Ahir a la nit vaig veure un arbre florit sense fulles. Al cim de les branques hi havien esclatat unes flors grogues. Esplèndides i enormes flors grogues. Ja era negra nit quan vaig fer la foto. Em va semblar que damunt les flors lluïa una estrella. Doncs no, al veure la imatge per la pantalla del portàtil vaig adonar-me que era un planeta. Un preciós planeta. Venus, potser? El que ens semblen estrelles de vegades són planetes. Les estrelles són boniques però estan molt lluny del nostre abast. En canvi, els planetes són més assequibles, més mundans. Més a prop del què som nosaltres. Fulgeixen amb la llum que els donen els estels. Nosaltres fulgim amb la llum que ens donen els que ens estimen. La fotografia està feta a pols, sense trípode i sense flaix (mai no utilitzo aquesta aberració que en diem flaix). Tal com ha sortit de la càmera us l’ensenyo.
Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen! Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.
Un jove espectador de Calonarang es distreu observant-me. El joc és recíproc, la càmera li caça la mirada.La ballarina de Legong respira profund abans de sortir a escena.L’intèrpret del monstre més temible de la mitologia balinesa, la bruixa Rangda, observat per la seva pròpia màscara.L’aleví de la família del mestre Anom Agung reflectit al mirall. A mig abillar, abans d’interpretar la dansa amb màscara Jauk Keras.L’artista I Dewa Nyoman Wirawan, conegut per tothom com Unyil, poc abans de començar a vestir-se per a interpretar la dansa que balla com ningú: Teruna Jaya.El professor de dansa I Nyoman Joni -fill de Teges Yangloni-, considerat un gran ballarí de Baris quan era infant, després d’una actuació al wantilan del museu ARMAEl fill d’un músic de gamelan practicant amb els platerets durant una nit de cerimònia al temple Pura Penataran, de Pengosekan.
Són personatges balinesos amb caràcter. Entre els nens de la primera i la darrera imatge hi ha cinc ballarins. De la ballarina madura que broda la dansa Legong des que era una nena, al personatge que sosté la màscara de la temible i ferotge bruixa Rangda, àvida de fer mal i invencible eternament. Després veiem el fill petit del mestre Anom Agung, patriarca d’una família dedicada de ple a la dansa tradicional de Bali. El noi es veu reflectit en un mirall, a mig vestir, poc abans de ballar Jauk Keras. Una dansa que havia assajat solament dues vegades. Va aprendre-la a casa seva, alliçonat pel pare, el dia abans.
El personatge que ve després és I Dewa Nyoman Wirawan, el gran Unyil. Seu sota una porxada del museu ARMA, amb la maleteta de rodes on hi duu el vestit que necessita per interpretar Teruna Jaya. Feta la fotografia va començar a vestir-se. Dewa (Unyil) excel·leix ballant Teruna Jaya* (Joventut Victoriosa). Teruna Jaya fou concebuda per ser interpretada per una dona. Però requereix tanta energia i gràcia a la vegada que poques ballarines són capaces de sortir-se’n. Unyil dóna a Teruna Jaya la força que necessita i la delicadesa que també demana. El ballarí sovint gira pel món. Actua amb freqüència al Japó, on el segueixen una munió de fans.
El personatge següent és l’entranyable I Nyoman Joni. Un home de 42 anys que encara se sent nen. Va viure una infantesa daurada. Mentre va ser menut fou l’estrella indiscutibe de la dansa Baris. La ballava tan bé que van passejar-lo per tot el planeta: un nino-ambaixador que exhibia el millor de Bali. L’any 1992 va tornar a Europa però com a professor de dansa. No fa gaires anys va fer una estada d’un parell de mesos a Barcelona. Quan parla de la capital catalana li cau la baba. En Joni és un adult amb ànima de nen, un trapella amb cos d’home que es resisteix a créixer. Els èxits de quan era un nen els duu gravats a l’ànima. Enyora aquells anys, voldria recuperar-los. Hi està tan arrapat que l’impedeixen madurar. En Joni mai voldria fer-se gran.
El nen que toca els platerets de la darrera foto vaig captar-lo poc abans que l’immens I Gusti Kompyang Sana oferís als fidels que eren al temple Pura Penataran, de Pengosekan, una interpretació memorable de la dansa amb màscara Topeng Tua (Dansa del Vell). La criatura comença a practicar amb un dels instruments més simples de l’orquestra de gamelan. D’aquí a no gaires anys segur que en serà un expert. Es diria que quan neixen els balinesos ja duen el talent artístic estampat als gens.
*La dansa “Teruna Jaya” interpretada per I Dewa Nyoman Wirawan (Unyil) en aquest vídeo, vaig enregistrar-la el 12 de novembre de 2006 a l’escenari del museu ARMA, d’Ubud. El mateix lloc on a la cinquena fotografia veiem el ballarí assegut esperant el moment de començar a vestir-se per dansar una altra vegada “Teruna Jaya”, gairebé 5 anys després de la interpretació que podem veure a les imatges.
I Kadek Adi Mahendra és un ballarí que conec des que era infant. Viu al vilatge Abianbase, a Gianyar. De molt menut el seu pare va començar a portar-lo al Museu de les Arts Agung Rai (ARMA) de Padangtegal, Ubud. Pak Agung Rai, el propietari del museu i esplèndid centre cultural, és un mecenes balinès que consagra la seva vida a l’art i la cultura de Bali. Des de la creació del centre es manté fidel als principis que van moure’l a promoure un dels bastions més importants d’irradiació de cultura balinesa. Una de les activitats és l’ensenyament de dansa i música de gamelan als nens i nenes balinesos. Tres vegades a la setmana les famílies interessades porten les criatures a l’ARMA. Els nens aprenen dels millors professors i professores d’Ubud. L’ensenyament és gratuït, Pak Agung Rai es fa càrrec de totes les despeses, com ara el sou dels mestres i els àpats durant les hores que imparteixen classes. També proveeix uniformes pels menuts i els promou quan han aconseguit els coneixements suficients. Mahendra és un dels excel·lents fruits d’aquesta labor de Pak Agung Rai. El jove Mahendra està especialitzat en la dansa amb màscara Jauk Manis i la dansa Baris. Les fotografies van ser preses a les instal·lacions de l’ARMA un vespre de diumenge, abans i després de l’actuació del ballarí Mahendra, al wantilan o escenari de pedra del museu. Un teatre a l’aire lliure magnífic, que lluu especialment de nit. Si sou a Ubud, o teniu programat anar-hi, podreu gaudir de l’actuació del ballarí Mahendra, a l’escenari de l’ARMA, els diumenges al vespre.
Les imatges són fetes en diferents llocs d’Ubud (Bali) i dels entorns, en dies també distints. A la primera fotografia veiem dos nens ballant conjuntament el Baris, o dansa del Guerrer. L’actuació és al temple Pura Dalem, de Pengosekan. La segona fotografia mostra un fragment de la dansa del príncep durant un Janger al jardí del palau de Peliatan. La tercera i la quarta són preses al palau d’Ubud 21 dies després de la incineració del cos de l’àvia Txokorda. No cal dir que les danses se celebraven en honor de l’ànima de l’àvia, ara al Surga, esperant el moment idoni per a reencarnar-se. La cinquena fotografia és d’un ballarí acabat de maquillar, instants abans de participar al Calonarang que va celebrar-se al bale de Kutuh Kelod. La darrera és un músic de gamelan en el transcurs d’un concert al Cenik Wayah, un dels escenaris més prestigiosos d’Ubud. Les fotografies són fetes durant actuacions cerimonials, amb dues excepcions: la segona fou presa una de les nits del 1er. Festival de Peliatan i, la darrera, que va ser feta durant una audiència per a turistes.
La ballarina tem alguna cosa o la pren un fred sobtat mentre s’abilla?Vés a saber si de sobte el còmic no ha perdut la inspiració. Serà capaç de pouar-ne més abans d’intentar fer riure l’audiència?El nen que farà de mico en una seqüència del Ramayana, se sent ningú sense els companys?El ballarí de Baris sap que començarà i acabarà tot sol la seva dansa. D’on treurà en pocs segons la tensió que necessita?
La ballarina de Legong, aparentment cansada, moments abans que el seu cos madur es torni bambú.
Els ninos aparentment trencats de les imatges, o potser cordes destensades, saben que en un instant un llamp els posseïrà: l’aire de Déu els alçarà i els farà àngels. Criatures preses pel taksu, la força que ho pot tot, l’arc que tensa l’esperit i les sagetes.
La nit balinesa conjura esperits i fantasmes. La fosca és bona aliada del ritual i la màgia. A la primera imatge veiem un moment de la cloenda de la cerimònia nyineb o nyimpen. La nit tercera, després que a través de la dansa i el foc un dels sacerdots entra en trànsit, els fidels hinduistes guarden els ídols dins els compartiments que els pertoquen al Pura Dalem, o temple de Xiva, al vilatge de Pengosekan. Les següents fotografies corresponen als rituals nocturns que van seguir a la cremació del cadàver de l’àvia Txokorda, el passat mes d’agost, a Ubud. Al peu de la pira crematòria, sota l’esquelet del toro encara fumejant on va incinerar-se la difunta, els sacerdots preguen i exorcitzen. Dringars de campanetes, aspersió d’aigua sagrada, encens i mantres. Rere la tribuna del toro veiem la plataforma per on va baixar-se el cadàver un cop van treure’l de la torre, o bade, emergint al fons de la cinquena imatge. Finalment, una part de la torre de 25 metres d’altura que carretejada per centenars d’homes va servir per transportar el cos de l’àvia Txokorda del palau d’Ubud al Pura Dalem Tebesaya, es pot veure en la darrera fotografia -feta de nit com totes les altres-, entre les fulles dels immensos arbres banians del cementiri.
El musicòleg i pintor russo-alemany Walter Spies (1895-1942), interessat per la música d’Indonèsia, va viatjar a Java. Durant un temps va residir a la ciutat de Yogyakarta. Vivia a palau, protegit pel rajà de l’època. El 1927 l’artista va traslladar-se a Bali. L’illa el va seduir de tal manera que s’hi va quedar. Durant 9 anys Spies va viure a Txampuan, a l’oest d’Ubud, en una caseta en la confluència de dos rius. Va interessar-se per la música balinesa, pels rituals i les danses. A partir d’una cerimònia on els participants entraven en trànsit, Spies va desenvolupar una coreografia amanida amb fragments del Ramayana, foc i cors masculins. La creació original de Spies pot veure’s al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, producció de 1932. La majoria de representacions del Kecak que avui es veuen a Bali deriven de la creació original de Walter Spies. El Kecak de les imatges és la versió que el mestre I Ketut Rina va presentar al festival de Peliatan (Ubud), el passat 16 d’agost. Rina -el veiem a les fotografies primera i segona- ha portat la seva visió de la dansa per escenaris de tot el món.
Recomanació: Mentre mireu les fotografies, llegiu el text i intenteu volar amb la imaginació a Bali, escolteu aquesta versió extraordinària de la dansa, enregistrada durant la dècada de 1960. Deixeu-vos seduir per un compendi de l’esperit essencial de Bali: ritual, màgia i exorcisme.
El vespre de fa cinc dies va ser el darrer de la cerimònia Nyimpen. Durant tres jornades els temples de Bali van vessar de color, torres d’ofrenes de fruita, aus per alegrar les ànimes dels traspassats, animals empalats i flors. Vibrants orquestres de gamelan i dringars de campanetes dels sacerdots durant les pregàries. Moments sublims quan els balinesos preguen. Àurea i encens, baf dels déus als cors oberts. Al pati del temple Pura Dalem, de Pengosekan, van celebrar-s’hi danses. A les fotografies veiem algunes instantànies de la dansa Manuk Rawa, que podríem traduir per “ocells dels arrossars”. La dansa emula el vol i els moviments de les aus mentre volen i quan s’aturen a espigolar. Manuk Rawa va ser creada per l’eminent coreògraf, professor i músic balinès I Wayan Dibia, de Singapadu. Interpreten la dansa noies del vilatge. Res no és profesional ni espontani. És el fruit d’una llavor de segles. Conjunció de treball, orgull i amor per la tradició i la terra on van néixer.
Centenars d’anys enrere l’hinduisme va entrar a Bali de bracet amb l’ornament litúrgic de les danses. A través de l’expressió dels cossos els ballarins manifesten el sentit més pregon de la fe. Els moviments són l’exteriorització de l’ànima dels dansaires en comunió amb l’esperit -o l’alè- dels déus. Durant centúries la tradició ha prevalgut en el ritual dels balls. Amb l’arribada dels primers artistes europeus a Bali, en el transcurs del primer terç del segle XX, molt del que havia estat inamovible va començar a trontollar. Dins el camp artístic conceptes arrelats com el patrimoni comú de talles, pintures o danses va cedir a la noció de propietat individual introduïda pels europeus. Ens trobem el cas de Walter Spies (1895-1942), un musicòleg i pintor russo-alemany que va arribar i es va instal·lar a Bali el 1927. Spies va adaptar la dansa Kecak per al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, el 1932. La coreografia recreada per Spies segueix mostrant-se avui en la majoria de versions del Kecak que es ballen per turistes. Probablement a partir del toc personal d’Spies al Kecak, els balinesos, sempre oberts a assimilacions i canvis formals, però hermètics pel que fa a l’essència, no solament han recreat danses seculars sinó que també n’han concebut de noves.
Els artistes més influents no es conformen en oferir durant les cerimònies religioses les danses i música de la manera que s’han vist i escoltat sempre. L’esperit creatiu els impulsa no solament a la renovació i al rescat d’obres antigues, sinó a concebre noves peces. I Nyoman Cerita és un dels artistes amb més renom. A més d’haver estat un ballarí excel·lent (ara es dedica a ensenyar els joves valors) avui és el coreògraf més valorat de Bali. És el creador, per exemple, de Satya Brasta, una dansa inspirada en un fragment èpic del Mahabarata interpretada per sis -de vegades, vuit- adolescents. I Nyoman Cerita també és coreògraf del sanggar Çudamani, a Pengosekan. Un sanggar és el centre comunitari on s’estudien i practiquen les arts tradicionals. Del sanggar Çudamani emanen algunes de les millors creacions musicals i coreogràfiques que avui es fan a Bali. El tàndem de Cerita amb els germans Dewa Putu Berata i Dewa Ketut Alit, fundadors de l’esmentada comunitat artística, juntament amb l’esposa del primer, Emiko Saraswati Susilo, una nord-americana d’ascendència javanesa, fan que Çudamani sigui, en aquests moments, el gresol de l’art musical i coreogràfic més reputat de Bali. Els components del sanggar són joves d’ambdós sexes, amb edats que van entre els 12 i 30 anys. A més de treballar les disciplines de la dansa i la música, experimenten una nova modalitat de teatre d’ombres que anomen Wayang Lestrik. En lloc de titelles de pell de búfal manipulats per humans, són els humans els qui representen els titelles. El Wayang Lestrik és un híbrid que es mou entre la dansa, el cant i el teatre. Les evolucions d’actors i actrius van acompanyades pels instruments de l’orquestra tradicional, o gamelan. El teatre d’ombres humà és una altra excel·lència nascuda del prestigiós sanggar.
Un altre dels grans, al qual considero el meu germà balinès, és I Made Karyana. Conec en Made des que era una criatura. He viscut la seva evolució de ben a prop. Durant les meves freqüents estades a Bali gairebé no hi ha dia, dels que resideixo a Ubud, que no passi per ca seva. En Made va començar ballant la dansa Baris i ara és un expert consumat. Pocs ballarins són tan apreciats a Bali com I Made Karyana. En Made balla sovint al palau d’Ubud i sempre que les cerimònies ho requereixen als temples del seu vilatge. De petit, el seu pare va ensenyar-lo a cisellar màscares de fusta. Les màscares que esculpeix són les que després utilitza per ballar les danses amb màscara o topeng. En Made també és professor de dansa tradicional, tant pels balinesos com pels estrangers que volen aprendre les arts de Bali de la mà d’un dels millors mestres.
Cartell de promoció de la pel·lícula de Friedrich Dalsheim, amb coreografia de Walter Spies, “Insel der Dämonen”, rodada el 1932 a Bali i estrenada el 1933.
Jaume Mestres 