Un vot que ve de lluny

27 Octubre 2012

Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.


Enamorats del gueto

14 Octubre 2012

Mai no he entès -continuo sense entendre’ls- aquests viatgers, turistes o residents que s’han desplaçat lluny de casa voluntàriament -se suposa que cercant nous mons, nova gent, noves experiències- i quan hi són fugen de la realitat entaforant-se en guetos. Es gasten molts diners per desplaçar-se a Bali, com és el cas del vídeo, i es passen hores dins una bombolla absolutament falsa. Amb la quantitat de coses genuïnes que hi ha per fer, veure i conèixer, a Bali!


Bali Hai (3). Neocolonialisme a Ubud

7 Octubre 2012

Aquests dies se celebra a Ubud la novena edició de l’Ubud Writers & Readers Festival. L’organització ha editat un opuscle de gairebé 100 pàgines amb els esdeveniments programats ben detallats. Els residents i turistes occidentals omplen els espais on se celebren els actes. També s’hi veuen molts indonesis, però poquíssims balinesos. Els balinesos no entenen el sentit d’uns esdeveniments tan pomposos. S’entén la incomprensió balinesa: la gairebé totalitat dels actes els donen l’esquena. A part d’actuacions folklòriques al carrer, són excepcionals les activitats relacionades amb la cultura pròpia de l’illa.
Divendres a la nit vaig assistir a una representació del grup teatral Teater Satu Lampung, de Sumatra. Una obra sense substància, escenografia minimalista, danses tribals contemporanitzades i arts marcials. Banalitat encoberta de transcendència, vacuïtat llastada de pedanteria. Seguia el muntatge una nombrossíssima audiència majoritàriament blanca, aplegada en el marc bellíssim del Pura Taman Saraswati, un escenari de pedra alçat sobre un estany de lotus.
Abans de començar van haver-hi els petits parlaments de rigor. En anglès i en indonesi, les mateixes llengües en què és escrit el programa de mà. Ni una sola paraula en l’idioma del país, el balinès. Ni una. Aquest és el respecte que els organitzadors del festival tenen per Bali. De Bali solament els interessa el marc estètic i el concepte Bali-Paradís, ideal per projectar-se amb èxit. Més enllà d’això, flors i violes i a defecar-hi. No els preocupa per res l’ànima de Bali. Que el Bali de veres agonitzi escanyat pel jou d’un estat depredador que l’espolia, l’ocupa, el minimitza i en renta els cervells no els afecta en absolut. Al contrari, integren i associen Bali amb qui l’està matant. Hi van de bracet. Col·laboren en l’escabetxada. Venen al món la visió tòpica de Bali, la més superficial i tronada, la més falsa. Com pot ser que un festival adreçat a escriptors -gent que reflexiona i pensa- sigui tan fatu? S’ho empassen, els escriptors? No li veuen el llautó?
La fundadora i directora del festival és una australiana casada de fa anys amb un balinès. És propietària de restaurants amb pedigrí i d’un bar. Quasi la totalitat de la clientela dels establiments d’aquesta senyora són turistes i residents estrangers. Els preus són elevats, gairebé europeus. Cobra a preu d’or uns aliments que compra al mercat a preus balinesos. També paga salaris balinesos -ben minsos, per cert- als seus treballadors. Potser a causa del dolç avorriment tediós dels rics un dia de fa 10 anys va decidir crear un festival per a escriptors. No solament se’n va sortir si no que el festival ha esdevingut un èxit internacional. Ha obtingut el que pretenia: prestigi, llorers, fama i reconeixement.
El bar és en un carrer central d’Ubud. Fins abans d’obrir-se el carreró era un gresol de pau. D’ençà que el bar funciona s’ha acabat la tranquil·litat. Un parell de cops a la setmana el bar organitza debats literaris vespertins. Molt parlar del sexe dels àngels i gens de la realitat social balinesa. Tertúlies amanides amb actuacions en directe, musiquetes i cantants que tampoc no tenen res a veure amb el que és Bali. Soroll de la música en directe, xerrameques amplificades per altaveus, clientela ocupant el carrer quan el bar és ple. Joves i no tant joves amb ampolles de cervesa a les mans bloquejant l’entrada de les cases i l’espai per aparcar les motos dels veïns. Els veïns han comunicat el malestar a la propietària. Res a fer. Sota la disfressa de la bonica i protectora capa literària la senyora té com a màxima prioritat la caixa. De nou, negoci rodó: cobrar a preus occidentals el que ella paga a preus locals. “Respecte pels veïns balinesos… De què em parla, vostè?”
Malgrat tants beneficis que ingressa explotant les marques “Bali” i “Ubud”, una ínfima part d’aquests guanys reverteixen a la comunitat. Fa pocs dies va proposar a tres músics d’Ubud amenitzar alguns dels actes del festival amb música tradicional. Per 9 hores de música en directe els músics demanaven l’equivalent a 40 euros, 13 euros per barba. L’organització del festival va trobar el preu excessiu i no els va contractar.
Fa uns anys vaig ser a casa d’aquesta senyora. Em va sorprendre que malgrat estar casada amb un balinès no parlés la llengua de la terra on viu i on han nascut els seus fills. Invariablement es dirigia al servei en indonesi o en anglès. La notava incòmoda quan jo m’adreçava als treballadors -balinesos tots- exclusivament en balinès. Claríssimament no li agradava.
De Bali, aquesta senyora es queda amb la seda i en parla amb paraules de vellut. El Bali real és un concepte remot i embolicat que no l’interessa gaire. Com tants altres sofisticats neocolonialistes residents a Bali, ja li estaria bé que Bali quedés reduït a no gaire cosa més que un parc temàtic. Mantenint, això sí, l’embolcall, la superfície. Sobretot l’estètica. Bali Hai, Bali Hai…*

*Ensucrada cançó de Rodgers i Hammerstein per al musical “South Pacific” (1949). Malgrat el títol, no té res a veure amb Bali.

Flaixos de l’obra “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional, Indonèsia). Pura Taman Saraswati. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.

L’escriptor alemany Tom Vater disserta sobre el diplomàtic xinès Zhou Daguan. A les acaballes del segle XIII Zhou Daguan va visitar la cort d’Angkor, la capital de l’imperi Khmer originat a les ribes del llac Tonle Sap, avui Cambodja. El testimoni del xinès ha estat fonamental per a la comprensió i l’estudi de molts aspectes de la societat i cultura khmer. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.

Dues imatges de “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional). Pura Taman Saraswati. Ubud. Bali.


%d bloggers like this: