Rebo una trucada de Ban Napo Yai, el vilatge on abans d’ahir vaig patir l’envestida de la moto. S’interessen per saber com em trobo. Cal dir que la gent que va presenciar l’accident va abocar-se totalment a auxiliar-me. Per fortuna, les conseqüències de la trompada van ser menors. A hores d’ara ja estic pràcticament recuperat. La macada del blau -que és gairebè negre- perdura. Però, això rai. Puc caminar sense a penes dificultat.
Els de Ban Napo Yai, contents de sentir que estic bé, em conviden a la festa per celebrar l’entrada al nou any. “Moltíssimes gràcies! Oitant que vindré”. Un dels avantatges de ser en aquest país és l’abundància de festes, la proliferació de tot tipus de celebracions relacionades amb la xaranga. Els tais s’apunten -sempre!- a tot el que sigui alegria i diversió.
De fet, els tailandesos celebren l’entrada al seu any propi el 13 d’abril, però això no treu que no estiguin disposats a celebrar els caps d’any que calgui. El passat 16 de novembre, per exemple, vam celebrar a Chiang Mai i amb sonada xirinola, el pas al nou any xan, el 2104. Avui, dia d’entrada a l’any gregorià, també se celebra, com també celebraran l’entrada al nou any xinès el proper mes de febrer.
A les 9 de la nit pujo a la meva esplèndida Yamaha Fino i enfilo cap el vilatge Ban Napo Yai, a uns 4 quilòmetres al nord de la població de Mukdahan. M’aturo a la botiga de la Lèm a proveïr-me de cervesa. Compro una caixa d’ampolles grans de Leo. En qüestió de pocs anys, a Tailàndia han emergit noves marques de cervesa, en detriment de la Singha, segell cerveser que durant dècades va ser tot un emblema nacional. Observo que cada territori consumeix amb preferència una determinada marca. En aquests paratges fregant el Mekong, la Leo s’endú la palma. I de llarg.
Quina alegria quan em veuen aparèixer al pati de la casa on se celebra la festa. Estan eufòrics, en plena gatzara. La caixa que porto de Leo s’apila a les altres tres caixes que tenen sobre l’herba. Cap ampolla a la nevera. Com que les begudes les ingereixen amb abundància de gel, que la cervesa no sigui freda no importa. Un noi amb el tors nu, mocador de pirata al cap i un olorós frangipani blanc sobre l’orella obre les ampolles amb les dents. Aboca la cervesa als vasos que hi ha sobre la catifa de ràfia posada a terra, estesa sota tres papaiers i un parell de frangipaners escarransits. En Bi (Libèl·lula) destapa una galleda amb gel. Hi fica el braç i en treu grapats. Omple els gots amb els glaçons. Per cert, en Libèl·lula acabava d’orinar sota el papaier -a dos pams d’on jo m’assec- just abans d’enfonsar la mà a la glaçonera.
Es presenta una noia amb unes bosses de plàstic. Es diu Wan Di (Dia Bo). A les bosses hi ha les menges que acaba de comprar a la dona que cada vespre recorre els vilatges de la zona amb un carretó adossat a una moto per proveïr de ganyips, com ara especiades botifarres, calamarsos assecats i insectes fregits, la gent que està de festa. La Dia Bo desapareix així que lliura el carregament amb les delicatessen al seu germà Kób (Granota). En Granota té la deferència d’oferir-me les primeres llagostes fregides que surten del plat. No tinc opció: passen dels seus dits directament a la meva boca. Cruix, cruix. Cruixen. Crac, crac, espetec de potes i ales triturades per les dents. Delicioses! “En vull més!”. “No, ara toquen grills”. I, zas!, en un moment un pobre grillet acabat de fregir és als meus llavis. Ara han estat els dits d’en Nok (Ocell) que m’han fet el servei. El xicot, veient amb quina cara de plaer devoro el cadàver de l’insecte, agafa uns quants cuquets rostits, tersos, d’una blancor esblaimada. Devoro en un instant els cucs que es mengen el bambú. Perplexitat absoluta: ignorava aquesta meva fal·lera pels insectes.
Bé, arribat en aquest punt, m’aturo. La festa prosseguirà aviat.
Bona entrada d’any, estimats lectors. Us desitjo a tots un any ple de salut, viatges, llibres i calés.