De guàrdia al port

A dos quarts de deu del vespre em presento al port tal com van indicar-me els de l’oficina de la companyia Pelni. L’Awu ha de salpar de Maumere una hora abans de mitjanit. M’estranya no veure el vaixell; a hores d’ara ja hauria d’haver atracat. Escolto amb relativa sorpresa el què em diuen els empleats de la companyia. Estan apostats al portal d’entrada a les instal·lacions del moll controlant l’accés dels passatgers. Tenen un fogonet on escalfen cafè. M’inviten a una tassa. Em fan saber que l’Awu arribarà amb unes hores de retard. Que molt probablement atracarà de matinada. En cas que decideixi entormar-me’n a l’hotel m’aconsellen que sobre quarts de quatre torni a presentar-me al port. Mentre dubto entre si quedar-me o retornar al Gardena per mirar de descansar unes hores –ni que dormi poc, almenys estaré estirat-, opto per seure al xiringuito Jakarta Ikan Bakar a menjar alguna cosa. Aquest restaurant de fusta, pintat tot ell de color blau cel, el porta una família musulmana de Surabaya, la capital de Java Oriental. Malgrat que fa anys i panys que viuen a Maumere, de la llengua local no en saben un borrall. Per això no m’entenen quan els demano què em poden oferir per sopar. Per què haurien de fer l’esforç de parlar-la, la llengua oriental de Flores, si amb l’indonesi la clientela ja els entén? Al capdavall, ells són aquí a fer negoci, no per vetllar el patrimoni d’altri. Em miren estupefactes quan els responc que em perdonin, però que si no em parlen en lio no hi haurà consumició. Quan s’aplica una pedagogia directament relacionada amb la butxaca difícilment falla. Com era de preveure, funciona. Fan sortir una mosseta de la cuina per anotar la meva comanda. És una noia del país, de pell molt fosca, cabell rinxolat i faccions melanèsies. En efecte, quan li ho pregunto respon que la seva feina al restaurant és rentar plats. Acomplerta la missió de prendre nota i passar-la a qui correspon, la jove retorna a galeres.
Tot cruspint-me un plat de sípia estofada amb arròs fregit, em fixo en un xicot assegut en un piló que no para de fitar-me. El noi està arraulit, tapat de cap a peus amb un ikat, la tela tradicional, teixida a mà, de Flores; la utilitzen tant homes com dones per tapar-se. El noi sens dubte té fred. És un dels centenars de passatgers que ha arribat al port per embarcar-se a l’Awu. Sento curiositat per saber on deurà anar aquest noi. Sospito que viatja sol. A més de fred, segur que té gana. Quantes hores deu fer que no ha menjat res? Probablement d’ençà que ha sortit de casa. I vés a saber en quin lloc de l’illa viu. Faig un senyal que s’acosti. No es dóna per al·ludit. Segur que no concep que un estranger s’hagi fixat en ell. Quan insisteixo, llavors sí que s’atança. Però es queda fora el xiringuito, no gosa entrar. En apartar la cadira del meu davant entén que el convido a seure. Passa i seu. Crido el servei perquè atenguin l’ordre del noi. Li dic que demani el que li vingui de gust. No se’n sap avenir. Es diu Franciscus. Té 15 anys. En Franciscus viu en un poblat remot del centre meridional de Flores. Marxa de ca seva per buscar-se la vida a Kalimantan. Confia trobar-hi feina. A Flores diu que no hi ha feina ni futur. Almenys per a ell. Ser emigrant tan jove ha de ser trist. I encara més emigrar sol. La mare li ha donat els diners per embarcar-se. Confia que un cop tingui feina els hi pugui retornar juntament amb un sou, ni que sigui magre. Almenys aquesta nit en Franciscus ha menjat calent. Tant de bo tingui sort i se’n surti.
Havent sopat m’alço de taula, crido un motorista i em faig portar a l’hotel on m’allotjava. Puc ocupar la mateixa habitació que he deixat lliure poques hores abans. Obro la motxilla, trec la mosquitera i la torno a parar havent de fer mil i una filigranes sobre el llit. Flores és una illa infestada de mosquits. I hi ha malària. M’estiro amb la intenció de dormir unes hores, però unes hostes noruegues que arriben a l’hotel poc després d’haver-me allitat, em desperten sobtadament. Sembla que les noies van begudes. El xivarri que fan és colossal. M’haig de contenir per no alçar-me del llit i fer-les callar d’una vegada. Costa, però al final retorna la calma. Puc dormir una estona més. A les tres de la matinada em llevo. Em rento la cara com els gats. Desparo la mosquitera. Tanco la motxilla i surto al carrer. Em dirigeixo al port. M’avisen que l’Awu encara no ha arribat. Ara diuen que no apareixerà fins, almenys, les vuit del matí. El quadre dels passatgers ajaçats en qualsevol lloc, apilonats entre embalums diversos i algunes gallines, és desolador. Semblen deportats. Com que no tinc intenció de dormir em dirigeixo a l’extrem d’una fràgil passarel·la de taulons de fusta que s’endinsa a la badia. Veig fer-se de dia amarat de salabror marina. Arriba l’instant que l’alba venç la fosca. El dia s’esberla. El naixement de la llum pinta de magentes, grocs i daurats el firmament. Els estels es resisteixen a fondre’s. Diviso la punta esmolada del cim Mapitara retallant-se al cel. Potser en aquests moments el guia que va acompanyar-me al volcà Egon s’enfila pels cingles de la muntanya per recollir ruscos de mel. A l’esquerre, afiguro a la perfecció la silueta de l’Egon. Escupinades de fum emergeixen del cràter per dissoldre’s en un cel que, a poc a poc, va il·luminant-se.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: