Oasi de Siwa. La Font del Sol

Font del Sol. Oasi de Siwa.

Font del Sol. Oasi de Siwa.

Al volum quart dels Llibres de la Història, Heròdot parla d’una font de la qual brolla una aigua que va canviant de temperatura segons l’hora del dia. Ens diu l’historiador que amb l’alba l’aigua és tèbia, però que a mesura que avança el matí va refredant-se. Quan al migdia aconsegueix la màxima fredor els pagesos l’aprofiten per regar les hortes. Amb el pas de la tarda, l’aigua va temperant-se i esdevé tèbia de nou així que es pon el sol. Durant el transcurs del vespre s’escalfa, fins arribar a bullir al punt de mitjanit. Heròdot anomena el brollador la Font del Sol, i el situa a l’oasi d’Amon, o sigui, a Siwa. Dos mil cinc-cents anys després de les observacions del “Pare de la Història” aquest brollador encara perdura. Però avui, com en aquella època, l’aigua emergeix del terra a una temperatura constant. Probablement els antics van fabular els canvis tèrmics i l’ebullició de l’aigua pel gran nombre de bombolles que emergeixen de l’aqüífer. Els siwanesos anomenen la deu Gubah o font de Cleòpatra, però no està gens clar que la darrera reina d’Egipte algun dia s’hi banyés. L’aigua del brollador segueix regant les hortes de palmeres datileres que l’encerclen i refrescant els cossos dels pagesos els dies de calor. Uns pagesos que vesteixen túniques blanques, segurament com els romans que van construir el mur circular d’uns 12 metres de diàmetre que fa de la font una piscina immillorable. L’aigua brolla impol·luta de les fissures del subsòl entapissat de molsa, entre borbolls d’aire i dits de liquen.
En el moment de visitar la font a les hortes de la vora hi ha pagesos feinejant. Els ases, desfermats al costat dels carrets, mengen herba apilada mentre els seus amos apleguen rams caiguts de les palmeres. Amb falçs petites els arrenquen les fulles i tallen d’un extrem a l’altre el nervi de la branca per fer-ne tires primes però robustes, aptes per lligar tota mena de farda. De vegades els pagesos de Siwa quan treballen canten. Cada feina té la seva pròpia cançó. Així, sense necessitat de veure’l, el pagès sap en quina labor està ocupat el seu veí.
Fins no fa gaire temps els pagesos que conreaven i mantenien les hortes eren els zaggalah, paraula siwanesa que deriva del mot zaggal, que vol dir “mosso”. Quan a l’Edat Mitjana els siwanesos van construir el poble fortificat per protegir-se dels atacs dels beduïns, van establir que determinats homes joves s’ocuparien de conrear els trossos dels propietaris rics i que, durant la nit, s’encarregarien de la vigilància de l’oasi. El consell d’ancians també va decidir que no podien casar-se fins passats els 40 anys i van prohibir-los fer vida intramurs per evitar que mantinguessin relacions sexuals amb les dones del poble. Així van obligar els zaggalah a viure fora vila, confinats en coves o a les mateixes hortes. En les estones de lleure colles de zaggalah es reunien sota les oliveres i organitzaven vetllades. Acompanyats d’instruments musicals, flauta i timbals, cantaven i ballaven. El lagbi, vi fermentat extret del cor de la palmera datilera, corria amb profusió. Mentre bevien començaven a moure’s en cercle, amb un mocador lligat al pit i un altre per sobre els genolls. Ballaven girant i girant sobre ells mateixos. A mesura que es rendien a la influència etílica movien el cos a batzegades i els seus cants es transmutaven en esgarips i gemecs. N’hi havia que s’acostaven al company del davant i l’incitaven a una dansa eròtica, farcida de moviments lascius.
Privats de mantenir contacte amb dones la majoria de zaggalah van abocar-se a l’homosexualitat. Aquesta pràctica, lluny de convertir-se en una xacra o estigma vergonyant, s’institucionalitzà. Es formalitzaren casaments entre homes amb contractes per escrit, acompanyats de pomposes cerimònies i banquets als quals assistien els amics. El dot que es pagava per un noi, i les altres despeses derivades del casori, pujaven més que no el dispendi originat per la unió d’un home amb una dona. Aquest estat de coses es va mantenir fins que l’any 1928 el rei Fuad I d’Egipte va visitar Siwa i va ser informat d’aquests hàbits peculiars. El rei va prohibir de manera fulminant els enllaços masculins adduint que atemptaven contra els bons costums i la moral islàmica. Malgrat que s’infligia un càstig sever als homes que després de la prohibició reial encara gosaven casar-se entre ells, el costum perdurà fins a la fi de la dècada de 1940.
Si avui s’interroga els siwanesos sobre aquesta particularitat la majoria s’enutgen i rebutgen fer-ne comentaris; al·leguen que són fabulacions d’alguns autors que no s’han de tenir en compte. D’altres, com l’Abu Bakr, l’home que té cura del museu sobre la cultura de l’oasi, afirma rotundament que són mentides. Com el venerable Heròdot, molts siwanesos segueixen mantenint que l’aigua de la Font del Sol canvia de temperatura, però a Siwa tothom sap que no és cert, és l’ambient que l’assuauja o la refreda.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: