“Bon dia, Pepe.
Estic ferit. Aquest matí una moto se m’ha tirat a sobre. Traspassava una carretera badant quan de sobte la moto m’ha envestit. La culpa és meva. Del tot. Per badar i no mirar abans de traspassar. La cuixa dreta, aproximadament a 15 cms per sobre el genoll, tirant cap el darrere. No em fa mal, però l’hematoma és considerable. Al cap d’unes tres hores de produïr-se l’accident he decidit anar a l’hospital. Una inflamació immensa. I no exagero. M’han embenat la cama a l’altura del cop. M’han proposat quedar-me a l’hospital fins demà al matí. Quan el metge ha vist la cara que he posat (pots imaginar-te un hospital tercermundista ple de mosques i mosquits i brut com la tinya?). Doncs això. Així és l’hospital de Mukdahan, la poblacó tailandesa arran del Mekong on sóc ara mateix. Una cosa addicional és el menjar. Aquí és difícil menjar alguna cosa que estigui en bones condicions. Gairebé a cada menjada problemes a la panxa. En fi, vaig tirant com puc.
Perdona aquestes exclamacions de nen petit. Però ja se sap, quan et veus tan vulnerable baixes a terra i t’adones de l’enorme fragilitat en tots els sentits. Vigília de cap d’any i aquí em trobo, amb un hematoma de collons a la cuixa dreta i menjant malament. I atemorit. El metge diu que s’ha de veure com evoluciona. Que si el morat augmenta de tamany que torni a l’hospital. Demà al matí, ni que l’aspecte hagi millorat, tinc hora pel metge. M’ha receptat unes pastilles. Es diuen Transamin, de 250 mg. Que en prengui una després de cada menjada. De moment ja n’he pres una.
Creus que pot derivar a una cosa perillosa? Puc estar tranquil? T’asseguro que estic ben espantat.
Si llegeixes l’email aviat digue’m alguna cosa, sisplau. Ara mateix estic connectat a l’hotel, amb la pota estirada sobre una cadira.
Tot sol i macat, en un lloc ben inhòspit”.
Arriba de pressa l’email del meu amic metge. Li envio un correu a l’acte:
“Moltíssimes gràcies, Pepe, per la teva rapidíssima resposta. Una resposta que em tranquil·litza.
Llavors, aquell metge per què m’ha proposat passar la nit a l’hospital?
Segueixo assegut davant el portàtil, a la planta baixa de l’hotelet on poso. Hi ha internet sense fils. A la taula del meu costat seuen tres homes que no paren de beure cervesa. Una llauna rere l’altra. Un està torrat del tot. Aquest és el panorama. Per desgràcia, aquest país és ple de gent així. Tothom beu molt. Tailandesos i estrangers. A mi, que pràcticament solament bec cervesa en casos excepcionals, veure tanta gent abocada a la beguda em produeix certa angúnia.
Aquest matí, quan m’ha envestit la moto, assistia a una processó. Res a veure amb les nostres processons d’abans, eh! Al contrari. La processó acompanyava tres budes nous destinats a l’altar d’un temple. Davant el carro on anaven els budes caminava la gent. Al capdavant hi anava un home portant un arbre de diners plantat dins un coco. Una orquestra de timbals, platerets i guitarres tocava a tota potència (portaven un amplificador i altaveus amb rodes). Tothom ballava i cridava d’alegria mentre anaven bevent whisky d’arròs i cervesa. A sac. Caminant contents cap el temple, completament borratxos, feliços davant els budes. Els monjos els esperaven al portal del santuari. Mentre anaven entrant els aspergien amb aigua beneïta (a mi també: m’han mullat completament l’objectiu de la càmera!). Els monjos beneïen i acollien al temple una colla d’ebris ballant com bojos.
Al temple s’han afartat amb un tiberi. I jo per allà al mig, fent fotos i gravant vídeos. M’oferien menjar, però declinava em sembla que sàviament. Ja he comentat abans la qualitat del menjar de per aquí. Després han celebrat una festa davant el monestir. Un escenari muntat arran del riu. Més música, més whisky i més cervesa. Torrats completament. Noietes joveníssimes ballant amb poca roba dalt l’escenari. Els donaven diners perquè fessin postures obscenes. Com més calés, més culets enlaire i més procacitats. I jo anant fotografiant i gravant. La trompada amb la moto ja s’havia produït, però entendràs que no era qüestió de perdre’m aquest espectacle.
Aquest sarau l’he trobat inesperadament. Circulava per una carretereta que voreja el Mekong amb una moto llogada (una flamant Yamaha Fino, automàtica, d’un groc canari escandalós. La casa on vaig llogar la moto no tenien cap Honda Wave de 125 cc, la meva moto preferida). Doncs això, aquest matí circulava per la carretereta carregat amb càmeres i trípode disposat a fer fotos dels paisatges, de la gent i dels temples, quan m’he trobat aquesta processó. I m’he aturat, és clar.
Al cap de poca estona, badant amb uns borratxos que ballaven, ha sigut quan la motocicleta d’una pobra dona -sort que anava a poc a poc!- se m’ha tirat a sobre. La dona ha empal·lidit de sobte. M’haguessis vist consolant-la, pobreta. He insistit que no em passava res, que era culpa meva, que no patís, que estava bé, que marxés tranquil·la. Una dona gran amb aspecte de molt bona persona. A poc a poc s’ha anat assossegant. Després, he continuat fent fotos i gravant. Davant tanta disbauxa no podia parar. Ara estic traspassant les fotos al portàtil. Sembla que han quedat prou bé. Els vídeos ja els he vist. Molt bé!
En fi, Pepe, ja veus com disfruto. Però de vegades em sembla que em relaxo massa. I passa el què passa.
Que tinguis una entrada immillorable al nou any. Si l’entrada és bona, segur que l’any anirà bé.
Em recomanes que segueixi amb la cama enlaire o que faci alguna cosa especial? O repòs? Pensa que aquí fa una calor d’espant.
Una abraçada molt forta i agraïdíssim.
Jaume, un hipocondríac a la riba del Mekong”.
Mes: Desembre de 2009
Teatre tradicional de varietats ประถมบันเทิงศิลป์ (Fotografies)



El teatre d’ombres
A pesar d’evidents influències forasteres, a Tailàndia perviu la tradició. Malgrat que és més difícil que en temps passats poder fruir d’una representació de teatre d’ombres amb titelles, en segons quins llocs encara és possible. Fa anys, representacions d’aquest tipus de teatre eren comuns tant a Tailàndia com a tota la península de Malacca i a l’arxipèlag indonesi (sobretot a les illes de Java i Bali). En alguns llocs de Malàisia i Indonèsia la tradició perdura -en diuen wayang kulit. Malauradament, a Tailàndia és un art que recula. Però gràcies a l’esforç d’alguns monestirs budistes i a la voluntat d’artistes conscients que el teatre d’ombres és un llegat que s’ha de preservar, avui és possible veure’n representacions durant la celebració d’algunes festes populars, especialment les que es fan dins el clos dels santuaris.
A Tailàndia trobem dos tipus de titelles d’ombres. Els genuïns són uns titelles de mida aproximada a la d’una persona adulta. Són plans i fets amb pell de búfal, exactament com els de mida més petita. Dels titelles gegants els tais en diuen nang yai. Dels petits, nang talung. Veure una funció de titelles gegants és insòlit. Es poden veure en comptadíssims indrets, solament en llocs on esporàdicament se celebren representacions aprofitant festes religioses. Els monestirs que tenen titelles gegants acostumen a exposar-los molt dignament. Un temple de Ratchaburi, per exemple, disposa d’una magnífica col·lecció de nang yai. S’exhibeixen en un pavelló de fusta de teca. Al mateix temple també se celebren, molt de tant en tant, algunes representacions. Són espectacles complexes, un sol titella sovint requereix la participació de més d’una persona. Els qui manipulen els titelles han d’haver fet un elevat nombre de pràctiques i assajos. Se n’ha de saber molt per moure’ls amb propietat. Posar ànima a un titella s’aconsegueix solament després d’anys de manipulació i aprenentatge.
En un temple de la província de Phetchaburi podem veure-hi una esplèndida col·lecció de 40 titelles gegants. Segons va assegurar-me la persona que va obrir-me la porta, els titelles exposats superen els cent anys d’antiguitat. La mostra exhibeix el material que s’ha salvat dels més de 300 titelles gegants elaborats per un monjo que es deia Luang Pho Rit.
Probablement, és al sud de Tailàndia on la tradició del teatre d’ombres es manté més viva. A la ciutat de Nakhon Si Thammarat podem visitar un mestre en la manipulació i fabricació de titelles de pell, en Suchart Subsin. Casa seva és una mena de museu, taller i botiga alhora on el senyor Subsin i la seva família es dediquen tant a l’art de fabricació dels titelles com a la presentació d’espectacles al teatre d’ombres familiar. El teatret està instal·lat en un pavelló de fusta adjacent al pati de la casa. Per no gaires diners, en Suchart Subsin oferirà un espectacle de titelles similar al que va oferir-me a mi, concretament la representació gravada al vídeo que podeu veure. A la darrera part del vídeo veiem el senyor Subsin a l’altra banda de la pantalla il·luminada, en plena tasca de manipulació dels titelles. Suchart Subsin posa veu i moviment als titelles; la seva dona, la música -instruments de percussió- i els sons complementaris.
Despite globalism, tradition is still very alive in Thailand. In some aspects it remains stronger than others. Nowadays is more difficult than older days to have the chance to see a performance of Shadow Puppet Theatre. They were common throughout Thailand, Malacca Peninsula and Indonesia. In some places of the Indonesian Archipelago and peninsular Malaysia these performances (wayang kulit) are still very vivid but unfortunately not much in Thailand. Luckily some Buddhist monasteries are keeping the old tradition and during special temple fairs they perform Shadow Puppet Theatre. There are two kinds of Shadow Theatre in Thailand. The less common and more spectacular is the one called nang yai (big puppet). Nang yai puppets are almost as big as men but they are not articulated, unlike the conventional and smaller shadow puppets, called nang talung. Only in few places we have the chance to see a shadow theatre performance using this giant buffalo skin puppets. In Ratchaburi, in a well preserved teak building, there is an impressive exhibition of nang yai. In the premises there is also a place where the players, both puppeteer and musicians, practice and perform the ancient art of shadow puppet only in a special days. In Phetchaburi there is also a temple where we can see a very old exhibition of nang yai. From 300 original pieces made more than a 100 years ago by the monk Luang Pho Rit, there are only 40 big shadow puppets left. But it’s worth to visit them. Probably is in the southern part of Thailand where the tradition of shadow puppets remains more alive. In Nakhon Si Thammarat we can visit a master on that matter, Kun Suchart Subsin. In his house-museum-studio Mr. Subsin and his family manufactures and sells traditional puppets, coloured or simply black. Besides this, and likely still more interesting, the master has his own theatre where he shows the art of performing puppets. For small donation visitors can enjoy the same or similar show you can watch on that video. During performances Kun Subsin’s wife helps him by playing the percussion instruments.