alçar-se noves esglésies i ermites per tota la contrada. Però monjos i ascetes rebien l’atac freqüent d’hordes beduïnes. Aquesta situació, que distreia els religiosos de la pau i el recés necessaris per encomanar-se a Déu, va encoratjar-los a demanar ajuda a l’emperador Justinià. Li van sol·licitar la construcció d’un convent fortificat capaç d’aïllar-los i protegir-los dels agressors. Justinià va atendre la petició dels monjos i va ordenar l’execució de l’obra. El recinte monacal va construïr-se a l’entorn del lloc on Helena va bastir-hi l’església, al costat de la qual va erigir-se la gran basílica, l’edificació més important del clos emmurallat. El monestir conté vint-i-set capelles menors i una mesquita. Sorprèn que a les dependències d’un convent cristià s’hi alci un temple musulmà. Les raons per les quals s’hi aixeca no són clares. Una història conta que quan el 1517 el soldà otomà Selim I s’apoderà d’Egipte, va fer amistat amb un jove monjo grec al qual va agafar-li un gran afecte. Però el monjo va emmalaltir en el moment que el soldà havia de retornar a Constantinoble. Selim I va manar que l’enviessin al monestir del Sinaí perquè la comunitat de religiosos vetllés per la seva salut. Però lluny de refer-se el jove va morir. Quan el soldà va assabentar-se’n va creure que la mort del seu amic s’havia produït a causa d’una maquinació dels clergues i va enfurismar-se. Enfollit, Selim I va ordenar al governador d’Egipte que destruís els centres cristians de la península. Així que la notícia va arribar a l’oïda de la comunitat monàstica, als monjos se’ls va ocórrer que alçant una mesquita intramurs aplacarien les ires del soldà i podrien sobreviure. La construcció del temple musulmà va ser l’antídot que necessitaven els clergues perquè el convent no fos enderrocat. El monestir fou respectat i va salvar-se de la crema.
És comprensible que un cenobi d’ininterrompuda vida monacal durant gairebé mil cinc-cents anys, assentat als peus de la muntanya on segons les Escriptures Déu va lliurar les taules de la llei a Moisès, hagi generat un devessall de mites i llegendes, algunes amb tota probabilitat ben falses. D’entrada, hi ha dubtes que el relat bíblic en el qual creuen les tres grans religions monoteistes ocorregués realment al cim del Sinaí. Alguns sostenen que l’episodi que narra el Gènesi s’esdevingué al mont Serbal, a uns quilòmetres a l’oest del Sinaí. A la falda del Serbal s’hi han trobat les traces d’un monestir que dataria del segle IV i inscripcions a les roques que, de la base fins al cim, haurien deixat els pelegrins d’èpoques remotes. Els pocs petròglifs descoberts al Sinaí són clarament posteriors. Ara bé, els fonaments de la pretesa història són els mateixos, canviï o no la ubicació geogràfica on suposadament van esdevenir-se els fets.
Contràriament al què és costum començo la caminada vers el cim del Sinaí a tres quarts d’una del migdia. La immensa majoria de pelegrins, fidels a la tradició, pugen de nit, abans de l’alba, tant per estalviar-se les altes temperatures com per tenir l’oportunitat de contemplar la sortida del sol des del capdamunt de la muntanya. Agafo el camí anomenat dels camells, el que arrencant de davant mateix del monestir s’enfila en direcció al nord. És una ruta fàcil, sense dificultat de cap mena. Només en la darrera part, quan grimpa per les roques, demana un cert esforç, però el grau de duresa és mínim. Durant poc més d’una hora ressegueixo la pista ampla i sinuosa per on habitualment transiten els camells carregats de pelegrins, un camí que faig en completa solitud. Com que els beduïns pensen en tot no han oblidat muntar estratègiques parades on servir te, cafè i begudes refrescants. Però amb l’ampolla d’aigua en tinc prou per anar tirant. Malgrat que pujo durant l’hora zenital no passo calor ni tampoc em molesta la fortalesa del sol. És clar que en ple solstici d’hivern, al desert del Sinaí, tant les temperatures com les radiacions solars fan de bon dur. En menys de dues hores culmino el cim. Un beduí ajagut al banc de pedra de l’ermita del capdamunt, tancada amb pany i clau, és el primer ésser humà que trobo d’ençà que he començat l’ascensió. Enxampo l’home dormint com un tronc amb la kafiya a la cara per protegir-se de la claror. Així que es desperta, suposo que sorprès pels clics de la càmera fotogràfica, corre en direcció a un catau entre les pedres, hi fica la mà i n’extreu un Sprite. Deu creure que la gasosa m’atraurà més que una infusió. Doncs no consumeixo ni una cosa ni l’altra, sinó un bon glop de l’aigua fresca que duc a la motxilla. En aquesta hora baixa, de llum amorosida, la contemplació de la serralada muntanyosa que conforma el sud de la península és espectacular. La geologia del Sinaí és un aglomerat de ferro vell, un oceà petrificat de granit igni amb ones rugoses de pòrfir i feldspats, en ocasions travessades per grans estrats de quars, de color blanc i tons rosats. Les torrenteres que esqueixen els penyals parlen de tempestes violentes, de llamps i cataclismes. No és estrany que els Manaments fossin escrits amb foc i pedra al capdamunt d’algun d’aquests cimals. La natura és violenta, al Sinaí. El clima extrem va de l’abrusadora calidesa diürna a la gelor rigorosa de les nits, i de la més absoluta sequera a les sobtades pluges torrencials que en unes hores transmuten l’ermot en terra pròdiga. S’emmotlla en aquest món rude i primitiu la tenebrosa capella monacal on s’acumulen les ossades dels monjos que, d’ençà la fundació del monestir, han mort servint el déu dels Manaments, però no l’home de Betlem. Tones d’impudorosos cranis reposen amuntegades mentre esperen la resurrecció de la carn i el Judici final que -segons els textos sagrats- presidirà el Pare al capdavall dels segles.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


%d bloggers like this: