Bali, l’illa que viu d’esquena al mar

30 Abril 2011
Editada DSC01311

Processó multitudinària arran de mar. Preguen per protegir-se’n i encalmar-lo

Malgrat viure en una illa als balinesos no els agrada el mar. El temen. El fons marí és el cau de tenebroses criatures, l’amagatall d’éssers pèrfids i inferiors. El nivell del mar és la línia que separa l’inframón del món dels homes i dels déus. Com més amunt ens enfilem, més ens acostem a la puresa. Els homes, amb els peus tocant a terra, freguen perillosament el reialme inquietant de l’ombra. Solament amb la pregària, rituals màgics, sacrificis d’animals i exorcismes els humans podran allunyar-se de la maldat i decantar el seu karma a la indulgència de l’harmonia cèlica.
Els balinesos donen l’esquena al mar. En canvi, s’encaren als rius, als conreus, als llacs dels cims, als boscos, als volcans, a les muntanyes. La mirada alta els projecta als esperits i deïtats benignes que governen la vida dels mortals en el transcurs del seu trànsit per la terra. Aquesta manera peculiar de concebre el món fa que hi hagi poques comunitats del litoral dedicades a la pesca. Els que malgrat les seves creences es fan pescadors s’endinsen a la mar amb la temença perpètua de ser abduïts o capturats per ànimes damnades, per enormes serpents marines verinoses o monstres abominables. Mentre són a l’oceà pressenten que criatures a l’aguait sotgen sense treva les barques per mirar d’engolir-les a l’infern pelàgic. Els pescadors no poden permetre’s descuits mentre naveguen, i encara menys adormir-se en les hores calmes de bonança. Ni que es mantinguin en vetlla permanent, les bèsties malignes poden emergir i endur-se’ls. El mascaró de proa de les petites embarcacions de pesca, anomenades jukung, tenen la fesomia de goles gegants badades. Les rematen afuades dents canines destinades a espantar els dimonis submergits. Els enormes ulls circulars, pintats de coloraines, tenen per missió retornar estalvis a port embarcacions i tripulants, tant de dia com de nit i no solament amb bona mar, també en condicions adverses, com quan es desferma un huracà, o la barca s’enfronta a ones gegantines o quan damunt la pàtina de l’oceà s’hi ajoca un mantell espès de boira.

Ulu Watu. Sud de Bali. 2/07/06

Els balinesos veuen la mar tenebrosa, un perill que s’han d’estalviar

Per tantes raons, fonamentades en la fe, s’entenen les reserves dels balinesos hinduistes a fer-se pescadors. Bona part de la gent de mar són balinesos musulmans, minoria religiosa que en les darreres dècades es multiplica. L’islamisme va estenent-se a Bali i no precisament de la mà dels musulmans balinesos que ho són de fa generacions i es mantenen demogràficament estables. Són els colons procedents d’altres illes d’Indonèsia, sobretot immigrants javanesos i de les Cèlebes, els que engreixen l’islamisme a Bali. A hores d’ara, els conflictes visibles entre les dues comunitats, de naturaleses diàfanament antagòniques, tenen un caire més cultural que religiós. Però a mesura que els musulmans vagin envaint Bali, com és perceptible i constatable, aniran apareixent també les divergències religioses. De fet, ja hi ha topades, però com que encara no són prou importants poden dissimular-se.
Conegut aquest aspecte idiosincràtic dels illencs pot sorprendre que el repertori musical balinès inclogui una dansa com la que visionem al vídeo. És realment una raresa que un poble insular, tan fet a mirar terra endins, hagi creat una composició recordant els pescadors. Però la tenim i hem de gaudir-la les poques vegades que la veiem representada. No conec cap ballarí balinès que interpreti gaire de gust la Dansa del Pescador. Les excuses que donen sempre són idèntiques: que té poc aire i que els sembla ensopida. Quan els sento argumentar la indiferència que senten per aquesta dansa, em passa pel cap l’aversió natural dels balinesos hinduistes al mar i el menyspreu innat a la majoria de les seves criatures.
La versió del vídeo la interpreta I Putu Alit Suantara, un jove nascut al vilatge Kedewatan, al centre de l’illa. El noi és un bon ballarí, sap treure’n un partit excel·lent de la dansa. Les ballarines que l’acompanyen, en el seu paper de meres comparses, compleixen i se’n surten. Potser tampoc se’ls pot demanar més per una dansa que ningú balla de grat. A mi la Dansa del Pescador m’agrada, la trobo il·lustrativa i fàcilment entenedora. De tan clara es troba lluny d’altres composicions balineses que pequen del contrari. Almenys per a l’enteniment dels que no som fills de l’illa ni experts en aquest art.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.

