A Nakhon Ratchasima molts ciutadans surten al carrer per exterioritzar la seva devoció als déus del panteó xinès i als esperits que governen les seves vides. Van arribant a la plaça principal sota el retruny de timbals. Damunt unes plataformes arrossegades per camions s’alcen imatges daurades. Déus conciliadors, deesses benefactores. Als palanquins que porten homes vestits amb túniques seuen ídols d’espesses barbes. Davant les imatges hi ha clavats un rengle de punxons. El mànec de cada punxó és la fesomia d’un dimoni. Cares sangonoses, ulls irats. Molts homes duen espases embeinades, sabres esmolats creuats al pit. Fuets penjats al coll. N’hi ha que porten pendons; d’altres, presenten safates d’ofrenes. A la plaça s’han congregat uns dos-cents homes vestits d’un blanc impecable.
Arriba el moment que al so dels timbals s’hi afegeix l’espetec de traques. Petards. Guspires de foc, ferum de sofre. La plaça envaïda de fum. La pólvora és el detonant per començar la cerimònia. Alguns homes de les primeres files entren sobtadament en èxtasi. Es treuen amb brusquedat les túniques alhora que inicien uns moviments compulsius. Pells intrincadament tatuades amarades de suor. Crits i gemecs. Ulls en blanc, parpelles aclucades. Salten sobtadament, boten com disparats per resorts invisibles. Esgarips i xiscles. S’abalancen sobre unes taules i les colpegen amb violència. Alguns companys els subjecten, han de contenir-los per força. Els esperitats són màquines desbocades mogudes per una energia folla. A l’entorn dels embogits branden pendons i draps negres guixats amb símbols esotèrics. N’hi ha que murmuren paraules llegides en pergamins antics per calmar-los o potser per excitar-los.
Desclaven els punxons arrenglerats davant els ídols. Són barretes d’acer d’uns trenta centímetres de llargada. La sentor dolçota de l’encens que no para de cremar barrejant-se amb el sofre que inunda la plaça crea un baf marejador. Als homes en trànsit se’ls desfigura la cara. La pell sel’s torna color de cendra. Rostres tibats, ànimes a punt de ser expulsades. Posen espases esmolades a les mans d’algun esperitat. Veig llengües movent-se amb avidesa pel cantell de les fulles. Brolla la sang. Com més sang vessada, amb més avidesa ballen les llengües. Un punxó travessa la cara d’un home en èxtasi. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer. A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes. Remor d’oracions. Al voltant del noi amb el pic travessant-lo es congrega gent que prega agenollada, les mans juntes davant la cara, el cap ajupit.
Un home porta un patinet d’acer. L’aspergeixen amb aigua beneïda. Vessen aigua lustral a la seva cara abans de clavar-li el mànec per l’interior de la boca. Al seu costat els esperits han posseït un xicot. Li han donat l’ànima de nena. És una nena musculosa i alhora delicada. Li pinten la cara amb sang. Pengen flors als cabells. A mesura que la nena s’expressa la gent es postra al seu davant. Fronts tocant el terra. El noi-nena posseït abraça els que l’adoren, plora amb ells, crida i canta.
Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàl·lica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec. La fotografia del monarca estimat, ara mateix seriosament malalt en un hospital de Bangkok, sembla que els reconforta. Caminaran descalços tres hores pels carrers de la ciutat amb el retrat del rei sostingut per les seves galtes. Cap llast, sinó joia. Emoció dels veïns. S’agenollen i es postren. Ulls plorosos, barres d’encens als dits.