Ben d’hora al matí camino pel deliciós corriol dit de la Roca Negra. Ressegueixo la carena que separa la vall del Llor de les estribacions romes que culminen al Montbaig. El que havia estat un sender angost i amagat ha esdevingut un camí fresat i malmès. Des del dia que a algú se li va ocórrer fer-ne camí de pas de no sé quina cursa insensata l’encant del sender s’ha esvanit. Ara el terra és un garbuix d’empremtes de vambes d’esport, marques de pneumàtics, masegades de càrters sobre llicorella i trams de vegetació malmesa. Per si no en teníem prou amb la pesta dels senglars ara tenim la fúria de 600 atletes trotant per la muntanya d’una tongada. Estampides desbocades de quadrúpedes i humans. Ambdues invasions cal considerar-les plagues destructives: no respecten l’àmbit natural i atropellen els camins. Els senglars devasten fruiters i les collites. Fan malvestats, però es pot entendre perquè és la lluita d’uns animals per sobreviure. En el cas dels atletes la destrucció que provoquen no pot justificar-se. Que gent suposadament civilitzada es llenci intempestivament al bosc amb l’ambició de córrer per la consecució d’un premi, reconeixement o un rècord esportiu és impropi d’éssers evolucionats. La preuada natura encara sana que perviu a Sant Boi és un tresor. Tenim el deure de respectar-la i preservar-la. L’àmbit natural és un medi fràgil que no suporta distorsions. La concurrència massiva al bosc d’humans amb més múscul que cervell no millora el món que hem heretat. L’empitjora i arrana.