Oasi de Siwa. La Font del Sol

4 Novembre 2014
Font del Sol. Oasi de Siwa.

Font del Sol. Oasi de Siwa.

Al volum quart dels Llibres de la Història, Heròdot parla d’una font de la qual brolla una aigua que va canviant de temperatura segons l’hora del dia. Ens diu l’historiador que amb l’alba l’aigua és tèbia, però que a mesura que avança el matí va refredant-se. Quan al migdia aconsegueix la màxima fredor els pagesos l’aprofiten per regar les hortes. Amb el pas de la tarda, l’aigua va temperant-se i esdevé tèbia de nou així que es pon el sol. Durant el transcurs del vespre s’escalfa, fins arribar a bullir al punt de mitjanit. Heròdot anomena el brollador la Font del Sol, i el situa a l’oasi d’Amon, o sigui, a Siwa. Dos mil cinc-cents anys després de les observacions del “Pare de la Història” aquest brollador encara perdura. Però avui, com en aquella època, l’aigua emergeix del terra a una temperatura constant. Probablement els antics van fabular els canvis tèrmics i l’ebullició de l’aigua pel gran nombre de bombolles que emergeixen de l’aqüífer. Els siwanesos anomenen la deu Gubah o font de Cleòpatra, però no està gens clar que la darrera reina d’Egipte algun dia s’hi banyés. L’aigua del brollador segueix regant les hortes de palmeres datileres que l’encerclen i refrescant els cossos dels pagesos els dies de calor. Uns pagesos que vesteixen túniques blanques, segurament com els romans que van construir el mur circular d’uns 12 metres de diàmetre que fa de la font una piscina immillorable. L’aigua brolla impol·luta de les fissures del subsòl entapissat de molsa, entre borbolls d’aire i dits de liquen.
En el moment de visitar la font a les hortes de la vora hi ha pagesos feinejant. Els ases, desfermats al costat dels carrets, mengen herba apilada mentre els seus amos apleguen rams caiguts de les palmeres. Amb falçs petites els arrenquen les fulles i tallen d’un extrem a l’altre el nervi de la branca per fer-ne tires primes però robustes, aptes per lligar tota mena de farda. De vegades els pagesos de Siwa quan treballen canten. Cada feina té la seva pròpia cançó. Així, sense necessitat de veure’l, el pagès sap en quina labor està ocupat el seu veí.
Fins no fa gaire temps els pagesos que conreaven i mantenien les hortes eren els zaggalah, paraula siwanesa que deriva del mot zaggal, que vol dir “mosso”. Quan a l’Edat Mitjana els siwanesos van construir el poble fortificat per protegir-se dels atacs dels beduïns, van establir que determinats homes joves s’ocuparien de conrear els trossos dels propietaris rics i que, durant la nit, s’encarregarien de la vigilància de l’oasi. El consell d’ancians també va decidir que no podien casar-se fins passats els 40 anys i van prohibir-los fer vida intramurs per evitar que mantinguessin relacions sexuals amb les dones del poble. Així van obligar els zaggalah a viure fora vila, confinats en coves o a les mateixes hortes. En les estones de lleure colles de zaggalah es reunien sota les oliveres i organitzaven vetllades. Acompanyats d’instruments musicals, flauta i timbals, cantaven i ballaven. El lagbi, vi fermentat extret del cor de la palmera datilera, corria amb profusió. Mentre bevien començaven a moure’s en cercle, amb un mocador lligat al pit i un altre per sobre els genolls. Ballaven girant i girant sobre ells mateixos. A mesura que es rendien a la influència etílica movien el cos a batzegades i els seus cants es transmutaven en esgarips i gemecs. N’hi havia que s’acostaven al company del davant i l’incitaven a una dansa eròtica, farcida de moviments lascius.
Privats de mantenir contacte amb dones la majoria de zaggalah van abocar-se a l’homosexualitat. Aquesta pràctica, lluny de convertir-se en una xacra o estigma vergonyant, s’institucionalitzà. Es formalitzaren casaments entre homes amb contractes per escrit, acompanyats de pomposes cerimònies i banquets als quals assistien els amics. El dot que es pagava per un noi, i les altres despeses derivades del casori, pujaven més que no el dispendi originat per la unió d’un home amb una dona. Aquest estat de coses es va mantenir fins que l’any 1928 el rei Fuad I d’Egipte va visitar Siwa i va ser informat d’aquests hàbits peculiars. El rei va prohibir de manera fulminant els enllaços masculins adduint que atemptaven contra els bons costums i la moral islàmica. Malgrat que s’infligia un càstig sever als homes que després de la prohibició reial encara gosaven casar-se entre ells, el costum perdurà fins a la fi de la dècada de 1940.
Si avui s’interroga els siwanesos sobre aquesta particularitat la majoria s’enutgen i rebutgen fer-ne comentaris; al·leguen que són fabulacions d’alguns autors que no s’han de tenir en compte. D’altres, com l’Abu Bakr, l’home que té cura del museu sobre la cultura de l’oasi, afirma rotundament que són mentides. Com el venerable Heròdot, molts siwanesos segueixen mantenint que l’aigua de la Font del Sol canvia de temperatura, però a Siwa tothom sap que no és cert, és l’ambient que l’assuauja o la refreda.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

Anuncis

Oasi de Siwa. La fortalesa

29 Octubre 2014
El shali o fortalesa medieval abandonada. Oasi de Siwa.

El shali o fortalesa medieval abandonada. Oasi de Siwa.

