Bon dia, Josep.
Continuo anant a l’hospital. Gairebé cada dia. L’ull està perfectament curat. La cicatriu és petita. Em sembla que les ulleres la tapen. Ja m’ho direu quan torni. Aquí, si els pregunto tomàquets responen mangos, amb una mica de pinya i papaia que no falti. Ja m’està bé, la macedònia de fruita sempre m’ha agradat. Com més variada, millor.
El que fa la murga és el genoll dret. Segueix inflamat. Sembla que la forta contusió va provocar-hi un vessament de sang. Però no la treuen. Ells sabran el per què, jo no. Doncs això, el genoll que fa la guitza. I la ferida del turmell. No entenc res. Gairebé tenia la ferida del turmell curada i un dia em treuen la crosta. En viu. M’enfilava per les parets de tan dolor. Potser és que el metge és d’un club de sado i es troba que aquests dies tenen tancat per vacances. Mira, sóc la seva distracció. Les crostes del genoll també les va arrencar de la mateixa manera matussera. Vaig demanar per quina raó m’arrencaven les crostes. El metge va plantar-me davant els morros una pelleringa negríssima penjada a la punta d’unes pinces. “Estan brutes, no ho veus?”.  Servei de neteja. L’hospital també és una bugaderia.
En aquest hospital qui no es distreu és perquè no vol. Entre els pacients dominen de llarg tribus d’àrabs del Golf Pèrsic. Menys els dijous. Els dijous no veus cap gel·laba ni taques fugisseres de carbó en tot l’hospital. Els dijous és el seu dia de lleure. Dia de festa i descans per a les malalties musulmanes. Al·là és gran, la pela és llarga i, la moreria, rude de mena. Les noietes tais que els tracten em commouen. Elles, tan fines i delicades. Nascudes en fragants jardins de lotus han d’atendre malcarats ogres del desert.
L’hospital és tan gran que ocupa tres edificis. Un munt de pisos. Tan immens com luxós. I tan alt que quan puges amb l’ascensor sembla que volis cap el cel. Però res de cel: trobaràs iode, pinces, bates blanques, passadissos i consultes asèptiques. I també angelets. És veritat. Les noies que em curen són àngels. Un estol d’angelets que em mimen.
L’hospital és com una ciutat. Hi ha restaurants de preu i horteres com el McDonald’s; cafeteries com Starbucks; botigues refinades; salons de massatge i sales de relax. Ignoro si també hi ha puticlubs. Aquests dies estic massa destrempat per fer comprovacions de caire eròtic. Però no m’estranyaria. Els tais tenen avidesa pels diners. I els dels emirats en tenen molts, de quartos. Tenen calés en la mateixa proporció que repressió. O sigui que moltíssims. Potser sí que mentre un metge examina les canonades de les respectives, ells s’entretenen a l’habitació contigua examinant cossets de senyoretes infinitament més sensuals que les màrfegues que arrosseguen.
Fa tres o quatre dies vaig anar a veure el darrer triomf de Hollywood: Avatar. A l’Imax de Bangkok. Vaig veure-la en pantalla gegant i en tres dimensions. I amb bilions de megawatts de so. Un espectacle colossal que em va deixar amb la boca oberta. Els romans tenien el circ; nosaltres, l’Imax i el 3D. Almenys hem progressat, com a mínim no ens divertim veient el turment i la mort bestial dels altres. De la pel3li em va agradar molt més el continent que el contingut. El continent és im-pres-sio-nant. Les imatges són d’una bellesa que et deixa estupefacte. Quina meravella, quina sensualitat i quina imaginació que desborden. La tecnologia visual ha fet cim. Ara, el contingut coixeja. La història de sempre: uns dolents molt dolents (els dolents som nosaltres, miserables terrícoles invasors del paradís: autocrítica de pacotilla) contra uns bons molt bons (els idíl·lics habitants d’un planeta incontaminat i harmònic). Simplíssima barateria. Exigida, sens dubte, pel productors. Amb el talent que tenen els guionistes americans i han d’exercir de Tot a 100.
Creu-me, val la pena veure Avatar ni que solament sigui per l’espatarrant simfonia visual que desprenen les imatges. Del començament fins el final. Espectacle cinematogràfic de gran calibre. Bellesa que de tan sublim de vegades emociona. La tornaré a veure. La propera vegada que vegi Avatar -d’aquí a no res- serà en versió digital (en un gran cinema especialitzat en aquest format) i també en 3D. Us apunteu a la sessió?
Una abraçada i molts records a les senyores: Anna i Cinta. Cinta i Anna, a disposar.
Jaume