 


Els ous de les iguanes

24 Abril 2011

Un taxi se m’enduu del centre. Fa camí a la Terminal, l’estació d’autobusos als afores orientals de Cartagena de Indias. Ja és de matinada, però encara no s’hi veu. Passem per una zona de lleure que és un festival de llumenetes de colors, màquines de joc, ruletes, futbolins, billars, tómboles, parades de tir, vallenatos a tort i a dret i cantines plenes. Enorme presència d’homes visiblement borratxos. En veig moltíssims asseguts, cap cots, davant taules curulles de llaunes de cervesa i ampolles buides de rom. El conductor minva la velocitat quan afrontem la multitud. De sobte, apareix el cos d’un home sense camisa estès a terra. Està de panxa enlaire, immòbil del tot. Té la boca oberta. Un reguerol de sang li surt d’una ferida al costat dret del tors. Comprenc que probablement és mort. Un munt de gent es llança sobre el taxi per intentar aturar-lo. El taxista accelera, s’esmuny entre la gentada que ens envolta. Les puntades de peu i els cops de puny que etziben al cotxe, quan s’adonen que la intenció del conductor és fugir, em ressonen al cap. Sóc dins la caixa d’un timbal. Fent moviments en ziga-zaga i acceleracions sobtades el vehicle aconsegueix dispersar la turba. Ens allunyem dels agressors. “No puedo llevarlo al hospital. Este hombre ya está muerto. Si lo llevo al hospital la policía me detiene”. No sé què dir.
A la plaça Bolívar, de Barranquilla, em topo amb un marrec carregat amb un cistell curosament tapat amb un manyoc de draps. Ven ous d’iguana. Els dissimula amb draps perquè la seva venda és il·legal. Tem que si l’autoritat el sorprèn li confisqui la mercaderia i, a més, el multi. Se m’acosta d’una manera cauta. Alça una mica la roba i estira un fil. Els ous estan lligats al cordillet, l’un darrere l’altre, com les granadures d’un rosari. Són esferes de textura gelatinosa, rosadetes, de la mida d’una avellana grossa. Perquè els ous conservin les preuades propietats afrodisíaques mai no s’han de recol·lectar dels nius, almenys això diu la saviesa popular. Al gener, que és època de posta, s’han de buscar i agafar les femelles fèrtils per fer-los una incisió al costat. A través de l’orifici n’extreuen la matriu i els ous. A més de deixar-les estèrils de per vida moltes d’aquestes bèsties moren, malgrat que algú m’assegura que en acabar l’operació les cusen. Sembla que la iguana és un animal destinat a patir, a Colòmbia. M’expliquen que a Los Llanos són comunes les batudes d’aquests animals. Els agafen a dotzenes dels arbres i se’ls enduen a casa. La festa consisteix a llençar les iguanes, de viu en viu, dins l’aigua bullent d’enormes peroles. El costum és menjar-les escaldades; no hi fa res deglutir-les quan encara es belluguen.


