Nit d’espectacle

29 Setembre 2011

NIT D'ESPECTACLE 02

NIT D'ESPECTACLE 03

NIT D'ESPECTACLE 04

NIT D'ESPECTACLE 05

NIT D'ESPECTACLE 06

Les imatges són fetes en diferents llocs d’Ubud (Bali) i dels entorns, en dies també distints. A la primera fotografia veiem dos nens ballant conjuntament el Baris, o dansa del Guerrer. L’actuació és al temple Pura Dalem, de Pengosekan. La segona fotografia mostra un fragment de la dansa del príncep durant un Janger al jardí del palau de Peliatan. La tercera i la quarta són preses al palau d’Ubud 21 dies després de la incineració del cos de l’àvia Txokorda. No cal dir que les danses se celebraven en honor de l’ànima de l’àvia, ara al Surga, esperant el moment idoni per a reencarnar-se. La cinquena fotografia és d’un ballarí acabat de maquillar, instants abans de participar al Calonarang que va celebrar-se al bale de Kutuh Kelod. La darrera és un músic de gamelan en el transcurs d’un concert al Cenik Wayah, un dels escenaris més prestigiosos d’Ubud. Les fotografies són fetes durant actuacions cerimonials, amb dues excepcions: la segona fou presa una de les nits del 1er. Festival de Peliatan i, la darrera, que va ser feta durant una audiència per a turistes.

 


Pastís a la carta

23 Setembre 2011

Molt bon dia, Montse. Mira que feia temps que no t’escrivia. Deu ser que la meva vida discorre tan enganxada amb el que m’envolta, que a penes m’adono que tinc una altra vida lluny d’aquí.
Em demanes si estic al corrent de les notícies. Gràcies a internet visc assabentat del que passa a l’òrbita de la matriu. És evident que el nostre model social trontolla. Abans de la catarsi, la bèstia fueteja. Corda’t el cinturó, no fos cas que la maregassa esdevingués tsunami.
Mentrestant, lluny del que es congria a les vostres latituds, vaig enriquint-me amb noves experiències. Bali ha estat superlatiu. Saba estimulant a les venes. A Bali hi tinc la meva família, que no és de sang però m’estima. Uns nens preciosos que em diuen avi. Sóc el sol que es pon, o la lluna que minva; ells el sol que neix a l’altre plat de la balança.
Fa cosa d’una setmana vaig volar a Bangkok. A Tailàndia he reprès la tasca de fotografiar murals de temples. He tornat al temple del monjo “fosforito” (m’encanta el nom que li has posat). Vaig viure-hi una altra història digna de ser explicada. L’abat fosforito va convidar-me a entrar al pavelló de les pintures. Em va semblar tan increïble que si em punxen no em treuen sang. Però només va permetre’m ser-hi una estoneta i encara amb restriccions. Com si em digués: “La punteta i prou…”. Per riure o plorar, prent-t’ho com vulguis. Ara ric, però t’asseguro que va fer-me ben poca gràcia. García Márquez insisteix amb el realisme màgic colombià. Tailàndia té el seu. El problema és que costa d’identificar per la distància cultural. I per la llengua. El tai és un idioma tan intrincat i amb uns matisos tan rics que encara que se sàpiga parlar segur que cap occidental, mai dels mais -qüestions de concepte-, no l’arriba a dominar.
A Bangkok acaba de celebrar-se un festival de jazz. He assistit a l’actuació de Frank in Person, un holandès que canta calcant la veu de Frank Sinatra. La gent mai no en tenia prou. La sala era un clam demanant bisos. A falta de l’original la fotocòpia consola. També és trist que ens conformem amb calques.
Al Bangkok Art and Culture Centre (BACC) s’han inaugurat dues exposicions magnífiques. La primera és una exhibició de luxe de màscares asiàtiques. L’altra exposició mostra l’obra de joves artistes del sud tailandès. Si una desena part de la vitalitat d’aquesta terra la tinguéssim a la nostra t’asseguro que no ens enfonsaríem. La culpa de la debacle no és dels nostres joves. Ells solament són el fruit d’una disbauxa. S’ha viscut massa alegrement durant molts anys fent veure que érem rics quan vivíem dels diners dels altres. Relativisme dominant, fals progressisme, el sistema educatiu esmicolant-se, idees caducades al primer pla del faristol, l’estultícia i el nivell ínfim de tantíssims manegaires. Tot plegat ha anat engreixant la malaltia fins la ranera d’ara.
Mira que fa anys que no vaig a Singapur. Que ara hi sigui el teu amic T. B. pot ser l’excusa per tornar-hi. Mai se sap!
Una abraçada ben forta des de Gateaux House, el meu refugi bangkokés quan intento escriure coses amb una mica de sentit. No sé si ha estat el cas.
Jaume


Ninos trencats o cordes destensades?

22 Setembre 2011
080911 1076

La ballarina tem alguna cosa o la pren un fred sobtat mentre s’abilla?

