Movent-me per Tailàndia sovint coincideixo amb gent que em saluda malgrat que no conec de res. Persones que em creuo pel carrer o que em trobo dalt d’un vehicle públic o en centres comercials. La totalitat són homes de raça blanca. Per què em saluden si abans no ens hem vist mai? Els caic simpàtic, potser? Com que al carrer, o als autobusos, hi ha altra gent que no saluden, em demano per què a mi sí i als altres no. És clar que són preguntes retòriques, la resposta sospito que la tinc. Crec que és per la complicitat que suposadament dóna tenir el mateix color de pell. Si aquesta és la raó ho trobo aberrant. Els que saluden solament per afinitat racial es retraten com gent que es mira els altres des de la tribuna de sentir-se diferents. Nosaltres, els blancs, i vosaltres, que no ho sou. Aquest etnicisme excloent, clarament discriminatori, és una forma de racisme. Els que el practiquen són els mateixos que veus en cafeteries on gairebé només hi ha blancs. Es busquen; aquesta mena de gent té necessitat de trobar-se amb els iguals, la seva protecció. Quan es reuneixen s’esbraven, sovint es queixen de precarietats i maldiuen dels natius. Déu me’n lliuri d’acostar-m’hi! La complicitat la donen afinitats que transcendeixen l’origen, l’ètnia o la raça. Jo viatjo per trobar-me amb els altres, per fondre-m’hi. Si els hagués de blasmar o apartar-me’n em quedaria a casa.