Oasi de Siwa. El Turó dels Morts

Bolves de cotó encastades al cel. Oasi de Siwa. Egipte

Bolves de cotó encastades al cel. Oasi de Siwa. Desert Líbic. Egipte

Un falcó ratlla el cel i cau en picat damunt la guatlla debilitada per massa hores de vol. Veig la cacera des del capdamunt de les muntanyes Dakrur, lacerat per l’aire gèlid que ve del desert. Mig encongit pel fred contemplo Siwa des del punt més enlairat d’on es pot veure l’oasi. Flaçades irregulars de palmeres delimiten perfectament la línia entre l’esterilitat del sòl i la magnanimitat de la terra conreable. Les salines que ribetegen Siwa refulgeixen com un mirall enlluernador. De la llunyania estant la pàtina salobre sembla un mar opac d’estany.
Els xiulets del vent fiblen l’oïda. Les ventades que laminen rocs i escarpadures modelen i creen nous paisatges. Res no és estàtic al desert. Les muntanyes que ressegueixo són masses minerals que es transmuten depenent dels corrents i embats de l’aire. Tan aviat semblen llesques gegantines de torrades apilades, com els graons ciclopis d’una escala que ascendeix al buit. Probablement d’aquí a mil·lennis s’hauran dissolt en volves de pols que engreixaran les dunes. A les murades de Dakrur els homes del passat van excavar-hi panteons per al repòs de les seves famílies. Avui les sepultures són buides, no hi ha rastre dels cossos ni dels béns materials que havien d’acompanyar els finats vers el viatge al més enllà. En resten solament cavitats nues; en un dels monuments és visible una inscripció a les parets exteriors que ens parla del descans etern.
En un altre penyal al nord del poble principal de Siwa, que molt apropiadament li diuen el turó dels morts, hi ha dotzenes de tombes. La roca arenosa va permetre a les últimes dinasties egípcies i als romans excavar fàcilment nínxols i hipogeus. Bona part d’aquestes sepultures van restar inviolades fins que la Segona Guerra Mundial també va flagel·lar Siwa. Els italians van bombardejar l’oasi. Els siwanesos mai no havien vist res de semblant: cinc aeroplans deixant caure absurdament bombes als palmerars i al vilatge. Els pobladors van fugir aterrats dels habitatges i es van refugiar a les cavitats mortuòries del Gebel al-Mawta. Durant mesos bestiar de corral i unes quatre mil persones van conviure amb les despulles dels avantpassats. Els refugiats cuinaven, menjaven i parien entre els cadàvers momificats d’animals, nobles i reis. La tomba de Si Amun, faraó de la dinastia XXVI, és la millor conservada de la necròpolis. Però de les pintures que adornen les parts interiors d’aquesta i altres tombes en resta poca cosa: per quatre rals els siwanesos en venien fragments als soldats que s’entretenien fent la guerra.
Arribo a Gebel al-Mawta a l’hora de la pregària del migdia. Qui té les claus de les tombes és ajupit de cara a la Meca desgranant pietoses oracions. En acabar, amb molta amabilitat, l’ancià em mostra els sepulcres més interessants de la muntanya corcada. Al capdamunt del turó un soldat és dins el cau d’una trinxera fortificada amb sacs de sorra. Als peus del turó dels morts l’exèrcit egipci hi té un destacament amb armament que apunta la veïna Líbia, no fos cas que un dia se’ls ocorregués assaltar Siwa.
El guardià de la necròpolis em mostra la mòmia d’un nadó, una calavera amb els cabells ben arrapats al crani, dipositada en una capsa rovellada de llauna, i dos cossos sencers, ressecs, estesos en la cavitat obscura d’un dels panteons. M’explica que fins que el govern no va vetllar per les restes arqueològiques de la muntanya, els siwanesos es dedicaven a violar sistemàticament les tombes per extreure’n els objectes de valor i a esbocinar les mòmies a la recerca d’amulets. Anaven a Alexandria a vendre’n les troballes.
Baixant de la muntanya em topo amb un jove que em diu pertànyer a una de les famílies més antigues de l’oasi. Em parla del Manuscrit de Siwa, un document que narra una part important de la història de l’oasi iniciat ara fa uns cent trenta anys pel seu rebesavi, Abú Mussalim, un home que va formar-se a la universitat islàmica Al-Azhar, del Caire. El seu fill, i posteriorment els néts, segueixen enregistrant al Manuscrit els esdeveniments que consideren de més transcendència. No vaig aconseguir veure el famós document, que pocs forasters han pogut tenir a les mans, però sí que el jove em va mostrar una llibreta vella en la qual s’acumulen textos d’agraïment en diverses llengües, deixats per visitants a l’oasi a partir de la dècada de 1940. D’entre les notes n’hi ha una escrita en espanyol, datada el juny de 1954, signada per una parella de Castella.
El Manuscrit Siwanès va ser una important font d’informació per a les recerques sobre l’oasi de Siwa que va emprendre, a partir de la dècada de 1930, l’arqueòleg egipci Ahmed Fakhry. La publicitat d’alguns costums poc ortodoxos que el científic va donar a conèixer al món, com el fet que els homes es casaven entre ells, enutgen bona part dels siwanesos. Uns hàbits singulars que fan encara més peculiar l’oasi.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: