Com una estàtua de marbre. Impassible. Ni acluca els ulls. No fa res per esquivar la voràgine de mosquits voleiant al seu entorn. L’actitud del monjo és immutable. Serena. Cap expressió a la cara. Talment absent. En canvi, jo no paro de bellugar-me. Em moc d’una banda a l’altra. M’espolso els mosquits de sobre. Són violents, agressius, amb ganes de picar. Estan agitats. Irritats perquè quatre homes amb potents màquines plenes d’insecticida fumiguen el seu territori. La boira blanca, verinosa, els elimina. Però no mata els que entren en bandades a l’aula. Hem hagut d’aturar la classe. Primer, pel soroll ensordidor de les màquines. Després, per la invasió de la plaga.
Molts dels mosquits són portadors del virus del dengue. El monjo i jo ho sabem. Encarem el mateix risc, però actuem de maneres desiguals. El monjo adopta una actitud passiva: accepta el fet sense rebatre’l. En canvi, jo m’enfronto al perill revoltant-me. Els dos representem dos mons, som fills de diferents cultures. De vegades oposades, com s’evidencia ara.
Heus aquí un aspecte inquietant d’alguna branca del budisme: el fat de les persones està escrit. El què ha de passar és ineludible. Per a què enfrontar-se, doncs, a l’atac dels mosquits si el què ha de succeir ocorrerà igualment? Una altra particularitat del pensament búdic, aparentment més comprensible i acceptable per a la nostra mentalitat és el respecte que professa per la vida.
En efecte, molts budistes han de preservar tota forma d’existència. No poden eliminar res que sigui viu. Ni els mosquits, encara que siguin portadors de pesta. Al Wat Pa Pao, on es produeixen els fets que relaciono, un monjo rere l’altre deu anar contraient la malaltia de les febres. Tant els bonzes com els setze novicis residents al temple. Nois d’entre set i dinou anys. Joves innocents que pots comptar com cauen. I, encara més, al monestir hi ha una petita escola. Concretament, dues aules. La de pàrvuls acull infants de pocs mesos fins a tres anys. A l’altra aula hi estudien nens i nenes d’entre quatre i nou anys. Probablement, les criatures de l’escola que han estat colpides pel dengue són una bona colla. Els monjos, què hi diuen? A part d’oficiar cerimònies, meditar i pregar no consten més accions.
Si un dels deures del budisme és respectar i preservar la vida, per què, doncs, no es preocupen per la vida i el benestar de la comunitat? Quan un monjo cau malalt afectat per un bacteri, bé que deu prendre antibiòtics, si cal. Mata el bacteri que el perjudica. I ben fet que fa. Potser no és vida, un bacteri? I no són vida els paràsits als budells que eliminarà amb herbes o pastilles? Bé que mata, doncs, quan li convé. Llavors, per quins motius no es protegeix de l’epidèmia dels mosquits? Per què la comunitat de monjos permet que el monestir n’estigui infestat? Ocupar-se’n seria fàcil. Buidar l’aigua embassada i anar cremant espirals insecticides a les aules i a les dependències tancades seria un gran avenç. També posar mosquiteres a les finestres. Tenir cura, vaja. Però no hi ha res a fer. Les espirals insecticides deuen estar rotundament prohibides. Maten. Ja se sap que la fe no permet als bonzes liquidar insectes. Buidar recipients i tolls deu ser també un atemptat a l’existència: s’eliminen ous i larves. Els deixebles de Buda han d’emparar la vida, incloent la dels mosquits que els fan emmalaltir.
Els mosquits que viuen en aquest temple deuen fer tiberis de Festa Major, dia sí i dia també. Monjos, novicis, alumnes i algun visitant incaut els abasteixen. Poden atipar-se de tanta sang com els vingui de gust. La comunitat religiosa no es protegeix ni fa res per desfer-se’n. Caldrà creure que un temple budista és un lloc insalubre, almenys els d’aquests verals. Millor evitar-los, doncs. Fugir-ne. Aquests mosquits actuen com armes de destrucció massiva. Armes que existeixen, tangibles. I els monjos, oferint-los la jugular. Apa, xucleu i alimenteu-vos amb la nostra sang. Preneu-ne tanta com vulgueu. Els mosquits van fent la seva feina protegits per una idea. Per la sana idea de la vida, ni que siguin el corc que la desgasta.
Etiqueta: Tailàndia
Crisi tailandesa / El rei malalt i la lluna que riu
Venus i Júpiter s’ajunten a l’espai i es posicionen davant una lluna en quart creixent. Els dos planetes són els ulls d’un satèl·lit que somriu. Ho diuen els tais, sempre aficionats a veure la banda positiva de les coses. Admiro el fenomen des del temple Lok Molí. Els quaranta-quatre novicis que ara mateix resideixen als kuti del monestir, en aquesta hora -les nou de la nit- estan en plena classe de pali. El pali és la llengua litúrgica del budisme theravada. És una llengua antiga, molt propera al sànscrit.
He vingut al temple per contemplar el fenomen de la “lluna que riu” a través de l’arc que encimbella el portal principal encarat al xedi. El xedi del Wat Lok Molí no cal contemplar-lo des de la perspectiva de l’arcada per veure’l bonic. Malgrat la robustesa és esvelt, té aire. Un volum arquitectònic massís que s’alça cap el cel des d’una base quadrada. S’aprima a mesura que s’acosta al cim. És una estructura vella, feta enterament de maons vermells. M’agrada admirar el xedi emmarcat per l’arc del portal. Certament, el marc el fa més bell. Avui, doblement bell. A prop de l’agulla daurada que el corona veus la lluna creixent. La lluna sempre solitària, ni que aquests dies es faci acompanyar de planetes amics.
Acabada la classe de pali, els novicis surten del sim (la nau del temple) i s’acosten on sóc. Els comento el fenomen. Em sorprenen. Diuen que no és correcte ni exacte dir que la lluna somriu. Ves per on, més aviat pensava que sortirien amb històries fantàstiques apreses dels monjos. Torno a mirar la lluna. Doncs no, ara no m’ho sembla que somrigui. Els nois tenen fred. Gairebé tots es cobreixen el cap rapat amb gruixuts gorros de llana. N’hi ha que es tapen les espatlles nues amb petites flassades. Cada peça, gorros i mantes, té el color de palla vella. Quan torno a mirar la lluna hi veig la silueta d’una embarcació. Una nau de plata solcant les tenebres de la nit. O unes banyes de brau penjades al cel. Argentades, lluents. Tantes mirades, tantes llunes.
Això succeïa abans d’ahir a la nit. Un cop superades les trifulgues polítiques i les maldestres conseqüències, en forma d’ocupació de palaus, aeroports i il·legalitzacions de partits. No de qualsevol partit, sinó de la coalició de govern.
Ahir era un dia de transició. Ple d’esperança. Avançada la tarda, s’havia de produir el discurs tradicional que el rei adreça al país la vigília del seu aniversari. Tothom esperava amb ànsia el parlament del monarca. Es confiava que serien paraules de concòrdia i de guiatge. Massa dies visquent en la confusió. Moltes hores de tensions, moments de riscos. Però l’esperada al·locució reial no va arribar. El príncep hereu va adreçar-se a la població, per mitjà de la ràdio, per anunciar que el rei estava lleugerament indisposat. La seva filla, la princesa Sirindhorn, menys lacònica, va concretar: “Està afectat d’una bronquitis que genera molta flegma. No té gana. S’alimenta amb sèrum. Es manté dèbil, però no enfebrat. Els metges suggereixen que el rei reposi fins a recuperar-se del tot”.
Els tais, ahir al vespre, van deixar de veure la lluna somrient. Valia més mirar-la de reüll. Semblava una simitarra.
Crisi tailandesa / Conte de fades
Tot plegat res, unes caquetes de gos a la catifa noble del saló d’audiències del palau governamental, i poca cosa més. No han desaparegut regals valuosos de les vitrines. S’han trobat intactes les peces en ivori blanc del despatx del primer ministre i tots els presents oferts per dignataris mundials estan sencers. Al jardí, sí. S’hi han detectat més desperfectes. Nimieses. Reparar-les i restaurar l’hectàrea de plantes i parterres que s’ha malmès costarà un mes de feina i originarà una despesa, assumida per l’erari públic, de gairebé mig milió d’euros. Això, segons les valoracions fetes pels responsables de manteniment del palau del govern. Els operaris van posar-se a reparar els danys immediatament després que els ocupants l’abandonessin. En general, els simpatitzants grocs del PAD que han segrestat les dependències del govern durant tres mesos llargs, s’han comportat bé. Al capdavall, són bona gent. Com els seus oponents, els vermells, els que donen suport a la coalició tripartita que detentava el poder, ara desmantellada i il·legalitzada. Gent de bona fe, la majoria, manipulada per uns polítics cobdiciosos que els han instrumentalitzat en la seva lluita personal pel poder, per mantenir-s’hi o aconseguir-lo. Polítics sense escrúpols, també la majoria. Res d’amor i compromís pel país o la pàtria. Fal·làcies. Solament ànsia de poder i de diners. Provoca certa gràcia i fa venir un somriure als llavis quan s’escolta la sentència que han dictaminat els nou jutges del Tribunal Constitucional per justificar la il·legalització de la coalició que fins ahir governava. Se’ls bandeja per frau electoral, concretament per haver practicat la compra de vots. Vaja. De fa anys i panys que aquesta és la norma a Tailàndia. Comprar el votants. Comprar-los en efectiu, a tants diners el vot, o, als més innocents, comprar-los amb un sistema més barat, engalipant-los amb mentides. De sempre ha estat així. És tradició. Una pràctica inherent a la política d’aquest país.
A hores d’ara, els dos aeroports internacionals de Bangkok ja estan desocupats. Des d’aquest matí, a les deu, la bona gent groga instumentalitzada pels dirigents del PAD, han començat el camí de retorn a casa. S’ha acabat la festa. El rastre al seu darrere és depriment. A les instal·lacions aeroportuàries hi han deixat tones de deixalles. A primer cop d’ull, però, sembla que danys d’importància no n’hi ha. Tècnics i treballadors ja han començat una carrera contra rellotge per deixar els aeroports a punt, si pot ser, en una setmana. A tot estirar, abans de quinze dies segurament ja seran del tot operatius. Avui mateix, alguns avions de passatgers ja han aterrat a Suvarnabhumi. Se n’esperen més. També s’han produït enlairaments. A poc a poc, tornarà a restablir-se la normalitat.
Demà passat és l’aniversari del rei. Les celebracions ja han començat. L’aniversari del rei, l’antídot a la disbauxa. El regne de Siam ara és un reialme feliç, tot és de color de rosa. Somriures i confits per als súbdits. Emplastres amb efectes sedants per a uns quants dies. Fi de l’acte primer. Ha acabat bé. Amb amargor per alguns, és clar. Quan es resol una lluita sempre hi ha un perdedor. Ara estem en l’interludi musical. L’orquestra sona afinada, la gent està contenta. La llàstima és que l’aniversari passarà. Arribarà el dia després. Fins quan resistirà el pegat?
Crisi tailandesa / Soroll de sabres
Des d’aquesta matinada, avions militars no paren de solcar raudes el cel de Chiang Mai. Esmolar d’eines? Molt d’hora, també aquest matí, sento el soroll inconfusible de màquines fumigadores. Trec el cap per la finestra. Un parell d’homes ruixen les dues voreres del carrer on m’estic. És un carrerró ple de casetes baixes amb jardí. S’entretenen sobretot a fumigar les plantes i les basses d’aigua. A les plantes, hi viuen els mosquits adults; a les basses, les larves. En efecte, ruixen amb DDT per mirar d’eliminar el mosquit transmissor del dengue. Senyal que en aquesta zona han aparegut brots de la malaltia. Les autoritats municipals hi envien una brigada amb la missió d’eradicar-lo. Confiem que tan bones accions no siguin balderes.
Sembla que avui el perill o el risc ve del cel. Al cel, els avions militars maniobren. Una mica més avall, els mosquits temibles empesten. I d’un llançagranades apostat en un vehicle aturat en un dels tirabuixons a prop de l’aeroport vell de Bangkok, Don Mueang, aquesta matinada ha sortit projectat un explosiu que ha impactat en un dels finestrals de l’aeroport. Ha travessat el vidre i ha penetrat l’edifici. La granada ha caigut damunt un grup de manifestants que ocupen Don Mueang de fa dies. En aquella hora dormien. La granada ha explosionat. La deflagració ha produït un mort, vint-i-dos ferits i la desbandada general. En pocs segons, al lloc de l’explosió hi havia solament esmicolament de vidres i rastres de sang. Ha esclatat l’alarma. S’ha atiat més odi. Un altre atac contra els contragovernamentals del PAD, els incitadors de la crisi.
Avui, se suposa que el primer ministre Somchai Wongsawat i membres del seu gabinet haurien de presidir, juntament amb els reis de Tailàndia, la parada militar que ha de celebrar-se a Bangkok, a la Plaça Reial. És un supòsit, cal veure què decidirà l’encara primer ministre. Des que va arribar d’una gira al Perú, ja en plena crisi, Somchai Wongsawat i part del seu govern resideixen a Chiang Mai per qüestions de seguretat. Temen un cop militar. De produïr-se, a Bangkok no se sentirien segurs. S’hi desplaçaran, avui, a Bangkok? També avui, el Tribunal Constitucional hauria d’emetre una sentència que pot ser un detonant definitiu. L’alt tribunal ha d’establir si els tres partits que actualment governen en coalició van cometre o no frau electoral. De dictaminar positivament, s’il·legalitzarien els tres partits que formen el govern, el primer ministre Somchai seria destituït i es dissoldria el parlament. Al primer ministre i a bona part dels membres dels tres partits coalicionats se’ls inhabilitaria per cinc anys. Si això s’esdevingués, les conseqüències que se’n derivarien podrien esdevenir tragèdia. Podria esclatar una revolta. Una revolta general encapçalada per dues faccions perfectament definides. Els que aplaudirien la sentència, els grocs del PAD, i els que s’hi oposarien, els vermells, favorables al govern actual. No crec que el cop militar que probablement es produïria fos capaç d’aturar la bogeria. La totalitat del país podria entrar en un malson de conseqüències devastadores.
Ara mateix, dos quarts d’una del migdia, hora tailandesa, un miler de manifestants progovernamentals, arribats a peu i a bord de camions, rodegen l’edifici del Tribunal Constitucional. Es concentren per intimidar els jutges que han de dictar sentència. Volen evitar que el tribunal falli en contra del govern. L’exèrcit ha envoltat l’edifici. En cas de rebre ordres, els soldats estan preparats per atacar. Van armats amb fusells M16.
Darrera hora
El Tribunal Constitucional il·legalitza, acusant-la de frau electoral, la coalició tripartita governant.
Crisi tailandesa / Groc versus vermell (i viceversa)
A un quart de vuit del matí, veig cinc nens fent voleiar estels al terrat de l’escola de sords que tinc davant la meva habitació. Ara, amb l’inici de l’hivern, comença la temporada dels estels. Tres dels nens porten samarretes grogues. Avui és dilluns, el dia que una bona part de tais es posa roba groga. El groc és el color que s’identifica amb la monarquia. També amb el budisme, la religió oficial del regne. Va establir-se el costum que els dilluns els tais vestirien de color groc com a senyal de respecte al monarca, Adulyadej Bhumibol -coronat Rama IX-, i això perquè el dia del seu naixement es va escaure en dilluns. El proper 5 de desembre, el rei farà 81 anys. Arreu del país se li retran homenatges per celebrar la seva onomàstica.
En l’aniversari del rei hi haurà treva entre els opositors polítics que ja han començat a esbatussar-se? Ahir a la tarda, grups de militants del partit al govern (els vermells) muntats en furgonetes, es dedicaven a la caça i captura d’opositors del PAD (Aliança Popular per a la Democràcia) -en minoria a Chiang Mai- per apallissar-los. Els del PAD no solament els dilluns, sinó sempre que es manifesten públicament vesteixen de color groc. El que va succeir ahir a la tarda a Chiang Mai va ser una cacera d’homes contra uns altres homes. Del mateix país i de la mateixa ciutat. Militants del partit que encara mana van organitzar la recerca de grocs opositors. Envalentits per ser més colla, els vermells insultaven els grocs, els vexaven i els apallissaven. En algun casos, fins i tot van obligar-los a tancar el negoci. A la ciutat hi ha una xarxa de delators que assenyalen els simpatitzants del PAD que se n’amaguen. Es prenen represàlies contra ells. A Chiang Mai, els vermells són majoria. Almenys majoria visible. Els grocs, en canvi, han de fer com els cargols i amagar-se si no volen buscar-se problemes. No se sap ben bé quants n’hi ha, a Chiang Mai, de grocs. Solament es fan visibles quan munten actes col·lectius. Com les petites demostracions d’ahir, que es van saldar amb apallissaments i corredisses.
Si el groc és el color de la monarquia i el budisme, institucions, ambdues, estimades i respectades per gairebé la totalitat dels tais, per quina raó un moviment politic que respon a una ideologia i a uns interessos determinats es fa seu el color i també la bandera del país? Els símbols d’una nació no haurien d’estar per damunt les ideologies partidistes? Els del PAD, apropiant-se del color groc i la bandera tailandesa proclamen als que no són de la seva corda que ells són més monàrquics, més bons budistes i més patriotes que ningú. Més patriotes no se sap, ni que brandin a tothora la bandera tricolor; ara, de monàrquics potser sí que en seran més. Es diu des dels terrats, però amb la boca de pinyó, que de l’entorn monàrquic en treuen recolzament i substanciosos beneficis. També de la cúpula militar i de grups influents. Aquests dies s’està fent palès. La impecable organització i el suport logístic que reben els ocupants dels aeroports de Bangkok (i també de la seu del govern que, per cert, després de tres mesos d’ocupar-la ara anuncien que abandonen) sorprèn tothom. És impressionant. No els falta de res. Fins i tot disposen de dependències mèdiques ambulants. Menjar, medicines, aigua, tendes de campanya, sacs de dormir, ventiladors, televisors. De tot. Qui ho abasteix? Qui fa front a una despesa de tan grans dimensions? Una vella, coneguda olor.
Crisi tailandesa / Brots de violència
Bon dia, Gemma.
La situació política que viu Tailàndia és preocupant. El desconcert és general. Probablement els militars ja haurien donat el cop si estiguessin segurs que la resposta de la població seria d’indiferència, com gairebé sempre. Però en aquesta ocasió no és tan clar. Els ànims estan encesos.
En cas que el cop es produís crec que esclatarien revoltes serioses. Unes revoltes populars que vés a saber en què derivarien perquè la societat està molt dividida. Hi ha senyals preocupants. La violència és creixent. Se succeeixen agressions armades contra institucions d’importància. Passada la mitjanit, una emissora de televisió opositora al govern, ASTV, ha estat atacada amb armes de foc. S’han llançat granades contra manifestants opositors concentrats a la seu del govern, seu que mantenen ocupada de fa mesos. N’han ferit 50 i 4 estan greus. Són fets recents. La violència augmenta progressivament, en freqüència i intensitat.
Veig una cosa a l’horitzó immediat que podria ser la salvació. El proper 5 de desembre és l’aniversari del rei. Ja saps la devoció que els tais professen al seu monarca, el consideren gairebé diví. Confiem que cessin les hostilitats ni que sigui per honorar-lo; així, de passada, salven el país. Seria un pegat, però almenys hi hauria treva. En cas contrari, Tailàndia entraria en una espiral violenta de conseqüències imprevisibles.
Els bloqueig dels aeroports és una catàstrofe. En primer lloc, pel magne trasbals humà i desconcert que genera a desenes de milers de persones, bona part dels quals són forasters que han vingut a Tailàndia de vacances. Tailàndia perd credibilitat als ulls del món. De seguir en aquesta situació gaires dies, a més de la fallida econòmica que se’n derivarà, Tailàndia passarà a engreixar la llista de països de risc on no serà recomanable viatjar.
La situació és enrevessada. Ara, una cosa sí que és molt clara. A mi la crisi no m’afecta per a res. Sóc molt lluny de la capital, concretament em trobo a Chiang Mai, a uns 580 quilòmetres al nord de Bangkok. Ni que a hores d’ara el primer ministre i la pràctica totalitat del govern s’hi hagin instal·lat, Chiang Mai segueix essent una ciutat segura. És feu important dels progovernamentals. O sigui que estic, les circumstàncies m’hi han posat, a la banda del “bons”. Respecte els opositors revoltats (el PAD, els que vesteixen samarretes grogues) es rumoreja -a crits- que tenen el suport més o menys solapat de l’entorn més encimat, les elits del país i els militars.
Agraït que us preocupeu per la meva situació.
Records a tota la família.
Una abraçada molt forta.
Jaume
Escrivint l’alfabet shan
Durant tres mesos estudio la llengua shan en una aula del Wat Pa Pao, a Chiang Mai. El shan pertany a la família de llengües anomenades kadai. Entre d’altres, s’hi inclou el tai i el laosià. La llengua shan parlada és propera al tai; en canvi, l’escriptura és totalment diferent, tal com es pot comprovar en aquest vídeo gravat durant una classe. El monjo és Phra Phan Nya, el meu mestre. A la darrera part del vídeo apareixen dos novicis recitant les vocals shan.
Diari de viatge 02 / Els tons i el curri
Vaig baixant del cim. Sona el telèfon. El timbre em provoca un ensurt. El ring-ring insistent profana el silenci del bosc. Responc tan de pressa com puc, no sigui que els follets s’enfadin i me’n facin alguna. És Phra Phan Nya, el monjo shan que resideix al Wat Pa Pao. Phra Phan Nya va ser el meu mestre de shan. Ara és el meu alumne. Mentre estudiava shan tot lliscava com una seda fins que vaig topar amb els tons. Els tons són la creu particular de les llengües monosil·làbiques. El mur on sempre m’estavello. No tenir oïda musical és l’obstacle que no em permet identificar i ser capaç de pronunciar la quantitat de matisos vocals que calen per parlar correctament el shan, el tailandès o el laosià. Per a mi, llengües impossibles de dominar. A causa de les entonacions, és clar. Articulo paraules, això sí. Fins i tot hi ha qui diu que ho faig prou bé. Però no, el meu límit són les tonalitats; l’accent expressiu, el color de l’idioma. Em falta un do musical per cantar correctament aquestes llengües.
Va passar que un dia, durant la classe, Phra Phan Nya va dir “a poc a poc” en shan: ka loi loi. Jo vaig repetir-ho, però en català. Al monjo li va agradar tant el so d’a poc a poc, que a partir d’aquell moment em demanava més paraules i frases en català, una seguida de l’altra. Va arribar el moment de posar ordre a tanta acumulació de mots, locucions, frases i expressions. Sense cap llibre d’ensenyament de català a l’abast, vaig haver d’establir el meu propi mètode. Mirar de fer l’aprenentatge fàcil i clar. Amb mitja idea al cap vaig començar. Ho deuria encertar, perquè el monjo progressa a gran velocitat. Phra Phan Nya és un alumne excel·lent, un model de voluntat, curiositat i intuïció. No se’n cansa mai. A hores d’ara ja conjuga verbs regulars. I sap escriure absolutament cada una de les paraules que aprèn i la totalitat dels números (amb lletres!). I sense gairebé fer faltes d’ortografia.
Continuo la conversa per telèfon. Dic a Phra Phan Nya que a hores d’ara encara no estic prou bé per reprendre les classes. Que m’agafo uns dies de festa abans de tornar-hi. Es queixa que ja no sap què repassar. Conjuga verbs i escriu números, no te’ls acabaràs pas, que dic. Voracitat per aprendre.
Pujo a la moto i me’n torno a Chiang Mai. Un cop sóc a la carretera el descens és encara més espectacular que la pujada. Hi ajuda el fet que a penes si hi ha trànsit. Sembla un circuit exclusiu per al meu ús. Llisco per l’asfalt amb una suavitat i lleugeresa gairebé alada.
Avui, per dinar, ració especial. Sobre una base d’arròs em faig servir una bona porció de verdures fregides amb bolets, curri vermell amb pollastre i una altra ració de curri groc amb patates bullides. Havent dinat em faig fer un massatge. Una senyora que té un do a les mans i l’esperit d’un àngel, em transporta amb delicadesa al món de l’entreson, mentre em tonifica els músculs i relaxa gairebé fins la inexistència el bategar del cor. Un sota mínims que repara forces.
M’alço lleuger del jaç on acabo de rebre el massatge. Als peus hi duc ales, camino sobre un món de plomes. Però el cap segueix espesseït. Comença a preocupar la persistència del llast que em traba. Una boira que no acaba d’escampar.