En fer-se fosc els nens albins de Siwa surten a jugar a la plaça. De dia no se’ls veu, no fos cas que el sol fort que bat l’oasi els perjudiqués la pell i la vista delicada. Els nens albins que conec pertanyen a una família acomodada: el pare i els oncles es dediquen al negoci del turisme. Tenen una flotilla de vehicles tot terreny destinats a portar visitants al desert o a Bahariya, un oasi que és a uns 300 quilòmetres a l’est de Siwa. Al vespre, els nens albins juguen a la xarranca al carreró del costat de casa seva. Són nens alegres i sociables que no es fan estranys amb ningú. Amb ells vaig compartir rialles i alguns salts per sobre les caselles dibuixades al terra del carrer.
En un cantó de la plaça principal de Siwa, davant la casa dels albins, els divendres hi ha mercat. És un mercat on s’hi venen hortalisses, fruites i objectes senzills d’utilitat quotidiana: dalles, matxets, falçons, cadenats i fins i tot llibres per aprendre anglès. Bona part dels productes hortícoles són de poca qualitat, com ara les albergínies pansides que veig amuntegades al costat de piles de mandarines fofes. El mercat és més actiu de matí, quan encara fa fred. En aquella hora el parell de cafès encarats a les parades són plens d’homes asseguts xarrupant tes fumejants i consumint tabac de mel en pipes d’aigua. Al mercat van arribant carrets tirats per ases, molts dels quals menats per nens. Gairebé sempre a la caixa dels carros hi seuen un parell de dones tapades de dalt a baix amb vels de color negre. Els nens traginers s’avituallen de mercaderies o en descarreguen per vendre-les a plaça. Les dones mai no es mouen del carro ni parlen, romanen quietes com si no hi fossin. Aquesta plaça principal de Siwa s’obre davant el shali, l’antiga fortalesa, ara abandonada, que l’any 1203 van començar a construir 40 homes de 7 famílies de l’oasi.

Mercat d'hortalisses davant el shali. Oasi de Siwa.Egipte

Mercat de divendres davant el shali. Oasi de Siwa

Els siwanesos de l’Edat Mitjana se sentien constantment amenaçats per les tribus nòmades de beduïns que vagaven pel desert. Va ser per protegir-se dels atacs que van començar a bastir un nou poble fortificat al turó que tenien a prop dels habitatges. Així va néixer el shali, que en llenguatge siwanès vol dir “el poble”. Del material que van utilitzar per construir les murades i les cases en diuen karshif, un fang que extreuen dels llacs salats que encerclen l’oasi. Un cop s’asseca el karshif quasi té la consistència i la duresa del ciment. L’atjuàd, o consell dels ancians, va decidir que el nou poble havia de tenir una sola entrada per protegir-lo millor. Com que el shali només podia créixer en direcció al cel, a mesura que anava augmentant el nombre d’habitants es construïen nous pisos damunt les cases. Alguns dels edificis van arribar a tenir fins a vuit plantes. Dins el recinte emmurallat també van aixecar-hi una mesquita. El minaret, de forma cònica, encara roman dempeus. Fins fa poc presumia d’ésser l’única mesquita en territori egipci que per cridar a l’oració el muetzí ho feia sense valdre’s d’amplificador, o sigui a viva veu, enfilat físicament al capdamunt del minaret. Però avui ja no és així. Al minaret de fang hi ha uns altaveus que cinc vegades al dia proclamen la grandesa d’Al·là al cel de Siwa.
Per paradoxal que sembli el principal enemic de l’oasi és l’aigua. L’aigua brolla en tanta abundància del subsòl que un cop sadollades les hortes els excedents saturen els llacs salats i, com que no hi ha un sistema de drenatge, de vegades sobreïxen. Malauradament l’aigua salobre retorna als conreus i els fa malbé. Ni les quatre plantes d’embotellament d’aigua mineral que hi ha a Siwa no aconsegueixen fer minvar els aqüífers. Però potser encara fa més mal la pluja. Per fortuna plou poc a Siwa, però quan ho fa no aporta beneficis a l’oasi, al contrari. Va ser la pluja que va caure durant tres dies, la que el 1926 va destruir quasi del tot el shali. La sal que contenia el material amb el qual va bastir-se el poble, el karshif, va dissoldre’s amb la pluja i es varen esfondrar bona part dels habitatges. Així els siwanesos van veure’s en la necessitat de construir les seves noves cases al peu de les murades.
El visitant pot passejar pel shali i perdre’s entre les ruïnes evocadores del poble medieval. Vagarejant per les restes de les cases ensorrades ens podem fer una idea precisa de com havia estat aquell lloc inexpugnable. Els veïns expliquen que alguns carrers eren tan estrets que quan dos ases carregats s’encreuaven l’un havia d’aturar-se i esperar que passés l’altre. Els murs caiguts, i tanta runa acumulada, transmeten un cert abatiment. El millor moment per visitar el shali és poc abans de la posta del sol, quan les ruïnes es tinten d’un groc temperat. A mesura que l’astre declina el color groguenc es transforma en tonalitats salmó; després, en un rosat que aviat deriva al violeta. Així que el sol s’ajoca un mantell de blaus es desplega sobre el poble desfet. Amb les ombres de la nit la vella fortalesa es dissol com el fum entre la boira.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna


%d bloggers like this: