Al costat occidental del delta del riu Llobregat s’eleva una modesta serralada amb conreus de secà als vessants i replecs. Oliveres, ametllers i cirerers s’alternen amb alzinars i boscos de pi blanc. A l’extrem meridional s’imposa la mola de a penes 300 metres d’altura del Montbaig, conegut popularment com muntanya de Sant Ramon per l’ermita homònima constuïda al cim el 1887. A l’altre extrem destaca el Montpedrós, que amb 350 metres és el punt culminant de la carena.
Al Montpedrós hi ha un curiós i poc conegut vestigi arqueològic. Es tracta d’una roca amb gravats prehistòrics datats entre el neolític i l’edat del ferro. La superfície encarada a llevant mostra un cercle d’aproximadament un pam de diàmetre amb una petita incisió anular al mig. Del cercle emergeixen vuit segments que segurament simbolitzen els raigs del sol. A la part superior sobresurten dues línies que serien les banyes d’un caprí. Aproximadament mig pam per sobre el segment circular una ratlla transversal uneix el parell de traces de la suposada cornamenta. Amb tota probabilitat es tracta d’una figuració de l’astre solar. Podria ser el Carro Solar, concepte molt present en l’art prehistòric. Hi ha pocs dubtes que la circumferència i les línies que irradia simbolitzin el sol. També sembla encertat atribuir a les traces abstractes del damunt la representació del cap d’un cèrvid.
Al caire septentrional de la mateixa roca hi ha cisellats uns gravats d’interpretació més complicada. Al capdamunt veiem línies que formen una espiral doble. Sembla clar que es tracta de la closca d’un cargol. A sobre hi ha cinc petites cassoletes anulars, gairebé idèntiques a la que es troba al mig de la imatge del sol. Aquestes cavitats presenten una peculiaritat. Si posem el palmell de la mà dreta estès al damunt ens adonem que els cinc dits s’acoblen a la perfecció en cada un dels forats respectius. Sota el cargol gegant veiem un parell d’espirals més i, al costat inferior esquerre, hi tornem a veure el que hipotèticament podria ser un altre Carro Solar: el cap d’un cèrvid amb banyes a la testa.
Hi ha qui diu que els gravats són jeroglífics indesxifrables i que la roca va ser cisellada per gent amb profunds coneixements tel·lúrics. No falten els que li atribueixen poders sobrenaturals i, fins i tot, un origen alienígena. Si algun dia s’excava el subsòl tant de bo aflori nova informació que complementi la que aplicadament geòlegs i historiadors estan elaborant. D’incògnites n’hi ha i seguirà havent-n’hi fins i tot en el supòsit que una hipotètica excavació aportés noves dades. Per més revelacions que apareixessin probablement la interpretació fefaent i precisa dels gravats continuarà essent sempre un misteri.
Tota una descoberta, Jaume, segur que poca gent n’és coneixedora.
Josep.
M'agradaM'agrada
Si realment hi ha poca gent que sàpiga de l’existència d’aquests magnífics gravats el meu sentiment és ambivalent. D’una banda m’agrada col·laborar a divulgar aquest tresor. De l’altra, em preocupa que en pugui patir les conseqüències. Tots sabem la immensa quantitat de meravelles poc conegudes o indrets idíl·lics que s’han fet malbé precisament per donar-los a conèixer, entre d’altres mitjans publicitant-los en revistes o guies de viatge. La vulgarització és un corc que acaba devorant la fusta més preuada.
M'agradaM'agrada