Diari de viatge 01 / Seqüela
Cinc dies després de sortir de l’hospital hi torno per sotmetre’m a una visita i per fer-me una analítica. Explico al metge que m’ha tractat el dengue que em sento baldat, gairebé exhaust. Respon que la fatiga és una de les seqüeles que deixa el virus. Els resultats de l’analítica són gairebé òptims. Els leucòcits augmenten i els glòbuls vermells a hores d’ara estan per damunt de la normalitat. Ja puc conduir la motocicleta i caminar tant com vulgui. Avui no, ja és massa tard, però demà al matí em prometo fer una caminada molt bonica. El metge m’anima, diu que endavant, que faré molt bé de pujar al cim. Però que no em deixi el mòbil a casa, per si de cas. Surto de l’hospital content, ni que em senti cansat.
L’endemà al matí agafo la moto. Em dirigeixo a Doi Suthep. Sempre m’ha agradat conduir per aquesta carretera els mesos humits i els d’hivern. Per res no m’agrada circular-hi durant la temporada seca i xafogosa. Els boscos fan pena, eixerreïts i erms. Sembla que estiguin a punt d’encendre’s. Amb una de tantes glopades calentes d’aire, ajudada per la punta d’una cigarreta, ben segur que n’hi hauria prou per provocar un avern. Ara, en canvi, la botànica és llustrosa, humida. Molts arbres arran de carretera estan completament florits. Flors grogues enramades pendulant del brancatge. Flairo perfectament el perfum que alliberen. És un plaer la conducció. Bona carretera, moltes giragonses, poc trànsit. Aire net i perfumat, sol i fresca. L’adrenalina puja, em sento un genet cavalcant un cavall de ferro. Ascendeixo de pressa, a tota velocitat. Prenc les corbes tancades, amb la màquina vincladíssima. Quin plaer més gran. Quina joia la vida.
A Doi Suthep no m’hi aturo. Segueixo carretera amunt. Arriba el moment que la pista s’estreny, es fa petita. I més inclinada. Les pluges de la temporada l’han feta malbé. Hi ha bonys i clots. Però és una meravella. Travessa el bosc. Circulo per sota una altíssima cúpula de branques. Arribo al punt que una tanca amb cadenat m’atura. Deixo la moto davant la barrera. Passo per sota i continuo l’ascensió a peu. A la pista ha desaparegut tot rastre d’asfalt. El terra és una estesa de fulles. Cruixen al moment de trepitjar-les. Aquests són la totalitat dels sons que percebo. I un fil d’aire. Un aire primet que provoca cadències de tremolors a les lanceolades d’alguns arbustos baixos. De les branques dels arbres pengen fines arrels aèries: òrgans tendres, agulles de saba creixent cap a terra a velocitat gairebé visible. Troncs i soques són plagats d’epífites. És temps per pensar. La mateixa malura que encara covo deu ser la responsable de portar-me al cap accions de males persones. Covards innobles que aprofiten la meva absència per escampar metzina. Empesten amb paraules. Respiro a fons. Una alenada d’aire pur s’emporta les ànimes corcades. Arribo al capdamunt del cim. Estic encimballat al Doi Pui, a 1685 metres d’altura. Cal dir que no es gaudeix de cap mena de panorama. L’espessor boscosa és tan densa, que el suposat espectacle visual és tancat per una cortina de vegetació impenetrable. Descendeixo uns metres, fins el pla on hi ha el porxo que temps enrere acollia excursionistes. Avui és una semiestructura desencaixada de taulons derrotats pels tèrmits. Empostats envaïts de plantes enfiladisses. La sorpresa són els dos bonzes que hi trobo. L’un jeu estirat sobre les restes d’un banc. L’altre, el veig d’esquena. A primer cop d’ull sembla que potser medita. La postura ho fa creure. Res, parla amb algú a través d’un telèfon mòbil llampant. Tecnologia d’ultimíssima generació a les nues mans d’un fidel del Buda.
Dengue!
Estàs exultant per com de bé va el viatge, per l’enorme quantitat de coses que experimentes, pel que veus i aprens. Per la gent que coneixes, pel que et dóna, pel plaer que t’aporta el què menges, per tot allò tan bo que a tothora t’ofereix el camí. Estàs exultant perquè, cada dia, la vida et regala més vida. Ets un ocell que vola, planeja, esquinça les boires, solca valls i remunta muntanyes. Un ocell feliç en el seu àmbit de glòria. Fins que un dia et trenques.
T’has trencat, però t’alces. Encara tens esma d’agafar la càmera, els objectius complementaris, posar-te el trípode en bandolera i pujar a la moto. No pots quedar-te a casa en una nit com avui. Comença el Loi Kratong. Et dirigeixes al riu Mé Nam Ping. Et barreges amb la multitud. Despares el trípode. Comences a prendre les primeres instantànies. Et meravelles del què veus. Et sents esponjós, feliç d’estar envoltat de tanta gent contenta. Famílies senceres, colles d’amics. Tots a la vora del riu amb toies de flors a les mans. Paneres fetes amb fulles de bananer, ofrenes d’orquídies i encens. Veus com dipositen les paneres al corrent amb l’embolcall d’una pregària. Participes de la festa oferint la teva. L’espelmeta encesa guiarà el desig riu enllà, fins ésser engolit per la deessa de l’aigua.
Travesso el pont Nawarat, ple a vessar de gent. Beuen cervesa, llencen coets i petards. Camino per la riba oriental del Mé Nam Ping. Arran d’aigua. Em barrejo entre persones que riuen, mengen, encenen globus de paper que envien al cel. M’aturo sovint. Haig de seure. El meu cos és un sac d’ossos cruixits. A dins s’hi lliura una batalla de sabres. El cap em bull. El cervell és a punt d’esclatar. Però hi ha una ànsia. Una ànsia que fa alçar-me de nou. Una força que em diu que estic viu, que camini. Travesso de nou el riu pel mateix pont. Arriba la desfilada. Carrosses de llum, ballarins i ballarines dansant al carrer. Gravo alguns vídeos. La força s’esgota. L’ocell es desploma.
Vull alliberar-me del foc que corroeix per dins. Em poso sota la dutxa. M’agafen tremolors, esgarrifances de fred. M’estiro al llit. M’ajoco sota els llençols. Sóc un pollet estremit, sense escalf que el revifi. Es desploma un mur; amb la pols, s’alcen les pors. La nit s’ha fet acer esmolat, dagues de glaç. Negres corcers cavalquen desbocats. Peülles al galop esclafant-me. L’alba es presenta a l’extrem d’ígnies foguerades. Fi dels combats. El cos es lliura al verí que se’l menja.
Em dirigeixo a l’hospital conduint la moto. Encara com puc! Em fan seure en una cadira de rodes. La poca energia que queda es dissol. Em rendeixo. El cap cot, els ulls fitant a terra. Els braços deixats. L’ocell tombat.
Una agulla penetra la pell, busca la vena. Sèrum que alimenta. Injeccions que calmen. Abatiment. Sanglotejos. Un somiqueig es desferma. Un plor somort ressona entre parets d’una habitació buida. L’ànima no pot viure en un gresol de pena.
* * *
Arriba la calidesa humana, la tendresa de les infermeres que m’atenen. La presència de l’Akira, el meu vell amic japonès. Avui no em regala un dibuix; avui l’Akira porta un llibre: Un món feliç, d’Aldous Huxley. I en català. D’on l’has tret, Akira? L’Akira és un mag amb l’habilitat de fer miracles.
Magnífic panorama de la ciutat vella de Chiang Mai des de l’habitació 10024. Llum, sol, aire net. El telèfon que sona. Sorpresa! No m’ho puc creure. Una veu emergeix de 9000 quilòmetres lluny per donar-me ànims. Gràcies, moltes gràcies, amic.
Passen uns dies. El virus comença a cedir. A poc a poc, l’alba guanya la partida a la tenebror del dengue. La fosca recula. Torna a fer-se de dia al fons del meu cor. Ni que alguns neguits encara hi clavin punxes. Punxes que poc a poc es fan romes. Rebo més trucades de lluny. Escalfor que ajuda a desplegar les ales. L’ocell surt de l’hospital llastat, però amb vocació de remuntar aviat vers uns cels més alts i més clars, si encara és possible.
Jaume Mestres 