Haig de parar atenció per no trepitjar les tombes. Observo un parell dels túmuls que les assenyalen. Veig que estan marcats amb unes senzilles plaques de pedra on hi ha escrit el nom del difunt i la data del decés. Avui són més fàcils de distingir perquè algú ha col·locat sobre l’herba una petita estesa d’ofrenes. Damunt fulles de bananer de forma més o menys quadrangular, tallades a trossos de pam, hi han dipositat presents per satisfer l’ànima del finat. Veig talls de síndria, broquetes de carn, galetes, arròs, mig ou dur, pastes, cacahuets, gelatines, un vas d’aigua amb una canya travessant el plàstic de la tapa -a punt per xarrupar- galetes, caramels, pastissets, pa. En fi, tot allò que d’antuvi se sap que agradava al traspassat. També hi ha un parell de paneretes vegetals menudes, rectangulars, d’uns sis centímetres del costat més llarg, contenint un líquid espesseït que vés a saber quina mena de beuratge serà. Mentre observo les ofrenes uns homes comencen a segar l’herba més alta que creix al voltant del lloc on es desenvoluparà la cerimònia.
Un rengle de dones va entrant al cementiri. Cada una porta una torre d’ofrenes al cap i paneres als braços. Les paneres, que són de fusta, contenen més ofrenes i pètals de flors. Van deixant els presents damunt unes estores de ràfia esteses a l’herba. Ve el moment que la superfície de les estores, amb l’enorme densitat cromàtica de les ofrenes, esdevé un bany multicolor que enlluerna. És a l’extrem meridional d’aquesta catifa esplendent on se situa la família de la difunta. El vidu, els fills i altres parents s’asseuen a terra amb les cames plegades, a un parell de metres al capdavall de la tomba. Algú situa un radiocasset vora la família. Els altaveus emeten música instrumental balinesa. Abans que s’iniciï la celebració un dels parents m’explica en quatre paraules qui fou la difunta. M’assabento que en vida va ser mestra d’escola i que ara fa un mes va morir d’una infecció a la sang. Tenia 40 anys. Em presenta la resta de la família. Els homes em donen la mà. El vidu m’invita a participar de la cerimònia; afegeig que puc seure o moure’m per on em vingui de gust. És alt i prim, vestit, com tothom, amb la roba que pertoca en aquests casos. Els homes duen déstar i kàmen de colors apagats. Les samarretes, jaquetes o camises, també són fosques. Les dones vesteixen teles amb poc color. Dominen els tons marronosos i obscurs, amb moltes kebaya -bruses brodades transparents- de color blau cel o fosc. En veig algunes -no gaires- de roses i liles.
Etiqueta: Barakasin
Bali. Ngurugan (I)
Circulo amb moto per la carretera de Tegallalang. Em dirigeixo al nord. Passo per Pande. M’admira la bellesa del paisatge. I la tranquil·litat de la ruta. És un plaer circular per aquesta carretera amb a penes trànsit. En arribar a un revolt m’adono que hi ha un moviment inusual de gent. Quan a Bali trobes més de cinc persones juntes és que es cou alguna cosa important. Per la manera com vesteixen diria que van a un ritual funerari. Una cremació, o ngaben, no pot ser, doncs enlloc no veig lembuh. Els lembuh són els toros de fusta on introdueixen els cadàvers per incinerar. M’aturo i pregunto a un parell de dones a quina mena de cerimònia es dirigeixen. Responen que van a un ngurugan. El ngurugan és un ritual que es fa per purificar l’esperit i encarrilar el camí de l’ànima d’algú que va morir fa poc. Aquests rituals se celebren a l’entorn de la tomba del difunt trenta dies després del traspàs. Aturo la moto i l’aparco al voral de la carretera. Obro la bossa. De dins trec la roba necessària per participar de l’acte. Em lligo el kàmen a la cintura i em poso al cap el déstar adequat, en aquest cas un de tons blancs i negres. Mentre em vesteixo veig baixar la processó per la petita carretera. Quan arriba a la meva alçada m’afegeixo a la corrua.
Arribem al cementiri. La cerimònia que viuré és una de les de més interès que he vist a Bali. No té res a veure amb les cremacions, tan espectaculars, multitudinàries i acolorides. El ngurugan és un ritus relacionat amb la mort, sí, però és una altra cosa. A mesura que la gent va congregant-se va seient a terra. Es formen grups de persones per les zones menys irregulars del terreny. El cementiri està ubicat en un camp obert, fresc, envoltat d’arbres grandiosos, algun cocoter i arrossars al voltant. No té tanques, ni nínxols, ni panteons. El terra és totalment tapat per l’herba. Al primer cop d’ull les tombes passen desapercebudes. És quan t’hi fixes que t’adones dels túmuls que les marquen. Els balinesos hinduistes enterren els morts transitòriament. Els colguen per un període de sis mesos, transcorreguts els quals els familiars els desenterren per procedir amb els rituals que precedeixen la cremació de les despulles. El més significatiu d’aquest ritus és la neteja dels ossos del finat. Potser perquè tenen aquest aire de provisionalitat els cementiris hinduistes de Bali no són tenebrosos. Una altra cosa és quan te’ls trobes ocupats per desenes de persones desenterrant cadàvers. Aquesta és una visió, com a mínim, inquietant. Esborrona veure els fills extraient el cos mig descompost de la mare, per exemple. Les vegades que he viscut aquesta experiència, que comença hores abans de l’alba, he sentit sempre un calfred. Emoció i esgarrifança.
Integrar-se
Intentar integrar-se no escau al viatger. El llast de la pròpia cultura és massa sòlid perquè es pugui diluir, en un temps limitat, en una altra de nova on només s’és de passada. Per més que ens hi immergim, la boia del què en essència som reflota. No es pot tenir tot. El viatger ha d’acceptar que és un rodamón, un foraster a tot arreu on va, un passavolant que enlloc té res ni deixa arrels. Coneix molta gent i estima, però llisca per la superfície de les ànimes que troba. El viatger és el pas que no s’atura; com el cicle del sol, que no pot detenir la llum en una vall determinada perquè la seva missió és visitar-les totes. El viatger té relacions esporàdiques però difícilment fa amics. Les amistats es conreen amb el dia a dia, durant molts anys. No poder gaudir d’una comunicació interpersonal profunda debilita el viatger. Haurà de compensar aquesta mancança amb una vida interior prou rica per no sentir-se sol. Però amb la seva solitud acceptada fruirà més intensament del cúmul de sensacions que li brindaran els encontres amb tants humans diversos, amb éssers, sovint, puríssims. I els paisatges nous, els sabors, les aromes que exhalen altres terres. Al plat oposat hi ha les limitacions del viatger: la fragilitat física, la tendència al desarrelament, l’estigma de príncep desterrat. Però el reialme d’aquest príncep és el de la llibertat, el regne del lliure albir, del temps il·limitat.
El viatger
El viatger és l’ésser aliè que s’ha ficat en un ambient que no domina, els habitants del qual no l’han cridat. El viatger en traurà més o menys partit d’on es trobi segons el grau de respecte i la seva adaptabilitat al lloc on ha ancorat. Si és capaç d’assumir la teranyina de mirades sovint incomprensibles, d’encaixar paraules, actituds i gestos que no sap què volen dir, té molt de guanyat. I he dit d’assumir, no de comprendre. L’esperit que anima el viatger no és el d’aquell que refusa el què és distint, ni el del qui odia el diferent perquè no combrega amb la pluralitat ètnica, cultural o religiosa. Per contra, el viatger és l’hoste que respecte i, encara que no entengui moltes coses, accepta. És permeable: absorbeix allò que viu i veu. Absorbint aprèn, creix, s’enriqueix. La mirada del viatger amanyaga, és comprensiva i tolerant. El viatger fruirà més com més àmplia sigui la seva adaptabilitat i tolerància.
El viatge
Un impuls pregon esperona l’home a la descoberta del que no coneix. L’home sap que a l’altra banda del fil d’aigua, en cas d’un riu, o més enllà de la immensitat oceànica hi ha un territori nou. Franquejar el riu, navegar per l’oceà, és el camí per atènyer la terra ignota. Aquest camí, aquesta navegació, és el viatge. El viatge no és un destí ni un objectiu a aconseguir: el viatge és la ruta amb més o menys satisfaccions, amb més o menys dificultats, que ens mena a la destinació desitjada. Que es correspongui amb el que havíem imaginat és improbable. El lloc assolit mai no es el calc del somniat, perquè el somni no és matèria. El somni és el combustible que acciona el motor del desig. El somni no és la finalitat, sinó les ales. El desig és l’impuls inicial, l’empenta que ens projecta al lloc escollit. Quan siguem a l’indret nou ens trobarem una multiplicitat d’efectes. Que aquests efectes siguin benefactors o no, dependrà de l’actitud en afrontar-los. Quan viatgem ens trobem ubicats en una altra geografia, en un espai que ens és estrany, envoltats de gent distinta. Però el nou àmbit on ens movem, en aparença tan oposat al propi, en essència és tan neutre com el de la nostra procedència. El color li donarem amb els ulls de la nostra sensibilitat i percepció particulars.
La realitat acabada de descobrir també té una ànima, una vida, un alè amb què respira, uns signes amb els quals s’identifica i s’interpreta. La dificultat rau en el fet que aquests codis són diferents dels que duem a la motxilla. Interpretar-los serà la màgia, el repte i la riquesa del viatge.
Imatges de Flores (Indonèsia)
Cul de sac
Vaig veient com s’alça el dia assegut a l’extrem de la fràgil passarel·la sobre el mar. La conformen una filera de taulons de fusta gairebé desconjuntats. És un mirador magnífic. Sóc la punta d’una sageta apuntant a l’horitzó. D’un cabanyar de pescadors, a la riba meridional de la badia, en surten piragües. És un poblat de barraques bastides sobre palafits, embull de llates i empostissats de canyes. Les petites embarcacions, de tan rabent com van, se m’afiguren dards. Sorgeixen de diversos punts. Si la pell del mar fos un rellotge, les barques serien les ratlletes dels minuts projectant-se en angle, com un ventall. N’hi ha que passen ben arran d’on sóc. Solquen silents. Els homes que les menen fendeixen els rems en aigües calmes. Em sento immers en un món de siluetes retallades perfilat contra un ciclorama de colors magenta. Participo d’un teatre gegantí d’ombres xineses. Alço els ulls i fito l’horitzó. Ni rastre del mercant Awu. La humitat m’ha ben calat la roba. Sento salabror de mar als llavis. Retorno al moll. La tebior del sol enlairant-se escalfa l’aire i eixuga la rosada. Molta gent encara dorm apilonada a l’entorn de fogueres fumejant. Veig dones bullint aigua, preparen te i arròs. Són les vuit del matí. Com que l’Awu encara no ha arribat, ni tan sols hi ha notícies de quan apareixerà, decideixo deixar córrer l’aventura d’embarcar-me.
Al port hi ha alguns tricicles que circulen lents amb l’esperança de trobar clients. N’agafo un. Demano al conductor que em porti a l’oficina de la companyia aèria Merpati. A les quatre de la tarda hi ha anunciat un vol directe a Bali. El problema és que a hores d’ara l’avió ja és ple. Conversa, conversa i més conversa. Aquesta és la clau per obtenir el què cal. Conversa cordial, és clar. I simpatia. Aplicant aquest mètode tan simple segur que si hi ha una escletxa, per mínima que sigui, aconseguim passar. Doncs sí, ja tinc bitllet. També m’han permès deixar la motxilla i les bosses darrere el taulell fins que no sigui l’hora de dirigir-me a l’aeroport. I encara més: la noia que m’atén m’ofereix portar-m’hi de franc amb el vehicle de la companyia. Gràcies i més gràcies, somriures gens fingits i tots contents. Encara falten unes quantes hores per volar. Serà fàcil omplir el temps havent-hi el mercat del peix. Aquest és un dels millors exercicis que es poden fer a Maumere. La diversitat de peixos a la venda és espectacular. Mil colors a les parades, mil llampants colors acabats de robar al mar. Tortugues marines en cubells, ous gelatinosos dels quelonis apilats sobre plàstics virolats. Petits i grans taurons. Crustacis. Peixos voladors, pops, petxines, calamars, rajades, tonyines i mantes sangonoses acabades d’esquarterar.
A la una de la tarda torno a ser a l’oficina de Merpati. Em conviden a pujar a la furgoneta. Aviat sortim en direcció a l’aeroport. Com que la facturació es fa manualment la cua gairebé és inamovible. Arriben les quatre de la tarda, l’hora teòrica de volar. De l’avió, ni l’ombra. A les cinc, tampoc. Què passa amb el transport, a Flores? Ni per mar ni per aire. Per terra, no cal ni dir-ho, és un desastre. A quarts de sis ens anuncien que l’avió ve cap aquí. Aquesta és la primera part del discurs. La segona és que si quan sobrevoli l’aeroport ja és fosc, no podrà aterrar. Haurà de dirigir-se a Kupang, la capital de la veïna illa de Timor. L’aeroport de Kupang permet maniobrar de nit. El de Maumere, no. Els mossos que han deixat piles de caixes plenes de peix i gel per embarcar a l’avió, se les entornen al magatzem d’on han sortit. Un portaveu de la companyia es dirigeix als passatgers frustrats. Ens anuncia que no hi ha vol. Aconsella tornar a la població i que ens allotgem on ens convingui. El vol serà demà al matí, a l’alba. L’aerolínia Merpati no es fa càrrec de res. Ni de l’allotjament a la ciutat, ni dels àpats, ni del transport.
Quan retorno a Maumere, a bord d’una motocicleta, em trobo que l’hotel on m’estava és ple. Rastrejo la ciutat. Tot el que hi ha és una cambra depriment en un hotelot sòrdid. A l’habitació no hi ha rates, però al sostre sí. A la nit les sento corre pel cel ras, incansables, enjogasades. Xisclen a pleret. A dos quarts de cinc de la matinada em llevo. Faig cap a l’aeroport. Ara sí, poc després de les sis, amb les primeres llums, l’avió s’enlaire de la pista. La nau apunta el cel i posa rumb a Bali.
De guàrdia al port
A dos quarts de deu del vespre em presento al port tal com van indicar-me els de l’oficina de la companyia Pelni. L’Awu ha de salpar de Maumere una hora abans de mitjanit. M’estranya no veure el vaixell; a hores d’ara ja hauria d’haver atracat. Escolto amb relativa sorpresa el què em diuen els empleats de la companyia. Estan apostats al portal d’entrada a les instal·lacions del moll controlant l’accés dels passatgers. Tenen un fogonet on escalfen cafè. M’inviten a una tassa. Em fan saber que l’Awu arribarà amb unes hores de retard. Que molt probablement atracarà de matinada. En cas que decideixi entormar-me’n a l’hotel m’aconsellen que sobre quarts de quatre torni a presentar-me al port. Mentre dubto entre si quedar-me o retornar al Gardena per mirar de descansar unes hores –ni que dormi poc, almenys estaré estirat-, opto per seure al xiringuito Jakarta Ikan Bakar a menjar alguna cosa. Aquest restaurant de fusta, pintat tot ell de color blau cel, el porta una família musulmana de Surabaya, la capital de Java Oriental. Malgrat que fa anys i panys que viuen a Maumere, de la llengua local no en saben un borrall. Per això no m’entenen quan els demano què em poden oferir per sopar. Per què haurien de fer l’esforç de parlar-la, la llengua oriental de Flores, si amb l’indonesi la clientela ja els entén? Al capdavall, ells són aquí a fer negoci, no per vetllar el patrimoni d’altri. Em miren estupefactes quan els responc que em perdonin, però que si no em parlen en lio no hi haurà consumició. Quan s’aplica una pedagogia directament relacionada amb la butxaca difícilment falla. Com era de preveure, funciona. Fan sortir una mosseta de la cuina per anotar la meva comanda. És una noia del país, de pell molt fosca, cabell rinxolat i faccions melanèsies. En efecte, quan li ho pregunto respon que la seva feina al restaurant és rentar plats. Acomplerta la missió de prendre nota i passar-la a qui correspon, la jove retorna a galeres.
Tot cruspint-me un plat de sípia estofada amb arròs fregit, em fixo en un xicot assegut en un piló que no para de fitar-me. El noi està arraulit, tapat de cap a peus amb un ikat, la tela tradicional, teixida a mà, de Flores; la utilitzen tant homes com dones per tapar-se. El noi sens dubte té fred. És un dels centenars de passatgers que ha arribat al port per embarcar-se a l’Awu. Sento curiositat per saber on deurà anar aquest noi. Sospito que viatja sol. A més de fred, segur que té gana. Quantes hores deu fer que no ha menjat res? Probablement d’ençà que ha sortit de casa. I vés a saber en quin lloc de l’illa viu. Faig un senyal que s’acosti. No es dóna per al·ludit. Segur que no concep que un estranger s’hagi fixat en ell. Quan insisteixo, llavors sí que s’atança. Però es queda fora el xiringuito, no gosa entrar. En apartar la cadira del meu davant entén que el convido a seure. Passa i seu. Crido el servei perquè atenguin l’ordre del noi. Li dic que demani el que li vingui de gust. No se’n sap avenir. Es diu Franciscus. Té 15 anys. En Franciscus viu en un poblat remot del centre meridional de Flores. Marxa de ca seva per buscar-se la vida a Kalimantan. Confia trobar-hi feina. A Flores diu que no hi ha feina ni futur. Almenys per a ell. Ser emigrant tan jove ha de ser trist. I encara més emigrar sol. La mare li ha donat els diners per embarcar-se. Confia que un cop tingui feina els hi pugui retornar juntament amb un sou, ni que sigui magre. Almenys aquesta nit en Franciscus ha menjat calent. Tant de bo tingui sort i se’n surti.
Havent sopat m’alço de taula, crido un motorista i em faig portar a l’hotel on m’allotjava. Puc ocupar la mateixa habitació que he deixat lliure poques hores abans. Obro la motxilla, trec la mosquitera i la torno a parar havent de fer mil i una filigranes sobre el llit. Flores és una illa infestada de mosquits. I hi ha malària. M’estiro amb la intenció de dormir unes hores, però unes hostes noruegues que arriben a l’hotel poc després d’haver-me allitat, em desperten sobtadament. Sembla que les noies van begudes. El xivarri que fan és colossal. M’haig de contenir per no alçar-me del llit i fer-les callar d’una vegada. Costa, però al final retorna la calma. Puc dormir una estona més. A les tres de la matinada em llevo. Em rento la cara com els gats. Desparo la mosquitera. Tanco la motxilla i surto al carrer. Em dirigeixo al port. M’avisen que l’Awu encara no ha arribat. Ara diuen que no apareixerà fins, almenys, les vuit del matí. El quadre dels passatgers ajaçats en qualsevol lloc, apilonats entre embalums diversos i algunes gallines, és desolador. Semblen deportats. Com que no tinc intenció de dormir em dirigeixo a l’extrem d’una fràgil passarel·la de taulons de fusta que s’endinsa a la badia. Veig fer-se de dia amarat de salabror marina. Arriba l’instant que l’alba venç la fosca. El dia s’esberla. El naixement de la llum pinta de magentes, grocs i daurats el firmament. Els estels es resisteixen a fondre’s. Diviso la punta esmolada del cim Mapitara retallant-se al cel. Potser en aquests moments el guia que va acompanyar-me al volcà Egon s’enfila pels cingles de la muntanya per recollir ruscos de mel. A l’esquerre, afiguro a la perfecció la silueta de l’Egon. Escupinades de fum emergeixen del cràter per dissoldre’s en un cel que, a poc a poc, va il·luminant-se.
Un bitllet per embarcar-me a l’Awu
A Flores ja m’ha passat un parell de vegades que em confonguin per capellà. No cal dir que quan s’esdevé sempre en surto beneficiat. Com ara mateix, que acabo d’arribar a l’oficina que la companyia oficial de navegació indonèsia, Pelni, té oberta a Maumere. El despatx no és gaire més que un casot de fusta que s’alça a prop del port. A hores d’ara, primeríssima hora del matí, una multitud s’apilona al voltant de la barraca. No és que hi hagi un motí, simplement és la manera que tenen de fer cua la gent d’aquí. Frisen per comprar un bitllet per l’Awu. L’Awu és un mercant de línia regular que demà passat ha d’arribar a Maumere, procedent de l’illa de Lembata, per dirigir-se a diferents ports de Sulawesi i Borneo. La meva intenció és comprar un bitllet fins Makassar, la capital meridional de Sulawesi. Empenyent per aquí i per allà aconsegueixo travessar la mola humana i plantar-me davant la taquilla. Així que em veu, l’home que despatxa els bitllets de seguida em diu father. La meva edat i el meu aspecte ajuden, sí. Però és definitiu el fet que em dirigeixi a l’empleat en indonesi*. Com els capellans.
Difícilment els clergues estrangers destinats en aquests àmbits remots fan l’esforç d’aprendre la llengua pròpia dels llocs on exerceixen el seu ministeri. Gairebé cap capellà s’expressa en la parla nadiua dels fidels de la seva parròquia. S’adrecen als feligresos en la llengua prescrita pel govern: l’indonesi. Com que per aquests verals la paraula d’un capellà encara és paraula de Déu, l’opció lingüística del mossèn és una raó de pes perquè els autòctons es passin ràpidament a l’idioma postís. L’indonesi també gaudeix de prestigi perquè és la llengua que parla la televisió. Les autoritats locals quan es dirigeixen al poble com a tals ho fan en indonesi. Fins i tot una entrevista de feina entre dues persones, ni que els uneixi la mateixa llengua comuna –altra que l’oficial-, es fa en indonesi. L’indonesi és la llengua que veuen escrita a la premsa, en cartells, notificacions i per tot; la que s’utilitza en els actes oficials, saraus i cerimònies. També és la que s’ensenya a l’escola. I la que parlen els residents i alguns viatgers estrangers quan s’adrecen als natius. Davant la presència massiva de l’idioma oficial, comprenen ràpidament que el que els parlava la mare al bressol no serveix gairebé per a res; com a màxim, per entendre’s en família i per a comunicar-se amb els amics. A tot estirar, la llengua dels pares és per parlar-la no més enllà dels límits locals. En canvi, creuen que l’indonesi els dóna categoria, que els fa importants. Estan convençuts que expressar-se en la llengua materna, fora de l’àmbit domèstic, els lleva possibilitats de trobar una bona feina. I és cert. Ràpidament assimilen que la llengua vernacla és cosa de vells i del passat; una relíquia vergonyant que no els ajuda en res. Assumeixen que els perjudica més que no beneficia. Així és com milions d’illencs del macro-arxipèlag indonesi abandonen progressivament les seves llengües pròpies per passar-se a l’oficial, un instrument imposat des de l’administració de Jakarta per uniformitzar el territori. En mans del govern de la república la llengua indonèsia esdevé un eficient artifici de submissió i control. La immensa majoria d’indonesis encara no han pres consciència que renunciant a la llengua dels pares reneguen del què són. L’abandonament de la llengua porta a la progressiva deixadesa d’altres trets que els fan genuïns, com les tradicions i la cultura. Així és com Indonèsia cada dia que passa és menys heterogènia i una mica més uniforme. L’arxipèlag conegut per ser un calidoscopi cultural vibrant, s’encamina vers un monocolor de tonalitats cendroses.
Corre perill d’extinció una au raríssima de Bali i, a l’acte, multitud d’oenegés i organitzacions ecologistes es posen en acció. Què passa amb les dotzenes de llengües en plena decadència de l’arxipèlag indonesi? Són més importants els boscos, les aus o les balenes que els idiomes minoritaris? A l’ànima s’hi ha d’avantposar l’entorn? L’esperit és menys transcendent que la carcassa? Darrere una llengua que es mor sempre hi ha una concepció del món i una cultura úniques que desapareixeran per sempre. La UNESCO no hi té res a dir, en aquest afer? Està molt bé que es dediqui a salvar temples extraordinaris, com ha fet amb Borobudur, però el patrimoni no són solament les pedres. També són les paraules i el bagatge que arrosseguen. No cal protegir-los, els idiomes minoritzats? Bona part de la tradició cultural d’Indonèsia avança cap una extinció segura si no s’hi posa remei aviat.
És obvi que el senyor que despatxa bitllets marítims no s’ha fet mai aquests plantejaments, com també és evident que mai dels mais cap home blanc que se li ha adreçat fins ara no li havia donat les gràcies en la seva parla. És per això que així que acabo de pronunciar apan gawan, quasi s’alça d’un bot de la cadira. Li dono les gràcies en lio, la llengua oriental de Flores, perquè m’acaba de tenir una deferència. Suposo que perquè s’imagina que sóc capellà em convida a passar a l’interior de l’oficina per la porta del darrere. Diu que podrà atendre’m millor, que em despatxarà el bitllet a l’acte. Deu ser lleig passar al davant de tanta gent, però faria el pallús si no acceptés l’oferta. L’activitat a l’interior de l’oficina s’atura així que traspasso el llindar de la porta. Ràpidament ha corregut la veu que parlo el lio. Els preciso que no, que solament en sé alguns mots. Em miren com si fos l’encarnació d’algun avantpassat baixat del cel. No se’n saben avenir. En sortir del despatx em sento satisfet per dues raons. Per una banda, he aconseguit el bitllet per embarcar-me a l’Awu en qüestió de minuts i, per l’altra, he augmentat l’autoestima -ni que solament sigui una espurna- d’aquesta bona gent.
* En diuen indonesi, però en realitat és la llengua malaia tal com es parla a la província de Riau, a l’illa de Sumatra.
Estudiar per capellà, una bona inversió
Malgrat que Indonèsia és un estat musulmà, la major part de la població de l’illa de Flores professa la religió cristiana. A l’illa n’hi ha, de musulmans, i molts, però proporcionalment estan en minoria.
En conseqüència, a Flores hi ha un gran nombre de seminaris catòlics plens a vessar d’entusiastes seminaristes. La màxima ambició d’aquests joves és que acabada la carrera de capellà les autoritats eclesiàstiques els enviïn a Europa. Aquesta és una operació en la que tothom en surt beneficiat. Als seminaris europeus els satisfà, perquè amb la importació de capellans del tercer món compensen l’escassedat vocacional del continent. Quant als joves indonesis no cal dir que se senten felicíssims. Ordenar-se sacerdot els dóna l’oportunitat d’escapar de la misèria. Pels fills de les famílies que s’ho poden permetre -estudiar per capellà, a Indonèsia, és car- els seminaris de Flores són el passaport al primer món. Si en les societats opulentes la qüestió de la fe és el que impulsa bona part de joves a la vocació sacerdotal, en aquestes terres remotes la decisió d’ingressar en un seminari té un component més pràctic que espiritual. Podríem dir, doncs, que estudiar en un seminari de Flores és una bona inversió de futur.
De capellans te’n trobes, viatjant per Flores. Tant natius com forasters. I monges. He observat que la majoria de monges estrangeres destinades a Maumere són filipines. Ho era la monja que l’altre dia discutia amb l’amo d’una botiga d’informàtica. Reclamava un ordinador nou perquè el que havia comprat, deia la monja, li havien donat ple de virus. L’amo xinès de la botiga s’esforçava per fer-li entendre que els virus no vénen d’origen, sinó que s’agafen via Internet o a través de material prèviament infectat. Res a fer. La monja insistia que volia una màquina nova, immaculada. Potser la manera de fer-la callar hauria estat dir-li que els ordinadors, com les persones, també neixen amb el pecat original. Però, és clar, el xinès desconeix els dogmes de la fe catòlica perquè va estar educat en la doctrina de Confuci. La conversa, mantinguda totalment en anglès, va acabar bruscament, sense acord. La monja va marxar enfadada, remugant en tagal, la seva llengua nadiua, vés a saber quines malediccions contra l’infidel xinès. Una altra monja que vaig trobar-me al mercat del peix s’entestava a expressar-se en italià. La dona tenia tota la pinta d’haver nascut a Flores, des de les faccions característiques dels natius de l’illa fins la pell, de color de xocolata. De cap manera no vaig aconseguir que em parlés en indonesi, i molt menys en la llengua pròpia de la zona oriental de l’illa, el lio. No cal dir que parlava en un italià que feia riure. Deia que provenia de Roma. Sí, és clar, i els nens vénen de París.
De capellans catòlics europeus també n’he identificat algun. Els trobo a l’únic espai públic per poder-se connectar a internet que hi ha a Maumere. Els que he vist són homes madurs, impregnats d’un cert aire eclesial que, malgrat no dur sotana, els delata a l’acte. Es mostren discrets, extremadament reservats amb els estrangers que viatgem. Van a la seva, per res no intenten establir contacte. Aquest excés de prudència potser és perquè viuen en un món en certa manera hostil. Ja se sap que ni que la major part de la població de Flores sigui cristiana, Indonèsia és l’Estat amb el nombre més gran de musulmans del planeta. Les lleis que dictamina el govern de la república afavoreixen, per descomptat, els fidels de Mahoma. Els capellans catòlics de Flores, i d’altres llocs de l’arxipèlag indonesi, juguen un partit difícil en camp contrari.
Jaume Mestres 