240811 279

Vés a saber si de sobte el còmic no ha perdut la inspiració. Serà capaç de pouar-ne més abans d’intentar fer riure l’audiència?

080911 1235

El nen que farà de mico en una seqüència del Ramayana, se sent ningú sense els companys?

El ballarí de Baris sap que començarà i acabarà tot sol la seva dansa. D’on treurà en pocs segons la tensió que necessita?

El ballarí de Baris sap que començarà i acabarà tot sol la seva dansa. D’on treurà en pocs segons la tensió que necessita?

La ballarina de Legong, aparentment cansada, moments abans que el seu cos madur es torni bambú.

Els ninos aparentment trencats de les imatges, o potser cordes destensades, saben que en un instant un llamp els posseïrà: l’aire de Déu els alçarà i els farà àngels. Criatures preses pel taksu, la força que ho pot tot, l’arc que tensa l’esperit i les sagetes.


Nit, foc i pregàries (i II)

16 Setembre 2011

La nit balinesa conjura esperits i fantasmes. La fosca és bona aliada del ritual i la màgia. A la primera imatge veiem un moment de la cloenda de la cerimònia nyineb o nyimpen. La nit tercera, després que a través de la dansa i el foc un dels sacerdots entra en trànsit, els fidels hinduistes guarden els ídols dins els compartiments que els pertoquen al Pura Dalem, o temple de Xiva, al vilatge de Pengosekan. Les següents fotografies corresponen als rituals nocturns que van seguir a la cremació del cadàver de l’àvia Txokorda, el passat mes d’agost, a Ubud. Al peu de la pira crematòria, sota l’esquelet del toro encara fumejant on va incinerar-se la difunta, els sacerdots preguen i exorcitzen. Dringars de campanetes, aspersió d’aigua sagrada, encens i mantres. Rere la tribuna del toro veiem la plataforma per on va baixar-se el cadàver un cop van treure’l de la torre, o bade, emergint al fons de la cinquena imatge. Finalment, una part de la torre de 25 metres d’altura que carretejada per centenars d’homes va servir per transportar el cos de l’àvia Txokorda del palau d’Ubud al Pura Dalem Tebesaya, es pot veure en la darrera fotografia -feta de nit com totes les altres-, entre les fulles dels immensos arbres banians del cementiri.


Nit, foc i pregàries (I)

11 Setembre 2011

Dansa “Kecak”

El musicòleg i pintor russo-alemany Walter Spies (1895-1942), interessat per la música d’Indonèsia, va viatjar a Java. Durant un temps va residir a la ciutat de Yogyakarta. Vivia a palau, protegit pel rajà de l’època. El 1927 l’artista va traslladar-se a Bali. L’illa el va seduir de tal manera que s’hi va quedar. Durant 9 anys Spies va viure a Txampuan, a l’oest d’Ubud, en una caseta en la confluència de dos rius. Va interessar-se per la música balinesa, pels rituals i les danses. A partir d’una cerimònia on els participants entraven en trànsit, Spies va desenvolupar una coreografia amanida amb fragments del Ramayana, foc i cors masculins. La creació original de Spies pot veure’s al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, producció de 1932. La majoria de representacions del Kecak que avui es veuen a Bali deriven de la creació original de Walter Spies. El Kecak de les imatges és la versió que el mestre  I Ketut Rina va presentar al festival de Peliatan (Ubud), el passat 16 d’agost. Rina -el veiem a les fotografies primera i segona- ha portat la seva visió de la dansa per escenaris de tot el món.

Recomanació: Mentre mireu les fotografies, llegiu el text i intenteu volar amb la imaginació a Bali, escolteu aquesta versió extraordinària de la dansa, enregistrada durant la dècada de 1960. Deixeu-vos seduir per un compendi de l’esperit essencial de Bali: ritual, màgia i exorcisme.


Onze de Setembre a Bali

11 Setembre 2011

Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.

Articles relacionats:

Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu

Misèries d’Espanya

Onze de Setembre / Els shan

September Eleven / The Shan


El ball dels ocells (Manuk Rawa)

7 Setembre 2011

El vespre de fa cinc dies va ser el darrer de la cerimònia Nyimpen. Durant tres jornades els temples de Bali van vessar de color, torres d’ofrenes de fruita, aus per alegrar les ànimes dels traspassats, animals empalats i flors. Vibrants orquestres de gamelan i dringars de campanetes dels sacerdots durant les pregàries. Moments sublims quan els balinesos preguen. Àurea i encens, baf dels déus als cors oberts. Al pati del temple Pura Dalem, de Pengosekan, van celebrar-s’hi danses. A les fotografies veiem algunes instantànies de la dansa Manuk Rawa, que podríem traduir per “ocells dels arrossars”. La dansa emula el vol i els moviments de les aus mentre volen i quan s’aturen a espigolar. Manuk Rawa va ser creada per l’eminent coreògraf, professor i músic balinès I Wayan Dibia, de Singapadu. Interpreten la dansa noies del vilatge. Res no és profesional ni espontani. És el fruit d’una llavor de segles. Conjunció de treball, orgull i amor per la tradició i la terra on van néixer.


Danses i música de Bali

6 Setembre 2011

Centenars d’anys enrere l’hinduisme va entrar a Bali de bracet amb l’ornament litúrgic de les danses. A través de l’expressió dels cossos els ballarins manifesten el sentit més pregon de la fe. Els moviments són l’exteriorització de l’ànima dels dansaires en comunió amb l’esperit -o l’alè- dels déus. Durant centúries la tradició ha prevalgut en el ritual dels balls. Amb l’arribada dels primers artistes europeus a Bali, en el transcurs del primer terç del segle XX, molt del que havia estat inamovible va començar a trontollar. Dins el camp artístic conceptes arrelats com el patrimoni comú de talles, pintures o danses va cedir a la noció de propietat individual introduïda pels europeus. Ens trobem el cas de Walter Spies (1895-1942), un musicòleg i pintor russo-alemany que va arribar i es va instal·lar a Bali el 1927. Spies va adaptar la dansa Kecak per al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, el 1932. La coreografia recreada per Spies segueix mostrant-se avui en la majoria de versions del Kecak que es ballen per turistes. Probablement a partir del toc personal d’Spies al Kecak, els balinesos, sempre oberts a assimilacions i canvis formals, però hermètics pel que fa a l’essència, no solament han recreat danses seculars sinó que també n’han concebut de noves.
Els artistes més influents no es conformen en oferir durant les cerimònies religioses les danses i música de la manera que s’han vist i escoltat sempre. L’esperit creatiu els impulsa no solament a la renovació i al rescat d’obres antigues, sinó a concebre noves peces. I Nyoman Cerita és un dels artistes amb més renom. A més d’haver estat un ballarí excel·lent (ara es dedica a ensenyar els joves valors) avui és el coreògraf més valorat de Bali. És el creador, per exemple, de Satya Brasta, una dansa inspirada en un fragment èpic del Mahabarata interpretada per sis -de vegades, vuit- adolescents. I Nyoman Cerita també és coreògraf del sanggar Çudamani, a Pengosekan. Un sanggar és el centre comunitari on s’estudien i practiquen les arts tradicionals. Del sanggar Çudamani emanen algunes de les millors creacions musicals i coreogràfiques que avui es fan a Bali. El tàndem de Cerita amb els germans Dewa Putu Berata i Dewa Ketut Alit, fundadors de l’esmentada comunitat artística, juntament amb l’esposa del primer, Emiko Saraswati Susilo, una nord-americana d’ascendència javanesa, fan que Çudamani sigui, en aquests moments, el gresol de l’art musical i coreogràfic més reputat de Bali. Els components del sanggar són joves d’ambdós sexes, amb edats que van entre els 12 i 30 anys. A més de treballar les disciplines de la dansa i la música, experimenten una nova modalitat de teatre d’ombres que anomen Wayang Lestrik. En lloc de titelles de pell de búfal manipulats per humans, són els humans els qui representen els titelles. El Wayang Lestrik és un híbrid que es mou entre la dansa, el cant i el teatre. Les evolucions d’actors i actrius van acompanyades pels instruments de l’orquestra tradicional, o gamelan. El teatre d’ombres humà és una altra excel·lència nascuda del prestigiós sanggar.
Un altre dels grans, al qual considero el meu germà balinès, és I Made Karyana. Conec en Made des que era una criatura. He viscut la seva evolució de ben a prop. Durant les meves freqüents estades a Bali gairebé no hi ha dia, dels que resideixo a Ubud, que no passi per ca seva. En Made va començar ballant la dansa Baris i ara és un expert consumat. Pocs ballarins són tan apreciats a Bali com I Made Karyana. En Made balla sovint al palau d’Ubud i sempre que les cerimònies ho requereixen als temples del seu vilatge. De petit, el seu pare va ensenyar-lo a cisellar màscares de fusta. Les màscares que esculpeix són les que després utilitza per ballar les danses amb màscara o topeng. En Made també és professor de dansa tradicional, tant pels balinesos com pels estrangers que volen aprendre les arts de Bali de la mà d’un dels millors mestres.

Cartell de promoció de la pel·lícula de Friedrich Dalsheim, amb coreografia de Walter Spies, “Insel der Dämonen”, rodada el 1932 a Bali i estrenada el 1933.

Vídeos relacionats amb l’article

Sanggar Çudamani: Odalan Bali (Rehearsal) Sanggar Çudamani, Ceremonial Night, Dance in Blue, Bamboo to Bronze, Gamelan Çudamani

I Nyoman Cerita: Joy in the Temple, Tiger Dance

I Made Karyana: Learning from the Master, Raja Dalem, Young Man Tears (Tari Topeng Monyer), The Land of My Spirit. Carving Mask, Day of Nyenuk


%d bloggers like this: