Al cor de la medina vella de la ciutat marroquina d’Essaouira es preserven algunes relíquies d’arquitectura tradicional. Contràriament al que ha passat amb el barri jueu o mellah, que ha estat gairebé destruït i en algunes parts fins i tot arranat, edificis populars com la fonda que mostra el vídeo es mantenen. Des que el 2001 la Unesco va proclamar Essaouira Patrimoni de la Humanitat, la conservació de l’antiga medina és un fet incontestable. Gràcies a la cura de les autoritats marroquines encara és possible gaudir i passejar-se pels carrers d’una ciutat dissenyada i construïda durant la segona meitat del segle XVIII per l’arquitecte francès Théodore Cornut, a sou del sultà Muhammad ben Abd Allah. El pla arquitectònic de la vila emmurallada, el traçat de carrers i socs, es conserva sense alteracions palpables. Ni que amb el curs del temps s’hi hagin anat afegint postissos l’estructura original roman. Òbviament, la ciutat ha anat evolucionant, però sense a penes distorsions que l’afectin visiblement. S’ha de constatar que les probables agressions estructurals que ha patit queden diluïdes per la magnitud d’un conjunt compacte.
La fonda de les imatges es troba al capdamunt de la medina vella, a pocs centenars de metres de Bab Doukkala, el portal septentrional d’entrada a la ciutat. L’accés a l’establiment és per un barri de fusta de dues fulles, una gran entrada sempre oberta durant les hores de llum diürna. Al moment de presentar-m’hi solament hi havia un gat. Reposava sobre un taulell de fusta que deu fer les funcions de despatx de recepció. El gat va resultar un recepcionista mansoi i cordial que no em va demanar res ni es va immutar en veure’m envair al seu territori. Entrava a la fonda amb la intenció exclusiva de tafanejar. Per sort no em calia allotjar-m’hi. Posava en un hotel de fora la medina que sense ser ni de bon tros de luxe, m’hi trobava prou bé. Les habitacions de la fonda són repartides entre les dues plantes de l’edifici, a l’entorn d’un pati rectangular cobert. Hi havia eixams de mosques volant per tot arreu. Vaig treure el cap a la cambra número 15. Puc estalviar-me detallar l’aspecte del cubicle perquè les imatges que mostren el vídeo són prou eloqüents. Durant l’estona que vaig ser a la fonda solament vaig veure un individu, em refereixo al personatge que per uns instants treu el nas a les imatges (01:26), ignorant que l’estava gravant. Desconec si era un hoste.
La música que sentim de fons és gnoua. El músic que toca el ganbri, un peculiar instrument de corda semblant a una guitarra, és també qui a estones canta. La peça té un aire fetiller i hipnòtic.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.