Als seients del meu darrere a l’autobús que em porta a Puerto Juárez sento que algú parla en català. És una parella de Sant Cugat, l’Aurora i el Joan. També es dirigeixen a l’embarcador del ferri per anar a Isla Mujeres. Fem junts la curta travessa marítima a l’illa. Els meus companys acaben de fer en tres setmanes el circuit clàssic conegut com Ruta Maia. En un espai massa breu de temps, com no s’amaguen de reconèixer, han visitat les runes i els monuments més importants de l’antiga civilització mesoamericana. Malgrat la velocitat amb què han conegut els enclavaments arqueològics maies més significatius de Mèxic, Guatemala, Hondures i Belize, n’estan satisfets. Avui és el darrer dia de les seves vacances i no volen marxar de Mèxic sense haver visitat abans Isla Mujeres.
Fa unes quantes dècades l’oceanògraf francès Jacques-Yves Cousteau va fer saltar a la fama aquesta petita illa situada davant les costes de Cancún gràcies a un dels seus documentals. En el reportatge Cousteau revelava l’existència d’unes balmes submarines on regularment reposen taurons en estat semiletàrgic. La divulgació d’aquesta curiositat va popularitzar encara més Isla Mujeres, i no solament entre els submarinistes; l’illa va atreure multitud de visitants d’un dia procedents de la zona hotelera de Cancún. Isla Mujeres també va esdevenir la meca dels viatgers que cercaven en aquest sector del Carib una estada relaxada i bons preus.
Però l’ambient a Isla Mujeres ja no és el mateix d’ara fa uns anys. L’explosió turística ha vulgaritzat l’illa i l’ha encarit. La majoria de visitants que arriben al matí per marxar a mitja tarda es dirigeixen a El Garrafón, un petit escull coralí situat al sud-oest. Degut a la massificació de nedadors, però sobretot a l’ús immoderat de cremes de protecció solar, els coralls d’El Garrafón s’han mort; no obstant segueix havent-hi prou peixos per atreure apressats turistes àvids de conèixer les meravelles subaquàtiques caribenyes. A pesar que el què veuen és una caricatura del que havia estat, i una ombra de la bellesa que amaga el mar Carib, sembla que a la majoria ja els està bé.
Alguns diuen que el nom d’Isla Mujeres ve de quan els espanyols perpetraven actes de pirateria pels entorns marins i costaners. Per protegir dones i amants les deixaven a l’illa fins que no finalitzaven les seves incursions. Una altra versió atribueix l’origen d’aquest nom a l’expedició liderada el 1519 per Hernández de Córdoba. En desembarcar per primera vegada a l’illa, sembla que els invasors van trobar-se amb un important centre cerimonial maia dominat per infinitat d’ídols de fang de fesomia femenina.
Agafo un autobús públic fins al final del recorregut. Encara haig de caminar 500 metres per arribar a un centre d’atenció i protecció de tortugues marines de nom El Tortuguero. Al mig d’una sala hi ha un parell d’estanys amb exemplars mitjans i petits de tortugues. Em sorprèn un queloni d’uns 40 centímetres que té la closca completament blanca. No es tracta de cap espècie estranya sinó d’un fenomen que es dóna rarament a la natura. Segons el vigilant només una o dues, d’entre desenes de milers de tortugues, neixen albines.
Les instal·lacions del centre s’estiren cap al mar. Des de la platja uns pontons de fusta s’endinsen a l’aigua fins a l’extrem d’unes tanques compartimentades. En el primer dels compartiments s’amunteguen dues o tres dotzenes de tortugues amb evidents problemes de mobilitat. El poc espai i el tamany considerable, més de 60 centímetres de llargada, les manté excessivament premudes. La segona d’aquesta mena de gàbies marines és força més gran. Hi poden nedar folgadament centenars de tortugues. Curiosament, però, n’hi ha unes quantes que no es mouen per res del món del mateix lloc. El tamany de les tortugues és impressionant: no n’hi ha cap que faci menys d’1 metre, alguns dels exemplars fan fins a 2 metres de llargada. Moltes d’aquestes formidables bèsties neden neguitoses d’un costat a l’altre de la tanca que els priva el pas al mar obert. És com si sentissin la crida a la llibertat de l’oceà. Fa angúnia veure com esmunyen les aletes per entremig dels barrots, com intenten en va passar-hi el cap. La impressió que transmeten els quelonis gegants és que han embogit pel fet d’estar tancats.
El cas d’una espècie de taurons inofensius que aquí en diuen gata (taurons nodrissa) és semblant. També els tenen presoners dins el mateix sistema de tanques marines. Com que no són agressius deixen que els turistes es banyin amb els taurons. Els nedadors s’hi veuen amb cor i els fan de tot. En una d’aquestes cledes veig un parell de taurons quiets al més profund d’un racó de la tanca, deuen témer que el monstre bíped que els guaita no es decideixi a llançar-se a l’aigua per sotmetre’ls a una nova tanda de turments. Als fulletons propagandístics no s’hi veu per enlloc el mot que hi correspondria, “tortura”, en canvi sí que hi figura l’expressió simpàtica “VINE A JUGAR AMB NOSALTRES”. Les pobres bèsties presoneres necessiten urgentment bons advocats que les defensin dels mals tractes i els procurin el retorn a la llibertat de l’oceà.