Bali, noves músiques i danses

23 Abril 2011

Darrerament, als ballarins professionals balinesos se’ls presenta l’oportunitat de fer incursions en un nou tipus de dansa aliena a la seva tradició. No és en gaires ocasions, tot s’ha de dir, però cada vegada es produeix amb més freqüència. De sempre, els balinesos encaren la innovació en qualsevol disciplina artística amb entusiasme. Són amants dels canvis mentre no afectin l’essència. Els agrada experimentar versions noves de danses tradicionals, però no alterar-ne el sentit. Canviar el ritme, modificar el vestuari i l’escenografia seran mutacions formals que mai no aniran més enllà de la manera de presentar el relat. Pels balinesos és fonamental mantenir el concepte, el missatge que es transmet a l’audiència i els trets immutables de la història. Admeten variacions en l’enfoc, però cap llicència que deformi el nucli.
Els tres vídeos que encapçalen el text mostren fragments dels assajos de la comunitat jove del  sud d’Ubud (Ubud Kelod) per a commemorar el 34 aniversari de Putra Sesana, la seva entitat. No tots els individus que hi participen pertanyen a l’esmentada comunitat de joves. N’hi ha que són d’altres barris o ravals d’Ubud. Però el sentiment comunitari balinès és tan fort que res no impedeix fer pinya. Els assajos són els darrers abans de la celebració. Mentre uns assagen altres trenen garlandes amb fulles de palma que serviran per decorar els carrers i els entorns del banjar on tindrà lloc la festa. Ornaments vegetals com els que mostra el segon vídeo solament poden sorgir de gent amb coneixement acumulat de segles. Són mans molt joves les que trenen els palmons. Adolescents que com aquell qui diu comencen a treure el cap a la vida. Deu ser que estan amarats d’un esperit vigorós capaç, fins i tot, de transferir-los l’après pels centenars de generacions que els precedeixen.
De vegades, les evolucions dels ballarins sobre l’escenari transmeten la sensació d’inseguretat. Les vacil·lacions s’entenen quan se sap que encaren una modalitat de ball que no és el propi. D’aquest tipus de dansa, trencadora amb els estereotips clàssics, els balinesos en diuen “dansa contemporània”. Les composicions que escoltem als vídeos tenen traces diàfanament occidentals. De fet, però, són peces híbrides, a cavall del concepte musical nostre i el peculiar de l’illa, incloent també una inequívoca pàtina de melodia índia. Els sons percutius del gamelan, fonamentals a Bali, combinen sense estridència amb efectes melòdics de connotacions forasteres. L’harmònica conjunció aconseguida defineix un tipus de dansa pretesament modern i innovador, idoni per el seu gust. L’equip de ball, especialista en dansa clàssica balinesa, afronta el repte amb exigència, esforçant-se per imprimir al nou ritme l’estil que hi correspon. Gràcies a una direcció rigorosa i a l’ofici dels ballarins l’objectiu s’acompleix.
Un nou model de dansa neix als escenaris de Bali. Probablement anirà guanyant espais, però mai desplaçarà els balls de sempre. És clar que quan la idiosincràsia es deixa de banda apareixen els esculls. Es poden sortejar, però la deriva provoca algunes vies d’aigua. La manera de reeixir és treballar en profunditat el que és genuí. Sense conèixer a fons ni dominar el propòsit és impossible l’excel·lència. Benvinguts siguin els canvis a Bali. Innovacions les que calguin, però sense bandejar el cabal consubstancial de l’illa. Bali disposa d’un patrimoni únic, valorat i admirat arreu del món. Els balinesos són conscients de la seva enorme riquesa, no solament perquè els ho diu gent de fora sinó perquè el bagatge atresorat durant centúries és l’ànima que els mou.

Descripció tècnica: Vídeos enregistrats amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxius originals: m2ts. Gravacions sense trípode.


Tari Legong

21 Abril 2011

A l’escenari de l’ARMA avui s’hi imparteix una lliçó magistral de dansa a càrrec de les dues ballarines protagonistes. Interpreten una de les peces clàssiques més populars de Bali, la dansa Legong. La forma perfectament harmònica de moure’s és poesia i llum. Fixeu-vos quan les dansaires s’encaren (a partir del minut 03:47): semblen una de sola, com una imatge reflectida en un mirall. És un gaudi poder fruir d’aquest fragment de la dansa Legong per la finesa, el mestratge i l’energia que transmeten les ballarines. Som davant una gemma de dansa clàssica balinesa oferta, una vegada més, pel museu de les Arts Agung Rai.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: m2ts. Gravació sense trípode.


El nen I Made Haris balla la dansa Baris

20 Abril 2011

El nen de 10 anys I Made Haris, fill del banjar Pujung Kaja, a uns 25 quilòmetres al nord d’Ubud, balla en aquest vídeo la dansa tradicional balinesa, clàssica per excel·lència, anomenada del guerrer o Baris. No hi ha cap home a Bali que en alguna etapa de la seva vida no hagi ballat el Baris, en la modalitat que veiem a les imatges o en alguna altra de tantes versions. El Baris del vídeo és la versió que s’ensenya a les criatures durant les classes que imparteixen al museu ARMA els més experimentats i acreditats professors de dansa tradicional balinesa d’Ubud. En Made és un dels alumnes que de ben petits assisteixen a les classes matinals dels diumenges. A Entre bambolines, podem veure com els pares del nen Made l’abillen i el maquillen a la galeria del museu abans de l’actuació que veiem en aquest vídeo. L’orquestra de gamelan que interpreta la peça és l’oficial de la institució docent i museística. L’ARMA és un emblema d’Ubud, un gresol d’art i cultura balinesa fundat el juny de 1996 pel mecenes, fill d’Ubud, Anak Agung Rai. Anak Agung Rai és un balinès conscient, coneixedor del risc que corre una cultura minoritària en un món globalitzat com el nostre. Tampoc ignora l’amenaça que comporta per a Bali formar part d’un estat que no posa gaire cura en protegir les diferents cultures emanants de la miríada d’illes que administra. El museu ARMA és un bastió contra l’aculturització de Bali. La tasca que fa per preservar l’essència balinesa és curosa i admirable.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: m2ts. Gravació sense trípode.


Entre bambolines (V. II)

18 Abril 2011

El museu de les Arts Agung Rai és una institució d’enorme prestigi a Bali. El complex artístic, museístic i de lleure és ubicat a Ubud, concretament al nord del raval Pengosekan. Hi trobem nombrosos pavellons d’arquitectura tradicional repartits en un lluminós jardí solcat per canals d’aigua, brolladors, escultures de pedra i fonts. Els pavellons recullen excel·lents mostres d’art balinès i indonesi, contemporani i del segle passat. Un quadre del pintor javanès Raden Saleh (1807 o 1811-1880) és una de les peces més preuades del museu. L’ARMA aplega obra pictòrica d’artistes insignes del país i de pintors estrangers, la majoria dels quals van residir a Bali durant la primera meitat del segle XX. D’entre els forasters sobresurt Walter Spies (1895-1942), tant per la qualitat intrínseca del seu treball com per l’extrema dificultat de trobar obra original. El quadre reproduït al final d’aquest text és l’única peça del famós pintor que es pot veure a Bali. Walter Spies fou un eminent artista multidisciplinari d’origen russoalemany que visqué de primer a Jogyakarta (illa de Java) i, després, a Bali. Al museu també trobem obra de Dooijwaard, Rudolf Bonnet, Willem G. Hofker, Le Mayeur i Arie Smit, tots ells rellevants artistes occidentals que van establir-se a Bali. A part del fons propi i permanent, a la galeria del museu de les Arts Agung Rai periòdicament s’exposen obres de temàtica balinesa d’autors contemporanis o ja traspassats. És precisament en l’àmbit d’aquesta galeria on han estat rodades les seqüències d’aquest vídeo. La gravació va fer-se un dia que a l’escenari a l’aire lliure del museu hi havia programades danses per als visitants interessats en la cultura balinesa.
Just al començament del vídeo veiem un ballarí disposant sobre una taula els ormeigs amb els quals es guarnirà per ballar la dansa Jauk. Fixem-nos amb la cura que els treu de la banasta a la seva dreta. La careta que cobrirà el seu rostre és, sens dubte, l’element més valuós dels atuells. Un bon ballarí ha de dominar l’art de saber transmetre les emocions valent-se de l’expressió inerte de la màscara. Solament els millors són capaços d’aconseguir-ho; en paraules dels balinesos, únicament ho assoleixen els afavorits pel taksú, una gràcia especial d’inspiració divina. El taksú també pot considerar-se una mena de màgia temporal que s’apodera de l’esperit de l’artista mentre balla. Igualment podríem definir el fenomen com un trànsit místic.
Al cap d’uns segons d’arrencar el vídeo apareixen una parella amb el seu fill, un noiet de 10 anys. La família viu al vilatge Pujung Kaja, a uns 25 quilòmetres al nord d’Ubud. S’han desplaçat al museu ARMA perquè aquest vespre el noi ballarà la dansa Baris. Les imatges mostren com el pare maquilla i abilla el nen assegut a la falda de la mare. Al minut 05:55 un dels encarregats del museu i alhora professor de música de gamelan (Pak Yan Nik), lliura a la família un bitllet de 50000 rúpies. Com aquell qui res el diposita a la falda del noi. Els diners corresponen el pagament per a l’actuació del jove aquest vespre. 50000 rúpies equivalen a uns 4 euros. Acabada la sessió de maquillatge l’home col·loca al cap del nen, I Made Haris, el barret triangular que complementa el guarniment per a ballar la dansa masculina més interpretada a Bali, el Baris. A la penúltima seqüència veiem la criatura, ja a punt per a l’actuació, dirigir-se a l’escenari del museu. La interpretació completa es pot visionar al vídeo Baris. Dances I Made Haris. Així que el noi fa mutis ens acostem al ballarí de Jauk assegut en un banc de la sala. Evidencia el seu amor per l’objectiu fent uns passos de dansa exclusivament per a la càmera. La llàstima és que hi ha massa foscor per a veure el ballarí amb claredat. Una deficiència tècnica que queda compensada per l’espontaneïtat del gest. La música de fons que anem escoltant en el transcurs de les imatges correspon a un enregistrament sonor que vaig fer a la jove orquestra de gamelan de l’ARMA, en l’àmbit dels jardins del museu, durant un dels seus assajos.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: m2ts. Gravació sense trípode.

"Noble javanès i esposa", Raden Saleh. Agung Rai Museum of Art (ARMA). Ubud, Bali


"Calonarang" (1930), Walter Spies. Agung Rai Museum of Art (ARMA). Ubud, Bali


Les danses Barong i Kris (V.II)

17 Abril 2011

Veiem l’actuació del grup d’artistes balinesos que conformen el sanggar (centre cultural) Swara Kanthi, del vilatge Lodtunduh, a uns pocs quilòmetres al sud d’Ubud. Les danses que presenten aquest vespre a l’escenari de pedra del museu ARMA, d’Ubud, són de les més conegudes i escenificades a Bali. Ni que de fet es tracti de dues danses, podem considerar-la una de sola. El ball de l’ésser mitològic balinès anomenat Barong sempre culmina amb la dansa Kris, interpretada pels vilatans que intenten protegir el propi Barong, a ells mateixos i la comunitat que representen, dels maleficis de la destructiva bruixa Rangda, l’ésser més ignominiós i malèfic de la iconografia balinesa. És una lluita del bé contra el mal que acaba en taules. Rangda mai no és vençuda, però tampoc el Barong no és derrotat. Els únics perjudicats en l’enfrontament de les dues forces oposades, representants del bé i del mal, són els vilatans que intenten preservar l’estabilitat i l’harmonia del vilatge. Els homes del poble desafien Rangda. S’hi enfronten amb afuats matxets (kris). Ataquen la bruixa, però els seus poders són tan grans que no solament resisteix els embats dels punyals sinó que retorna als lluitadors els atacs que rep. Així, cada combatent apunta el matxet contra el seu propi cos, intentant ferir-se, fins i tot matar-se. Però tampoc no és possible perquè la força benefactora del Barong contraresta el malefici de la bruixa. Finalment, les oracions d’un sacerdot (pemangku), plegades amb l’aspersió d’aigua lustral procedent de les deus més sagrades de Bali i l’alè màgic del Barong, retornen l’estabilitat als esperits alterats dels homes.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.


Gamelan de dones

14 Abril 2011

Les imatges ens obsequien amb l’actuació de gala d’una de les nombroses formacions femenines orquestrals de gamelan d’Ubud, població ubicada al cor de Bali. La interpretació de la peça que escoltem es desenvolupa en un dels bale o pavellons oberts als quatre vents dins el clos sagrat del temple Pura Dalem Agung, al bosc Alas Bojog (Monkey Forest), de Padang Tegal.  Padang Tegal és un raval al sud d’Ubud. La interpretació s’inclou dins les magnes celebracions de l’aniversari del santuari, festes superbes que se celebren un cop cada vint anys. En produïr-se a l’interior del temple l’actuació té caràcter sagrat; els destinataris principals del concert són, doncs, els déus i esperits que regeixen l’ordre i la vida dels balinesos de la comunitat. En tot cas, el gaudi pels humans -que també hi és- passa a segon terme. Abans que res complaure amb la música l’oïda dels éssers superiors per satisfer-los. A major satisfacció més pròdigs seran els déus a l’hora de vessar benediccions i beneficis als mortals que els honoren i veneren.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.


Pregàries, sexe i vallenatos

11 Abril 2011

En la meva memòria viatgera hi ha un calaix que diu “Colòmbia”. Cadascuna de les lletres que conformen la paraula té un color i una forma diferents. Els colors són vius i els caràcters divertits. Davant aquest calaix flaquejo tant que sovint un impuls m’anima a obrir-lo. Les aromes que desprèn m’emborratxen de records. En un instant, començo a voleiar a cavall de la memòria.
Ara mateix puc veure’m ubicat al parc del Centenario, a Cartagena de Indias. Sóc davant un negre que explica històries als que l’envoltem. Narracions obscenes amanides amb gesticulacions grolleres que fan pixar de riure. Al costat del comediant s’hi acaba de posar un predicador. És un xarlatà barbut vestit amb pantalons tres quarts. Calça unes sabates destrossades. Alça el megàfon, se’l posa a l’altura de la boca i amb to messiànic comença a ventar la seva prèdica. El discurs catastrofista atrau una munió de tafaners. Bastants eren oients del negre que explica els acudits picants. Els que fa un moment es divertien amb gestes pornogràfiques ara els veig agenollats, amb el braç dret enlaire i la mà estesa apuntant el cel, compungits i pietosos. Exhortats pel sermonaire desgranen una oració tremenda adreçada a les altures. Entre sanglots es proclamen pecadors, somiquejant demanen clemència al Salvador.
Les adolescents que passegen pel parc posen sensualitat a l’aire. Vesteixen roba cenyida per remarcar els seus cossos de banús lluent. Als nois els cau la baba. Les aborden sense manies. A un pam de l’orella els xiuxiuegen obscenitats. Elles fan com si sentissin ploure: segueixen passejant amb aparent i deliberada indiferència. En un extrem del parc uns homes toquen vallenatos, la lluminosa versió nacional de la salsa caribenya. L’acordió és el rei del vallenato, l’essència d’una música que és el llombrígol del país. Toca la guacharaca -un instrument metàl·lic de forma cilíndrica que per fer sonar es rasca amb una mena de cullera- un noiet negre que hauríeu de veure com balla i es contorsiona de tan content.

* * *

Un dels vallenatos colombians més populars:


Del dia a la nit

10 Abril 2011

Els components del sanggar Semara Santi, de Lodtunduh, tenen una cita setmanal amb els aficionats a la dansa tradicional balinesa a l’escenari o wantilan del museu ARMA, d’Ubud. El sanggar és un element fonamental en la sòlida i ben estructurada societat balinesa. Podríem definir el sanggar com un centre cultural on s’hi formen els artistes. En aquest cas, els membres del sanggar que mostrem procedeixen de la petita població de Lodtunduh, a uns 5 quilòmetres al sud d’Ubud. Cada divendres a la tarda, músics i ballarins del vilatge es desplacen al museu ARMA per presentar la versió particular d’algunes danses clàssiques balineses. No és que en el fons difereixin, les danses, però sí que cada comunitat d’artistes els dóna el seu toc peculiar. Al repertori de Semara Santi hi figura el Barong, la delicada dansa Legong, una mica de comèdia tradicional balinesa -impossible d’entendre formal i conceptualment per als espectadors occidentals- i la baralla dels homes del vilatge contra la poderosa bruixa Rangda, també anomenada dansa del Kris. L’interès del vídeo no se centra en la representació sinó en els preparatius. El vídeo arrenca al moment que la companyia arriba a les dependències del museu ARMA, concretament als jardins, i s’instal·la a cobert d’un pavelló de fusta i els entorns. En primer lloc veiem un parell d’homes  emplaçant els magnífics instruments de l’orquestra de gamelan a l’escenari obert del museu. A continuació, un sacerdot aspergeix aigua lustral al cap dels membres de la companyia mentre s’abillen i es maquillen preparant la seva actuació. Del començament al final, el vídeo mostra els preparatius de les actuacions, una hibridesa entre espectacle i ritual.

Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.


%d bloggers like this: