1. Volant a Mèxic

29 Març 2013

En un vol procedent de Madrid arribo a Cancún, al sud oriental de Mèxic. Cancún és un asèptic megacentre turístic situat a la costa caribenya, a l’extrem de la península de Yucatán.
Durant les prop d’onze hores de vol hi ha hagut temps per fer quasi de tot, a l’avió. Llegir, menjar i mirar un parell de les darreres produccions més comercials de Hollywood han estat els meus entreteniments. També dormir, malgrat que el sol ha lluït sempre intensament. El rellotge assenyalava les onze de la nit però més enllà de la finestra era ple dia. Volar cap a ponent té aquestes coses, la llum es resisteix a fondre’s.
Seia a prop d’un noi navarrès amb el qual he tingut ocasió de fer-la petar una bona estona. Es diu Óscar, però els amics li diuen Xiri. Aquest noi és un personatge singular. Fins fa cosa de dos mesos havia treballat en una fàbrica de components elèctrics a prop de Pamplona. En plegar de la feina va adonar-se que tenia prou diners per comprar-se un cotxe. Ja se sap que per a la major part de joves de vint-i-un anys un cotxe és un objecte cobejat. És la clau infal·lible per entrar de dret en la voràgine de l’aparença, el prestigi social i el consum. És tant una bona eina per lligar com una font important de despeses. Valorats els pros i els contres en Xiri va decidir que no se’l compraria, el cotxe. Se li va ocórrer una altra cosa: invertiria els diners estalviats en un viatge. Un repte més valuós i enriquidor, i molt menys alienant que no pas fardar davant de col·legues i familiars de cotxe propi. Així és que el noi es va embarcar en un viatge que no sabia quan l’acabaria perquè no tenia bitllet de tornada. Per a en Xiri aquest és el primer vol de la seva vida. Fins ara la seva única experiència fora d’Espanya es limita a una breu estada l’any passat a l’Atles marroquí, on va anar amb altres amics per escalar les gorges del riu Todra. D’equipatge porta una motxilla amb poca roba, sac de dormir, mosquitera, un fogonet i estris per cuinar. Com que vol estirar els seus diners al màxim em diu que es farà el menjar i s’estalviarà hotel sempre que pugui. Assegura que sempre que sigui possible dormirà al ras.
A partir de Cancún en Xiri no té ni idea d’on es dirigirà. Només té una cosa clara: vol visitar el departament de Chiapas, a Mèxic, i arribar a Bolívia. No porta cap mena de guia, ni tan sols mapes. Tampoc ningú no l’ha proveït de dades pràctiques, o adreces, ni telèfons de contacte. L’aventura en la qual es fica és una immersió absoluta en l’imprevist i un canvi radical en la seva existència. M’agradaria trobar-me aquest jove que no vol alienar-se d’aquí uns mesos, quan la seva mirada ja no sigui grisa, en el moment en què els ulls li brillin sadollats pels nous paisatges i la nova gent; en definitiva, per la nova vida.
Igual que en Xiri jo tampoc no tinc bitllet de tornada però sí que sé, més o menys, on penso dirigir-me. De Mèxic visitaré Isla Mujeres, l’illa Cozumel i enfilant la costa caribenya aniré baixant cap a Belize. Del petit estat penso explorar l’interior selvàtic i submergir-me en el segon escull més gran del planeta, després de la gran barrera coralina australiana. Seguiré per Guatemala, després Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Probablement posaré punt i final a aquest viatge a Panamà; a veure si aconsegueixo arribar fins a les selves del Darién, més enllà d’on la carretera Interamericana s’escapça després d’un llarg recorregut. L’espessa jungla i conflictes de tot tipus no permeten, per ara, que l’asfalt entri a Colòmbia.
És clar que aquest itinerari és el desig d’aquest moment i només és un propòsit. La ruta podria alterar-se o canviar segons el caire que prengui l’estat d’ànim, en conseqüència aquest projecte podria transformar-se en un altre diferent. Com que no em lliga res de temporal, ni cap bitllet de retorn no em força amb dates ni amb destinacions concretes, tot és possible, mai no tanco cap porta en un viatge. Una sola cosa és certa: la gran il·lusió que m’impulsa a endinsar-me pels territoris que componen l’estret, turmentat i exuberant istme que fa de vincle cultural, polític i econòmic a tot un continent: el nord i el sud de les dues grans Amèriques.

Anuncis

Gavines contra el vent

28 Juny 2011

Essaouira és una ciutat ventosa. De la medina emmurallada al port una murada protegeix el passeig del mar. Les ventades generen onades violentes, s’esclafen als rompents de rocs i als grans blocs de ciment de l’escullera. El vent és salabrós i humit. Els cels estiuencs són intensament blaus, sempre esgarrapats per ditades nuvoloses. Però, a l’hivern, el cel sovint s’emboira. Ha de ser un cel de plom, perquè el vent poderós i omnipresent és incapaç d’esquinçar els núvols. Les gavines desafien la potència dels corrents aeris. Ales poderoses, ventres com popes de vaixells contra l’aire revoltat. Els ocellots del vídeo naveguen arran de càmera, gairebé freguen l’objectiu amb les ales i els bécs. Aletejos, esgarips. El neguit de ser atacat mentre gravo les imatges o esquitxat pels excrements constants. Un goig poder enregistrar el vol rasant contracorrent de centenars d’aus, excitades per la sentor del peix que els pescadors esventren.

RECOMANACIÓ: Mireu aquest vídeo en alta definició (HD: 1080p o 720p) i en una pantalla ben gran. Si voleu experimentar el neguit de volar entre les gavines mireu-lo a les fosques i amb el volum a màxima potència.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


Kitesurfing al Marroc

27 Juny 2011

Enfront de la gran badia sempre revoltada d’Essaouira hi ha les illes Mogador. Illots rocosos que resisteixen agressius embats de l’oceà. El vent i les onades converteixen la badia en un lloc idoni per a la pràctica del kitesurfing, modalitat de surf amb parapent. S’ha de ser agosarat per practicar-lo, almenys ens ho sembla als que mai no ens hi hem posat. Al vídeo veiem joves marroquins fruïnt de la pràctica d’aquest esport. La música vibrant de Cheb Kader complementa el ritme de les imatges.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


Fonduk. Una fonda marroquina

9 Mai 2011

Al cor de la medina vella de la ciutat marroquina d’Essaouira es preserven algunes relíquies d’arquitectura tradicional. Contràriament al que ha passat amb el barri jueu o mellah, que ha estat gairebé destruït i en algunes parts fins i tot arranat, edificis populars com la fonda que mostra el vídeo es mantenen. Des que el 2001 la Unesco va proclamar Essaouira Patrimoni de la Humanitat, la conservació de l’antiga medina és un fet incontestable. Gràcies a la cura de les autoritats marroquines encara és possible gaudir i passejar-se pels carrers d’una ciutat dissenyada i construïda durant la segona meitat del segle XVIII per l’arquitecte francès Théodore Cornut, a sou del sultà Muhammad ben Abd Allah. El pla arquitectònic de la vila emmurallada, el traçat de carrers i socs, es conserva sense alteracions palpables. Ni que amb el curs del temps s’hi hagin anat afegint postissos l’estructura original roman. Òbviament, la ciutat ha anat evolucionant, però sense a penes distorsions que l’afectin visiblement. S’ha de constatar que les probables agressions estructurals que ha patit queden diluïdes per la magnitud d’un conjunt compacte.
La fonda de les imatges es troba al capdamunt de la medina vella, a pocs centenars de metres de Bab Doukkala, el portal septentrional d’entrada a la ciutat. L’accés a l’establiment és per un barri de fusta de dues fulles, una gran entrada sempre oberta durant les hores de llum diürna. Al moment de presentar-m’hi solament hi havia un gat. Reposava sobre un taulell de fusta que deu fer les funcions de despatx de recepció. El gat va resultar un recepcionista mansoi i cordial que no em va demanar res ni es va immutar en veure’m envair al seu territori. Entrava a la fonda amb la intenció exclusiva de tafanejar. Per sort no em calia allotjar-m’hi. Posava en un hotel de fora la medina que sense ser ni de bon tros de luxe, m’hi trobava prou bé. Les habitacions de la fonda són repartides entre les dues plantes de l’edifici, a l’entorn d’un pati rectangular cobert. Hi havia eixams de mosques volant per tot arreu. Vaig treure el cap a la cambra número 15. Puc estalviar-me detallar l’aspecte del cubicle perquè les imatges que mostren el vídeo són prou eloqüents. Durant l’estona que vaig ser a la fonda solament vaig veure un individu, em refereixo al personatge que per uns instants treu el nas a les imatges (01:26), ignorant que l’estava gravant. Desconec si era un hoste.
La música que sentim de fons és gnoua. El músic que toca el ganbri, un peculiar instrument de corda semblant a una guitarra, és també qui a estones canta. La peça té un aire fetiller i hipnòtic.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


El Bulaalan

23 gener 2011

El Bulaalan és una serralada als peus de la qual jeu Sidi Ifni, poble encotillat entre el massís i el mar. És una cadena aspra que protegeix la població de la calor i els vents xafogosos provinents del desert. Agafo un carrer costerut que mor als dipòsits d’aigua municipals. Camps a través enfilo muntanya amunt. No hi ha un sol arbre, al Bulaalan, només matolls llenyosos i pedrots encatifats de preciosos líquens mil·lennaris i de molsa. La cima del Bulaalan és més aviat plana, envaïda de coscolls i colònies de plantes carnoses. Són cactus baixos apinyats en manyocs, com coixins d’espines. Des del cim, entre llevant i migjorn, s’albira un paisatge de presagis saharians. Al fons de l’escenografia buida, entre la terra erma i la ratlla confusa del cel, s’endevinen espirals d’arena girant dins violentes torbonades.
Al vessant occidental del Bulaalan, dominant la població de Sidi Ifni, hi ha un dibuix de proporcions gegantines fet amb pedres pintades de color blanc. En grafia àrab, al davall d’una gran estrella de cinc puntes, hi ha escrites les paraules “déu, pàtria i rei”. Es tracta que tothom tingui present els tres grans pilars, corcats o no, on se sosté la monarquia alauita marroquina. A sota mateix del rètol s’arrengleren una filera de quarters i barracots enrunats que havien estat de l’exèrcit espanyol, incloent-hi el post dels legionaris. Qui ho diria que en altres temps aquelles runes van ser santuari de la més fèrria disciplina militar! A l’extrem meridional de les casernes, ara enderrocades, cada diumenge se celebra un soc; entre altres moltes coses s’hi poden comprar penis de tauró i sabates velles, però no a parells sinó a pes. L’antic aeroport, construït també pels espanyols, és just al davant. Avui l’aeroport no és res més que una immensa superfície plana abandonada. Males herbes i malesa s’han apoderat de les pistes i els hangars. Herbotes que es mengen fins i tot l’asfalt, el descomposen. La pasta del quitrà s’esberla, s’esmicola i acaba per desaparèixer. En l’espai desolat pasturen ases i ramats de cabres.
La vida transcorre amb molta calma a Sidi Ifni. Durant el dia la població roman dins les cases o als negocis. Els carrers només s’animen en fer-se fosc. A partir de quarts de set corrues de gent transiten per davant la filera dels cafès del mercat, prossegueixen per la plaça Hassan Segon i enfilen en direcció a La Barandilla.
La Barandilla és un passeig a vora mar. Una balustrada de pedra, que ve de l’època colonial, ressegueix un espadat que cau en vertical damunt la platja. La pena és que bona part d’aquesta llarguíssima barana està feta malbé; sobretot al capdavall, en el lloc on per salvar el desnivell es va construir una escalinata que va a parar just al davant de la singular baluerna en forma de vaixell que fou seu, en època espanyola, del comandament de la marina. Com tantes altres coses a Sidi Ifni, aquesta embarcació mastodòntica de pedra i de ciment també s’està esfondrant sense que ningú hi posi remei.


Sidi Ifni

8 gener 2011

A les envistes de l’antiga caserna del cos de tiradors la carretera s’enfonsa fins a la llera d’un riu sec, o ouadi, com en diuen aquí. Malgrat la boira puc veure petites feixes conreades i, al fons de tot, d’esquena al mar, l’ermita blanca amb porxades on està enterrat Sidi Alí Ifni, el sant musulmà al qual reten homenatge cada divendres a la tarda dotzenes de dones cobertes de dalt a baix amb gasosos vestits multicolors. Els vidres de l’autobús estan entelats pel baf dels passatgers i, per la banda de fora, esquitxats per la pluja. Plugim hivernal i boira atlàntica m’acullen en un lloc que jo m’havia imaginat eternament sec i lluminós.
Em refereixo a Sidi Ifni, l’antic enclavament espanyol abandonat a cuita-corrents el 1969. Avui el poble viu en la letargia i el record. Als més grans de cinquanta anys se’ls il·luminen els ulls quan rememoren els temps que Sidi Ifni, o Santa Cruz de Mar Pequeña, era la província número 51 de les Espanyes. En Mohamed ara en té cinquanta-un, d’anys. És un dibuixant vocacional que s’autoproclama gandul per naturalesa. La seva indolència el fa estar hores i més hores assegut davant la taula del mateix cafè de sempre. A tota hora porta sota el braç un bloc farcit de dibuixos surrealistes, producte de desitjos i somnis escapçats. Confessa que només és feliç quan recorda l’època en què Sidi Ifni era una plaça espanyola. En parlar-ne el rostre se li endolceix i es torna infant. Quan desgrana històries d’aquella època la mirada sembla que se li’n va cap a un pou ple de joguines. La melangia el pren i s’hi agombola complagut. Les seves paraules saturades de tendresa dibuixen un món que és quasi un paradís, un univers particular que ell i altres nois van viure amb plenitud. Em conta que per Nadal es feien farts de fer bossa cantant “beben y beben y vuelven a beber” a les portes de les cases dels espanyols, i no oblida com fulgia la ciutat en aquells temps: recorda els seus edificis, els cinemes, el Twist Club de la plaça Espanya…
Avui Sidi Ifni s’enfonsa en l’abandonament. Es comprèn que en recuperar el petit territori les autoritats marroquines volguessin netejar les petges dels colonitzadors, però en la seva obstinació es van excedir. Van fer malbé una mica massa. Van posar molt interès a esborrar les velles traces, però gens d’afany per mantenir la qualitat de vida que s’hi fruïa durant el domini colonial. La població autòctona d’això se’n dol. S’explica que els nous governants canviessin immediatament els noms de carrers i places, i que volguessin donar una fesomia diferent a alguns dels edificis públics. Però no s’entén que en nom de la renovació o del canvi els malbaratessin amb evidents patafis. Tal és el cas de l’oficina de correus, per exemple. La gent amb seny encara no s’explica per què van demolir les dues torres que la identificaven. Al parell de palauets d’estil colonial a l’entorn de la plaça Hassan Segon, ahir plaça d’Espanya, d’alguna manera també els han manllevat el seu aire original. No han manipulat la seva estructura, o ben poc, però en repintar-los del crema s’ha passat al blanc amb profusió de sanefes i finestres totes blaves; ja no són el que eren. No és que aquesta nova imatge estigui malament, però no deixa de ser irònic, tal com diu el barber filoespanyol Hassan Aznag, que per desnaturalitzar els palaus del seu passat poc agradós els hagin repintat amb el que ell anomena els colors dels jueus, referint-se al blanc i al blau de la bandera israeliana. A l’església catòlica, també situada a prop de la plaça i del mateix estil que els palauets, li han mantingut el color original, però van tapiar la monumental creu de la façana. Després van adequar l’església per ubicar-hi la seu del jutjat municipal. M’expliquen una anècdota de quan van desmantellar l’església. Sembla que no sabien què fer de la pica baptismal. Van optar per treure-la de l’edifici i deixar-la a la paret posterior de l’antiga pagadoria, una altra de les construccions notables de la plaça. Per aquelles coses de la vida resulta que la paret on la van abandonar és el mur on els veïns tenien el costum d’anar a orinar. Fins el dia que algú no va saber veure en aquell objecte estrany algun valor o utilitat pràctica, la malaguanyada pica va haver de suportar en lloc d’aigua beneïda les miccions irreverents de mitja població.
En desentendre’s Espanya de Sidi Ifni l’edifici de la pagadoria va esdevenir el consulat. A la vista de com es conserva cal creure que està abandonat i que ningú no en té cura. L’immoble cau per vell i deixadesa. A la façana principal, l’arrogant àguila feixista abraça l’escut del jou i de les fletxes. Però l’ocellot no ha percebut que li han caigut les plomes. Tampoc no s’ha adonat que senyoreja cloquejant com una lloca per un corral de pols i enderrocs.


Tornar

24 Desembre 2010

Estimats lectors.
Escric des de l’antiga Mogador, l’Essaouira marroquina. La primera vegada que vaig visitar Essaouira va ser l’any 1980. La segona, el 1998. Però tornar no és repetir. Ja se sap que repetir és impossible. Entre una vegada i l’altra ha passat el temps. El temps canvia les coses, però encara ens canvia més a nosaltres. Quan es torna a un lloc, les percepcions no són mai les mateixes. L’actitud, l’humor i l’enfoc han variat. Som uns altres movent-nos per espais que també s’han transformat. Ens trobem ànimes noves, cels que dibuixen nuvolades diferents. Que l’aire i la llum siguin sòlids o suaus dependrà de la mirada projectada des de dins. La mirada que fa que tot sigui com nosaltres som en realitat.
Us desitjo a tots, lectors i companys del bloc, un Bon Nadal, viscut amb alegria i esperança.


%d bloggers like this: