Fonduk. Una fonda marroquina

9 Mai 2011

Al cor de la medina vella de la ciutat marroquina d’Essaouira es preserven algunes relíquies d’arquitectura tradicional. Contràriament al que ha passat amb el barri jueu o mellah, que ha estat gairebé destruït i en algunes parts fins i tot arranat, edificis populars com la fonda que mostra el vídeo es mantenen. Des que el 2001 la Unesco va proclamar Essaouira Patrimoni de la Humanitat, la conservació de l’antiga medina és un fet incontestable. Gràcies a la cura de les autoritats marroquines encara és possible gaudir i passejar-se pels carrers d’una ciutat dissenyada i construïda durant la segona meitat del segle XVIII per l’arquitecte francès Théodore Cornut, a sou del sultà Muhammad ben Abd Allah. El pla arquitectònic de la vila emmurallada, el traçat de carrers i socs, es conserva sense alteracions palpables. Ni que amb el curs del temps s’hi hagin anat afegint postissos l’estructura original roman. Òbviament, la ciutat ha anat evolucionant, però sense a penes distorsions que l’afectin visiblement. S’ha de constatar que les probables agressions estructurals que ha patit queden diluïdes per la magnitud d’un conjunt compacte.
La fonda de les imatges es troba al capdamunt de la medina vella, a pocs centenars de metres de Bab Doukkala, el portal septentrional d’entrada a la ciutat. L’accés a l’establiment és per un barri de fusta de dues fulles, una gran entrada sempre oberta durant les hores de llum diürna. Al moment de presentar-m’hi solament hi havia un gat. Reposava sobre un taulell de fusta que deu fer les funcions de despatx de recepció. El gat va resultar un recepcionista mansoi i cordial que no em va demanar res ni es va immutar en veure’m envair al seu territori. Entrava a la fonda amb la intenció exclusiva de tafanejar. Per sort no em calia allotjar-m’hi. Posava en un hotel de fora la medina que sense ser ni de bon tros de luxe, m’hi trobava prou bé. Les habitacions de la fonda són repartides entre les dues plantes de l’edifici, a l’entorn d’un pati rectangular cobert. Hi havia eixams de mosques volant per tot arreu. Vaig treure el cap a la cambra número 15. Puc estalviar-me detallar l’aspecte del cubicle perquè les imatges que mostren el vídeo són prou eloqüents. Durant l’estona que vaig ser a la fonda solament vaig veure un individu, em refereixo al personatge que per uns instants treu el nas a les imatges (01:26), ignorant que l’estava gravant. Desconec si era un hoste.
La música que sentim de fons és gnoua. El músic que toca el ganbri, un peculiar instrument de corda semblant a una guitarra, és també qui a estones canta. La peça té un aire fetiller i hipnòtic.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


L’illa que viu d’esquena al mar

30 Abril 2011

Malgrat viure en una illa als balinesos no els agrada el mar. El temen. El fons marí és el cau de tenebroses criatures, l’amagatall d’éssers pèrfids i inferiors. El nivell del mar és la línia que separa l’inframón del món dels homes i dels déus. Com més amunt pugem, més ens acostem a la puresa. Els homes, amb els peus tocant a terra, freguen perillosament el reialme inquietant de l’ombra. Solament amb la pregària, rituals màgics, sacrificis d’animals i exorcismes els humans podran allunyar-se de la maldat i decantar el seu karma a la indulgència de l’harmonia cèlica.
Els balinesos donen l’esquena al mar; en canvi, s’encaren als rius, als conreus, als llacs dels cims, als boscos, als volcans, a les muntanyes. La mirada alta els projecta als esperits i deïtats benignes que governen la vida dels mortals en el transcurs del seu trànsit per la terra. Aquesta manera peculiar de concebre el món fa que hi hagi poques comunitats del litoral dedicades a la pesca. Els que malgrat les seves creences es fan pescadors s’endinsen a la mar amb la temença perpètua de ser abduïts o capturats per ànimes damnades, per enormes serpents marines verinoses o monstres abominables. Mentre són a l’oceà pressenten que criatures a l’aguait sotgen sense treva les barques per mirar d’engolir-les a l’infern pelàgic. Els pescadors no poden permetre’s descuits mentre naveguen, i encara menys adormir-se en les hores calmes de bonança. Ni que es mantinguin en vetlla permanent, les bèsties malignes poden emergir i endur-se’ls. El mascaró de proa de les petites embarcacions de pesca, anomenades jukung, en balinès, tenen la fesomia de goles gegants badades. Les rematen afuades dents canines destinades a espantar els dimonis submergits. Els enormes ulls circulars, pintats de coloraines, tenen per missió retornar estalvis a port embarcacions i tripulants, tant de dia com de nit i no solament amb bona mar, també en condicions adverses, com quan es desferma un huracà, o la barca s’enfronta a ones gegantines o quan damunt la pàtina de l’oceà s’hi ajoca un mantell espès de boira.
Per tantes raons fonamentades en la fe s’entenen les reserves dels balinesos hinduistes a fer-se pescadors. Bona part de la gent de mar són balinesos musulmans, minoria religiosa que en les darreres dècades es multiplica. L’islamisme va estenent-se a Bali i no precisament de la mà dels musulmans balinesos que ho són de fa generacions i es mantenen demogràficament estables. Són els colons procedents d’altres illes d’Indonèsia, sobretot immigrants javanesos i de les Cèlebes, els que engreixen l’islamisme a Bali. A hores d’ara, els conflictes visibles entre les dues comunitats, de naturaleses diàfanament antagòniques, tenen un caire més cultural que religiós. Però a mesura que els musulmans vagin envaïnt Bali, com és perceptible i constatable, aniran apareixent també les divergències religioses. De fet, ja hi ha topades, però com que encara no són prou importants poden dissimular-se.
Conegut aquest aspecte idiosincràtic dels illencs pot sorprendre que el repertori musical balinès inclogui una dansa com la que visionem al vídeo. És realment una raresa que un poble insular, tan fet a mirar terra endins, hagi creat una composició recordant els pescadors. Però la tenim i hem de gaudir-la les poques vegades que la veiem representada. No conec cap ballarí balinès que interpreti gaire de gust la Dansa del Pescador. Les excuses que donen sempre són idèntiques: que té poc aire i que els sembla ensopida. Quan els sento argumentar la indiferència que senten per aquesta dansa, em passa pel cap l’aversió natural dels balinesos hinduistes al mar i el menyspreu innat a la majoria de les seves criatures.
La versió del vídeo la interpreta I Putu Alit Swantara, un jove nascut al vilatge Kedewatan, al centre de l’illa. El noi és un bon ballarí, sap treure’n un partit excel·lent de la dansa. Les ballarines que l’acompanyen, en el seu paper de meres comparses, compleixen i se’n surten. Potser tampoc se’ls pot demanar més per una dansa que ningú balla de grat. A mi la Dansa del Pescador m’agrada, la trobo il·lustrativa i fàcilment entenedora. De tan clara es troba lluny d’altres composicions balineses que pequen del contrari. Almenys per a l’enteniment dels que no som fills de l’illa ni experts en aquest art.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


Bali, noves músiques i danses

23 Abril 2011

Darrerament, als ballarins professionals balinesos se’ls presenta l’oportunitat de fer incursions en un nou tipus de dansa aliena a la seva tradició. No és en gaires ocasions, tot s’ha de dir, però cada vegada es produeix amb més freqüència. De sempre, els balinesos encaren la innovació en qualsevol disciplina artística amb entusiasme. Són amants dels canvis mentre no afectin l’essència. Els agrada experimentar versions noves de danses tradicionals, però no alterar-ne el sentit. Canviar el ritme, modificar el vestuari i l’escenografia seran mutacions formals que mai no aniran més enllà de la manera de presentar el relat. Pels balinesos és fonamental mantenir el concepte, el missatge que es transmet a l’audiència i els trets immutables de la història. Admeten variacions en l’enfoc, però cap llicència que deformi el nucli.
Els tres vídeos que encapçalen el text mostren fragments dels assajos de la comunitat jove del  sud d’Ubud (Ubud Kelod) per a commemorar el 34 aniversari de Putra Sesana, la seva entitat. No tots els individus que hi participen pertanyen a l’esmentada comunitat de joves. N’hi ha que són d’altres barris o ravals d’Ubud. Però el sentiment comunitari balinès és tan fort que res no impedeix fer pinya. Els assajos són els darrers abans de la celebració. Mentre uns assagen altres trenen garlandes amb fulles de palma que serviran per decorar els carrers i els entorns del banjar on tindrà lloc la festa. Ornaments vegetals com els que mostra el segon vídeo solament poden sorgir de gent amb coneixement acumulat de segles. Són mans molt joves les que trenen els palmons. Adolescents que com aquell qui diu comencen a treure el cap a la vida. Deu ser que estan amarats d’un esperit vigorós capaç, fins i tot, de transferir-los l’après pels centenars de generacions que els precedeixen.
De vegades, les evolucions dels ballarins sobre l’escenari transmeten la sensació d’inseguretat. Les vacil·lacions s’entenen quan se sap que encaren una modalitat de ball que no és el propi. D’aquest tipus de dansa, trencadora amb els estereotips clàssics, els balinesos en diuen “dansa contemporània”. Les composicions que escoltem als vídeos tenen traces diàfanament occidentals. De fet, però, són peces híbrides, a cavall del concepte musical nostre i el peculiar de l’illa, incloent també una inequívoca pàtina de melodia índia. Els sons percutius del gamelan, fonamentals a Bali, combinen sense estridència amb efectes melòdics de connotacions forasteres. L’harmònica conjunció aconseguida defineix un tipus de dansa pretesament modern i innovador, idoni per el seu gust. L’equip de ball, especialista en dansa clàssica balinesa, afronta el repte amb exigència, esforçant-se per imprimir al nou ritme l’estil que hi correspon. Gràcies a una direcció rigorosa i a l’ofici dels ballarins l’objectiu s’acompleix.
Un nou model de dansa neix als escenaris de Bali. Probablement anirà guanyant espais, però mai desplaçarà els balls de sempre. És clar que quan la idiosincràsia es deixa de banda apareixen els esculls. Es poden sortejar, però la deriva provoca algunes vies d’aigua. La manera de reeixir és treballar en profunditat el que és genuí. Sense conèixer a fons ni dominar el propòsit és impossible l’excel·lència. Benvinguts siguin els canvis a Bali. Innovacions les que calguin, però sense bandejar el cabal consubstancial de l’illa. Bali disposa d’un patrimoni únic, valorat i admirat arreu del món. Els balinesos són conscients de la seva enorme riquesa, no solament perquè els ho diu gent de fora sinó perquè el bagatge atresorat durant centúries és l’ànima que els mou.

Descripció tècnica: Vídeos enregistrats amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxius originals: m2ts. Gravacions sense trípode.


Tari Legong

21 Abril 2011

A l’escenari de l’ARMA avui s’hi imparteix una lliçó magistral de dansa a càrrec de les dues ballarines protagonistes. Interpreten una de les peces clàssiques més populars de Bali, la dansa Legong. La forma perfectament harmònica de moure’s és poesia i llum. Fixeu-vos quan les dansaires s’encaren (a partir del minut 03:47): semblen una de sola, com una imatge reflectida en un mirall. És un gaudi poder fruir d’aquest fragment de la dansa Legong per la finesa, el mestratge i l’energia que transmeten les ballarines. Som davant una gemma de dansa clàssica balinesa oferta, una vegada més, pel museu de les Arts Agung Rai.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: m2ts. Gravació sense trípode.


El nen I Made Haris balla la dansa Baris

20 Abril 2011

El nen de 10 anys I Made Haris, fill del banjar Pujung Kaja, a uns 25 quilòmetres al nord d’Ubud, balla en aquest vídeo la dansa tradicional balinesa, clàssica per excel·lència, anomenada del guerrer o Baris. No hi ha cap home a Bali que en alguna etapa de la seva vida no hagi ballat el Baris, en la modalitat que veiem a les imatges o en alguna altra de tantes versions. El Baris del vídeo és la versió que s’ensenya a les criatures durant les classes que imparteixen al museu ARMA els més experimentats i acreditats professors de dansa tradicional balinesa d’Ubud. En Made és un dels alumnes que de ben petits assisteixen a les classes matinals dels diumenges. A Entre bambolines, podem veure com els pares del nen Made l’abillen i el maquillen a la galeria del museu abans de l’actuació que veiem en aquest vídeo. L’orquestra de gamelan que interpreta la peça és l’oficial de la institució docent i museística. L’ARMA és un emblema d’Ubud, un gresol d’art i cultura balinesa fundat el juny de 1996 pel mecenes, fill d’Ubud, Anak Agung Rai. Anak Agung Rai és un balinès conscient, coneixedor del risc que corre una cultura minoritària en un món globalitzat com el nostre. Tampoc ignora l’amenaça que comporta per a Bali formar part d’un estat que no posa gaire cura en protegir les diferents cultures emanants de la miríada d’illes que administra. El museu ARMA és un bastió contra l’aculturització de Bali. La tasca que fa per preservar l’essència balinesa és curosa i admirable.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: m2ts. Gravació sense trípode.


Entre bambolines (V. II)

18 Abril 2011

El museu de les Arts Agung Rai és una institució d’enorme prestigi a Bali. El complex artístic, museístic i de lleure és ubicat a Ubud, concretament al nord del raval Pengosekan. Hi trobem nombrosos pavellons d’arquitectura tradicional repartits en un lluminós jardí solcat per canals d’aigua, brolladors, escultures de pedra i fonts. Els pavellons recullen excel·lents mostres d’art balinès i indonesi, contemporani i del segle passat. Un quadre del pintor javanès Raden Saleh (1807 o 1811-1880) és una de les peces més preuades del museu. L’ARMA aplega obra pictòrica d’artistes insignes del país i de pintors estrangers, la majoria dels quals van residir a Bali durant la primera meitat del segle XX. D’entre els forasters sobresurt Walter Spies (1895-1942), tant per la qualitat intrínseca del seu treball com per l’extrema dificultat de trobar obra original. El quadre reproduït al final d’aquest text és l’única peça del famós pintor que es pot veure a Bali. Walter Spies fou un eminent artista multidisciplinari d’origen russoalemany que visqué de primer a Jogyakarta (illa de Java) i, després, a Bali. Al museu també trobem obra de Dooijwaard, Rudolf Bonnet, Willem G. Hofker, Le Mayeur i Arie Smit, tots ells rellevants artistes occidentals que van establir-se a Bali. A part del fons propi i permanent, a la galeria del museu de les Arts Agung Rai periòdicament s’exposen obres de temàtica balinesa d’autors contemporanis o ja traspassats. És precisament en l’àmbit d’aquesta galeria on han estat rodades les seqüències d’aquest vídeo. La gravació va fer-se un dia que a l’escenari a l’aire lliure del museu hi havia programades danses per als visitants interessats en la cultura balinesa.
Just al començament del vídeo veiem un ballarí disposant sobre una taula els ormeigs amb els quals es guarnirà per ballar la dansa Jauk. Fixem-nos amb la cura que els treu de la banasta a la seva dreta. La careta que cobrirà el seu rostre és, sens dubte, l’element més valuós dels atuells. Un bon ballarí ha de dominar l’art de saber transmetre les emocions valent-se de l’expressió inerte de la màscara. Solament els millors són capaços d’aconseguir-ho; en paraules dels balinesos, únicament ho assoleixen els afavorits pel taksú, una gràcia especial d’inspiració divina. El taksú també pot considerar-se una mena de màgia temporal que s’apodera de l’esperit de l’artista mentre balla. Igualment podríem definir el fenomen com un trànsit místic.
Al cap d’uns segons d’arrencar el vídeo apareixen una parella amb el seu fill, un noiet de 10 anys. La família viu al vilatge Pujung Kaja, a uns 25 quilòmetres al nord d’Ubud. S’han desplaçat al museu ARMA perquè aquest vespre el noi ballarà la dansa Baris. Les imatges mostren com el pare maquilla i abilla el nen assegut a la falda de la mare. Al minut 05:55 un dels encarregats del museu i alhora professor de música de gamelan (Pak Yan Nik), lliura a la família un bitllet de 50000 rúpies. Com aquell qui res el diposita a la falda del noi. Els diners corresponen el pagament per a l’actuació del jove aquest vespre. 50000 rúpies equivalen a uns 4 euros. Acabada la sessió de maquillatge l’home col·loca al cap del nen, I Made Haris, el barret triangular que complementa el guarniment per a ballar la dansa masculina més interpretada a Bali, el Baris. A la penúltima seqüència veiem la criatura, ja a punt per a l’actuació, dirigir-se a l’escenari del museu. La interpretació completa es pot visionar al vídeo Baris. Dances I Made Haris. Així que el noi fa mutis ens acostem al ballarí de Jauk assegut en un banc de la sala. Evidencia el seu amor per l’objectiu fent uns passos de dansa exclusivament per a la càmera. La llàstima és que hi ha massa foscor per a veure el ballarí amb claredat. Una deficiència tècnica que queda compensada per l’espontaneïtat del gest. La música de fons que anem escoltant en el transcurs de les imatges correspon a un enregistrament sonor que vaig fer a la jove orquestra de gamelan de l’ARMA, en l’àmbit dels jardins del museu, durant un dels seus assajos.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació sense trípode.

"Noble javanès i esposa", Raden Saleh. Agung Rai Museum of Art (ARMA). Ubud, Bali


"Calonarang" (1930), Walter Spies. Agung Rai Museum of Art (ARMA). Ubud, Bali


Ballarí balinès maquillant-se

10 Abril 2011

Som al pati de la casa familiar d’un artista balinès. El seu nom oficial és I Made Putra Wijaya, però a casa l’anomenen Ade (contracció de Made). De vegades, també li diuen Kamandanu. Va explicar-me la mare de l’Ade que el nom de Kamandanu li ve d’un heroi de telenovel·la molt popular que s’emetia a la televisó indonèsia al moment que va néixer l’Ade. La mare era una admiradora tan fervorosa del personatge que no va dubtar a donar-li el nom al seu fill. Amics i familiars el coneixen, doncs, tant per Kamandanu com per Ade. Però és fonamental anomenar-lo pel seu nom real quan es tracta de relacionar-lo amb la seva vessant artística. L’Ade és un noi  nascut el 1989 que ja de ben petit va mostrar una aptitud innata per a la música i el ball balinesos. La família està convençuda que l’Ade és la reencarnació del seu avi, músic destacat que a primers del segle XX va formar part d’un reduït grup d’artistes que van anar de gira artística als Països Baixos. L’especialitat musical de l’Ade són els timbals. A Bali, però, se’l coneix més com a ballarí que músic. Made ha guanyat múltiples premis des que va començar a ballar. S’inicià amb la dansa Baris, de la qual va esdevenir un expert. Els darrers anys balla diferents danses clàssiques balineses, però s’ha especialitzat en la dansa Kebyar Trompong. Podem veure’l ballar amb excel·lència l’esmentada dansa en aquest vídeo. Aquest any Made acaba la carrera de Belles Arts, en la vessant de dansa i música balineses. L’Ade viatja amb freqüència a l’estranger com a component de grups artístics balinesos. Ha ballat a Vietnam, Alemanya i Holanda, entre d’altres països.
El rodatge del vídeo va produïr-se el dia que vaig presentar-me a casa seva havent sopat, amb la intenció d’acompanyar l’Ade a un temple a l’oest d’Ubud on havia d’interpretar la seva versió de la dansa Kebyar Trompong. Al moment de la meva arribada era a punt de començar a maquillar-se. Va donar-me el seu consentiment perquè el gravés. Mentre es maquilla, Made seu al pavelló central de casa seva, en balinès anomenat “bale dauh”. La il·luminació és molt minsa, solament un dèbil fluorescent il·lumina la totalitat de l’escena. Malgrat l’escassedat de llum he considerat que valia la pena editar el vídeo i presentar-lo. Sens dubte és d’un gran interès veure el procés de maquillatge. Admirar la seva destresa i el procés de transformació de la cara amb els vius colors dels cosmètics. El fons sonor del vídeo correspon a l’assaig d’un grup de gamelan, concretament la jove orquestra del museu Agung Rai (ARMA). És una gravació que vaig enregistrar personalment durant un dels assajos. L’Ade forma part de l’esmentada orquestra. Toca un dels timbals.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació realitzada enterament a pols, sense trípode.


%d bloggers like this: