La ballarina de Legong, aparentment cansada, moments abans que el seu cos madur es torni bambú.Els ninos aparentment trencats de les imatges, o potser cordes destensades, saben que en un instant un llamp els posseïrà: l’aire de Déu els alçarà i els farà àngels. Criatures preses pel taksu, la força que ho pot tot, l’arc que tensa l’esperit i les sagetes.
La nit balinesa conjura esperits i fantasmes. La fosca és bona aliada del ritual i la màgia. A la primera imatge veiem un moment de la cloenda de la cerimònia nyineb o nyimpen. La nit tercera, després que a través de la dansa i el foc un dels sacerdots entra en trànsit, els fidels hinduistes guarden els ídols dins els compartiments que els pertoquen al Pura Dalem, o temple de Xiva, al vilatge de Pengosekan. Les següents fotografies corresponen als rituals nocturns que van seguir a la cremació del cadàver de l’àvia Txokorda, el passat mes d’agost, a Ubud. Al peu de la pira crematòria, sota l’esquelet del toro encara fumejant on va incinerar-se la difunta, els sacerdots preguen i exorcitzen. Dringars de campanetes, aspersió d’aigua sagrada, encens i mantres. Rere la tribuna del toro veiem la plataforma per on va baixar-se el cadàver un cop van treure’l de la torre, o bade, emergint al fons de la cinquena imatge. Finalment, una part de la torre de 25 metres d’altura que carretejada per centenars d’homes va servir per transportar el cos de l’àvia Txokorda del palau d’Ubud al Pura Dalem Tebesaya, es pot veure en la darrera fotografia -feta de nit com totes les altres-, entre les fulles dels immensos arbres banians del cementiri.
El musicòleg i pintor russo-alemany Walter Spies (1895-1942), interessat per la música d’Indonèsia, va viatjar a Java. Durant un temps va residir a la ciutat de Yogyakarta. Vivia a palau, protegit pel rajà de l’època. El 1927 l’artista va traslladar-se a Bali. L’illa el va seduir de tal manera que s’hi va quedar. Durant 9 anys Spies va viure a Txampuan, a l’oest d’Ubud, en una caseta en la confluència de dos rius. Va interessar-se per la música balinesa, pels rituals i les danses. A partir d’una cerimònia on els participants entraven en trànsit, Spies va desenvolupar una coreografia amanida amb fragments del Ramayana, foc i cors masculins. La creació original de Spies pot veure’s al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, producció de 1932. La majoria de representacions del Kecak que avui es veuen a Bali deriven de la creació original de Walter Spies. El Kecak de les imatges és la versió que el mestre I Ketut Rina va presentar al festival de Peliatan (Ubud), el passat 16 d’agost. Rina -el veiem a les fotografies primera i segona- ha portat la seva visió de la dansa per escenaris de tot el món.
Recomanació: Mentre mireu les fotografies, llegiu el text i intenteu volar amb la imaginació a Bali, escolteu aquesta versió extraordinària de la dansa, enregistrada durant la dècada de 1960. Deixeu-vos seduir per un compendi de l’esperit essencial de Bali: ritual, màgia i exorcisme.
Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.
Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu
El vespre de fa cinc dies va ser el darrer de la cerimònia Nyimpen. Durant tres jornades els temples de Bali van vessar de color, torres d’ofrenes de fruita, aus per alegrar les ànimes dels traspassats, animals empalats i flors. Vibrants orquestres de gamelan i dringars de campanetes dels sacerdots durant les pregàries. Moments sublims quan els balinesos preguen. Àurea i encens, baf dels déus als cors oberts. Al pati del temple Pura Dalem, de Pengosekan, van celebrar-s’hi danses. A les fotografies veiem algunes instantànies de la dansa Manuk Rawa, que podríem traduir per “ocells dels arrossars”. La dansa emula el vol i els moviments de les aus mentre volen i quan s’aturen a espigolar. Manuk Rawa va ser creada per l’eminent coreògraf, professor i músic balinès I Wayan Dibia, de Singapadu. Interpreten la dansa noies del vilatge. Res no és profesional ni espontani. És el fruit d’una llavor de segles. Conjunció de treball, orgull i amor per la tradició i la terra on van néixer.
Centenars d’anys enrere l’hinduisme va entrar a Bali de bracet amb l’ornament litúrgic de les danses. A través de l’expressió dels cossos els ballarins manifesten el sentit més pregon de la fe. Els moviments són l’exteriorització de l’ànima dels dansaires en comunió amb l’esperit -o l’alè- dels déus. Durant centúries la tradició ha prevalgut en el ritual dels balls. Amb l’arribada dels primers artistes europeus a Bali, en el transcurs del primer terç del segle XX, molt del que havia estat inamovible va començar a trontollar. Dins el camp artístic conceptes arrelats com el patrimoni comú de talles, pintures o danses va cedir a la noció de propietat individual introduïda pels europeus. Ens trobem el cas de Walter Spies (1895-1942), un musicòleg i pintor russo-alemany que va arribar i es va instal·lar a Bali el 1927. Spies va adaptar la dansa Kecak per al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, el 1932. La coreografia recreada per Spies segueix mostrant-se avui en la majoria de versions del Kecak que es ballen per turistes. Probablement a partir del toc personal d’Spies al Kecak, els balinesos, sempre oberts a assimilacions i canvis formals, però hermètics pel que fa a l’essència, no solament han recreat danses seculars sinó que també n’han concebut de noves.
Els artistes més influents no es conformen en oferir durant les cerimònies religioses les danses i música de la manera que s’han vist i escoltat sempre. L’esperit creatiu els impulsa no solament a la renovació i al rescat d’obres antigues, sinó a concebre noves peces. I Nyoman Cerita és un dels artistes amb més renom. A més d’haver estat un ballarí excel·lent (ara es dedica a ensenyar els joves valors) avui és el coreògraf més valorat de Bali. És el creador, per exemple, de Satya Brasta, una dansa inspirada en un fragment èpic del Mahabarata interpretada per sis -de vegades, vuit- adolescents. I Nyoman Cerita també és coreògraf del sanggar Çudamani, a Pengosekan. Un sanggar és el centre comunitari on s’estudien i practiquen les arts tradicionals. Del sanggar Çudamani emanen algunes de les millors creacions musicals i coreogràfiques que avui es fan a Bali. El tàndem de Cerita amb els germans Dewa Putu Berata i Dewa Ketut Alit, fundadors de l’esmentada comunitat artística, juntament amb l’esposa del primer, Emiko Saraswati Susilo, una nord-americana d’ascendència javanesa, fan que Çudamani sigui, en aquests moments, el gresol de l’art musical i coreogràfic més reputat de Bali. Els components del sanggar són joves d’ambdós sexes, amb edats que van entre els 12 i 30 anys. A més de treballar les disciplines de la dansa i la música, experimenten una nova modalitat de teatre d’ombres que anomen Wayang Lestrik. En lloc de titelles de pell de búfal manipulats per humans, són els humans els qui representen els titelles. El Wayang Lestrik és un híbrid que es mou entre la dansa, el cant i el teatre. Les evolucions d’actors i actrius van acompanyades pels instruments de l’orquestra tradicional, o gamelan. El teatre d’ombres humà és una altra excel·lència nascuda del prestigiós sanggar.
Un altre dels grans, al qual considero el meu germà balinès, és I Made Karyana. Conec en Made des que era una criatura. He viscut la seva evolució de ben a prop. Durant les meves freqüents estades a Bali gairebé no hi ha dia, dels que resideixo a Ubud, que no passi per ca seva. En Made va començar ballant la dansa Baris i ara és un expert consumat. Pocs ballarins són tan apreciats a Bali com I Made Karyana. En Made balla sovint al palau d’Ubud i sempre que les cerimònies ho requereixen als temples del seu vilatge. De petit, el seu pare va ensenyar-lo a cisellar màscares de fusta. Les màscares que esculpeix són les que després utilitza per ballar les danses amb màscara o topeng. En Made també és professor de dansa tradicional, tant pels balinesos com pels estrangers que volen aprendre les arts de Bali de la mà d’un dels millors mestres.
Vídeos relacionats amb l’article
Sanggar Çudamani: Odalan Bali (Rehearsal) Sanggar Çudamani, Ceremonial Night, Dance in Blue, Bamboo to Bronze, Gamelan Çudamani
I Nyoman Cerita: Joy in the Temple, Tiger Dance
I Made Karyana: Learning from the Master, Raja Dalem, Young Man Tears (Tari Topeng Monyer), The Land of My Spirit. Carving Mask, Day of Nyenuk
Sóc de visita a casa d’uns amics. Sota la porxada a mà esquerra del portal de l’entrada seiem el cap de família, la seva esposa i tres néts. Anem parlant a l’entorn d’uns vasos de cafè balinès i un plat de pastes d’arròs i plàtan. De manera inesperada irrompen a la casa dues persones. Són un home i una dona occidentals, de pell blanquíssima. L’home porta calça curta i es tapa el cap amb un ridícul barret d’explorador. La dona, molt grassa, porta els cabells tenyits de color panotxa. Penso que deuen conèixer la família, altrament no entrarien en una casa privada sense demanar permís. L’home fa cara de pal mentre la dona esbossa aquella mena de somriure permanent de circumstàncies. Passen per davant nostre mirant-nos però sense adreçar-nos cap salutació, ni una sola paraula. Van endintsant-se al pati. Es mouen amb parsimònia. Es diria que caminen gairebé de puntetes per no embrutar-se. L’home fotografia amb un mòbil les gallines que corren per l’eixida. La dona porta una càmera reflex penjada a l’espatlla que fa servir per retratar un parell de criatures atemorides. Van mirant i fotografiant tot el que els sembla. No baden mai la boca. El pare de família els observa. Tampoc no diu res. Quan en tenen prou, els intrusos retornen al portal. Ara passen davant nostre sense ni mirar-nos, la dona continua amb el seu somriure idiota i la boca closa. No cal dir que estem completament estupefactes. Surten al carrer. Dos turistes sense modos ni vergonya acaben de violar un domicili com aquell qui res. S’han comportat com qui visita el zoològic. Encara sort que no ens han llançat cacahuets. Tites, tites…! Micos i gallines.
A Ubud s’ha celebrat un dels funerals més espectaculars dels darrers decennis: la cremació de l’àvia de la família reial Txokorda. El matí del dia del funeral vaig ser a palau. Vaig viure en primer pla les cerimònies prèvies a la incineració del cadàver. Al pati van haver-hi danses pel gaudi de l’esperit de la difunta i dels invitats, la flor i nata de Bali, nobles i potentats. També una bona representació de les elits javaneses, incloent-hi polítics, militars i convidats vinguts d’arreu del món. Hi havia una allau de periodistes, núvols de fotògrafs. Les danses van ser interpretades pels millors ballarins i ballarines balinesos. Va ser un luxe, un privilegi, poder gaudir tan directament dels fastos. Durant les danses, d’una finesa i exquisidesa extraordinàries, van haver-hi un parell de fotògrafs estrangers -sens dubte, professionals de molt nivell- que van posar en evidència la seva condició mesquina. Com aquell qui res s’acostaven a un ballarí o ballarina, estiraven el braç, li encastaven la càmera un pam per sota el nas i la disparaven, amb flaix inclòs. Com pot un fotògraf, que se suposa és una persona amb sensibilitat, violentar l’artista d’una manera tan brutal, encegant-lo, fins i tot, per uns instants? Si jo hagués estat de la família els hauria expulsat a l’acte.
A la nit del mateix dia de la cremació, estava fotografiant les restes del toro que a primera hora de la tarda va ser incinerat amb el cadàver de l’àvia Txokorda al ventre. Davant l’esquelet del toro hi havia un altar elevat fet amb bambús on un parell de sacerdots practicaven els rituals adients. La totalitat de la família Txokorda hi era present. Unes dones entonaven cants i planys en kawi, la llengua ritual balinesa. Una orquestra de gamelan acompanyava la cerimònia. Amb aquestes que se m’acosten un parell de francesos. Dos joves, noi i noia, amb pinta de motxillers. Vestien roba de la que podríem dir-ne ètnica: teles vaporoses, esfilagarsades i probablement no gaire netes. El noi va demanar-me sense que li tremolés la veu quan se celebraria la cremació. M’ho preguntava sota el toro encara fumejant, les cendres ben calentes, immersos tots plegats en una intensa sentor de socarrim.
En acabar el curs d’ensenyament de danses tradicionals balineses al museu ARMA, d’Ubud, s’organitza a l’escenari del centre cultural un festival per escollir els millors alumnes. Les fotografies són preses prèviament a les actuacions dels ballarins, acabats d’abillar i maquillar. La tercera fotografia, però, va ser presa al palau d’Ubud durant les danses que van celebrar-se per alegrar l’esperit de l’àvia Txokorda uns dies abans de la cremació, amb el cadàver de la difunta de cos present.
“Des del 29 de juliol no ha escrit més sobre la seva ruta actual? Des que l’he conegut procuro anar-lo seguint. M’agraden molt les seves narracions i les seves fotografies i no cal dir els vídeos.”. Comentari que rebo de Carme Cortada.
Benvolguda Carme. Molt agraït per la valoració que fa del meu treball. En efecte, fa uns dies que no publico res de nou al bloc. Li garanteixo que no és perquè no disposi de material per penjar ni d’idees per escriure. Més aviat passa el contrari. Li ben asseguro que no paro de produir noves imatges, tant fotografies com vídeos. Quan dic no paro vull dir exactament això: és un no parar de gravar vídeos i prendre fotografies. També de viure històries que podria relatar -un frenesí d’històries-, o reflexions que podria exposar a partir del que observo i visc. Potser passa que l’acumulació és excessiva. Deu ser que em perdo entre tantes vivències i imatges que tinc per compartir. No hi ha dia que no pensi: “Això que acabes de viure podries relatar-ho i penjar-ho al bloc”. Acabat de pensar, encara me’n passa una altra de més bona. Succeeix el mateix amb les fotografies. Cada dia en faig tantes -tantíssimes!- que arriba la nit, que és quan habitualment les traspasso de la càmera al portàtil, i m’ofego davant el cúmul d’imatges que s’empassen els meus ulls. És dificílissim fer-ne una selecció. Quan arribat el vespre estàs cansat després d’una jornada de gran activitat, el que desitges és allitar-te per carregar les piles. Perquè l’endemà, de bon matí, m’hi torno a posar. Necessitaria un equip de persones que gestionessin les imatges que produeixo diàriament durant cosa d’uns vuit mesos i escaig l’any, el que duren de mitjana els meus viatges. Llavors probablement disposaria de temps per escriure. Cregui’m que seria l’única sortida.
Aprofito l’avinentesa per fer una crida des d’aquí. Si algú estigués disposat a col·laborar en aquesta comesa estaria molt més que agraït. Tanta producció em desborda. Perquè no és solament aquest viatge, són ja dotzenes de viatges en la meva vida durant els quals mai no he parat de produir. Centenars de milers de diapositives i fotografies digitals. També uns quants milers de vídeos que esperen ser editats. Per acabar-ho d’arrodonir, de fa uns cinc anys em dedico a fotografiar murals budistes. A hores d’ara, la col·lecció de murals que disposo ja supera les 25000 imatges. També, de fa anys, busco aïllades i velles runes khmer escampades pel territori que del segle IX al XIII ocupà aquest gran imperi originat al país que avui anomenem Cambodja i que es va estendre per l’actual Tailàndia, Laos i Vietnam. Ruïnes que, no cal dir-ho, també fotografio. Calculo que gairebé un 98% del meu material és absolutament inèdit.
Ara que em faig gran sento més intensament la tristesa de veure tants testimonis i vivències enterrats per l’absoluta impossibilitat de donar-los a conèixer. L’excés de material és massa considerable per poder seguir viatjant i alhora difondre’l. Tot sol és impossible.
Cada 210 dies els balinesos celebren una cerimònia o odalan en un dels temples del seu barri o població. Són cerimònies festives que serveixen per donar gràcies, demanar sort i proteció als déus i esperits que els governen. Abans d’ahir i ahir al vespre (27 i 28 de juliol, respectivament) vaig participar de les cerimònies que van celebrar-se al temple Pura Keloncing, al nord del vilatge Padangtegal, al municipi d’Ubud. Vaig compartir sopar, dolços, tes i cafè amb la comunitat del vilatge. També vaig participar de les pregàries col·lectives al clos més sagrat del santuari, davant les torres on seuen els déus custodiats per soldats de pedra. Envoltat de fidels, ombrel·les, torres d’ofrenes amb fruita i animals empalats. Després, vaig escoltar l’orquestra de gamelan i fruir de les danses. Les fotografies són testimoni del record d’aquests dos darrers dies.
Jaume Mestres 