Claven quatre canyes a terra, una a cada límit de la sepultura. Al capdamunt, de canya a canya, hi lliguen una tela blanca. Han bastit un dosser sobre la tomba. L’aire oreja el drap immaculat, o cal pensar que és un esperit que l’anima? El braman segueix amb la litúrgia fúnebre del ngurugan. Ara retira el recipient cònic de ràfia que tapa l’olla de terrissa. Conté aigua beneïda de Tempaksiring, la deu més sagrada de Bali. Posa dins l’olla un manat de branques seques, molt primes. Quan les extreu aspergeix l’entorn en una acció simbòlica de purificació. Oficiant i familiars s’alcen de terra. Es dirigeixen cap el costat oriental de la tomba. A l’altra banda, també s’han assegut a terra tres homes amb americana grisa. Comencen a recitar mantres. L’entonació és planyívola; gemecs curulls de sentiment. La veu esquerdada d’alguna dona s’afegeix a les lamentacions. L’aire escampa una glopada de fum sobre els familiars, l’oficiant i la tomba. El sacerdot extreu la planta carnosa del capdamunt del bambú clavat a terra. Ara el vidu i els fills de la difunta es posen de genolls. D’una safata amb roba el jero mangku n’agafa dos draps blancs on hi ha esbossats, en tinta negra, siluetes de divinitats. Són xakra. Aireja el primer drap per damunt l’obertura del bambú connectat a la boca del cos enterrat, com si intentés impregnar la tela del seu l’alè. El xakra, ara amarat amb el baf de la finada, passa a unes altres mans que l’estenen a terra, arran de la base del bambú que connecta amb la difunta. Amb un segon drap el sacerdot fa la mateixa operació. Estenen la tela al lloc on hi ha d’haver les extremitats inferiors. Seguidament, el braman vessa part del líquid d’una gerra, barrejat amb substàncies sòlides de color verdós, dins el tub de bambú clavat a terra. El líquid sobrant l’escampa per la superfície de la tomba. Els draps queden empapats. Les mans d’alguns membres de la família s’afanyen a refregar els draps i la terra amb una pastilla de sabó que algú ha extret d’una bossa de plàstic. Ara l’oficiant, dret a l’altura d’on hi ha el bambú que sobresurt mig metre de la sepultura, comença una sèrie d’accions que semblen exorcismes. La dona que l’assisteix va lliurant-li objectes diversos. Li dóna un ou dur amb closca. El sacerdot s’ajup i fa acció de clavar l’ou on hi ha d’haver les espatlles del cadàver. Ara pren un petit bol de fang ple d’aigua beneïda. A dins hi posa un grapat de buguenvíl·lees. Resa i perfuma el bol amb encens. Aboca l’aigua i les flors per l’obertura del tub. Seguidament llença amb violència el bol de fang a terra i l’aixafa amb els peus. Torna a repetir l’operació amb un segon bol que li lliura l’assistent. Són moments seguits pels presents amb molt de silenci. Observo que la filla petita no pot contenir-se i arrenca a plorar. Somiquejos discrets que intenta dissimular ajupint-se i tapant-se la cara amb les mans. El fill gran sangloteja. Es respira un silenci de veres. Absolut. Fins i tot les colles més apartades d’homes respecten, mantenint-se quiets, el dolor dels cors que ploren. A l’aire se sent que hi sura un corrent amarat de sentiment i afecte. Ànimes desconsolades. Una aflicció que puja de to al moment que d’una safata en treuen l’uniforme de mestra que pertanyia a la difunta.