L’illa de Cozumel –terra d’orenetes, en maia- és al mar Carib, a tocar de la península de Yucatán. Malgrat tenir una superfície inferior a Menorca és l’illa més gran de Mèxic. El ferri que agafo a Playa del Carmen em deixa en a penes una hora al moll de la capital, San Miguel. Resseguint com un cordó la línia de la costa s’estén un llarguíssim bulevard ple de botigues, restaurants i pubs. Són establiments destinats a servir els reis i senyors que alimenten Cozumel, els turistes. Quasi no passa dia que a l’escullera situada a l’extrem meridional de la població no hi fondegi un gran creuer de luxe. Centenars de passatgers amb ganes de comprar baixen de la nau. La feina dels homes reclam al portal de les joieries i tendes de records és atreure’ls als negocis. Un nombre considerable de visitants no coneixeran de l’illa més enllà de la seva impersonal façana marítima; és una pena, perquè darrere aquesta crosta superficial s’amaga una terra de considerable interès.
És encertat començar l’estada a Cozumel visitant el museu. Les dues plantes farcides de petites sales inviten a un amable passeig per la història i les riqueses naturals de l’illa. Al museu s’hi exposen peces maies trobades als jaciments arqueològics de l’interior i altres objectes, com ara teles, artesania local, útils quotidians i fotografies centenàries. Cada mostra està retolada d’una manera clara, amb explicacions entenedores. Destaquen un parell de diorames gegants. El que representa la selva de Cozumel mostra una acurada selecció d’espècimens de la peculiar flora i fauna. L’altre diorama ressalta la riquesa marina del famós escull de Palancar. Són interessants els mascarons de proa d’antics vaixells enfonsats pels temporals recuperats del fons del mar, també els cascos d’acer, espases i trabucs pertanyents als conquistadors espanyols que desembarcaren per primera vegada a l’illa al començament del segle XVI. Hernán Cortés arribà a Cozumel l’any 1519. Després de destruir tants ídols i llocs de culte com va tenir a l’abast, i de forçar la conversió al cristianisme dels 8.000 pobladors, va salpar rumb al port de Veracruz, per emprendre des d’allí la sagnant conquesta mexicana. Gràcies a una de les fotografies exposades vaig assabentar-me que un altre famós, molt menys sanguinari que el bel·licós Hernán Cortés, el nord-americà Charles Augustus Lindbergh va deturar-se a Cozumel abans d’emprendre el primer vol transatlàntic de Nova York a París, sense escales, amb l’Spirit of St. Louis.
Després de tancar l’acord l’individu que em va llogar una moto per dotze hores va desgranar un seguit d’admonicions. Se’n va guardar de fer-les abans perquè me n’hauria desdit i en conseqüència no hauria fet negoci. L’aspecte físic del personatge responia a l’estereotip del mexicà mafiós dels acudits. De la cara destacava el prominent nas aquilí arborat sobre una boca halitosa i grossa perfilada per llavis molt prims. Enormes ulleres fosques li tapaven enterament les conques i bona part d’unes encartonades galtes magres. Va advertir-me de les limitades prestacions de l’assegurança. Després va passar a enumerar-me les tarifes de petits desperfectes inflant escandalosament els preus. Va aconsellar-me no prendre mal perquè, segons assegurava, a Cozumel posar una simple tireta al dit té un cost estratosfèric. Va acabar amb la recomanació de parar atenció als clots immensos que crivellen la carretera, capaços -de tan gegantins- d’engolir-me a mi i la moto. Però com que no va aconseguir posar-me la por al cos, d’un cop de peu vaig engegar la màquina i vaig començar l’excursió per l’illa.
Una carretera transversal divideix Cozumel en dues meitats. La costa oriental llueix una esplèndida bellesa agresta. Les ones fuetegen uns rocs negres erosionats, enterament rosegats pels embats de l’aigua. La constància oceànica ha soscavat la pedra fins a llaurar-hi laberints de galeries. Potents sifons d’escuma emergeixen aleatòriament del terra mineral com cràters de volcans en erupció. Des de la carretera, mirant a l’interior, el que s’albira és selva i prou. Una jungla ondulada, baixa, d’on només sobresurten les capçades d’unes palmeres nanes, les fulles de les quals s’utilitzen per teixir trampes aquàtiques per capturar llagostes. Els cimalls d’aquestes palmeres -que anomenen chit– són els botons d’un llenç damunt la superfície del qual s’hi convoca un ampli ventall de tonalitats verdoses. De vegades la rutina vegetal es trenca per l’aparició de llacunes blau safir vorejades de masses compactes de manglars. Als estanys s’hi abeuren aus camallargues: ibis, garses i flamencs. Serpents, iguanes, llangardaixos, senglars, armadillos, coatís i altres salvatgines tenen els caus en humitats i espessors profundes del sotabosc impenetrable. De segur que el xibalbà, l’inframón mític dels maies, té els mateixos sons, colors, silencis i olors que dominen a la zona tenebrosa de la selva, talment la part més desconeguda i amagada de la vida.
