Nit, foc i pregàries (I)

Dansa “Kecak”

El musicòleg i pintor russo-alemany Walter Spies (1895-1942), interessat per la música d’Indonèsia, va viatjar a Java. Durant un temps va residir a la ciutat de Yogyakarta. Vivia a palau, protegit pel rajà de l’època. El 1927 l’artista va traslladar-se a Bali. L’illa el va seduir de tal manera que s’hi va quedar. Durant 9 anys Spies va viure a Txampuan, a l’oest d’Ubud, en una caseta en la confluència de dos rius. Va interessar-se per la música balinesa, pels rituals i les danses. A partir d’una cerimònia on els participants entraven en trànsit, Spies va desenvolupar una coreografia amanida amb fragments del Ramayana, foc i cors masculins. La creació original de Spies pot veure’s al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, producció de 1932. La majoria de representacions del Kecak que avui es veuen a Bali deriven de la creació original de Walter Spies. El Kecak de les imatges és la versió que el mestre  I Ketut Rina va presentar al festival de Peliatan (Ubud), el passat 16 d’agost. Rina -el veiem a les fotografies primera i segona- ha portat la seva visió de la dansa per escenaris de tot el món.

Recomanació: Mentre mireu les fotografies, llegiu el text i intenteu volar amb la imaginació a Bali, escolteu aquesta versió extraordinària de la dansa, enregistrada durant la dècada de 1960. Deixeu-vos seduir per un compendi de l’esperit essencial de Bali: ritual, màgia i exorcisme.

Onze de Setembre a Bali

Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.

Articles relacionats:

Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu

Misèries d’Espanya

Onze de Setembre / Els shan

September Eleven / The Shan

El ball dels ocells (Manuk Rawa)

El vespre de fa cinc dies va ser el darrer de la cerimònia Nyimpen. Durant tres jornades els temples de Bali van vessar de color, torres d’ofrenes de fruita, aus per alegrar les ànimes dels traspassats, animals empalats i flors. Vibrants orquestres de gamelan i dringars de campanetes dels sacerdots durant les pregàries. Moments sublims quan els balinesos preguen. Àurea i encens, baf dels déus als cors oberts. Al pati del temple Pura Dalem, de Pengosekan, van celebrar-s’hi danses. A les fotografies veiem algunes instantànies de la dansa Manuk Rawa, que podríem traduir per “ocells dels arrossars”. La dansa emula el vol i els moviments de les aus mentre volen i quan s’aturen a espigolar. Manuk Rawa va ser creada per l’eminent coreògraf, professor i músic balinès I Wayan Dibia, de Singapadu. Interpreten la dansa noies del vilatge. Res no és profesional ni espontani. És el fruit d’una llavor de segles. Conjunció de treball, orgull i amor per la tradició i la terra on van néixer.

Danses i música de Bali

Centenars d’anys enrere l’hinduisme va entrar a Bali de bracet amb l’ornament litúrgic de les danses. A través de l’expressió dels cossos els ballarins manifesten el sentit més pregon de la fe. Els moviments són l’exteriorització de l’ànima dels dansaires en comunió amb l’esperit -o l’alè- dels déus. Durant centúries la tradició ha prevalgut en el ritual dels balls. Amb l’arribada dels primers artistes europeus a Bali, en el transcurs del primer terç del segle XX, molt del que havia estat inamovible va començar a trontollar. Dins el camp artístic conceptes arrelats com el patrimoni comú de talles, pintures o danses va cedir a la noció de propietat individual introduïda pels europeus. Ens trobem el cas de Walter Spies (1895-1942), un musicòleg i pintor russo-alemany que va arribar i es va instal·lar a Bali el 1927. Spies va adaptar la dansa Kecak per al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, el 1932. La coreografia recreada per Spies segueix mostrant-se avui en la majoria de versions del Kecak que es ballen per turistes. Probablement a partir del toc personal d’Spies al Kecak, els balinesos, sempre oberts a assimilacions i canvis formals, però hermètics pel que fa a l’essència, no solament han recreat danses seculars sinó que també n’han concebut de noves.
Els artistes més influents no es conformen en oferir durant les cerimònies religioses les danses i música de la manera que s’han vist i escoltat sempre. L’esperit creatiu els impulsa no solament a la renovació i al rescat d’obres antigues, sinó a concebre noves peces. I Nyoman Cerita és un dels artistes amb més renom. A més d’haver estat un ballarí excel·lent (ara es dedica a ensenyar els joves valors) avui és el coreògraf més valorat de Bali. És el creador, per exemple, de Satya Brasta, una dansa inspirada en un fragment èpic del Mahabarata interpretada per sis -de vegades, vuit- adolescents. I Nyoman Cerita també és coreògraf del sanggar Çudamani, a Pengosekan. Un sanggar és el centre comunitari on s’estudien i practiquen les arts tradicionals. Del sanggar Çudamani emanen algunes de les millors creacions musicals i coreogràfiques que avui es fan a Bali. El tàndem de Cerita amb els germans Dewa Putu Berata i Dewa Ketut Alit, fundadors de l’esmentada comunitat artística, juntament amb l’esposa del primer, Emiko Saraswati Susilo, una nord-americana d’ascendència javanesa, fan que Çudamani sigui, en aquests moments, el gresol de l’art musical i coreogràfic més reputat de Bali. Els components del sanggar són joves d’ambdós sexes, amb edats que van entre els 12 i 30 anys. A més de treballar les disciplines de la dansa i la música, experimenten una nova modalitat de teatre d’ombres que anomen Wayang Lestrik. En lloc de titelles de pell de búfal manipulats per humans, són els humans els qui representen els titelles. El Wayang Lestrik és un híbrid que es mou entre la dansa, el cant i el teatre. Les evolucions d’actors i actrius van acompanyades pels instruments de l’orquestra tradicional, o gamelan. El teatre d’ombres humà és una altra excel·lència nascuda del prestigiós sanggar.
Un altre dels grans, al qual considero el meu germà balinès, és I Made Karyana. Conec en Made des que era una criatura. He viscut la seva evolució de ben a prop. Durant les meves freqüents estades a Bali gairebé no hi ha dia, dels que resideixo a Ubud, que no passi per ca seva. En Made va començar ballant la dansa Baris i ara és un expert consumat. Pocs ballarins són tan apreciats a Bali com I Made Karyana. En Made balla sovint al palau d’Ubud i sempre que les cerimònies ho requereixen als temples del seu vilatge. De petit, el seu pare va ensenyar-lo a cisellar màscares de fusta. Les màscares que esculpeix són les que després utilitza per ballar les danses amb màscara o topeng. En Made també és professor de dansa tradicional, tant pels balinesos com pels estrangers que volen aprendre les arts de Bali de la mà d’un dels millors mestres.

Cartell de promoció de la pel·lícula de Friedrich Dalsheim, amb coreografia de Walter Spies, “Insel der Dämonen”, rodada el 1932 a Bali i estrenada el 1933.

Vídeos relacionats amb l’article

Sanggar Çudamani: Odalan Bali (Rehearsal) Sanggar Çudamani, Ceremonial Night, Dance in Blue, Bamboo to Bronze, Gamelan Çudamani

I Nyoman Cerita: Joy in the Temple, Tiger Dance

I Made Karyana: Learning from the Master, Raja Dalem, Young Man Tears (Tari Topeng Monyer), The Land of My Spirit. Carving Mask, Day of Nyenuk

Anecdotari balinès

Sóc de visita a casa d’uns amics. Sota la porxada a mà esquerra del portal de l’entrada seiem el cap de família, la seva esposa i tres néts. Anem parlant a l’entorn d’uns vasos de cafè balinès i un plat de pastes d’arròs i plàtan. De manera inesperada irrompen a la casa dues persones. Són un home i una dona occidentals, de pell blanquíssima. L’home porta calça curta i es tapa el cap amb un ridícul barret d’explorador. La dona, molt grassa, porta els cabells tenyits de color panotxa. Penso que deuen conèixer la família, altrament no entrarien en una casa privada sense demanar permís. L’home fa cara de pal mentre la dona esbossa aquella mena de somriure permanent de circumstàncies. Passen per davant nostre mirant-nos però sense adreçar-nos cap salutació, ni una sola paraula. Van endintsant-se al pati. Es mouen amb parsimònia. Es diria que caminen gairebé de puntetes per no embrutar-se. L’home fotografia amb un mòbil les gallines que corren per l’eixida. La dona porta una càmera reflex penjada a l’espatlla que fa servir per retratar un parell de criatures atemorides. Van mirant i fotografiant tot el que els sembla. No baden mai la boca. El pare de família els observa. Tampoc no diu res. Quan en tenen prou, els intrusos retornen al portal. Ara passen davant nostre sense ni mirar-nos, la dona continua amb el seu somriure idiota i la boca closa. No cal dir que estem completament estupefactes. Surten al carrer. Dos turistes sense modos ni vergonya acaben de violar un domicili com aquell qui res. S’han comportat com qui visita el zoològic. Encara sort que no ens han llançat cacahuets. Tites, tites…! Micos i gallines.

A Ubud s’ha celebrat un dels funerals més espectaculars dels darrers decennis: la cremació de l’àvia de la família reial Txokorda. El matí del dia del funeral vaig ser a palau. Vaig viure en primer pla les cerimònies prèvies a la incineració del cadàver. Al pati van haver-hi danses pel gaudi de l’esperit de la difunta i dels invitats, la flor i nata de Bali, nobles i potentats. També una bona representació de les elits javaneses, incloent-hi polítics, militars i convidats vinguts d’arreu del món. Hi havia una allau de periodistes, núvols de fotògrafs. Les danses van ser interpretades pels millors ballarins i ballarines balinesos. Va ser un luxe, un privilegi, poder gaudir tan directament dels fastos. Durant les danses, d’una finesa i exquisidesa extraordinàries, van haver-hi un parell de fotògrafs estrangers -sens dubte, professionals de molt nivell- que van posar en evidència la seva condició mesquina. Com aquell qui res s’acostaven a un ballarí o ballarina, estiraven el braç, li encastaven la càmera un pam per sota el nas i la disparaven, amb flaix inclòs. Com pot un fotògraf, que se suposa és una persona amb sensibilitat, violentar l’artista d’una manera tan brutal, encegant-lo, fins i tot, per uns instants? Si jo hagués estat de la família els hauria expulsat a l’acte.

A la nit del mateix dia de la cremació, estava fotografiant les restes del toro que a primera hora de la tarda va ser incinerat amb el cadàver de l’àvia Txokorda al ventre. Davant l’esquelet del toro hi havia un altar elevat fet amb bambús on un parell de sacerdots practicaven els rituals adients. La totalitat de la família Txokorda hi era present. Unes dones entonaven cants i planys en kawi, la llengua ritual balinesa. Una orquestra de gamelan acompanyava la cerimònia. Amb aquestes que se m’acosten un parell de francesos. Dos joves, noi i noia, amb pinta de motxillers. Vestien roba de la que podríem dir-ne ètnica: teles vaporoses, esfilagarsades i probablement no gaire netes. El noi va demanar-me sense que li tremolés la veu quan se celebraria la cremació. M’ho preguntava sota el toro encara fumejant, les cendres ben calentes, immersos tots plegats en una intensa sentor de socarrim.

Nens ballarins

Nens ballarins 001

Nens ballarins 001

Nens ballarins 003

Nens ballarins 005

Nens ballarins 006

Nens ballarins 007

En acabar el curs d’ensenyament de danses tradicionals balineses al museu ARMA, d’Ubud, s’organitza a l’escenari del centre cultural un festival per escollir els millors alumnes. Les fotografies són preses prèviament a les actuacions dels ballarins, acabats d’abillar i maquillar. La tercera fotografia, però, va ser presa al palau d’Ubud durant les danses que van celebrar-se per alegrar l’esperit de l’àvia Txokorda uns dies abans de la cremació, amb el cadàver de la difunta de cos present.

Odalan Bali

Cada 210 dies els balinesos celebren una cerimònia o odalan en un dels temples del seu barri o població. Són cerimònies festives que serveixen per donar gràcies, demanar sort i proteció als déus i esperits que els governen. Abans d’ahir i ahir al vespre (27 i 28 de juliol, respectivament) vaig participar de les cerimònies que van celebrar-se al temple Pura Keloncing, al nord del vilatge Padangtegal, al municipi d’Ubud. Vaig compartir sopar, dolços, tes i cafè amb la comunitat del vilatge. També vaig participar de les pregàries col·lectives al clos més sagrat del santuari, davant les torres on seuen els déus custodiats per soldats de pedra. Envoltat de fidels, ombrel·les, torres d’ofrenes amb fruita i animals empalats. Després, vaig escoltar l’orquestra de gamelan i fruir de les danses. Les fotografies són testimoni del record d’aquests dos darrers dies.

Pinzellades sobre un pont

La Indonèsia musulmana assimila Bali amb rapidesa. Fa poc més d’una setmana que he arribat a Bali, però ja n’he tingut prou per adonar-me de canvis evidents respecte la meva darrera visita de fa solament uns mesos. Cada dia que passa l’illa és menys Bali i més Indonèsia. Això que sóc a Ubud, el bastió més sòlid de la cultura balinesa. Divendres, dia de pregària per als musulmans, durant una estona vaig estar plantat a la vorera del carrer principal. No paraven de passar motocicletes dirigint-se a la mesquita. Aquesta visió hauria estat impossible fa pocs anys. Em diuen que de moment els veïns de Teges, un vilatge pertanyent al municipi d’Ubud, han aconseguit aturar les pretensions de la comunitat musulmana de construir-hi una mesquita. Només és qüestió de temps que l’alcin.
Els musulmans provinents d’illes veïnes van establint-se a l’illa hinduista de Bali. S’ha acabat la moderació, ara vénen en massa. Fa pocs dies, el governador de l’illa, balinès de soca-rel i màxima autoritat local, va fer unes declaracions a la televisió demanant als balinesos que fossin comprensius amb els musulmans nouvinguts. Que els acceptessin de grat, com a indonesis que són tots plegats. En la seva prèdica televisiva, tolerant explícitament la invasió, el governador va oblidar-se d’esmentar els creixents conflictes que genera el xoc entre les dues comunitats tan distintes.
La gran polèmica que s’activa i es desactiva sovint durant els darrers anys és el pont promogut pel govern de Jakarta que hauria d’unir les illes de Java i Bali. No cal dir que els javanesos estan molt interessats que el pont es faci. En canvi, gairebé la totalitat dels balinesos s’hi oposa. A favor hi estan els balinesos que se senten indonesis. Ja es veu que aquest fenomen, ser d’un país però estimar l’altre que et dessagna, no solament es dóna a Catalunya. Els botiflers també són molta colla, a Bali. Al capdavant hi tenim el propi governador, com ja s’ha vist. Un governador a sou de Jakarta que treballa contra els interessos del seu poble per fidelitat a l’amo: qui paga mana. La casta dels venuts és tan abundosa a Bali com en d’altres països ocupats.
Els balinesos saben que de fer-se aquest pont l’assimilació s’accelerarà. Bali deixarà de ser una illa per convertir-se en l’apèndix oriental de Java. El pont entre les dues illes serà el símbol de la unificació consumada.
És trist constatar dia sí dia també com la llengua pròpia de l’illa, el balinès, s’està esllanguint. Aquest matí he demanat a dues dones joves, balineses de generacions, com es deia en balinès “ens tornarem a veure”. No m’ho han sabut dir. Finalment he aconseguit que uns homes m’ho diguessin. Han construït una frase xampurrejada que palesa l’estat exsangüe de la llengua.
A Bali hi resideixen moltíssims estrangers, bona part dels quals són occidentals benestants. Se’ls suposa certa sensibilitat i prou educació per percebre i conèixer la genuïna idiosincràsia de Bali. Doncs en la majoria dels casos no la respecten. Com que de Bali sembla que solament els interessa el titular i la postal, l’estètica sense ànima, aquests estrangers acostumen a parlar amb els balinesos en indonesi, la llengua imposada per qui els colonitza i minoritza. Una indolència letal. Relacionant-se en indonesi amb els balinesos es comporten com els colonitzadors. Implícitament diuen als balinesos que la seva llengua no té categoria, mentre que l’indonesi sí que és important.
Visito Petulu amb un membre d’una organització ecologista que fa 20 anys que resideix a Bali. Em parla de la necessitat d’assegurar la pervivència dels estols d’aus que al vespre s’ajoquen als arbres del vilatge. La zona ha esdevingut un femer tan gran que alguns vilatans han tallat molts dels arbres on posen els ocells. S’entén que ho facin perquè la femta corrosiva de les garses ha emblanquinat la vegetació, els habitatges i el terra. Durant la temporada de pluges la pudor és insuportable. És una situació realment penosa. La persona que m’acompanya, tan preocupada pel benestar de les aus i a la vegada hipersensibilitzada contra injustícies i opressions, sempre parla en indonesi: ni un mot en balinès. Em sorprèn tanta obsessió per uns ocells i tan poca pel llegat humà de Bali. Ni tan sols li passa pel cap. S’estima més garantir el jóc a uns agrons que no parlar la llengua de la terra on viu. Es passa pel folre un bé preuat, patrimoni únic, que clama al cel ser defensat. Aquest ecologista de pacotilla fa el mateix que les aus que voldria protegir: cagar-se sobre els balinesos.

Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu

Lombah Baris Gede

Abillant-se per a una competició de dansa entre cada un dels quatre barris del mateix vilatge, Padangtegal. Bali Central.

Abillant-se per a una competició de dansa entre cada un dels quatre barris del mateix vilatge, Padangtegal. Bali Central.

Abillant-se per a una competició de dansa entre cada un dels quatre barris del mateix vilatge, Padangtegal. Bali Central.

Abillant-se per a una competició de dansa entre cada un dels quatre barris del mateix vilatge, Padangtegal. Bali Central.

Padangtegal és un dels vilatges integrats a Ubud, al centre de Bali. Ahir a la tarda, dia 20 de juliol, va haver-hi una competició de dansa entre els quatre barris que formen Padangtegal. Durant les dues hores prèvies a la competició o lombah, els homes de Padangtegal Kaja (barri septentrional) es maquillen i es vesteixen en un dels porxos del bale banjar, l’espai comunitari del barri. La competició consistirà en la presentació de dues danses per barri. Una ballada per dones adultes i, l’altra, per homes també madurs. La dansa femenina serà l’anomenada Pendet. La que han de ballar els homes es diu Baris Gede (la dansa del guerrer). Un cop els ballarins s’han abillat, ens dirigim tots plegats al lloc on se celebra la competició, al banjar Mekarsari. Com que és relativament a prop ens hi desplacem a peu, passant per corralons minúsculs, o gang, com els anomenen a Bali. La porxada on se celebra la competició és pleníssima de gent del vilatge. Xalen de valent durant les representacions de les danses. Un parell de grups de ballarins del Baris Gede s’ho prenen molt en broma. Les gràcies del grup fan riure a cor que vols la concurrència. Els grups guanyadors no se sabran fins demà passat, el dia 23. Aposto que la competició de Baris Gede la guanyaran els de Padangtegal Kaja, els homes de les imatges.

Bali, l’illa que viu d’esquena al mar

Editada DSC01311
Processó multitudinària arran de mar. Preguen per protegir-se’n i encalmar-lo

Malgrat viure en una illa als balinesos no els agrada el mar. El temen. El fons marí és el cau de tenebroses criatures, l’amagatall d’éssers pèrfids i inferiors. El nivell del mar és la línia que separa l’inframón del món dels homes i dels déus. Com més amunt ens enfilem, més ens acostem a la puresa. Els homes, amb els peus tocant a terra, freguen perillosament el reialme inquietant de l’ombra. Solament amb la pregària, rituals màgics, sacrificis d’animals i exorcismes els humans podran allunyar-se de la maldat i decantar el seu karma a la indulgència de l’harmonia cèlica.
Els balinesos donen l’esquena al mar. En canvi, s’encaren als rius, als conreus, als llacs dels cims, als boscos, als volcans, a les muntanyes. La mirada alta els projecta als esperits i deïtats benignes que governen la vida dels mortals en el transcurs del seu trànsit per la terra. Aquesta manera peculiar de concebre el món fa que hi hagi poques comunitats del litoral dedicades a la pesca. Els que malgrat les seves creences es fan pescadors s’endinsen a la mar amb la temença perpètua de ser abduïts o capturats per ànimes damnades, per enormes serpents marines verinoses o monstres abominables. Mentre són a l’oceà pressenten que criatures a l’aguait sotgen sense treva les barques per mirar d’engolir-les a l’infern pelàgic. Els pescadors no poden permetre’s descuits mentre naveguen, i encara menys adormir-se en les hores calmes de bonança. Ni que es mantinguin en vetlla permanent, les bèsties malignes poden emergir i endur-se’ls. El mascaró de proa de les petites embarcacions de pesca, anomenades jukung, tenen la fesomia de goles gegants badades. Les rematen afuades dents canines destinades a espantar els dimonis submergits. Els enormes ulls circulars, pintats de coloraines, tenen per missió retornar estalvis a port embarcacions i tripulants, tant de dia com de nit i no solament amb bona mar, també en condicions adverses, com quan es desferma un huracà, o la barca s’enfronta a ones gegantines o quan damunt la pàtina de l’oceà s’hi ajoca un mantell espès de boira.

Ulu Watu. Sud de Bali. 2/07/06
Els balinesos veuen la mar tenebrosa, un perill que s’han d’estalviar

Per tantes raons, fonamentades en la fe, s’entenen les reserves dels balinesos hinduistes a fer-se pescadors. Bona part de la gent de mar són balinesos musulmans, minoria religiosa que en les darreres dècades es multiplica. L’islamisme va estenent-se a Bali i no precisament de la mà dels musulmans balinesos que ho són de fa generacions i es mantenen demogràficament estables. Són els colons procedents d’altres illes d’Indonèsia, sobretot immigrants javanesos i de les Cèlebes, els que engreixen l’islamisme a Bali. A hores d’ara, els conflictes visibles entre les dues comunitats, de naturaleses diàfanament antagòniques, tenen un caire més cultural que religiós. Però a mesura que els musulmans vagin envaint Bali, com és perceptible i constatable, aniran apareixent també les divergències religioses. De fet, ja hi ha topades, però com que encara no són prou importants poden dissimular-se.
Conegut aquest aspecte idiosincràtic dels illencs pot sorprendre que el repertori musical balinès inclogui una dansa com la que visionem al vídeo. És realment una raresa que un poble insular, tan fet a mirar terra endins, hagi creat una composició recordant els pescadors. Però la tenim i hem de gaudir-la les poques vegades que la veiem representada. No conec cap ballarí balinès que interpreti gaire de gust la Dansa del Pescador. Les excuses que donen sempre són idèntiques: que té poc aire i que els sembla ensopida. Quan els sento argumentar la indiferència que senten per aquesta dansa, em passa pel cap l’aversió natural dels balinesos hinduistes al mar i el menyspreu innat a la majoria de les seves criatures.
La versió del vídeo la interpreta I Putu Alit Suantara, un jove nascut al vilatge Kedewatan, al centre de l’illa. El noi és un bon ballarí, sap treure’n un partit excel·lent de la dansa. Les ballarines que l’acompanyen, en el seu paper de meres comparses, compleixen i se’n surten. Potser tampoc se’ls pot demanar més per una dansa que ningú balla de grat. A mi la Dansa del Pescador m’agrada, la trobo il·lustrativa i fàcilment entenedora. De tan clara es troba lluny d’altres composicions balineses que pequen del contrari. Almenys per a l’enteniment dels que no som fills de l’illa ni experts en aquest art.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.