Mes: Abril de 2013
2. Isla Mujeres
Als seients del meu darrere a l’autobús que em porta a Puerto Juárez sento que algú parla en català. És una parella de Sant Cugat, l’Aurora i el Joan. També es dirigeixen a l’embarcador del ferri per anar a Isla Mujeres. Fem junts la curta travessa marítima a l’illa. Els meus companys acaben de fer en tres setmanes el circuit clàssic conegut com Ruta Maia. En un espai massa breu de temps, com no s’amaguen de reconèixer, han visitat les runes i els monuments més importants de l’antiga civilització mesoamericana. Malgrat la velocitat amb què han conegut els enclavaments arqueològics maies més significatius de Mèxic, Guatemala, Hondures i Belize, n’estan satisfets. Avui és el darrer dia de les seves vacances i no volen marxar de Mèxic sense haver visitat abans Isla Mujeres.
Fa unes quantes dècades l’oceanògraf francès Jacques-Yves Cousteau va fer saltar a la fama aquesta petita illa situada davant les costes de Cancún gràcies a un dels seus documentals. En el reportatge Cousteau revelava l’existència d’unes balmes submarines on regularment reposen taurons en estat semiletàrgic. La divulgació d’aquesta curiositat va popularitzar encara més Isla Mujeres, i no solament entre els submarinistes; l’illa va atreure multitud de visitants d’un dia procedents de la zona hotelera de Cancún. Isla Mujeres també va esdevenir la meca dels viatgers que cercaven en aquest sector del Carib una estada relaxada i bons preus.
Però l’ambient a Isla Mujeres ja no és el mateix d’ara fa uns anys. L’explosió turística ha vulgaritzat l’illa i l’ha encarit. La majoria de visitants que arriben al matí per marxar a mitja tarda es dirigeixen a El Garrafón, un petit escull coralí situat al sud-oest. Degut a la massificació de nedadors, però sobretot a l’ús immoderat de cremes de protecció solar, els coralls d’El Garrafón s’han mort; no obstant segueix havent-hi prou peixos per atreure apressats turistes àvids de conèixer les meravelles subaquàtiques caribenyes. A pesar que el què veuen és una caricatura del que havia estat, i una ombra de la bellesa que amaga el mar Carib, sembla que a la majoria ja els està bé.
Alguns diuen que el nom d’Isla Mujeres ve de quan els espanyols perpetraven actes de pirateria pels entorns marins i costaners. Per protegir dones i amants les deixaven a l’illa fins que no finalitzaven les seves incursions. Una altra versió atribueix l’origen d’aquest nom a l’expedició liderada el 1519 per Hernández de Córdoba. En desembarcar per primera vegada a l’illa, sembla que els invasors van trobar-se amb un important centre cerimonial maia dominat per infinitat d’ídols de fang de fesomia femenina.
Agafo un autobús públic fins al final del recorregut. Encara haig de caminar 500 metres per arribar a un centre d’atenció i protecció de tortugues marines de nom El Tortuguero. Al mig d’una sala hi ha un parell d’estanys amb exemplars mitjans i petits de tortugues. Em sorprèn un queloni d’uns 40 centímetres que té la closca completament blanca. No es tracta de cap espècie estranya sinó d’un fenomen que es dóna rarament a la natura. Segons el vigilant només una o dues, d’entre desenes de milers de tortugues, neixen albines.
Les instal·lacions del centre s’estiren cap al mar. Des de la platja uns pontons de fusta s’endinsen a l’aigua fins a l’extrem d’unes tanques compartimentades. En el primer dels compartiments s’amunteguen dues o tres dotzenes de tortugues amb evidents problemes de mobilitat. El poc espai i el tamany considerable, més de 60 centímetres de llargada, les manté excessivament premudes. La segona d’aquesta mena de gàbies marines és força més gran. Hi poden nedar folgadament centenars de tortugues. Curiosament, però, n’hi ha unes quantes que no es mouen per res del món del mateix lloc. El tamany de les tortugues és impressionant: no n’hi ha cap que faci menys d’1 metre, alguns dels exemplars fan fins a 2 metres de llargada. Moltes d’aquestes formidables bèsties neden neguitoses d’un costat a l’altre de la tanca que els priva el pas al mar obert. És com si sentissin la crida a la llibertat de l’oceà. Fa angúnia veure com esmunyen les aletes per entremig dels barrots, com intenten en va passar-hi el cap. La impressió que transmeten els quelonis gegants és que han embogit pel fet d’estar tancats.
El cas d’una espècie de taurons inofensius que aquí en diuen gata (taurons nodrissa) és semblant. També els tenen presoners dins el mateix sistema de tanques marines. Com que no són agressius deixen que els turistes es banyin amb els taurons. Els nedadors s’hi veuen amb cor i els fan de tot. En una d’aquestes cledes veig un parell de taurons quiets al més profund d’un racó de la tanca, deuen témer que el monstre bíped que els guaita no es decideixi a llançar-se a l’aigua per sotmetre’ls a una nova tanda de turments. Als fulletons propagandístics no s’hi veu per enlloc el mot que hi correspondria, “tortura”, en canvi sí que hi figura l’expressió simpàtica “VINE A JUGAR AMB NOSALTRES”. Les pobres bèsties presoneres necessiten urgentment bons advocats que les defensin dels mals tractes i els procurin el retorn a la llibertat de l’oceà.
“No me da la gana!”
Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?
Jaume Mestres 